 |
| Panticosa Setembre 2020 |
Un cop més una d'aquestes històries estranyes que em fan llegir amb avidesa per tal d'esbrinar com es resol i que, al mateix temps tracto de retardar el moment en què haig de tancar el llibre perquè he arribat al final.
I és que només començar, tant bon punt l'Elena, que ha perdut la seva feina, s'instal·la en una torre propietat de la família, la intriga ja ens atrapa:
A l’estança no hi havia res, a
part de la taula. Estava impregnada d’una forta olor d’humitat.
(...)
Totes les coses de la cuina
desafiaven la llei de la gravetat. Des del sofà, el conjunt tenia una
coreografia insòlita.
(...)
En aquell moment ja sabia
alguna cosa de la seva torre. Que hi havia petits terratrèmols.
I és que tot plegat ve de molt lluny:
Tot havia passat una nit de
juliol de mil nou-cents tres. Lo meu avi dormia a la pallera de la torre on
treballava de mosset.
(...)
Tot va quedar a les fosques, i
l’avi es va girar i va veure claror per la finestra. L’aigua ja li arribava als
turmells i tenia por perquè no sabia nedar.
Decideix instal·lar-s'hi, perquè tampoc no li queden massa alternatives. Ferma la vaixella als armaris, ho endreça tot i considera que ja es pot quedar tranquil·la, que tot plegat ha estat un moviment de la terra que no anirà a més, però...:
Havia sentit una cosa semblant
a una rialla, tot i sonar enllaunada, com tots els sons que en les últimes
hores s’acumulaven al seu cap. (...) En aquella casa hi havia més d’un cosa de
les que feien dubtar de la integritat sensorial d’un mateix. No era una
reflexió gaire acollidora.
(...)
Només li calia trobar silenci.
Però no podia per culpa dels sorolls, acúfens, vibracions o el que fos que no
la deixava viure.
I, de fet, no només eren estranys sorolls sinó que tota la casa, de cop i volta, semblava que acabaria esmicolada igual que els vidres que acabaven de saltar pels aires:
Hi havia música. Tons aguts que trencaven els vidres. (...) A la seva torre hi havia moltes coses sòniques.
(...)
Ja no se sentia res, només
l’impacte dels que
s’anaven desprenent dels marcs a diferent ritme. S’havia trencat també la
bombeta del porxo, i ara el portalàmpades penjava sense vida sota la teulada.
Però hi ha quelcom que la fa rumiar; uns instants abans que tot comencés a tremolar, estava tocant un antic i atrotinat piano que havia trobat a les golfes. I a banda dels sons que ella produïa, de sobte havia començat a escoltar uns sons que venien dels camps, que semblaven cridar-la:
Bo sabia què estava buscant.
Corria perquè volia atrapar la música. Volia escoltar-la, sentir-la.
(...)
Els arbres que no estan sota
la música no tenen pomes madures. I el panís que està sota la música és més
alt.
La situació es torna més i més angoixant, la seva vida corre perill, l'estranya força dels sons semblen voler-la destruir...
El pont s’estava desplomant.
(...) Es va començar a desprendre un terrós de textures laminars dels paviment.
(...) Tot seguit, com una barcassa esbudellada, es va enfonsar.
(...)
Els efectes dels sons eren
devastadors. Ho podien constatar. (...) Pensava que es
moria.
(...)
La porta del cementiri deixava
entreveure un espai interior translúcid. La boira era blanca i pixanera.
I segueixo només una mica més amb el relat, tot i que ja podeu pensar que no desvetllaré el final:
La foscor que rodejava les
estructures era impenetrable, i la porta per on havia entrat quedava lluny de
la vista.
(...)
Els milers de llums l’encegaven.
(...) Va nedar fins a sortir de l’abisme.
Acabaré amb una petita referència als sons i al títol, perquè un fòrvid és quelcom molt especial. Guardeu-vos o fruïu-lo :
Siguin el que siguin els sons,
només són una continuació de la natura, una part que nosaltres no podem
comprendre, per les nostres limitacions.
(...)
Un fòrvid: For de forma, i vid de vida.
 |
| Panticosa Setembre 2020 |
Fòrvid
Elena Bartomeu
283 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada