Immigrants

Aquesta és una història senzilla, però dura i cruel. 

Ens narra el viatge llargament esperat, que havia de ser joiós, d'un nen tot sol, a l'encontre dels pares que van marxar per obrir-se camí, mentre el deixaven amb els avis i que ara l'esperen per recomençar plegats una nova vida. 

És immigració clandestina, patiment i també solidaritat entre la resta de viatgers. 

Tot comença a El Salvador, el 16 de març del 1999.

Tots els meus amics i jo volem anar amb els nostres pares, on tot és nou, fresc, on les deixalles les recullen en camions, on l’aigua surt de les aixetes de plata, on quan neva cauen els flocs més blancs, on la gent fa guerres de boles de neu i tallen arbres de debò per Nadal.

(...)

Som a mitjan mes de març, el Dia de la Mare és a la cantonada. La qüestió no és si Don Diego se m’emportarà, sinó quan.

(...)

Avui és l’últim dia que vaig a l’escola, però no ho sap ningú. 

(...)

-Vinga -diu l’avi.

I comencem a caminar.

I ja, a partir d'aquest moment, el 6 d'abril del 1999, és quan tot comença:

Ha estat un dia llarg. Estic cansat. Estic nerviós, però també emocionat per saber en quin llit dormiré. 

(...)

L’avi i jo seiem cada dia en un banc i observem la gent a la plaça. (...) Cap a dos quarts de deu ens en anem a l’habitació. A les deu s’apaguen els llums,

(...)

Ja fa gairebé dues setmanes! Tothom es queixa, però ningú ha alçat la veu tan fort ni ha amenaçat Don Diego d’aquella manera com en Marcelo.

Però tot i ser un començament que ja s'endevina dur, el pitjor, la solitud, encara no havia arribat, fins avui en què...:

L’avi no hi és per parlar amb mi abans d’adormir-me, per anar a passejar i explorar el poble, i per això em sento sol, molt sol, solo, solito, solito de verdad.

(...)

Som al mig de l’oceà Pacífic, l’oceà que les monges deien que era el més gran de tots. (...) La gent a la barca som molt a prop els uns dels altres. 

I tot i les demores, els neguits i les pors, segueix endavant:

La brisa entra per la reixeta de la finestra. Enyoro casa meva. La meva família. Vull dormir.

(...)

No hauríem de ser aquí. 

(...)

Enyoro casa meva i l’hamaca que l’avi penjava a la murtra i l’annona del pati. Ja fa gairebé una setmana que som aquí.

I el viatge segueix. Amb tombs amb desviaments amb sobresalts, amb molta por:

Per fi ens en anem! Marxem demà de Guadalajara amb els nostres papers falsos. Gràcies a Déu. Ha estat taaaant avorrit...

(...)

Vull plorar però no puc permetre que em vegin així. M’ho empasso.

(...)

Ens despertem en una casa al final de tot del poble, que és més petit que tots els altres pobles que hem vist.

(...)

Menjo per estar fort. Per córrer ràpid. Per caminar ben lluny. Però no són tan lluny. Podria veure els pares d’aquí tres dies! Fa setmanes que no parlo amb ells.

I el temps avança, i el viatge que s'ha endarrerit per causes confoses, es reprèn:

Ja som gairebé on havíem d’arribar. La llum de la lluna continua sent forts, però menys que abans. El meu rellotge diu que són prop de les tres de la matinada.

(...)

Em xiulen les orelles. Hi ha molt d’enrenou. Els lladrucs, els gemecs, els passos de la gent picant a terra, el xiulet de les portes obertes dels totterrenys.

I les doloroses sensacions es repeteixen i augmenten a mesura que el cansament també es va fent més intens, mentre que la por augmenta:

No he dormit. No havia estat mai a la vida tan cansat. No he pogut dormir perquè m’estava pixant.

(...)

Els gringos s’assemblen a tota mena de coses. No només rossos amb els ulls blaus o verds, com jo em pensava.

(...)

Vull plorar. Vull abraçades. Vull ser amb els pares. No vull tornar a Mèxic. Soc als USA. No havia de sentir-me així. Vull riure, saltar als braços dels meus pares. 

(...)

Tenim una segona oportunitat. Però és l’última. Aquesta vegada ho hem de fer. (...) Anirem en cotxe fins al mig del desert i caminarem des d’allà. 

No ho oblidem, el nostre protagonista no és més que un infant. Sol, sense família, espantat, esgotat...:

Tinc set. Tinc fred. Estic espantat per la carreta chillona. (...) Superarem tots els sorolls i la nit. Ho hem d’aconseguir.

(...)

Les llàgrimes em comencen a omplir els ulls. (...) Tinc por. No vull que li passi res a la Patricia. No vull que ens passi res. La meva família. Els meus amics.

(...)

Estic cansat, les cames em fan figa. Em tremolen.

La fita del final del viatge sembla allunyar-se, la incertesa del futur es fa més i més patent:

Aquesta vegada ho hem d’aconseguir. Potser no veuré mai els pares. 

(...)

Se m’han acabat tots els dòlars que portava amagats a la roba.

(...)

Al cap d’una hora de dirigir-nos directament cap a les muntanyes, trobem vies de tren.

(...)

Fem un petit descans. El cor se’m calma. 

(...)

Estic cansat, però me’n sortiré. Haver dormit hi ajuda.

I ara sí que es comença a albirar el final. Un final prometedor, però encara confús:

Soc dins del cotxe, no amagant-me d’un cotxe. Espero que tothom se n’hagi sortit.

(...)

Els teus pares vindran demà a les nou del matí.

(...)

La porta s’obre, un esclat de llum.

El meu nom ressona a la sala.

Apareixen dues ombres. Per fi.

 Durant set setmanes (del 20 d’abril del 1999 al 10 de juny del 1999) 

ningú no va saber on era. 

(...) 

Cap dels coyotes o polleros va trucar mai als meus pares a Califòrnia.

(...)

No he sabut mai què li va passar al Chele, 

ni a cap de les innumerables persones que eren amb mi. 

(...) 

Aquest llibre és per ells i per tots els immigrants que han cruzado, 

pels que ho intentaran, pels que ho estan fent ara mateix 

i pels que ho continuaran intentant. 

 

Solito

Una història real

Javier Zamora

Traducció de Marta Mrfany

529 pàgines