 |
| Grafit a Sabadell |
Només veure'l als prestatges de la biblioteca, sabia que em resultaria una lectura interessant. No m'ha decebut pas:
Fou publicat el 2009, just en el
moment en què als Estats Units es produïa aquell canvi de govern il·lusionant
de George W. Bush a Barack Obama.
(...)
El gest de Butler en aquest llibre és apuntar a la
brutalitat de les diverses formes de violència política centrades en l’Estat.
(...)
¿Com es poden plorar vides que no hem considerat
que foren dignes de protecció, un cop les hem assignades a la banda dels
enemics?
(...)
Hi ha “vides” que no són del tot -o mai-
reconegudes com a vides. (...) “Reconeixement” és el terme més fort, un terme
que prové de textos hegelians i que està subjecte a revisions i criticismes des
de fa anys.
Tot llegint la introducció, ja tinc assumit que no "ploro" pas totes les vides. Però seguim endavant:
Llegim noticies sobre vides perdudes, sovint se’ns
en donen xifres, però aquestes noticies es repeteixen cada dia, i la repetició
sembla inacabable, irremeiable. És a dir, que ens hem de preguntar ¿què caldria
no només per aprehendre el caràcter precari de les vides perdudes en el transcurs
d’una guerra, sinó també fer que aquesta aprehensió coincidís amb una oposició
ètica i política a les pèrdues que comporta la guerra?
(...)
La precarietat implica viure socialment, és a dir,
el fet que la nostra vida està, sempre, en certa manera, en mans d’un altre. I
implica també estar exposats tant a aquells a qui coneixem com a aquells a qui
no coneixem.
(...)
Hem de reconèixer que tots són organismes vius en
un sentit o en un altre. (...) En un pla més general, es pot afirmar que tot
procés de vida comporta destrucció i regeneració, però això no ens diu de cap
manera quina mena de destrucció és èticament rellevant i quina altra mena no ho
és.
Sovint, massa sovint segurament, responsabilitzem als polítics (o a la política, així en abstracte, tot generalitzant) per no facilitar les condicions que permetin assolir una vida digna a tothom, però, l'autora es/ens qüestiona aquest raonament:
No és només una qüestió política sobre si donar
suport o no a una vida o subministrar les condicions per a una vida digna de
ser viscuda. (...) La vida exigeix suport i unes condicions propícies per poder
ser una vida digna de ser viscuda.
(...)
Si agafem la precarietat de la vida com a punt de
partida, llavors no hi ha vida sense la necessitat d’aixopluc i aliment, no hi
ha vida sense una dependència de xarxes més àmplies de sociabilitat i feina, no
hi ha vida que transcendeixi la capacitat de ser ferida i la mortalitat.
(...)
Les vides són per definició precàries: poden ser
eliminades de manera voluntària o accidental, i la seva persistència no està
garantida de cap manera. (...) Estar protegits contra la violència de l’estat
nació és estar exposats a la violència exercida per l’estat nació.
Tot el text està curull del que podríem considerar com a retrets, però que no deixen de ser reflexions que ens colpegen amb certesa:
No n’hi ha prou amb dir que, com que la vida és
precària, ha de ser preservada.
(...)
Si sentim culpa davant de la perspectiva de
destruir l’altre al qual estem lligats, l’objecte d’amor i d’afecte, pot ser
que sigui per motius d’autopreservació.
(...)
La crítica de la violència ha de començar amb la
pregunta de la capacitat de representació de la vida com a tal. (...) Percebre
una vida no és exactament el mateix que trobar que una vida és precària.
Heu llegit alguns dels poemes que han escrit els detinguts de Guantánamo? N'hi ha uns pocs que s'han aconseguir editar i estan publicats.
En desconec el seu valor literari, però modestament, en dono fe de l'emocional:
De fet, la majoria de poemes escrits per detinguts
a Guantánamo van ser destruïts o confiscats. (...) Quan el Pentàgon va exhibir
les seves raons per a aquesta censura, va adduir que la poesia “representa un
risc especial” per a la seguretat nacional.
(...)
L’aclaparador poder del dol, de la pèrdua i de
l’aïllament es converteix en un instrument poètic de la insurgència, fins i tot
en un desafiament a la sobirania individual.
(...)
Els poemes de Guantánamo estan plens d’enyorança.
Un apartat especialment dur que l'autora afronta amb fermesa:
Les normes segons les quals la cultura se sustenta
en la família heterosexual són, evidentment, també les que estableixen els
prerequisits per accedir a la ciutadania.
(...)
Els components de l’exèrcit es consideren més
“avançats” sexualment perquè llegeixen pornografia o la imposen als presoners.
(...)
En el cas de la tortura sexual, està operatiu un
desplegament nociu de la noció de llibertat sexual.
La no violència ens pot arribar com un discurs o com una crida.
(...)
Estem formats per la violència, si més no de forma parcial.
(...)
La violència estatal sovint s’articula postulant un subjecte sobirà.
Marcs de guerra
Quines vides plorem?
Judith Butler
Introducció d’A. Lorena Fuster
Traducció de Marina Espasa
260 pagines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada