D'entrada podríem pensar que es tracta d'algú molt afortunat, però la trista realitat és que es tracta del relat d'un jove jueu que va sobrevivint com bonament pot, sempre sota l'amenaça del nazisme i assenyalat amb l'estrella groga que havia de dur sempre ben visible, cosida a la seva roba.
Reclòs en una casa que ell
mateix ha anat destrossant i on no queden ni mobles que ha cremat a l’estufa
per cuinar i escalfar-se, en Roubíček, el protagonista, "dialoga" amb un pensament,
una dona que havia estat molt estimada per ell, la Růžena:
Segurament l’he creada jo mateix a partir de fum, polseguera i pudors, quan em girava i regirava tota la nit dins del sac de dormir, per tal que ella fos el raig que penetra per una escletxa de la foscor.
Ell treballava en un banc com
a escrivent. Ara no treballa, gairebé ni menja:
Havia de parlar amb algú.
Estava sol, absolutament sol en una mansarda gelada, plena de fum i mal olor.
(...) Al costat de l’estufa hi tenia el matalàs. A la paret, en una fornícula,
hi penjava un abric i un sol vestit. (...) Havia cremat tot el que es podia
cremar, perquè no tenia carbó i perquè no els volia donar res.
(...)
No havia fugit. Temia passar
la frontera, no tenia ningú que m’hi acompanyés, estava sol i ningú no em podia
aconsellar. Tenia por que em detinguessin a la frontera, no sabia com m’aniria
en terra estrangera.
(...)
Sec entre les parets nues, al costat de l’estufa trencada, menjo pa fet malbé i carn picada de cranc de riu. Procedent d’algun lloc de la Xina. Ja no tinc res. M’han fet fora d’aquí i ja no puc anar enlloc, em volen prendre fins i tot aquesta habitació nua.
Quan el coneixem, ha estat requerit mitjançant una citació de la Comunitat, a presentar-se per prendre-li declaració.
Intueix que serà expulsat, o fins i tot mort, però no té més remei que presentar-se. Com que ni tan sols pot pagar-se un desplaçament en tramvia, li toca afanyar-se per no arribar tard, cosa que seria penada:
M’havien convocat a les nou;
no tindria prou temps per bullir l’aigua del cafè, ni per escalfar-me una mica
a l’estufa.
(..)
M’he posat a córrer pels
carrers, tot il·lusionant-me pensant en l’escalfor que trobaria als despatxos.
I, després d'una llarga espera sota un fred glacial, comença l'interrogatori:
El portal al final s’ha obert
i ens hem precipitat cap al pati (...) Hem lliurat les convocatòries i el
funcionari del braçal groc ha fet entrar la agent segons l’ordre d’hores i
minuts.
(...)
Tot seguit ens han fet entrar
a empentes en una habitació gran. Allà hi havia molta gent asseguda davant de
taules i jo havia d’anar de l’una a l’altra.
(...)
No paraven de voler coses
meves, però jo no tenia res.
(...)
Tenen delit d’or i de joies, cobegen les grans aranyes de cristall i la roba de seda, voldrien trepitjar catifes gruixudes i beure en tasses de porcellana.
(...)
Els agraden totes les coses, fins i tot les dels pobres: armaris miserables i botes gastades.
(...)
Convoquen la gent, els prenen els documents i els pengen un número al voltant del coll. Després els envien a algun lloc de l’est.
I la primera conseqüència a partir de l'interrogatori és...:
No la desitjava pas gaire,
aquella estrella. Era groga amb inscripcions en llengua estrangera. (...) Vaig
anar a casa a cosir les puntes de l’estrella. N’hi havia sis i la inscripció
que em feia ganyotes en llengua estrangera era corbada i ganxuda.
A partir d'aquest punt, m'ha recordat lleugerament a la pel·lícula “La vida és bella” en el sentit que sempre tracta de trobar la part, si no positiva, menys negativa de les coses:
M’havien enviat al cementiri a
fer feines de jardineria, però tota la feina consistia a rasclar les fulles i
contemplar els monuments sepulcrals.
(...)
Pots anar amb tramvia; és una
gran cosa viatjar amb tramvia i no haver d’anar a peu al bat del sol, amb
ratxes de vent i pluja, o en plena nevada. I encara vaig recordar que a casa
tenia llibres, llibres nous, bé, en realitat no exactament nous, però llibres
que no havia llegit. Me’ls havia trobat al cementiri molt ben embolicats.
(...)
Estava bé allò de treballar amb pales i aixades i regirar la terra, perquè era una feina real.
Sap sobradament que la seva feina no té cap objectiu d'inserció ni per descomptat cap futur, que potser, demà o d'aquí uns dies, serà inclòs en una llista i haurà de pujar al transport que el durà ni se sap on:
Calia tenir l’equipatge a punt
a qualsevol hora, perquè de vegades els transports eren anunciats de
cop sobte, per tal que la gent no tingués la possibilitat de preparar-se bé i
es veiés obligada a deixar moltes coses als seus habitatges.
(...)
La gent tenia un número i els
transports tenien un número.
(...)
No sortien a les esqueles els
que marxaven en els transports, aquests, de fet, ja no tenien ni nom. Morir amb
el nom només ho podien fer els que encara vivien als seus habitatges. Potser
era bo morir-se a casa, perquè llavors el nom apareixia al butlletí i el cos
era enterrat al cementiri.
 |
| Graugés, juny 2020 La Balma de les Set Portes |
Com és -em deia- que ho saben
fer tan bé, això d’inculcar la por? Com és que tothom els obeeix, si la mort és
tan fàcil? L’home només pot morir una vegada, però nosaltres morim mil morts.
(...)
El pitjor de tot és que hem de viure aquesta vida que han ideat per a nosaltres.
Viure amb una
estrella
Jiří Weil
Traductor Jaume
Creus
263 pàgines
