Assumir la mort d'algú proper, estimat, tingui l'edat que tingui, ja és dur, però em resulta gairebé inimaginable el què pot ser assumir la mort d'un fill.
En Francesc Torralba, en un escrit seré i commovedor ens fa partícips de les seves impossibles emocions, que he llegit gairebé amb veneració.
No recolliré tot el relatiu a l'accident que va causar la mort prematura del noi. Consultant gairebé qualsevol mitjà ho podreu esbrinar, només faré esment a tot el procés posterior del dol, que suposo mai resolt, però que ens mostra tota la seva fortalesa davant el dolor que considero gairebé inimaginable.
M'ha semblat rellevant afegir un fragment del pròleg:
El meu fill
Oriol va morir en un accident de muntanya al Parc Nacional dels Picos de Europa
el catorze d’agost del 2023. Tenia vint-i-sis anys.
(...)
L’escriptura és una manera d’alliberar l’angoixa.
(...) Hi ha tantes vies com persones i, a més a més, no són excloents les unes
de les altres.
(...)
L’escriptura, com la conversa, també és una forma
de descàrrega.
(...)
Recordar és tornar a passar pel cor el que hem
viscut.
(...)
Rememorar, però, també pot ser un acte intencional
quan decidim fer-ho a partir d’un moviment lliure de la voluntat.
I ja, restaré gairebé en silenci, per donar la paraula a les reflexions d'en Torralba:
M’atreveixo a escriure sobre la mort del meu fill
perquè he passat per aquesta experiència.
(...)
El món segueix el seu ritme trepidant, els altres
fan la seva vida.
(...)
Durant el temps d’aflicció, he sentit l’abraçada
de moltes persones: conegudes i desconegudes, properes i llunyanes, a casa i al
carrer, en tota mena de llocs i espais. (...) El catàleg d’abraçades que els éssers humans
ens podem fer els uns als altres és infinit.
El dol. Un mot senzill, que dient poc ho diu tot, pels que l'han/l'hem passat, pels qui ajudarà a fer-se lleugerament a la idea:
És paradoxal el que s’esdevé durant el procés de
dol. El qui no hi és es fa més present que mai a la consciència, però no
físicament. El seu record ve una vegada i una altra al pensament i cada cop que
ve tenyeix les hores de tristesa. La presència de l’absent no obeeix la
voluntat. Irromp sense permís.
(...)
En acabar el període de dol, és fàcil que
allò irrellevant torni a ocupar el centre de gravetat.
(...)
El temps no ho cura tot, però permet posar
distància amb l’esdeveniment, veure’l amb perspectiva, afebleix la punxada de
dolor, i tot això obre la porta a assumir l’absència de l’ésser estimat amb serenitat i a
recuperar el desig i la il·lusió de viure. El pas dels moments per sí sol no fa
miracles.
Penso que resulta gairebé inevitable rebel·lar-se, regirar-se iradament, per acabar topant amb la realitat implacable. Aleshores, què ens restarà?:
L’esdeveniment terrible de transitar per la
defunció d’algú a qui tenim molta estima sempre causa estupor. (...) No és
fàcil conviure amb algú que experimenta això, perquè és un cercle viciós en què
tot es redueix a estar irritable i culpar tothom.
(...)
La ira pot expressar-se externament, però també
quedar continguda dins dels murs de la ment.
(...)
La ira no és odi. L’odi vol el mal a l’enemic;
mentre que la ira vol que es faci justícia.
(...)
La mort ens sembla un acte injust. La vivim com un robatori. (...) Emprem el possessiu de primera persona del singular de manera equívoca. Diem: el “meu” fill, el “meu” germà, la “meva” mare, però no són nostres. Les coses que comprem són possessions (...) però les persones no són objectes que podem comprar o vendre. Són subjectes de dret. El fill és, la mare és i el germà és, però cap d’ells és propietat, cap d’ells és una cosa sota control.
Ser o no ser creient...:
El ritual, sigui de naturalesa religiosa o laica,
sigui molt solemne o discret, massiu o minoritari, té un pes molt rellevant en
el procés de dol. (...) És primordial, el primer acte de l‘existència, a través
del qual algú que encara no sabem “qui” és, ni “com” és, ni “què” espera de
nosaltres, ni quin propòsit té, irromp en l’escenari de la vida.
(...)
Creguem o no en el més enllà, sorgeix la
necessitat d’acomiadar-nos dignament de les persones que hem estimat. (...) Un
comiat respectuós, digne i equilibrat és un factor decisiu en el procés de dol,
perquè els qui resten puguin dir-li els darrers mots.
I un pas més, tret de les creences, pot ser la filosofia, o les paraules sàvies en les que ens recolzem quan ja, potser, poca cosa més ens resta:
Quan el qui marxa ha pogut dir adeu a les persones
més significatives de la seva vida, quan els ha pogut comunicar allò que sentia
i pensava, el trajecte final conclou harmònicament.
(...)
La partença silenciosa, en canvi, ens deixa
astorats, perplexos. (...) El qui se’n va no sabia que se n’aniria i el qui
resta tampoc no imaginava que es quedaria sol.
(...)
Massa sovint el qui se’n va, tot i saber-ho,
refereix no comunicar-ho als qui resten, guardar-ho en l’àmbit de la privadesa,
per no haver d’afrontar l’adeu, per no entristir-los, per no entomar el fatal
esdeveniment. Es censura a sí mateix. (...) Si l’adeu no ha tingut lloc, ja no
podrà executar-se mai més.
(...)
Filosofar és aprendre a morir. I qui aprèn a morir, aprèn a viure. Sembla una paradoxa, però no l’és.
Girar els ulls i la ment en el "més enllà":
Hi ha una espurna d’eternitat en cadascú de
nosaltres, una utopia que roman latent. Volem ser-hi i volem que els altres hi
siguin. Som mortals, però desitgem ser eterns. Som efímers, però desitgem
romandre. Som finits, però volem ser infinits.
(...)
Quan la
mort fa acte de presència i s’emporta el que més estimes, l’esperança es fon. Ja
no hi ha res a fer.
(...)
Només mor serenament qui ha assolit viure amb
serenitat.
(...)
Saber morir és la més alta saviesa de la vida,
però enlloc no ens ensenyen a iniciar-nos en aquest art. Naixem a les palpentes
i morim a les palpentes.
Arribo al final de l'escrit. Un resum forçosament maldestre, però que pot deixar en cadascú dels possibles lectors, la llavor que l'impulsi a fer-se amb el llibre i llegir-lo amb la reverència que es mereix i que, sens cap mena de dubte us inspirarà.
Ningú no ho sap tot, sinó que va adquirint el
saber mentre viu.
Ningú no ho ha patit tot, sinó que va patint mentre viu.
Ningú no ho ha estimat tot, sinó que va estimant mentre viu.
Tampoc no ens ho
hem dit tot, sinó que ens ho anem dient.
Anem pel camí d’esdevenir allò que
encara no som.
No hi ha paraules
Assumir la mort d’un fill.
Francesc Torralba
211 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada