dilluns, 28 de gener de 2019

El asesino tímido




“sigue en estado gravísimo. Sólo mantiene las funciones vegetativas y no tiene actividad cerebral. La actriz que el pasado día 24 cayó desde la terraza de su casa -un cuarto piso-, está intemada en la residencia Francisco Franco. Continúan los esfuerzos para que sus constantes vitales se recuperen, aunque se tienen pocas esperanzas.”

D'aquesta manera breu, el 4 de setembre de 1977 apareixia al diari El País la notícia de l'estrany accident de Sandra Mozarovsky que acabaria amb la seva mort:

Murió tres semanas después de su caída, el 14 de septiembre, sin haber llegado a recuperar el conocimiento.

I així , extret d'una altra font, ho recull l'autora:

Sandra Mozarovski lucha desesperadamente entre la vida y la muerte, se precipitó al vacío desde la terraza de su casa y se halla en estado de coma. No se saben las causas exactas del accidente. Es el titular de un artículo firmado por Pilar Ferrer y publicado en la revista ¡Hola¡ del 10 de septiembre de 1977. 

A "El asesino tímido", La Clara Usón, ens narra la seva particular visió de la vida i la mort de la Sandra i, d'alguna manera, estableix un paral·lelisme amb la seva pròpia vida i la relació amb la seva mare.
Però comencem pel principi en què ens parla de la seva família i, una mica, d’ella mateixa, tot i que no sabem si es tracta d’un recurs de ficció de l’autora o en realitat està retratant una realitat de la seva vida:

Mis contemporáneos y yo estábamos convencidos que nuestras vidas serian mejores, más prósperas, más libres que las de nuestros padres, de quienes renegábamos, de los que nos avergonzábamos, como si fuera su culpa haber crecido y vivido bajo la dictadura. 
(...)
Yo no follaba. A principios de los años setenta, una chica de mi edad que se tuviera por decente no se acostaba con hombres, o eso era lo que yo creía.
(...)
Mi padre combatía la modorra de las carreteras desiertas y las deshoras con café, cubalibres y música a todo volumen, una banda sonora que ponía ritmo y melodía a mis ensoñaciones.
(…)
Mi madre era monárquica (“en casa somos monárquicos”, decía), o lo fue la mayor parte de su vida, católica y monárquica (a los dieciocho años quería ser monja, pero la vida la llevó por otros derroteros), cuando murió se declaraba atea y sospecho que su otra fe, la monárquica, también se debilitó mucho, o la perdió del todo.

Força més endavant ens parla de la Sandra:

Sandra Mozarovski era una actriz de destape, pero antes de serlo fue una niña (en realidad, lo fue toda su vida, murió con dieciocho años); nació en 1958, en Tánger, de padre ruso, Boris, y madre española, Charo Ruiz de Frías; era la pequeña de tres hermanos.
(…)
 El sentido de la vida para Sandra Mozarovski estaba claro; no pasar sin dejar huella, triunfar como actriz.
(…)
¿Fue Sandra Mozarovski amante del rey?
(...)
¿Estaba embarazada Sandra cuando murió? Su autopsia nunca se hizo pública. 
(...)
Hay que imaginar a Sandra enamorada del rey, un rey de cuento -como los que me encandilaban a mí de niña-, alto, guapo, simpático, “campechano”.

Moltes especulacions, però cap certesa, si més no, que s'hagi fet pública. En  més d'una ocasió es qüestiona el paper de la monarquia. Unes reflexions que possiblement ens hem fet  més d'un i en més d'una ocasió:

No esperábamos gran cosa de él, durante décadas había aparecido ante nuestros ojos como un pelele, un mandado de Franco, lo habíamos visto acompañarlo en los patrióticos desfiles marciales del día 12 de octubre. 
(...)
Las mujeres, los negocios y la caza, las tres pasiones de Juan Carlos I, le llevarían a abdicar en el año 2014, pero en 1977 todavía faltaba mucho tiempo para eso, Juan Carlos era un rey joven, flamante, sin pasado, que se estaba estrenando.

I, tal com he comentat més amunt, la Clara segueix establint paral·lelismes entre la relació de la Sandra i la seva pròpia amb les seves mares:

En aquella época (en aquel siglo) las mujeres de clase media no trabajaban, no estaba bien visto sólo lo hacían si no tenían más remedio, porque habían enviudado o su marido no podía mantenerlas. 
(...)
En momentos de crisis mi madre se crecía, era extraordinariamente capaz. 
(...)
De niña acariciaba una fantasía; un día, cualquier día, esa misma tarde de domingo en queme entregaba a mi ensoñación en vez de hacer los deberes, llamarían al timbre, alguien abriría la puerta; hasta mi habitación llegaría el eco de voces extrañas, luego el rumor de unos pasos, la voz de mi madre, “Clara, sal -me reclamaría-, han llegado tus verdaderos padres, que resultarían ser una pareja norteamericana. 
(...)
Cuando yo era niña, mi madre y las demás mujeres iban a misa con el cabello velado y los brazos cubiertos por una rebeca, el franquismo era eso, taparnos, escondernos. 

A mode de conclusió:

A veces pienso en las dos mujeres, en la madre de Sandra y en la mía, sentadas en incómodas sillas de plástico de la sala de espera de un hospital, aguardando a que alguien les dé noticias de sus hijas, con miedo, con angustia y también con un atisbo de esperanza y puede que de resignación. 


dijous, 24 de gener de 2019

En terres baixes



Escrita des del punt de vista d'un infant, "En terres baixes"  de Herta Müller (Premi Nobel de literatura al 2009), i que va ser prohibida a la Romania comunista del 1982, narra el dur dia a dia tenallats per la fam, i l'extrema pobresa de la família, on queda palès el sofriment dels sueus, que segons la Viquipèdia:

Suàbia (en alemany: Schwaben o Schwabenland) és una regió històrica i lingüística d'Alemanya que estava formada per la major part de l'actual estat de Baden-Württemberg (en concret, el Württemberg històric i la província de Hohenzollern o Hohenzollerische Lande) a més de l'actual regió administrativa de SuàbiaTàcit dóna noves notícies sobre els sueus, com un dels pobles germànics que van lluitar contra l'Imperi el segle I i indica que van emigrar en dos grups: un que es va traslladar a Bohèmia i un altre a l'Elba i a l'Oder). Tàcit dóna al seu país el nom de Suèvia (derivat després a Suàbia), vivint en territoris situats al nord i est dels que ocupaven sota Cèsar. Probablement, durant algun temps, els sueus van quedar sota influència de Roma, però més tard van tornar a desenvolupar una política hostil. Claudi Ptolemeuconsiderava inclosos en els sueus els longobards, els semnons i els angles de la regió de Magdeburg, esqueixats dels angles del Schleswig. Quan els romans van conèixer millor Germània, el nom de sueus es va deixar d'usar per assignar a cada poble o tribu el seu propi nom. A l'edat mitjana, es considerava que BadenVorarlberg, l'actual principat de Liechtenstein, l'actual Suïssa de parla alemanya i l'Alsàcia (que actualment pertany a França) formaven part de Suàbia.
                                                                                                        Viquipèdia

La Herta, va concedir una entrevista al diari El País, el 17 de gener del 2017 on, entre altres coses, repassava una etapa de la seva vida i un extracte de la qual recullo a continuació:

Estimulada por las preguntas, Herta Müller repasa su vida de descendiente de suabos emigrados a Rumanía. Durante la guerra, su padre fue miembro de la SS; después de la guerra, a su madre la deportaron al gulag soviético. Müller describe la marginación de alguien que pertenece a una minoría lingüística y cultural y además no comulga con la ideología imperante, la comunista. Al sentirse excluida, Müller empezó a refugiarse en la escritura. Pero sus libros la echaron directamente a los gélidos brazos de la temida Securitate que durante años la amargó con sus amenazas e interrogatorios hasta que Herta se decidiera por el difícil camino del exilio, dejando atrás a su madre y sus amigos. 
                                                                                         El País 17 gener 2017

I poca cosa més puc afegir, només quatre apunts dels fragments que m'han deixat més empremta, potser perquè, salvant les enormes distàncies, i segurament una mica d'esquitllentes, m'han recordat la meva pròpia infantesa en la difícil època de postguerra i pertanyent al que va ser el bàndol perdedor:

La mare no sap que sap que tantes coses no tenen sentit. L’avi de vegades sap que no sap el que sap. 
(...)
El dia de festa es va esguerrar com tots els dies de festa a casa meva. 
(...)
Durant la missa no es pot ni plorar, només durant el sermó. Tampoc no és permès d’aixecar-se. 
(...)
El pare era un mentider. I tots els qui l’envoltaven també mentien amb el seu silenci. 

Tot i que en el meu cas, vaig néixer a Barcelona, entenc les penúries per no tenir sempre el calçat adequat i dur els vestits la primera temporada que te'ls compraven, (quan cobraven la "paga extra"), amb una gran vora perquè havien de fer-se durar el més possible, tot i tenir en compte que a mesura que s'anava creixent, es deixava anar la vora. A l'hivern, s'afegia a sota el vestit un jersei i amb uns mitjons gruixuts que sempre acabaven lliscant cames avall, una bufanda i alguna peça d'abric, anàvem passant com bonament podíem:

A l’hivern anaven al poble d’un en un i a l’escola per torns, perquè a casa no hi havia prou sabates per a tants peus. A casa no es trobava a faltar ningú. Si un no hi era, n’hi havia un altre. 
(...)
Ara només hi ha una nena a casa, i té sis parells de sabates, i què. La casa està buida, i les sabates sempre estan netes i polides, perquè no deixen que camini pel fang i, quan plou, la porten en braços. 

Evidentment, a Barcelona els cels no es veien amb la mateixa nitidesa, però això sí, també tinc el record d'una claror crepuscular que a la tardor s'escolava per la finestra de l'habitació i que a mi sempre em feia badar ensonyada. I sí, també coincideixo en què el crepuscle era a les cares de la gent que m'envoltava:
Al poble sempre hi ha una claror crepuscular, em va dir. Mai no acaba de ser ni de nit ni de dia. No hi ha ni albada ni crepuscle. El crepuscle és a les cares de la gent. 





dimecres, 23 de gener de 2019

Las tierras del ocaso





En 1956, Julien Gracq, pseudònim de Louis Poirier, termina una novela en la que llevaba inmerso tres años y que vería la luz póstumamente en 2014. He llegit que l'autor, que havia mort el 2007, la va deixar inconclosa, però aquest és un extrem del què no n'estic segura i val a dir, que tot el relat té un toc una mica surrealista que m'impedeix saber si realment la història acaba tal com queda recollida al llibre o potser l'autor seguia treballant en donar-li un final diferent.

No sabem amb certesa en quina època està situada l'acció, tot i que per les descripcions dels escenaris i els estris bèl·lics que s'empren, així com els mitjans per desplaçar-se, podem aventurar-nos a afirmar que ens trobem en època medieval.

El lloc? L'autor ens situa en "El Reino" on un reduït grup d'amics decideix sortir de la ciutat emmurallada per enfrontar-se als bàrbars que els tracten d'envair, tot i que segons ells mateix reconeixen, en realitat no estan vivint malament:

A fin de cuentas, vivíamos bien. Cada estación aportaba sus frutos y sus placeres, y la Tierra del Ocaso no era avara.
(...)
Recuerdo, no obstante, cuán fácil y cómoda era la vida en Bréga-Vieil. 
(...)
A quienquiera que hubiese pretendido que el miedo reinaba en Bréga-Vieil lo habrían tachado de loco, y soy consciente de que me costaría definir aquella torpeza espiritual, aquel rasgo de ensimismado desinterés que se apoderaba de nosotros. Hay muchos modos de tener miedo, y el de Bréga-Vicil era en apariencia uno de los más benignos.

Això és el que creuen i ens fan creure els tres protagonistes inicials, però la realitat, segons avancem en el relat, veurem que és tota una altra:

Se diría que a cada decisión con que nos expresamos, el mundo es imprevistamente fertilizado (…) El hecho primero y principal había sido la decisión de partir; el segundo fue, justo después, persuadirnos de que partir no sería tan difícil. 
(...)
Una dificultad que se nos presentó enseguida fue comprender que no saldríamos tan fácilmente del Reino como habíamos pensado.
(...)
En el fondo, al Reino no le gustaba la imagen de sí mismo, por la que tan lejos de sus fronteras combatían pequeñas cuadrillas como criaturas abandonadas: imagen que se pretendía heroica, remozada con la niebla de la sangre derramada, imagen que se negaba a reconocer y que, al mismo tiempo, le fascinaba. 

Aviat se n'adonen que la seva empresa presenta serioses dificultats i que cal poder comptar amb més mans per dur-la endavant i així:

Enseguida tuvimos que pensar en ampliar nuestro grupo porque los caminos de este lado de la frontera apenas eran ya seguros. 

Són moltes les dificultats amb que es troben al llarg del seu viatge, gairebé iniciàtic, múltiples perills els assetgen, privacions i malalties els van minvant les seves forces ja de per sí migrades, i per descomptat els fan més complicada la seva aventura:

Comíamos de pie, sin hablar, sumiendo nuestra mirada de forma involuntaria en la perspectiva doble del camino expedito.
(...)
Lo importante, sobre todo, era moverse con rapidez, porque las fuerzas de vigilancia dominaban una franja bastante ancha detrás de la frontera y era probable que hasta la más pequeña de las aldeas les sirviera de ojos y oídos

Després de moltes angoixes i penúries, aconsegueixen arribar a un lloc mínimament segur que anomenen "La Encomienda" on es reuniran amb altres grups més o menys organitzats amb el mateix propòsit d'assolir la llibertat i dignitat:

La Encomienda: es un paraíso suspendido de árboles y sombras en movimiento que conserva el frescor todo el día. (…) Casi cegada por fuera, sus ventanas estrechas como troneras dan a patios oscuros y frescos y silenciosos como pocos. 
(...)
En esta zona esteparia rojiza, desplegada ante la vista como un mapa, el ejército angario ha erigido tres campamentos. (…)  Formaban largas hileras grises de tiendas de fieltro, dispuestas en rectángulos alargados, alrededor de un recinto central donde tiendas más largas y altas albergan lo que parecen almacenes. 
(...)
El mar nos rodea. Hay en ese mar una escuadra enemiga que no podemos abordar, y eso basta para tenernos inmovilizados.

Finalment cal entrar en la batalla i la descripció pren un ritme més trepidant, ens situa en el centre de l'acció i podem veure com es va desenvolupant al nostre costat, mentre al darrere el castell crema:

Cuando se vive en la muralla, se tiene la ciudad a la izquierda. (…) El cuerpo entero se orienta y dispone hacia ese margen peligroso y despierto. (…) La ciudad agazapada detrás de nosotros expele contra nuestras espaldas su pesado aliento de animal a cubierto.
(...)
Para cada uno de nosotros, este año será el último. (…) Nadie nos ha traído aquí. No había motivos, no había realmente motivos. Para nosotros nunca hubo motivos.  Se los hemos dejado a quienes no vinieron.
(...)
No hay lugar para la esperanza. Desde primeras horas de la mañana, el enemigo, libre para maniobrar. (…) El cerco se ha estrechado.
(...)
No se trataba de morir con honor, sino más bien de vivir, y tal vez nuestra propia causa, en aquellos grandes esponsales del sol con la tierra, carecía de importancia


diumenge, 13 de gener de 2019

Les possessions




"Les possessions" de la Llúcia Ramis és la història de la protagonista lligada als seus orígens a Mallorca i esquitxada per una antiga relació amorosa, l'episodi de desequilibri mental del pare, l'especulació urbanística, i per damunt de tot la macabra història d'un suïcidi precedit per l'assassinat de la dona i el fill adolescent, d'un soci de l'avi. 

Com ens parla dels pares:

El meu pare “papaito” quan li parlo amb sorna i sense respecte en les discussions, “mumpare” si em referesc a ell en mallorquí, Juan Mateo als papers i Mateu per a tothom, és per a mi es papà. 
(...)
Ma mare no és de les que sospiren. Sol ser assertiva i assossegada, optimista, pacient i animada.

I dels avis, fonamentalment de l'avi que s'ha vist més directament esquitxat per l'escàndol del suïcida:

El cas és que el meu avi belga està mancat d’olfacte. (...) En resultar-li insípid, el meu avi determina l’estat del menjar per la data de caducitat a l’envàs, per l’aspecte i, sobretot, pel criteri de la meva àvia.
(...)
El meu avi va ser cridat a declarar. Va viatjar a Madrid moltes vegades. (...) A les preguntes que li feien, el meu avi va contestar que no sabia res, o que no se’n recordava.
(...)
El meu avi ha estat molts anys callat. I ningú no va preguntar. Per què. 
(...)
Quan el meu avi anava a Madrid a declarar, la meva àvia es quedava sola a Can Meixura.
(...)
Tota la por que podia tenir, la meva àvia ja l’havia tenguda. Quedar-se sola en una casa al camp no l’espantava.
(...)
Tard o d’hora hauran d’ingressar-lo en una residència, última parada abans del viatge definitiu cap enlloc.

Arriba el torn de l'antic company, del que anirem descobrint que la tractava de manera inquisitiva amb un cert to de menyspreu:

Vint anys més gran que jo, em Marcel temia primer que ens veiessin junts i, després, que poguéssim veure’ns junts nosaltres. (...) El que podria haver estat la clàssica història entre mestre i becària, es va convertir en una altra cosa després de passar-nos quatre anys enviant-nos diàriament llargs e-mails que semblaven cartes. 

Tot el passat i el present immediat desfila pel relat que ens presenta la Lucia, una història en què la protagonista s'ho qüestiona quasi tot, la família, les seves relacions antigues i recents, la seva professió com a periodista... tot:

Ni tan sols el nostre passat ens pertany. Tampoc no podem tornar-hi. No hi ha cap manera d’instal·lar-nos en el que ja va quedar enrere, malgrat que ens enganyem amb els records i de vegades ens visitin els fantasmes, condemnats a repetir sempre el mateix. 
(...)
Per a què serveix el periodisme, si no és per emmetzinar-ho tot? (...) Tant se val si una informació és veritat o no, cadascú pot triar la seva versió i negar les altres.
(...)
Les meves bronques són cada vegada més freqüents. Hi ha alguna cosa que m’exaspera, de n’Ivan. No sé què és. Res concret
(...)
Coses de les quals no es parla. Del que li va passar al soci del meu avi. Del que li passa a mon pare. Del cas que està seguint n’Ivan. D’en Marcel. 


dijous, 10 de gener de 2019

Fora de si



És el primer que llegeixo de Suso de Toro i no m'ha decebut en absolut. Segur que insisteixo amb l'autor.

Gairebé és un soliloqui del protagonista que, salvant les distàncies,  m'ha recordat “Cinco hores con Mario en què, pels que ho desconeguin, una vídua passa la nit (de fet cinc hores) tota sola vetllant el cadàver del seu marit mentre li retreu, i recrimina, pràcticament tot el que han viscut, i el que s'han perdut també.

En aquest cas, el protagonista, un neuròleg que ha viscut les seves hores personals i professionals més baixes, visita al seu pare,encara viu, però que diagnosticat d'una greu malaltia neuronal, es troba ingressat en una Residència Geriàtrica. És allà on inicia el diàleg-monòleg davant per davant del pare on no s'estalvia els retrets i la insolència, mentre aquest, aparentment, resta totalment indiferent i absent (o potser no?):

Mires cap a dins, què hi deu haver en aquesta closca buida? (...) Ni tan sols crec que sàpiga la gent que t’atén si hi veus bé. (...) Segueix així, com si no t’adonessis que he arribat i que soc aquí. 
(...)
He vingut perquè m’ho han demanat i ja que he vingut m’escoltaràs. Si no vols atendre, no atenguis. (...) Ja deu fer quatre anys que et vaig portar a aquesta residència quan ja semblava que havies perdut el sentit completament. Ictus rere ictus has anat arribant a aquí. 
(...)
Estic acostumat a veure el deteriorament dels cervells, masses encefàliques transformades en un pur hematoma. Com deu estar la teva, com deus ser el mapa dels estralls aquí dins, a sota d’aquests cabells teus blancs i rígids, dins d’aquesta caixa d’ossos.

Però també farà un repàs a la seva vida, els seus vicis i fracassos, dels que d'alguna manera també culpa el pare:

No em vaig saber moure bé en la política, vaig apostar sempre pel cavall equivocat i òbviament també em va faltar rapidesa per canviar de cavall. 
(...)
Tu representaves el passat, un passat incòmode del qual ningú no en volia parlar ni saber-ne res. 
(...)
T’ho dic sense embuts, jo tenia un problema amb la beguda, com el tenies tu, com el vas tenir tota la vida i per això també gastaves tanta mala hòstia.
(...)
Vas ser qui vas ser. Ets qui ets. Tu vas ser la causa d’aquesta vida meva que ha arribat aquí, una vida absurda i desgraciada. 

I en aquest repàs del que ha estat i és la seva vida, arriba al moment actual on hi intervé el seu oncle Virxilio, germà del pare, que ha traspassat recentment i que d'alguna manera ha estat l'inductor del seu canvi de vida al costat de la Celeste Beatriz, una llogatera (i possiblement alguna cosa més) del seu oncle, un home que segons sembla va tenir una bona vida:

Tu ja ho sabies, és clar, el teu germà era homosexual. “Marieta”, deies tu. (...) No podríeu ser més oposats, tu eres el mascle, no podies dibuixar millor l’estampa de gallet, com si tota la vida haguessis estat l’alferes provisional i portessis l’uniforme militar sempre amagat a sota del vestit o a sota de la bata de metge. 
(...)
Va morir com qualsevol, però va viure i va beure com un senyor. 
(...)
Celeste Beatriz: (Una farsant???) (Una ex prostituta?) (Una conreadora i traficant de marihuana) És  brasilera. L’oncle Virxilio diu que li deia Beatriz, per la musa de Dant, potser. Així que jo també li dic així. Em va explicar que va venir d’allà fa uns quinze anys i que va treballar a l’hostaleria. (...) També cria una filla. (...) Doncs ella, aquesta dona, la Celeste, la Beatriz, vivia amb el fill de l’Elias, no n’hi vaig preguntar el nom, es devia dir com el pare. (...) resulta que l’home va estar empresonat i molt malament, tenia un càncer i es va morir. 
(...)
Segons un veí: I sap unes oracions que només sap ella, que les va portar del Brasil, que allí hi ha gent molt competent en aquestes coses que jo prefereixo no saber.

Ara sembla que poc a poc va quedant enrere aquella època d'angoixa i descontrol quan, segons les seves paraules:

L'altre dia estava jo fora de mi, venia exaltat. Em va vergonya només de pensar-ho. 
(...)
Aquests dies m'ha passat una cosa, m'han passat coses. He fet coses que no sé explicar bé, ha estat com si perdés el control. Com si estigués fora de mi. Comprenc que no estic bé

Pel lector hi ha més d'una sorpresa, però ben bé cap el final; jo ho deixo aquí, només gosaré recomanar la lectura d'aquesta història.
Perquè el nostre protagonista, tot i que desconeix moltes coses que nosaltres sabem; afirma:

No tinc res darrere meu, només tinc la vida oberta al davant. 


dijous, 3 de gener de 2019

L'ordre del dia

Gustav Krupp

Éric Vuillard, escriu una obra un tant inquietant pel que té de realitat. Guanyadora del Premi Goncourt 2017 que tot i que és un premi que segons les seves bases, s’atorga: “a la millor obra de ficció en prosa publicada en llengua francesa” aquest cop, val a dir que dissortadament, de ficció no en té gaire sinó més aviat és una recreació d'uns fets que comencen al febrer del 1933 amb la reunió d'un grup de grans empresaris  de la indústria alemanya on es fan importants aportacions econòmiques a un projecte, el de Hitler, que no disposa de recursos suficients per tirar endavant:

Som dilluns, la ciutat es mou darrere la pantalla de boira. Els vianants van a la feina com cada dia...(...) Però el 20 de febrer d’aquell any no va ser una data qualsevol.
(...)
El fons del discurs es reduïa a això: calia posar fi a un règim feble, allunyar l’amenaça comunista, suprimir els sindicats i permetre a cada patró ser un Führer en la seva empresa. (...) Per fer campanya calien diners; però el partit nazi ja no en tenia ni cinc i la campanya electoral s’acostava. 

Un episodi que m'ha fet reflexionar és el que fa referència a l'annexió d'Àustria a Alemanya amb el beneplàcit aparentment majoritari dels austríacs. I és que, tot i que es va fer un referèndum,  segons es recull a la Viquipèdia, la realitat va ser que Schuschnigg (aleshores canceller d'Àustria):  "va buscar desesperadament suport internacional per la independència d'Àustria, però veient que ni França ni el Regne Unit prendrien cap acció, va dimitir com a canceller, en una intervenció radiofònica en la qual acceptava els canvis i donava el govern als nazis per evitar un bany de sang." Com ha passat en altres ocasions, les grans potències que podien haver donat suport, van estimar-se més mirar cap un altre costat. Els van deixar sols:

Durant el matí del 12 de març, els austríacs van esperar l’arribada dels nazis febrilment, amb una joia indecent.
(...)
Per tal de consagrar l’annexió d’Àustria, es va organitzar un referèndum. (...) El 99,75% dels austríacs van votar a favor de la incorporació al Reich. (...) I tot i així, just abans de l’Anschluss hi va haver més de mil set-cents suïcidis en una sola setmana

Concloc aquest breu relat del que m'ha aportat la lectura amb una llista, segurament massa extensa  i  també massa avorrida, que fa referència a diverses conegudes marques comercials que es van beneficiar de la mà d'obra miserable i vergonyant que els facilitava el règim de'n Hitler. M'han semblat unes dades que paga la pena de conèixer:

Però les empreses no moren com els homes. Són cossos místics que no pereixen mai. (...) Una empresa és una persona a qui tota la sang li puja al cap. Se’n diu una persona jurídica. La seva vida dura molt més que les nostres.
(...)
D’una remesa de sis-cents deportats, el 1943, a les fàbriques Krupp, al cap d’un any ja només en quedaven vint.
(...)
La guerra havia estat rendible. Bayer va arrendar mà d’obra a Mauthausen. BMW contractava a Dachau, a Papenburg, a Sachsenhausen, a Natzweiler-Strthof i a Buchenwald. Daimler a  Schirmeck. IG Farben reclutava a Dora-Mittelbau, a Gross-Rosen, a Sachsenhausen, a Buchenwald, a Ravensbrück, a Dachau, a Mauthausen, i explotava una fàbrica enorme al camp d’Auschwitz. Agfa reclutava a Dachau, Shell a Neurengamme. Schneider a Buchenwald. Telefunken a Gross-Rosen i Siemens a Buchenwald, a Flossenbürg, a Neuengamme, a Ravensbrück, a Sachsenhausen, a Gross-Rosen i a Auschwitz. Tothom s’havia llançat damunt una mà d’obra tan barata.