Les possessions

"Les possessions" de la Llúcia Ramis és la història de la protagonista lligada als seus orígens a Mallorca i esquitxada per una antiga relació amorosa, l'episodi de desequilibri mental del pare, l'especulació urbanística, i per damunt de tot la macabra història d'un suïcidi precedit per l'assassinat de la dona i el fill adolescent, d'un soci de l'avi. 

Com ens parla dels pares:

El meu pare “papaito” quan li parlo amb sorna i sense respecte en les discussions, “mumpare” si em referesc a ell en mallorquí, Juan Mateo als papers i Mateu per a tothom, és per a mi es papà. 
(...)
Ma mare no és de les que sospiren. Sol ser assertiva i assossegada, optimista, pacient i animada.

I dels avis, fonamentalment de l'avi que s'ha vist més directament esquitxat per l'escàndol del suïcida:

El cas és que el meu avi belga està mancat d’olfacte. (...) En resultar-li insípid, el meu avi determina l’estat del menjar per la data de caducitat a l’envàs, per l’aspecte i, sobretot, pel criteri de la meva àvia.
(...)

El meu avi va ser cridat a declarar. Va viatjar a Madrid moltes vegades. (...) A les preguntes que li feien, el meu avi va contestar que no sabia res, o que no se’n recordava.
(...)
El meu avi ha estat molts anys callat. I ningú no va preguntar. Per què. 
(...)

Quan el meu avi anava a Madrid a declarar, la meva àvia es quedava sola a Can Meixura.
(...)

Tota la por que podia tenir, la meva àvia ja l’havia tenguda. Quedar-se sola en una casa al camp no l’espantava.
(...)
Tard o d’hora hauran d’ingressar-lo en una residència, última parada abans del viatge definitiu cap enlloc.

Arriba el torn de l'antic company, del que anirem descobrint que la tractava de manera inquisitiva amb un cert to de menyspreu:

Vint anys més gran que jo, em Marcel temia primer que ens veiessin junts i, després, que poguéssim veure’ns junts nosaltres. (...) El que podria haver estat la clàssica història entre mestre i becària, es va convertir en una altra cosa després de passar-nos quatre anys enviant-nos diàriament llargs e-mails que semblaven cartes. 

Tot el passat i el present immediat desfila pel relat que ens presenta la Lucia, una història en què la protagonista s'ho qüestiona quasi tot, la família, les seves relacions antigues i recents, la seva professió com a periodista... tot:

Ni tan sols el nostre passat ens pertany. Tampoc no podem tornar-hi. No hi ha cap manera d’instal·lar-nos en el que ja va quedar enrere, malgrat que ens enganyem amb els records i de vegades ens visitin els fantasmes, condemnats a repetir sempre el mateix. 
(...)
Per a què serveix el periodisme, si no és per emmetzinar-ho tot? (...) Tant se val si una informació és veritat o no, cadascú pot triar la seva versió i negar les altres.
(...)
Les meves bronques són cada vegada més freqüents. Hi ha alguna cosa que m’exaspera, de n’Ivan. No sé què és. Res concret
(...)
Coses de les quals no es parla. Del que li va passar al soci del meu avi. Del que li passa a mon pare. Del cas que està seguint n’Ivan. D’en Marcel.