Rellotge sense busques

Fa poc comentava en una entrada el tema de la mort. Des d'una altra vessant enrevessada i complexa, reprenc el tema:

La mort és sempre la mateixa, però cada home es mor a la seva manera.

En Malone, un dels protagonistes, fa gairebé vint anys que és farmacèutic, fa uns dies que no es troba bé, però s'estima més auto enganyar-se (qui no ho faria) i insisteix a receptar-se alguns remeis innocus i ineficaços, mentre la malaltia va avançant de manera inexorable:

Farmacèutic durant quasi vint anys, havia receptat trilions de remeis per a  trilions de queixes: estrenyiment, problemes de ronyó, brosses als ulls i d’altres mals. (...) Essent ell mateix també un bon pacient, s’havia receptat la desagradable sal hepàtica quan calia.

(...)

Amb la por de parlar amb els metges, incapaç de parlar de cap intimitat amb la seva esposa, en Malone només vagarejava desorientat en silenci.

(...)

Sovint caminava sense rumb pels carrers del poble: pels suburbis plens de gent, ronsers, que envoltaven la filadora o pels barris negres o pels carrers de la classe mitjana amb cases plantades damunt d’una gespa pulcra. (...) En Malone va cercar consol a l’església.

Arriba el torn del jutge Clane, un dels veïns i amics d'en Malone. El jutge, un home amb una fortuna considerable, vidu de fa un temps, tenia també un fill, una jove promesa en molts sentits, que es va suïcidar:

Els morts encara vivien a la carregada casa victoriana de mobiliari feixuc. (...) Però encara que per tota la casa hi hagués recordatoris de les vides dels morts, la circumstància de la mort mateixa no s’esmentava mai, ni tan sols implícitament. 

(...)

Envoltat de les coses de la seva dona, amb el dolor reprimit amb el temps, el jutge només de tant en tant pensava en la senyoreta Missy (la seva dona morta), sobretot a l’hora d’esmorzar. Només usava les seves coses

El jutge, que té al seu càrrec un net adolescent, en Jester, està greument malalt de leucèmia, però ho manté en secret. 

Fins que un dia:

Un dia el jutge va caure al bany i hi va estar ajagut durant hores fins que en Jester, que dormia el son sa d’un jove, va sentir els crits del seu avi. El “petit atac” havia estat instantani i el jutge desitjava que la recuperació fos també tan inesperadament ràpida.

En Jester, també amaga un secret, acaba de descobrir la seva homosexualitat:

Qui sóc? Què sóc? Cap on vaig? En Jester finalment va trobar la resposta a aquestes preguntes, els fantasmes que li habitaven el cor adolescent. 

Ara mateix se sent perdudament atret per en Sherman, un treballador de l'avi que és negre, cosa que el jutge considera que pertany a una raça inferior que mai no podria barrejar-se amb els blancs.

En els vells temps havia estat membre del Ku Klux Klan i l’havia enyorat quan l’havien aniquilat i ja no havia pogut anar més a aquelles reunions de llençols blancs a Pine Mountain i omplir-se d’un poder secret i invisible. 

(...)

El blanc és blanc i el negre és negre, i no es mesclaran si ho puc impedir. (Li assegura al seu net)

(...)

Jo (Sherman) vibro amb cada injustícia que es fa a la meva raça. Vibro... vibro... i vibro, saps?

Jo (Jester) també  ho faria, si fos de la teva raça.

Mentrestant, en Sherman va vivint també entre fortes contradiccions, odia l'home blanc i sent atracció per en Jester:

El jutge es plantejava  si el seu amanuense (En Sherman) era tan brillant com s’havia pensat, i en Sherman es demanava si el vell hi tocava.

(...)

En Sherman no oblidava que el jutge havia estat congressista, un dels càrrecs més elevats dels Estats Units, i que coneixia gent de les altes esferes.

Arriba un punt en què es planteja deixar el jutge, que de la mateixa manera que el menysprea pel seu color, valora la seva capacitat pel treball:

En Sherman no va acomplir l’amenaça de deixar el jutge, però la seva relació s’havia deteriorat molt. 

Òdena
Maig 2018

Les vides dels quatre protagonistes s'encreuen i s'influencien inexorablement, mentre les seves respectives relacions arriben a límits irreparables. Ja no hi ha marxa enrere. 

Sí, en Jester va intentar avisar en Sherman, però en Sherman no es deixava avisar. 

(I això va ser el seu final)

 

Rellotge sense busques

Carson McCullers

Traducció de Marta Ferré i Antoni Picornell

278 pàgines

La muerte contada por un sapiens a un neandertal.

Cementiri de Sabadell
Gener, 2017

Abans que res, dir que ha estat una lectura distreta i en algun moment fins i tot divertida, però no el què m'esperava i és que el tema de la mort, com afrontar-la i com explicar-la, sempre m'ha interessat, i un cop més considero que ha quedat sense resposta, o és que potser pensava torbar un plantejament més filosòfic.

Tant certa que és i tant poca consideració que li concedim!

Bé, millor em centro en el llibre, sense més divagacions, amb la trobada dels que seran els dos conductors de la reflexió: 

Discurrían los primeros días de octubre, aún cálidos. Nos encontrábamos en Sevilla. 

(...)

“Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte; lo divino, lo terrible, lo incomprensible, es saberse inmortal. (Borges)

Com, o potser millor, per què ens morim?:

La vida de los hombres y de los coches se va poco a poco: deja de funcionar la pantalla, se endurecen las arterias…

(...)

La selección natural elige a los individuos con mayor capacidad de supervivencia, que normalmente son los que tienen más hijos. (…) La selección natural va de los individuos, no de la especie.

Segons els autors, no paga la pena capficar-nos tractant de buscar-li sentit a la vida. Això vol dir que totes aquelles cabòries que ens assalten fonamentalment en la nostra adolescència no tenen cap sentit. Val a dir que dissenteixo, però també és cert que malgrat les voltes que li donava al tema, no vaig acabar mai de trobar-li un sentit:

Creo que el ser humano es fundamentalmente un buscador de sentido. 

Si fem cas als seus plantejaments, tot sembla molt senzill i evident. Pràcticament som un error?:

En la naturaleza se muere por accidentes, por infecciones, por parásitos, por hambre o por depredación. Tarde o temprano, todos caen. (…) En la naturaleza no existe la enfermedad crónica. Ningún animal alcanza la edad en la que se desarrollan estas enfermedades, que son propias del ser humano.

(...)

En resumen, la selección natural elimina rápidamente cualquier enfermedad que se exprese a edades fértiles de la vida, y que suponga una desventaja evolutiva, porque la selección natural favorece a quienes no la tienen. (…) No hay nada, Millás, solo una danza de átomos gobernados por las leyes de la materia.

Tot i això, en algun moment també sembla que s'hi esforcen en oferir-nos una explicació raonada i meditada, que pràcticament s'acaba resumint en una obvietat. Tampoc es pot dir que m'hagin convençut, però ho resumeixo:

El único modo de darle sentido a la vida es insertándola en un plan cósmico, de manera que tenga una razón de ser, un plan en el que cada uno tiene un papel, por modesto que sea. (…) Dios escribe derecho con renglones torcidos, no intentes entenderlo, acéptalo. Es como si pretendieras que un perro comprendiera a Kant. 

(...)

Yo no estoy viejo, pero corro menos de lo que corría hace una década. A lo largo de la vida se van perdiendo facultades. 

I si ens comparem amb altre espècies:

Hay especies milenarias, eternas, tanto en el mundo vegetal como en el animal, porque son especies que no dejan nunca de crecer y cuanto más crecen mayor es su capacidad reproductora. Y hay especies de crecimiento limitado, como la nuestra, en las que en un momento equis el crecimiento se detiene, lo que coincide con el comienzo de la reproducción; a partir de ese momento se mantiene la capacidad reproductora, pero no va a más. En todo caso, va a menos.

(...)

Lo que determina la longevidad de una especie es la tasa de mortalidad que sufres.(…)Si eres pequeño, necesitas poca comida, pero te comen todos. Si eres grande, no te come nadie, pero puede que no comas lo suficiente y mueras de desnutrición. 

Personalment, la reflexió que segueix, ha estat possiblement la que he trobat més raonable, o per dir-ho d'una altra manera, la que m'ha convençut més:

Sobrepasada la edad en la que habríamos muerto de vivir en la naturaleza, comienzan a expresarse los genes de efectos perjudiciales, pero tardíos, que se han ido acumulando a lo largo de la evolución de la especie.

(…)

Eso es la vejez, que no se da en la naturaleza porque actúan de manera implacable las causas externas de muerte. 

Cementiri de Sabadell
Gener, 2017

En definitiva:

Antes, los problemas los resolvía la Iglesia con las rogativas, las novenas, etcétera. Ahora, ante los problemas, la gente dice: “La ciencia lo resolverá”. Y lo dicen porque no estamos dispuestos a renunciar a nada. (…) La solución ha de ser de carácter mágico y debe ofrecerla la ciencia. 

 

La muerte contada por un sapiens a un neandertal

Juan José Millás, Juan Luis Arsuaga

306 páginas

 

Les bicicletes

Amb un punt delirant, m'ha encantat aquesta estranya, inversemblant i onírica història, a la que algun crític ha comparat amb "Alícia al país de les Meravelles".

Si us decidiu a llegir-la igual us passa el mateix que a mi que no puc mirar de la mateixa manera les bicicletes.

El protagonista, que pràcticament no ha conegut els pares i s'ha criat en un internat, s'ha hagut d'espavilar tot sol per tirar endavant. Quan al cap dels anys, retorna a casa seva acaba fent amistat amb en John Divney, al que els pares havien deixat a càrrec de la granja i una rònega taverna, però que acostumat a viure sol, es pren moltes atribucions:

Desde hacía mucho tiempo sabía cuál era mi situación en el mundo. Todos mis familiares estaban muertos y había un hombre llamado Divney trabajando en la granja y viviendo en ella hasta que yo regresara.

També hi ha un veí del que tothom diu que té una caixa de cabdals on amaga una gran fortuna que ningú no ha vist mai, però que en Divnei cobdícia mentre ensarrona al nostre protagonista perquè l'ajudi a robar-li: 

El viejo Mathers vivía solo. Divney sabía qué noche y en qué desierto trecho del camino cercano a su casa, le encontraríamos con su caja de caudales.

(...)

Yo sabía que Divney era lo suficientemente deshonesto como para robarme también mi parte del botín de Mathers y esfumarse a la menor oportunidad. 

Hi ha un assalt, una brutal agressió, una explosió, i de sobte, Divney ha desaparegut i ell es troba a l'interior de la cabana del vell Mathers:

El hombre era el viejo Mathers (…) Su rostro era aterrador, pero tenía una expresión en sus ojos tan terrorífica y horrible que el resto de sus facciones parecían casi afables. 

(...)

Era, sin lugar a dudas, el hombre que yo había asesinado. 

De la caixa ni rastre i de cop s’adona que…

No sabía cuál era mi nombre, no recordaba quién era. No estaba seguro de dónde venía ni qué era lo que tenía que hacer en esa habitación. Descubrí que no estaba seguro de nada excepto de mi búsqueda de la caja negra. (El botí). Pero sabía que aquel hombre se llamaba Mathers y que yo lo había matado con una pala y un bombín. Y que yo no tenía nombre. 

Sembla que la manera de treure l'entrellat de tot plegat és presentar-se a la comissaria i tractar d'esbrinar-ho, però serà així de senzill tot plegat?

A medida que me acercaba, el aspecto de la casa parecía cambiar.

(...)

Nunca había visto ninguna comisaria semejante. 

Tot i les dificultats, arriba a la comissaria que està governada per uns més que peculiars agents.

El sergent Pluck::

Estaba claro que el Sargento me estaba confundiendo con otra persona. Esto no era perjudicial para nadie, así que le seguí la corriente. Consideré beneficiosos que no supiera nada de mí, y aún mejor, que creyera cosas completamente inciertas. 

El policia C, que es dedica a confeccionar uns minúsculs cofres que va numerant mentre els encabeix un dintre l'altre:

Hace seis años empezaron a ser invisibles con o sin lupa. El número Uno  podía contener un millón de ellos, y aún habría espacio.  

El gairebé invisible policia Fox (El tercer policia):

Es el que hace tres -dijo el Sargento-  pero nunca jamás lo hemos visto ni tampoco sabemos nada de él.

(...)

-¿I Fox? ¿Dónde vive?

-Está por ahí abajo en algún sitio durante el día, pero nunca le hemos visto por allí, debe moverse por secciones que haya encontrado observando otro techo distinto.

(...)

Fox está loco de atar, tiene una personalidad incontestable, es un hombre de ingobernables inexactitudes. 

Quan els coneixem semblen molt concentrats a tractar un problema que els té capficats i que no és altre que el de les bicicletes que, segons ells, acaben prenent l'essència de l'humà que les utilitza:

Si dejamos que las cosas vayan demasiado lejos, será el fin.  

No resulta fácil decidir cuál es la mejor manera de trasladarse de un sitio a otro. 

A més dels policies, el protagonista descobrirà que té una consciència i se li acut posar-li un nom. Així la coneixem com a Joe:

Por primera vez recordé el motivo de mi desgraciada visita, que me había llevado a la extraña situación en que me hallaba. El reloj no, pero la caja ¿dónde estaba? 

(...)

Escucha. (…) Yo soy tu alma y todas tus almas. Cuando me haya ido, tú estarás muerto.

Les insòlites aventures segueixen i segueixen, sense massa coherència aparent, però de lectura trepidant i força interessant:

Muy pronto, yo descendería a la tierra que acoge a los muertos y tal vez saldría de allí sano y salvo otra vez, libre y desprovisto de toda confusión humana.

(...)

La larga noche había penetrado en el cuartelillo a través de las ventanas, creando misterios por todas partes.

I aconsegueix marxar d'aquell insòlit lloc on no ha trobat les respostes que esperava i que ara sembla que volen malfiar-se d'ell:

Un instante después estaba descorriendo el pestillo del cuartelillo, con la servicial bicicleta del Sargento a mi lado. (…) Llevé la bicicleta al centro de la carretera, hice girar la rueda resueltamente hacia la derecha y me instalé en el centro del sillín mientras ella me trasladaba afanosamente a su propio ritmo. 

(...)

Seguía mirando a la ventana cuando oí un leve ruido a mis espaldas. (…) De repente los pasos sonaron en la calzada, a menos de cinco yardas de distancia, se aproximaron hasta mi espalda y entonces se detuvieron. 

Però hi ha alguna resposta a tota aquesta confusió? 

Sabrem què li ha passat en realitat al nostre protagonista sense nom?

Había muchas cosas  que no entendía y que posiblemente no entendería hasta el día de mi muerte.

(...)

Yo estaba  muerto. Me gritaba que no me acercara. Hacía dieciséis años que yo había muerto. 

El Tercer Policía

Flann O’Brien

Traducció  de Héctor Arnau

301 pàgines

Afusellats

Barcelona
Gener 2018

Un títol que, almenys en el meu cas, em va produir una certa confusió. 

Però no es tracta de matar ni denunciar cap mort, sinó que ens porta quatre relats de quatre escriptors fonamentals de la literatura catalana del segle XIX i, en algun cas, principis del XX.

Ens ho comenta al pròleg, la seva recopiladora, la Marina Porras:

Escrits entre finals del segle XIX i principis del XX, aquests quatre relats són testimonis de la incomoditat que sentien aquests escriptors davant un món que canviava massa ràpid per a ells. 

Almenys tres dels relats els havia llegit fa uns anys (força, val a dir), però no m'ha importat gens fer una relectura.

1.- "La Bufetada" escrit per en Narcís Oller Moragas (1846-1930):

Per bon minyó que fos, en Llorenç tenia un ofici massa grosser per a escaure a una noia d’aquelles bones qualitats.

(,,,)

L’empresa de la seva dona produïa quatre vegades més que son jornal de carnisser; l’Anneta n’era l’anima.

(...)

Entre ella i son marit s’havia aixecat un mur indestructible, una antipatia eterna, que ella no sabria dominar. La galta inflada, cremosa, agravava amb el dolor físic el dolor moral. Res de perdó; impossible el perdó. Prou!!

La història té un final gairebé escabrós i molt punyent que havia oblidat.

2.- "Dia de sentència" escrit per en Raimon Casellas i Dou (1855-1910):

Segons contaven per entre els rotlles, el Llarg era home de valiment i el protegien personatges d’upa, perquè, formant part d’una patuleia armada, en un moment de perill havia salvat la vida a un polític dels més grossos.

(...)

Hi va haver espectadors que van girar el cap tot de seguida. N’hi va haver que es cobrien amb les mans la cara o mig tancaven els ulls, entre extremituds d’horror i curiositats bestialment voluptuoses

(...)

I tot garlant dels horribles episodis presenciats al glacis, de la tremolor del condemnat, del visatge del botxí, semblava que les parelles sentissin créixer, amb el record, imperioses lascívies, com si el dimoni de la luxúria s’animés amb els horrors del patíbul. 

La constatació que quan ens trobem entre una multitud amb molta facilitat podem perdre la nostra identitat i sentir-nos arrossegats per la disbauxa.

Algun cop m'he demanat si seria possible en l'actualitat fer d'un ajusticiament un espectacle públic. Normalment em responc que sí i que molt probablement, tindrien èxit.

3.- "Carnestoltes" Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) 1869-1966):

Era dimarts de Carnestoltes, feia tres dies que no parava de veure disfresses, i la pobra marquesa ja n’estava tipa i ben tipa del banal espectacle.

(...)

D’ençà que havia entrat a servir a la senyora -que aleshores encara no era la senyora marquesa, sinó la filla del senyor marquès- no pensà més que en ella ni visqués més que per a ella.

(...)

A força d’heroisme callat i net de càlcul, la Glòria anà pujant per graus als ulls de sa mestressa, passant d’animalet sense importància a servidor útil, després preferit, més tard imprescindible, per a devenir a la fi quelcom fora de qualificació que s’enganxa a l’ànima i la domina secretament sense sospitar-ho. 

No l'havia llegit i tampoc no m'ha semblat massa en sintonia amb la resta de relats. De fet, si haguera de destacar alguna cosa, seria el fet lamentable que pel fet de ser una dona calgués amagar-se per escriure sota un pseudònim masculí.  I si us hi fixeu en les dates, no estem parlant pas de la prehistòria.

4.- "L’Afusellat" d'en Marian Vayreda i Vila (1853-1903).

Qui ha fet alguna vegada el camí d’Olot a Vic passant per Collsacabra pot ben dir que coneix el clàssic viatjar de nostres avis.

(...)

Vaig saber que el meu company era un antic carlista de la guerra dels Matiners i que, fet presoner per sorpresa per un enemic personal seu, fou passat per les armes, lo que li havia valgut l’apodo que portava (L’afusellat). 

(...)

Sols tenia, a pesar de tot, que de la seva desgràcia no en voldria parlar. En quant a lo de donar-li un disgust, Déu m’ho perdoni, era el que menos me preocupava.

Tot i ser una història molt diferent a la d'en Casellas, la reflexió no és gaire distinta: Pot ser que un ésser humà gaudeixi amb el patiment d'un altre, fins el punt de fer-lo degradar-se arrossegant-se fins a descobrir les seves passions més inhumanes?. La resposta, un cop més és que sí. 

Barcelona
Gener 2018

  

Afusellats

4 relats modernistes

130 pàgines 

No juzguéis

Davant els jutjats
Barcelona 2017

Una crítica, o reflexió, segons vulgueu entendre-ho, respecte els jurats i els judicis. No és que en faci cap referència a Catalunya, però no he pogut evitar que en algun aspecte m'hagi portat a la memòria les jornades de suport i reivindicació vers alguns líders polítics de casa nostra, davant els Jutjats de Barcelona. 

D'aquí que hagi recuperat una part de les fotografies que vaig fer aleshores. 

En  André Gide, l'autor, el 1912 va ser designat com a membre d'un jurat. Les diferents vivències d'aquelles jornades el van dur uns anys més tard, al 1930, a fundar una col·lecció, que sota el títol de "No juzguéis" va editar diferents exemplars sempre amb el referent de la justícia i la veritat.

En aquest llibre, que porta el títol genèric de la col·lecció, ens relata les seves impressions en diferents judicis, i que comença des de l'Audiència Provincial a Ruán al maig del 1912:

Por un temor absurdo a llamar la atención no he tomado apuntes sobre el primer caso.

(..)

Salgo poco satisfecho de esta primera sesión.

Aviat es comença a qüestionar el paper de la justícia, dels judicis, els defensors, el jutge...:

Que a veces chirrían los engranajes de la maquinaria de la justicia es algo que no cabe negar. (…) La maquinaria también chirría a menudo en lo que a los interrogatorios se refiere.

(...)

No es que para ser un buen jurado sea precisa mucho instrucción. (…) pero me sorprende sin embargo que las personas completamente desacostumbradas a cualquier trabajo intelectual sean capaces de prestar la atención constante que se les exige en estos casos, durante horas.

I detalla alguns casos que considera més rellevants, com ara el que anomena "Cas Redureau", que, segons la seva opinió, mai no va ser investigat de manera convenient ni convincent, en part perquè l'acusat no semblava entendre cap de les preguntes que li adreçaven, o bé va ser assaltat per algun episodi  psicòtic greu, cosa que tampoc es va considerar:

El inculpado pertenece a una familia honrada y numerosa. Solo llevaba unos meses al servicio del matrimonio Mabit. Inteligente, (…) tenia fama, en opinión de algunos testigos, de ser poco comunicativo y de tener un carácter solapado y rencoroso.

(...)

Redureau debió de acuchillar unas cincuenta o sesenta veces a las siete personas que asesinó. 

(...)

Marcel Redureau murió tuberculoso, en la colonia penitenciaria de X…, hacia febrero de 1916.

O el suposat "Cas Bastian", que, no va ser mai aclarit, malgrat que en efecte la jove va estar tancada en condicions higièniques deplorable, o nul·les, encara que no presentava cap evidència de maltractament físic:

La señorita Melanie Bastian se enamoró cuando tenía unos veinticinco años y se entregó. Dicen que tuvo un hijo fruto de estos amores. Dicen incluso que la criatura fue eliminada. Y para castigar a la pobre muchacha de lo que el mundo llama un desliz, y más que nada para que no hablara, la pura, la honorable, la excelente señora Bastian de Chartreux encerró para siempre, contando para ello con la ayuda del silencio de su digno hijo, a la pobre Melanie en el cuchitril donde se negó a morir y donde acaba de ser descubierta ahora, al cabo de veinticuatro años.

En definitiva, pels casos a què fa referència, mai no s'hi va trobar res de concloent o bé, els acusats no entenien el llenguatge que s'emprava per fer-los les preguntes, ni tan sols els membres del jurat estaven autoritzats a demanar cap aclariment i en les deliberacions es trobaven amb greus inconvenients, sovint ocasionats pel llenguatge ranci que empraven (i sovint segueixen emprant) els representants judicials:

En más de una ocasión sucede que el presidente plantea una pregunta en unos términos absolutamente ininteligibles para el testigo o para el acusado.

(...)

En muchos casos donde he sido llamado para juzgar me he sentido molesto, y todos los miembros del jurado que juzgaban conmigo se han sentido tan molestos como yo, por la gran dificultad de representarse el escenario del crimen, el “lugar de autos”, a partir de las meras declaraciones de los testigos y del interrogatorio del acusado.

 

Manifestació davant els Jutjats
Barcelona 2017

No juzguéis

André Gide

Traducción de Thomas Kauf

El silencio

Planoles en silenci
Juliol 2022

Ho he repetit tants cops que segur que ho recordeu. Envejo i enyoro el silenci i cada cop que veig o escolto qualsevol noticia o publicació que hi fa referència m'hi aboco amb fal·lera. 

Per mi ha estat una lectura enriquidora, amb aquest resum només confio en contagiar-vos l'entusiasme:

Comencem, és clar, per la introducció:

Cada vez resulta más difícil entender este mundo que la interminable proliferación de discursos intenta explicar.

(...)

Cuanto más se extiende la comunicación más intensa se hace la aspiración a callarse, aunque sea por un instante, a fin de escuchar el pálpito de las cosas o para reaccionar ante el dolor de un acontecimiento, antes que otro venga a relegarlo, y luego otro, y otro más…

Dissortadament...:

La modernidad trae consigo el ruido. En el mundo retumban sin cesar instrumentos técnicos cuyo uso acompaña nuestra vida personal y colectiva.

(...)

La palabra es el único antídoto contra las múltiples manifestaciones de totalitarismo que pretenden reducir la sociedad al silencio para imponer su capa de plomo sobre la circulación colectiva de los significados.

I ens introduïm en el recull, que segons l'autor, considera que s'hi poden trobar en els diferents silencis:

1. Els silencis en la conversa:

El inicio de una conversación implica una ruptura del silencio que exige, por lo tanto, el concurso de unas prácticas sociales ajustadas a las situaciones y a los potenciales interlocutores.

(...)

Callarse sin motivo es tan insoportable como hablar para no decir nada.

(...)

El hombre que no abandona su mutismo inquieta a los demás y provoca sus reacciones, pues parece hacer del lenguaje algo insignificante, una ilusión o incluso, una impostura. 

2. Polítiques del silenci:

El poder de la palabra no es algo baladí, en tanto que implica que otro se calle y se subordine a ella, en concreto a sus consecuencias, que pueden ser más o menos graves.

(...)

El silencio de un autista es una fortaleza destinada a cortar en seco cualquier comunicación; significa el rechazo a participar más aún, a mezclar su palabra con la del otro asumiendo el riesgo de perderse. Toda aproximación hacia su persona la considera un peligro, y la mordaza que lleva en su boca es paradójicamente un arma que le protege del encuentro con el prójimo. 

3. Disciplines del silenci:

El conocimiento de esos momentos en que conviene hablar, y de qué es tan importante como al de aquellos otros en que conviene callar.

(...)

El conocimiento del otro es siempre parcial: se va consiguiendo poco a poco, y proporciona sorpresas, revelaciones inesperadas que iluminan desde otra perspectiva unas relaciones que se establecieron hace ya mucho tiempo.

(...)

En el teatro, sólo el actor dispone de una voz (…) La revancha sobre el silencio estalla en el momento de los aplausos y de las felicitaciones lanzadas, a veces, a voz en grito por los asistentes. 

4. Manifestacions del silenci:

Los movimientos del hombre en su vida diaria van acompañados de un rastro sonoro: el de sus pasos, sus gestos, su aliento: y su inmovilidad no anula su respiración ni los ruidos del cuerpo.

(...)

El ruido es un sonido que tiene una connotación negativa: es una agresión contra el silencio. Genera una molestia al que lo percibe como un obstáculo a su libertad, sintiéndose agredido por manifestaciones que no controla y que se le imponen, impidiéndole descansar y disfrutar apaciblemente de su espacio. 

5. Espiritualitats del silenci:

El silencio es un hilo conductor en el mundo de la mística, aunque tenga distintos significados en función de las tradiciones religiosas. 

6. El silencio i la mort:

La repentina aparición de un recuerdo doloroso en el transcurso de una conversación pone un nudo en la garganta del que hable, y le obliga a esforzarse para superar el mal trago o a dejar el camino libre a un momento de emoción. (…) El sufrimiento que produce el dolor es algo persona, íntimo, que escapa a cualquier medida, a cualquier intento por delimitarlo o describirlo

(...)

El silencio del mundo tras la pérdida del ser querido ocupa el lugar provocado por la ausencia. (…) Allí donde estaba el otro, allí donde está todavía gracias a una memoria que lucha por sobrevivir, permanece esta mezcla de tristeza y recogimiento. 

Aquest llibre está escrit el 1997. L’autor en aquest capítol fa reiterades referències a les morts causades per la SIDA:

La seropositividad implica una existencia amenazada y, por tanto, lleva consigo la permanente inquietud de que el menor síntoma pueda ser el umbral de lo peor. (…) Se trata de una forma maligna de silencio, que va unida a la lucidez con que se asiste a la llegada de la muerte o, al menos, a la aprehensión que se tiene de que su llegada está próxima.

 

Campelles al vespre silenciós
Juliol, 2022

A mode de conclusió de l'autor, abans que cadascú en tregui les seves pròpies:

Este texto ha nacido del silencio que destacaba la blancura de la página, antes de que imprimieran los primeros signos.

(…)

Al escribir sobre el silencio, al asumir la paradoja, he soñado, en vano, con coser las frases en un tejido de silencio. Me queda el asombro de haber escrito tantas palabras, tantas páginas.

 

 

El silencio

David Le Breton

Traducción de Agustín Termes

211 páginas

Salvar las apariencias

No és una lectura recent, és d'aquelles que de manera una mica inexplicable, van quedant relegades en la llarga llista de "pendents".

Avui, encara no sé ben bé per què, he repassat tots aquests esborranys a què em referia més amunt i m'ha sembla que tenia alguna cosa a dir d'aquesta lectura.

"Salvar las apariencias"  d'Owen Barfield es va publicar a Anglaterra el 1957 i a Estats Units el 1965

El titulo del libro “Salvar las apariencias” ya indica su propósito. (…) Cuando decimos que algo “aparece a nuestra visión”, queremos decir que tenemos algo delante de nosotros, que algo se nos presenta.

(...)

En realidad mantenemos una relación conscientemente creadora con las apariencias, esto es, con el mundo natural.

En el pròleg, ens diu l'autor que:

El presente libro se ha escrito desde la creencia de que sería posible deslizar una especie de mano por una buena cantidad de cosas e ideas en las que la atención de la humanidad occidental se ha concentrado durante los últimos doscientos o trescientos años.

El primer que vaig pensar en veure el títol del llibre, va ser remetre'm a aquelles actituds que de petita a casa, qualificaven com de "quiero y no puedo", cosa que em feia gràcia, perquè m'havien criat de manera totalment oposada i mai, que recordi, no vaig desitjar ni demanar res que sabia que a casa no es podien permetre. Ni de petita en l'obligada carta als Reis Mags. 

Val a dir que el contingut no va ben bé per aquests viaranys, sinó que fa referència a no quedar-nos només amb el que veiem, sense tractar d'entendre el per què i/o el com de les coses:

Pensar en la naturaleza de las representaciones colectivas como tales y, por consiguiente, en su relación con nuestras mentes.

(...)

Cuando nos equivocamos en una representación, es decir, cuando tomamos una cosa por otra, y luego hay una transición del “creí ver” al “advertí que era”. 

(...)

Todas las representaciones colectivas implican figuración y pensamiento alfa.

Aprofundim un xic més:

Según Platón, hay tres estadios o grados de conocimiento:

1- No va más allá de la observación

2- El grado supremo

3- Actividad mental intermedia.

Estic totalment convençuda que jo em solc quedar en el primer estadi.

Un exemple més clarificador que el que jo havia tractat d'aportar és el què ens presenta l'autor quan afirma:

Cuando hoy oímos la expresión “salvar las apariencias”, solemos pensar en una dama de sociedad presidiendo una cena en la que algo ha ido mal en la cocina.

Grafit a Sabadell

Potser no he acabat de copsar tot el què l'autor em volia transmetre, però entenc que la meva visió del món i de tot el què l'envolta, sempre dependrà de la percepció que jo en tinc, fins i tot de la idea preconcebuda amb què ho observo:

Una representación es algo que percibo que está ahí.

(...)

La percepción se produce por medio de los órganos sensoriales. 

(,,,)

Es indudable que la historia de la consciencia incluye la historia de unas cuantas creencias erróneas, pero las creencias erróneas de los seres humanos sobre los fenómenos no son ni lo más interesante ni lo más importante de los seres humanos o de los fenómenos.  

(...)

Cuando las “cosas” del mundo físico se han convertido en ídolos, la representación literal excluye la simbólica, y viceversa.

(...)

Sean cuales sean sus creencias religiosas o filosóficas, los hombres de una misma comunidad y un mismo período comparten un determinado cuadro de fondo del mundo y su relación con él. 

Salvar las apariencias

Owen Barfield

Traducció de Joaquin Chamorro Mielke

270 pàgines

Caminar...

 

Sabadell, Juliol 2020
La Salut

Caminar no és cap esport. Posar un peu davant de l’altre és un joc d’infants. No dona cap resultat, cap xifra.

Malgrat això, s’ha intentat de crear un nou mercat d’accessoris: sabates revolucionàries, mitjons increïbles, motxilles molt eficaces, pantalons que fan meravelles... S’intenta de fer-li entrar l’esperit de l’esport: ja no es camina, es “fa un tresc”. 

Pràcticament així comença aquesta llarga reflexió del què significa i ha significat caminar al llarg dels anys i per diferents persones, algunes d'elles prou conegudes.

I a partir d'aquesta introducció, que ja m'ha atrapat perquè, com he explicat en diferents ocasions, caminar és quelcom que sempre he practicat i que m'ha acompanyat i ajudat en etapes especialment complicats de la meva vida, segueix amb un munt d'exemples dels quals en recolliré alguns fragments per si poden ser d'utilitat a algú.

Caminar no vol dir  anar de presa. Cadascú ho farà al seu ritme i segons les necessitats i capacitats de cada moment:

No s’ha trobat res millor que la marxa per anar més lentament. Per marxar només calen dues cames. La resta és sobrer. Que voleu anar més de pressa? Llavors no camineu, feu una altra cosa: rodeu, patineu, voleu. No camineu pas. Caminant només hi ha una marca que compta: la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges. Caminar no és cap esport. 

No es necessita cap gran infraestructura ni cap gran equipament, tret d'un bon calçat, per sortir a caminar:

Què es necessita, quan es camina? (...) Quan s’ha de triar entre el que un s’endú i el que deixa, no hi val cap consideració d’efecte, cap consideració d’aparença, ni de confort o d’estil, cap càlcul social no hi ha d’intervenir. Només compta una determinada relació estreta entre el pes i l’eficàcia. 

(...)

El que és elemental es mostra com la plenitud de la presència. El que és necessari es distingeix encara del que és útil.

I comencen les referències a personatges públics que van fer del caminar una bandera (Segons l'autor):

Nietzsche va ser un caminador remarcable, tenaç. Sovint en fa esment.

(...)

Friedrich Nietzsche camina, camina com si treballés. Treballa caminant.

(...)

I caminant, dominant el món i els homes, compon a l’aire lliure. (...)En deu anys escriurà els seus llibres més importants. 

Rimbaud va caminar durant tota la seva vida.

(...)

1875: des de Stuttgart decideix anar a Itàlia.

1876: més que caminades, aventures.

1877: marxa cap a Bremen.

1878: des de Marsella, agafa un vaixell cap a Egipte, però de seguida emmalalteix i és repatriat. 38

Sempre el mateix moviment, la mateixa lenta oscil·lació: l’hivern avorrit a casa seva, dominant la seva impaciència, estudiant diccionaris de llengües; la resta de temps, a provar fortuna.

(...)

Rimbaud va morir el 10 de novembre de 1891. Acabava de complir els trenta-set anys. 

Kant va néixer i morir a Kaliningrad. Mai no va abandona la seva vila natal, no va viatjar mai. (...) Com Nietzsche, però amb intensitats diferents, més enllà de l’escriptura i de la lectura, només dues altres coses l’ocupaven: l’obligació de la seva passejada i el que calia menjar.

(...)

De temperament fràgil, a Kant li agradava pensar que devia la seva longevitat (vuitanta anys) el seu règim de vida inflexible. 

Al mes de desembre den 1920, Gandhi anuncia la independència de l’Índia “l’any vinent”, si tothom segueix la via que ell ha traçat.

(...)

Per a Gandhi, caminar és privilegiar les energies lentes de la resistència. (...) Per això hi ha alguna cosa d’orgull en la marxa: estem drets.

(...)

Gandhi mai no va deixar de caminar durant tota la seva vida. 

I deixant ja els personatges caminadors, un recull de definicions respecte al fet de caminar:

Els ritmes van, venen, es creuen. Perquè anar al propi pas no vol dir caminar de manera absolutament uniforme. (...) Perquè la solitud també es comparteix, com el pa i el dia.

(...)

Sempre es camina en silenci.

(...)

Caminant no es fa res, res que no sigui caminar. (...) És precisament per això que cal desconfiar dels que caminen molt i massa lluny: ja ho han vist tot i només serveixen per fer comparacions. L’infant etern és el que mai no ha vist res de tan agradable, perquè no fa comparació.

(...)

La caminada no només és una passejada incerta, un deambular solitari. Ha pres, dins de la història, formes codificades que en fixaven el desenvolupament, el ritme i la finalitat. El pelegrinatge forma part d’aquestes grans formes culturals.

En Fréderic, fila molt prim i diferencia entre el caminar i passejar:

Per començar, caminar és una cosa diferent de deambular amunt i avall, que en el fons no seria més que una altra manera de desenvolupar l’obsessió d’una idea o el fil d’una meditació. (...) Marxar per passejar és una altra cosa: es diu adeu al treball. (...) Un cop a fora, el cos va al seu ritme i l’esperit se sent lliure, és a dir, disponible.  

Sabadell, març del 2014
Camí del bosc de Can Bonvilar

En la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, l’extrema regularitat dels passo, la seva uniformitat. (...) El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir.

(...)

La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.

(...)

El paisatge és un paquet de sabors, de colors, d’olors en què el cos s’impregna. 

Caminar, una filosofia

Frédéric Gros

Traducció de Francesc Roma i Casanovas

181 pàgines

La policía de la memoria

Grafit a Sabadell

Una història fantàstica i angoixant d'aquelles que, vistes com van les coses en realitat, et fan rumiar i t'enganxen només començar les primeres línies:

Una mañana de un día cualquiera, al despertar, algo se habrá esfumado de tu vida, dejando intacto lo demás, y, entonces, tan solo percibirás un tibio desajuste con respecto al día anterior. Te recomiendo cerrar los ojos y aguzar el oído.

I no creieu pas que la gent reacciona revoltant-se, ni tan sols mostren un gest de contrarietat, tot el contrari:

Sea cual fuere su reacción emocional, mantienen viva la costumbre de quemar o enterrar, según el caso, los restos que todavía conservan del objeto que ha caído en obligado olvido.

(...)

Ni siquiera había un simple y escueto registro gráfico del contorno de la isla. Nadie sabía cómo era. Tal vez los hubo en algún momento del pasado, pero en todo caso no quedaba rastro alguno de ellos. 

(...)

En cualquier caso, todos, incluyéndome a mí, fuimos perdiendo simplemente la memoria del pasado, sin excesiva añoranza. ¿Cómo es posible añorar lo que no se recuerda?

I quina era la funció de l'anomenada "Policía de la Memòria". Represiva, per descomptat:

Al fin y al cabo, la principal función de la Policía de la Memoria era completar y hacer efectivo cada proceso de desaparición y olvido a medida que estos iban produciéndose.

Hi ha un reduït nombre de persones, que de manera inexplicable, conserven la memòria i han de viure sempre amagades amb el neguit de ser descobertes i, per descomptat, reprimides o directament eliminades sense contemplació:

La situación había empeorado hasta el punto de que a menudo se presentaban en mitad de la noche y, tras rodear un edificio con sus camiones, inspeccionaban todas las viviendas del bloque, unas veces de manera infructuosa, pero otras no. 

(...)

Quizás haya un lugar donde quienes conservan sus recuerdos puedan vivir sin ser perseguidos, pero nadie conoce ese lugar, si es que existe. 

(...)

La actividad policial relacionada con las inspecciones de recuerdos fue aumentando e intensificándose progresivamente. 

Però per la majoria d'habitants, el malson, lluny d'apaivagar-se s'incrementa dia a dia:

Daba especial lástima cuando desaparecía un tipo concreto de alimento, y ver los camiones del mercado medio vacíos cuando antes solían llegar cargados a rebosar de una jugosa variedad de artículos me provocaba un pinchazo de amargura. 

(...)

Las cosas desaparecen a mucha más velocidad de la se crean otras nuevas -señalé- Y si eso es así, no nos espera nada bueno. 

(...)

Aquello que hace desaparecer las cosas, sea lo que sea, no lo hace de manera impulsiva, en largos intervalos, sino constante, perseverante, con capacidad de abarcar todo un abanico de existencia. 

(...)

La primavera nunca llegó. Los calendarios quedaron reducidos a cenizas y nosotros encerrados en un eterno invierno nevado.

La nostra narradora/protagonista sap que no pot presentar cap resistència davant l'inevitable, tot i això s'esforça per retardar l'inevitable:

Para ir ganando confianza, me esforzaba a diario por no dejar vagar mínimamente y concentrarme en los ineludibles quehaceres cotidianos.

(...)

Y, sin embargo, me costaba  conciliar el sueño por las noches.

El relat segueix detallant amb minuciositat totes aquelles coses que van desapareixent, fins que arriba el torn als seus propis cosos: 

Y fue en ese instante cuando caí en la cuenta de que aquello que acababa de desaparecer esa misma mañana era precisamente el concepto de pierna izquierda.

(...)

El desconcierto reinaba por todas partes. Era, quizás, la primera vez que una desaparición afectaba a todos por igual de manera tan ostensible.

(...)

Esta vez no nos valen los métodos de quemar, enterrar, echar al río o dar la espalda, sin más, a aquello que ha desaparecido. Pero una desaparición sigue siendo una desaparición. 

És evident, no hi ha marxa enrere:

Tengo el presentimiento de que nos acercamos al final. (…) Esto es como deslizarse cuesta abajo, no hay manera de evitarlo, y será cuestión de unos tres días, tal vez diez, dos semanas…

A vosaltres també us fa rumiar?

 

La policía de la memoria

Yoko Ogawa

390 páginas 

Sobre el mal

Grafit a Sabadell

Qui no s'ha plantejat algún cop com seria la nostra vida sense el mal. 

Casualment em poso a redactar aquesta entrada en un dia molt assenyalat que exemplifica el MAL, i no només penso en els autors materials dels atemptats, sinó molt més enllà, en els qui ho van pensar i ho van planificar, qui potser n'estava assabentat i va decidir mirar cap a un altre costat. Moltes incògnites i poques o cap resposta, però les víctimes, tot i que segurament no totes, són evidents.

Deixo aquestes reflexions per centrar-me en l'objecte d'aquesta entrada, que és el comentari referent a una lectura interessant, molt documentada, amb una extensa bibliografia, que obre força vies per seguir aprofundint i reflexionant:

Per centrar el desenvolupament del tema, l'autor en la introducció, ho exemplifica en uns fets reals que segurament recordem i que ens van commoure:

Hace década y media, dos niños de diez años de edad torturaron y mataron a otro de menos de tres en el norte de Inglaterra.

(...)

Como los niños no forman del todo parte del juego social, pueden ser vistos como seres inocentes; pero justamente por esa misma razón, también pueden ser considerados engendros de Satanás. (…) El mal es ininteligible. Es algo único en sí mismo.

(...)

O bien las acciones humanas son explicables, en cuyo caso no pueden ser malvadas, o bien son malvadas, en cuyo caso no hay nada más que decir sobre ellas.

Segurament n'hi haurà que segueix creient en un cel on tot és puresa i bondat i en l'infern, com a paradigma del mal:

Ahora bien, reconocer la realidad del mal no es necesariamente lo mismo que sostener que es algo que escapa a cualquier explicación. Se puede creer en el mal sin suponer que tiene un origen sobrenatural. Las concepciones del mal no tienen por qué ir asociadas a la imagen de un Satanás con pezuñas. 

(...)

Para la teología tradicional, estar en el infierno es caer de las manos de Dios por haber despreciado deliberadamente su amor, suponiendo que tal situación fuese realmente concebible.

(…)

El pecado original no es el legado de nuestros primeros padres, sino el de nuestros padres directos, quienes, a su vez, lo heredaron de los suyos. El pasado es la sustancia de la que estamos hechos. 

I seguint amb el plantejament religiós del mal, ens trobem amb el supòsit de la llibertat individual per triar entre el bé o el mal:

La libertad puede ser usada para negarse a sí misma, como hicieron los nazis. La libertad suprema desde este punto de vista consiste en abdicar de la libertad.

(...)

El mal, por lo tanto, es una forma de trascendencia, aunque desde el punto de vista del bien sea una trascendencia torcida. 

I abundant en el que significa el mal:

El mal  es el sinsentido supremo.(…) En esto se parece a Dios, quien, si existe, no es porque tenga motivo alguno para hacerlo. Él es su propia razón de ser. También creó el universo por simple entretenimiento y no porque persiguiera un objetivo con ello.

(...)

Donde el mal  quizás no sea tan raro es en las altas esferas de las organizaciones fascistas. (…) Una de las características más grotescas de los campos de la muerta nazis fue el modo en que se aplicaron toda una serie de medidas sobrias, meticulosas y utilitaristas al servicio de una obra desprovista de finalidad práctica alguna.

(...)

Los “Otros” que impulsan a alguien a cometer un asesinato en masa suelen ser aquellos que, por uno u otro motivo, devienen en un símbolo de un terrible no-ser.

(...)

El mal es una especie de acertijo tramposo o una contradicción (…) Es austero, pero también es disoluto. Es espiritualmente elevado, pero también corrosivamente cínico. (…) El interés principal del mal no son las consecuencias prácticas. (…) El mal carece de “porqué” porque su razón de ser consiste en proclamar que nada de lo que existe tiene significado.

I una petita mostra de la repassada final per diferents espais i aspectes que tenen el Mal com a protagonista:

No todos los actos monstruosos son siempre cometidos por individuos monstruosos, ni mucho menos. Los torturadores de la CIA son sin duda unos esposos y padres devotos. (…) Lo que pretendo decir con ello es que la mayoría de perversidades malintencionadas son de origen institucional. Son el resultado de unos intereses creados y de unos procesos anónimos, y no de los actos malignos de unos individuos. 

Grafit a Sabadell

I acabo amb una frase que sense disculpar els malvats, convida un cop més a la reflexió:

La virtud depende hasta cierto punto del bienestar material. No podemos aceptar de unas relaciones aceptables con los demás cuando nos estamos muriendo de hambre. 

Sobre el mal

Terry Eagleton

Traducción de Albino Santos Mosquera

175 páginas

La doble mort d'un anarquista

La mare, que era qui solia ser més activa compartint reflexions, en parlava pestes dels anarquistes. Ella, i tota la seva família, inclòs un germà desaparegut, eren republicans convençuts i no tenien cap bon concepte dels anarquistes als que havien vist (deien) fent barbaritats, disparant trets a l’aire des dels terrats (Els "pacos" els deien, basant-se en el soroll que feien els dispars  pac- pac...) per crear ambient bèl·lic entre la població ja prou espantada i famèlica.

De fet, els posava al mateix nivell dels clergues, ja podeu comptar que no pas per res de bo. El pare, callava, però assentia.

Una de les raons per decidir-me a llegir aquesta història és, potser, per copsar un altre punt de vista.

Però abans d'entrar de ple en la historia ens aturarem en el Pòrtic, on l'autor ens situa:

El binomi anarquia i violència és ben present. (...) Vaig decidir escriure aquesta novel·la històrica basada en fets històricament provats protagonitzats per personatges reals, i que es combina amb personatges de ficció i esdeveniments inventats, per tal d’intentar muntar una obra que sigui agradable de llegir, però que, per sobre de tot, ajudi a conèixer una pàgina singular de la història.

I també que ens faci entendre aquells fets violents que durant molts anys van ser inexplicables. 

Aquesta novel·la, que ja hem vist que es basa en fets reals, està escrita des de dos suposats punts de vista i amb pràcticament cent d'anys de distància.

Un dels punts de vista és el que, al 2012, la família descendent dels primers habitants de la casa a La Fatarella, troben en un diari amagat el relat minuciós que començà la seva avantpassada, l'Antònia.

Al novembre del 1895, l'Antònia Colom Vicens, que va ser companya d'en Santiago Salvador, no sembla tenir massa bon concepte dels seus companys de l'UGT:

Des del dia fatídic en què el meu estimat -l’ara famós Santiago Salvador Franch- va llençar dues bombes Orsini a la platea del Gran Teatre del Liceu, ja no em queden forces per lluitar per cap altra cosa que no sigui la nostra filla, i per tenir el cap clar i les idees endreçades, que falta em fa. 

(...)

Un dia vaig anar a la seu de la Unió General de Treballadors (UGT) Allí, els que es diuen representants dels obrers van arribar a dir-me que estaven d’acord amb l’ajusticiament del meu home, just perquè era un criminal. 

(...)

Des que em van matar el marit, el meu estimat Santiago, no hi ha setmana que no rebem la visita de la policia a de la Guàrdia Civil. 

(...)

Resulta que a partir de l’atemptat del dia 7 de juny de 1896, el del carrer dels Canvis Nous, atribuït inicialment al moviment llibertari, s’intensifica la repressió contra nosaltres, els anarquistes. (...) D’això els companys en diuen un atac de falsa bandera, ja que s’organitza des dels budells de la repressió. Cal que se sàpiga! 

Tot i que el relat s'estronca, el continua la seva filla:

Els dies posteriors a la mort de la mare (Assassinada i la filla agredida i violada per tot el grup, que com a conseqüència dona a llum bessons) vaig prometre’m continuar amb la seva labor de deixar testimoni escrit dels aspectes més punyents de la nostra vida. 

(...)

Torno a agafar el llapis a mitjans del mes de juliol de 1922, després de molts anys de no fer-ho (...) Però encara hi ha un motiu afegit, engrescar els meus fills a escriure tots plegats, per tal de tenir-los una mica més a prop meu i controlats. 

Recullo uns comentaris vers la Segona República que m'han semblat especialment interessants pel tema que exposa:

A la CNT hi ha dues opinions confrontades: d’una banda hi ha la dels militants més antics, que volen avançar de manera segura cap a la Revolució, i, de l’altra, es pronuncien els nouvinguts que aposten per la línia d’acció directa de la FAI.

(...)

Lluis Companys, ara d’Esquerra Republicana de Catalunya, intenta un aproximament polític a la nostra organització. No sabem si els d’ERC van a la recerca d’una aliança amb la CNT o si es mouen amb l’ànim de neutralitzar la potència del sindicat. (...) si no van les coses al seu gust, en lloc dels obrers lluitadors que ara ens consideren passarem a ser denominats uns “murcianos”, els morts de fam que han vingut a Catalunya i no s’hi saben adaptar. 

(Els meus avis materns havien vingut de Múrcia cercant una vida millor. Van estimar la seva terra natal i també Catalunya on van trobar feina, es van casar i van tenir tres fills. La Guerra ho va estroncar tot).

Unes suposades cartes escrites per l'antic membre del POUM fan estremir la nostra narradora, potser perquè l'implicat és un dels seus fills:

Els meus fills són com el dia i la nit, el contrast entre el seny i la rauxa, fins a l’extrem de ser ben diferents.

(...)

Els milicians del POUM s’han especialitzat a matar capellans i són el terror de la comarca.

(...)

Aquesta darrera carta em deixa molt mal cos, perquè al darrere de les paraules del meu fill hi endevino un punt tràgic, com si estigués a les envistes de la mort. Aquesta nit dormiré malament. 

Com podem observar pel contingut de les suposades cartes d’un militant de la FAI, l’autor es decanta per la conxorxa dels comunistes cap a la CNT-FAI.

No puc pronunciar-me en aquest sentit, ja que tot el que pugui saber, com he dit de bon començament, ha estat per comentaris fets a casa per la mare i que personalment desconec, però el que sí sembla també clar és la violència que van exercir contra bona part de la població i no només contra els feixistes.

S'esmenta també el tema de les col·lectivitzacions forçoses de les terres de conreu que, segons diferents estudis i opinions, va ser molt controvertit, fins i tot està documentat que alguns camperols  (desconec si molts o pocs) van ser morts per negar-s’hi.

Alguns partits acusen els llibertaris d’aixoplugar en l’organització funestos personatges com el Sec de la Matinada, el Madriles, Fresquet, Martí, Avellanet i altres, però el cert és que quan es va haver d’actuar contra els colpistes, nosaltres vam ser els primers i, quan es produïren malifetes, caldria repartir-les entre els grups que les protagonitzaren, no atorgar-les només a la CNT-FAI.

(...)

Per si no hi hagués prou injustícies, s’obriren processos contra els revolucionaris de la CNT-FAI que havien sobreviscut als Fets de Maig i a la violència planificada pels comunistes del PCE i del PSUC. Tot plegat fa olor de podrit. 

Tanmateix, cal recordar que la guerra s’ha perdut, en bona part, a causa de les incompetències i de les ambicions d’alguns militars i de molts polítics. 

Visita a La Model
Juliol 2017

Hi ha dues morts, la física i la de l'oblit.

 

La doble mort d’un anarquista

Josep Gironès

421 pàgines