El navegant

Grafit a Sabadell

Un bon començament, amb un punt d'intriga:

Miro per la finestra i ja no conec ningú, com tampoc ningú ja no em coneix, si bé alguns saben qui sóc i fan veure que respecten aquest home arrugat, sense cabells, gairebé paralitzat. 

Què li haurà succeït i qui és aquest home, que intuïm vell i ple de xacres?:

Em dic Assiscle Xatot i vaig néixer el divuit de març del 1852, un dia conegut com el de l’Aigat d’en Tomàs.

Repassa el que ha estat la seva vida, en la que s'endevina que tindrà un paper decisiu l'estimació i la facilitat gairebé fantàstica per l'aprenentatge de les llengües:

El pare, ho he dit, és rellotger; un rellotger de botiga estreta, de dits blancs i prims. 

(...)

Per a mi, una llengua és un cos viu i nerviüt, però sobretot sencer i intocable. 

(...)

En aquesta primavera del 1869, quan ja tinc setze anys i maldo per trobar una manera de lliurar-me per sempre a les llengües del món, la meva vida es veu trasbalsada per la instal·lació d’un xocolater al carrer de la fusteria.

I segueix amb la seva rememoració de què va ser la seva experiència a París durant la guerra franco-prussiana i la revolució de l'esclat de les Comunes:

La guerra avança i els diaris regalimen eufòria (...) Vaig néixer uns quants mesos abans del coronament de Napoleó III i no tinc prou motivació ni prou enginy per imaginar què deu ser un país sense ell.

(...)

I, primer, ve la decepció. Així és París, carrers i cases bruts amb gent sovint bruta, també, i ningú no mira ningú als ulls, com si no es coneguessin els uns als altres, veïns i veïnes, botiguers i clients, amos i empleats, lladres i burgesos, gendarmes i lladres.

La seva ànsia per conèixer totes les llengües del món el du a més de viatjar constantment, també a unes complicades i un tant extravagants reflexions:

Per parlar totes les llengües del món, estrictament totes les llengües del món, caldria parlar amb cada humà que pobla aquest món i amb cadascun dels que neixen, de seguida que parlen. Perquè cada persona parla de manera una mica diferent de les altres, amb el to, amb els mots, amb l’accent, amb els silencis, amb la forma de respectar o de maltractar la gramàtica.

(...)

Ignorem què passa amb els mots una vegada dits, i res no demostra que s’esvaneixin per sempre.

I retrobem l'ancià que ha iniciat el relat de la seva vida, ara ja, ha tornat al moment present:

Són les dinou (llengües) que sé avui, mentre escric aquestes línies, i així reconec que fa anys que he deixat de banda la curiositat d’aprendre noves llengües; els anys exactes, suposo, que fa que sóc vell.

(...)

Catorze mesos assumint  la meva nova posició, mig deportat menyspreable mig intèrpret indispensable i sempre el mateix cel de sol i pluja, el mateix minúscul tros d’illa de mica en mica francesitzada sota els peus, el mateix oceà que de tant contemplar-lo ja no sembla res més que una bassa exagerada.

En resum, el que començava amb intriga, concloc, amb una certa decepció, que es tracta d'una novel·la d'aventures, amb el tret insòlit que el protagonista té un do especial, que no és altre que aprendre qualsevol llengua, només escoltant algú que la parli.

I acabo amb un aclariment del protagonista, que potser, per poc que rumiem, potser resulta innecessari:

M’he atorgat el dret de dir alguna mentida al llarg d’aquesta història, de polir el relat en benefici meu. 

 

El navegant

Joan-Lluis Lluis

350 pàgines