dilluns, 29 d’abril del 2013

Quan érem ( o no) feliços




En Rafael Nadal ha recollit de forma novel·lada la història de la seva família des del seu prisma personal.

Tot i que ens distancien onze anys i que ell forma part d'una nombrosa família benestant de Girona amb dotze germans, mentre que la meva era una família treballadora de quatre membres a la Barcelona de post guerra, relata alguns episodis que m'han remés a la meva infantesa i que recullo tot seguit.


Perquè sempre te’n recordis.
Tot just havien començat a posar ordre que l’avi va agafar de la mà la mare i la va fer sortir a la part de darrere, al carrer de la Rosa, que estava ple de cadàvers de milicians.
- Perquè sempre més recordis el que és una guerra- li va dir mentre trencaven pel carrer de l’Àngel.
Allà hi havia un altre grup de deu o dotze cadàvers, alguns no devien tenir ni divuit anys.
De la guerra no se’n parla més.
La nit d’aquell mateix 5 de febrer que l’avi Farreras va ensenyar els morts del carrer de l’Àngel a la mare van arribar els italians. La tropa va ocupar el jardí, mentre que el comandant i el metge, que portaven un cuiner, es van instal·lar a la casa. Dos dies després els italians van marxar.  (...) Des d’aquell dia, a casa la guerra va deixar d’existir. No se’n parlava ni se’n recordava cap episodi concret. En tot cas, algun dels gran podia dir: “això era abans de la guerra” o “si sabéssiu el que és passar gana a la guerra no llençaríeu ni un rosegó de pa” ,però era una manera de dir. I, sobretot, mai no es parlava de política. Érem a la postguerra, però la guerra no havia existit. 

Dissortadament de morts tant el pare com la mare en van veure massa, a Barcelona els bombardeigs eren freqüents i al front ens en podem fer una idea. A casa meva tampoc mai no se'n parlava de la guerra, jo sabia que el meu pare havia estat al front de l'Ebre defensant la República i que d'allà va poder fugir fins a Barcelona on va restar amagat fins al final de la guerra, però això només ho havia escoltat de passada en alguna conversa amb la família que jo no acabava d'entendre.
La mare acostumava a fer referències a la gana que havien patit, sempre quan es referia a algun menjar que jo rebutjava o si no m'acabava el què em posava al plat. 
Hi havia pel barri algunes persones mutilades o dements i la mare sempre em deia que estaven "tocats per les bombes", però sense més explicacions i jo ho prenia com a cosa natural sense saber a què es podia referir.
Com ni per la ràdio no se'n parlava, la guerra era per mi una cosa abstracta. Recordo que a prop de casa hi havia un carrer les cases del qual havien estat esfondrades en un bombardeig i que a casa en deien que era cosa de la guerra, però jo la guerra només la coneixia pels tebeos (ara en diríem còmics) d'Hazañas Bélicas que el meu germà tenia i que jo llegia d'amagat. És així que la guerra era per mi cosa de mentida que només estava en els tebeos.

“Ja passarà a pagar”
Se suposava que els Nadal Farreras érem una família benestant. Però a la Catalunya de la postguerra, en una casa que cada any incrementava el nombre de fills, els comptes no quadraven mai. A finals de mes la mare feia autèntics equilibris per cancel·lar els deutes que havíem anat acumulant a les botigues. Tot es deixava a deure, tant si es tractava de la compra principal de dia, com si ens enviava a nosaltres a buscar alguna cosa d’última hora. (...) Amb les botigues més habituals, el colmado, la fleca i fins i tot la carnisseria, no hi havia problemes: ja hi estaven acostumats i, a més, ens coneixien.

Aquesta cantarella del "passarà apagar" em resulta més que familiar. Aleshores es cobrava per mesos i les pagues mai no arribaven a cobrir les necessitats no ja del mes, sinó segurament de la primera setmana, així el comprar "de fiat" estava a l'ordre del dia i sovint em tocava a mi arribar-me al "colmado" a comprar el necessari per fer el dinar o el sopar deixant-ho a deure.
A la botiga ho anotaven en una llibreta on anaven sumant els deutes que se suposava que a final de mes es passarien a pagar.

El Nadal que va nevar.
El Nadal del 62 va nevar. Devia arrencar just a mitjanit. (...) Recordo molt vagament una bufanda al coll, les mans gelades a la butxaca, els flocs que queien il·luminats pels fanals rovellats...

Jo vivia a Barcelona quan va nevar, em sembla que mai no havia vist la neu i tinc el record d'un matí de Nadal molt divertit i espectacular amb tots els carrers coberts de neu grans i petits enjogassats llençant-se boles de neu, per la tarda la cosa ja va començar a anar malament; els transports no funcionaven i la neu s'acumulava perillosament als terrats que no estaven preparats per a suportar tant pes i ja l'endemà i els dies que varen seguir va deixar de ser divertit quan la flonjor de la neu es va convertir en una capa consistent de gel que s'anava embrutint cada cop més i que va provocar un munt de caigudes i ossos trencats.
Al meu carrer els veïns ens varem ocupar d'obrir les tapes de les clavegueres i anar llençant els blocs de gel que arrencàvem del terra amb molt de treball.

Els reis del 65
Estava tant nerviós que em vaig haver d’aixecar dues vegades a fer pipí, i la segona vegada, quan ja clarejava, em vaig a costar caminant de puntetes fins el quarto de jugar, però la porta estava tancada. Vaig empènyer les dues fulles fins que es va obrir una escletxa i vaig veure tot de paquets, però no es veia bé i vaig tornar corrents cap al llit..

Amb les penúries que travessaven a casa els reis no sempre resultaven una festa massa celebrada, rebia regals, però més aviat acostumaven a ser coses útils per l'escola o de vestir i alguna nina. Malgrat això jo no podia dormir i m'acostava al meu germà cercant protecció perquè tenia por que els reis no em trobessin desperta i s'enfadessin, a més només sentia que sorolls inquietants, el misteri, però al pare no li agradava gaire i és així que sempre remarcava que els reis duien els regals, però que era ell qui els pagava. Amb tot plegat jo només em podia fer un embolic.

Em costa una mica estar d'acord amb el títol perquè, almenys pel que recordo, de feliços no sé pas si n'érem gaire.

dissabte, 20 d’abril del 2013

Hi havia una vegada... La meva escala.


Aquesta entrada ve a raó de la lectura de Claraboya de José Saramago. Ha estat així que he tornat a recordar la meva infantesa en un pis molt humil al Carrer del Carme a Barcelona i alguna de les històries que s'hi amagaven darrere cada porta.

A l'entresòl vivia un personatge molt peculiar, crec que es deia Antonio, però tothom l'anomenava "El boig" i era el terror dels nens de l'escala i del carrer. D'ell recordo una llarga barba desendreçada, que anava brut i deixat i que vivia amb la mare, tant bruta i deixada com ell i amb una munió de gats. Quan passava per davant de la seva porta, corria, cames ajudeu-me no fos cas que obris i comencés a escridassar-me, cosa que era força habitual. Quan estàvem en colla,  ens agradava fer-lo empipar cridant-li a cor: El boig, el boig i fugir corrents esperitats cap al carrer.

Al primer hi havia dues portes: la casa de la M. mare de la meva gran petita amiga de la infantesa amb la que practicava la meva gran passió de fer de mestre. Va haver un petit aldarull en aquesta casa per un assumpte de banyes que el marit va posar a la dona amb la cunyada i a la mateixa casa on la tenien acollida, la dona va posar la germana al carrer no sense dedicar-li tot un seguit d'improperis. Com sempre en aquests casos tot el veïnat en va anar ple una bona temporada. A la porta del davant vivia la "Tani", mai no vaig saber quin era el seu nom autèntic, però el que més recordo és que era tota una institució al barri: treballava de prostituta i tenia una munió de fills i filles. Solia captar els seus clients seient al seu balcó que donava al carrer, ben eixarrancada i el com anava vestida ho deixo a la imaginació dels qui ho llegeixin. Era però la veïna més amatent que jo recordo i malgrat que algun cop es parlava en veu baixa de suposades bregues, mai no se li recordava cap a l'escala; tot i que rebia els clients era força reservada i responsable i sempre s'encarregava d'atendre a les famílies que havien tingut alguna mort, es quedava vetllant-lo, s'ocupava de rentar-lo i endreçar-lo i dels detalls dels enterraments.

Un detall referit a la Tani que sempre m'havia deixat particularment perplexa i és que participava en les processons de Setmana Santa vestida de Penitent, descalça i arrossegant unes enormes cadenes. Amb els anys algú em va explicar que algun dels suposats penitents cobraven per fer aquesta feina i que a més les cadenes acostumaven a estar buides. No sé si és cert del tot, però tal com m'ho van contar ho conto.

I passem al segon, també amb dues portes: en una vivien el forner i llur família, que els nomenaven així no perquè fos el forner del barri, sinó perquè tenia un forn i suposo que això devia ser senyal d'un cert estatus. A més del forn, també es deia que tenia una altra família paral·lela en algun pis d'algun carrer del mateix barri, és a dir, una mantinguda amb fill inclòs, però tampoc no sé ni m'importa si era cert.

Al davant, Ai, al davant!. Vivia la Senyora Severina, una senyora molt gran, tota sola que havia perdut la família a la guerra: Mare de Déu, quina por que em feia: D'ella se'n deia que parlava amb els esperits, en especial el de la seva germana morta, és clar, sinó quina gràcia tindria la qüestió, i li portava notícies del més enllà. La meva mare em tenia prohibit d'entrar en aquella casa, que solia tenir la porta del carrer ajustada i de la que se'n desprenia una indescriptible aroma a flors pansides; també sé que algun cop s'havia discutit amb la senyora en qüestió perquè ella havia manifestat un cert interès en utilitzar-me com a mèdium, cosa que a la mare no li feia cap gràcia. Quin cague, no?.

Al tercer vivien la J. i la seva mare que deia que era vídua, però que els veïns deien que el marit estava amagat a França i que alguna nit venia d'amagototis: ves a saber. La J. era la "solterona", i dic "solterona" i no soltera, perquè així era com la coneixia tothom del barri i això l'emprenyava molt. Era cosidora i portava sempre unes ungles llargues i corbades com a punt per saltar sobre una imaginaria presa: havia tingut molts pretendents, però tots l'havien deixada plantada. Ella sempre presumia de la seva virginitat, però quan no hi era al davant tothom se'n fotia. El que més recordo són els seus cabells rossos que solia pentinar a la finestra mentre llençava els que se li desprenien i anaven a quedar enredats en els fils i les agulles d'estendre dels pisos inferiors, el que era motiu de fortes i enardides discussions entre les veïnes, que jo escoltava molt interessada des del balcó de casa. La de paraulotes que vaig aprendre!.

Dels veïns del davant, no recordo res de transcendental. Bé, en realitat, no recordo res de res, el que em fa pensar que devien ser persones amb les que no tenia gaire relació.

I al quart pis, estava la meva família, que donaria tema per escriure una llarga història, i al davant la Sra. A. amb el marit i dos fills. Aquesta senyora sempre es queixava dels seus mals: de la boca, les mans i el cor i amb aquest motiu a mi sempre em tocava de baixar a comprar-li alguna fotesa que s'havia descuidat o a recollir-li les cartes quan el carter picava a la seva porta per l'escala (quatre trucs i repicó). Ningú no se la creia, però va resultar que devia ser cert perquè al cap d'uns anys va morir d'un atac de cor.

El seu marit em tenia màrtir, sempre em deia que em tallaria les trenes i me les tibava. Suposo que volia fer una gracieta, però a mi no me'n feia pas i sempre que podia l'esquivava. També em cantava una paròdia de bolero que deia, més o menys "Maria del Carmen, te canto un bolero", i es quedava tot satisfet rient a cor que vols. Quines bestieses que es fan de vegades amb les criatures indefenses.

Jo baixava i pujava sempre saltironant i cantant, això sí, quan passava pel segon no només saltava sinó que arrencava a córrer esperitada per allò de la por a la veïna i als suposats esperits que l'acompanyaven i a la que arribava a l'entresòl saltava els esglaons de tres en tres. 

Ara aquesta escala ja no existeix perquè la van enderrocar per construir la nova rambla del Raval i no sé el què s'haurà fet de les persones que hi vivien, però el cert és que en tinc un record gens nostàlgic. 


divendres, 12 d’abril del 2013

Una història de Joan Margarit



Fa una setmana que escoltant per la ràdio el programa "Els matins" vaig ensopegar que li feien una entrevista a en Lluís Foix que presentava el seu llibre "La marinada sempre arriba"  i a en Joan Margarit que l'acompanyava i que li va dedicar un dels seus poemes que podem  trobar al llibre "No era lluny ni difícil".
No m'he pogut estar de reproduir-lo i si teniu curiositat i el voleu escoltar en la seva veu us adjunto l'enllaç Entrevista a Lluis Foix i Joan Margarit.



UNA HISTÒRIA
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare, un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d’Espanya.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Creients o No Creients, aquesta és la qüestió.













Per una d'aquelles casualitats, he coincidit en el temps en la lectura de "Por qué no soy Cristiano" (1927) de Bertrand Russell en el qual fa una defensa raonada dels no creients, amb la proclamació del nou  Papa i tota la parafernàlia que ha acompanyat a aquest esdeveniment; però abans de referir-me a l'espectacle a que feia esment, unes línies amb alguns dels pensaments que Russell va comentar en algunes conferències i que recull en aquest llibre:



Deia Russell:

El alma y la inmortalidad. (1930)
Puede decirse, hablando en sentido general, que el cuerpo representa la parte social y pública de um hombre, mientras que el alma representa la parte privada. Al poner de relieve el alma, la ética cristiana se ha hecho completamente individualista. (...)
Este individualismo culminó en la doctrina de la inmortalidad del alma individual, que estaba destinada a disfrutar dicha o pena eternas, según las circunstancias. Por ejemplo, si uno se moría inmediatamente después que un sacerdote hubiera rociado agua sobre és tras pronunciar ciertas palabras, heredaba la dicha eterna; pero, si después de una vida larga y virtuosa, uno moría herido por un rayo en el momento que blasfemaba porque se le había roto el cordón de una bota, merecía un tormento eterno. 

Aquesta era una de les amenaces que com una salmòdia, més sovint vaig sentir repetir quan era nena, no pas a casa sinó a les xerrades dels capellans que visitaven periòdicament l'escola per tal d'adoctrinar-nos, i val a dir que ho trobava del tot injust, però que deixava un pòsit de por davant la possibilitat de rebre un castic etern per coses del tot intranscendents.

La religión, como tiene su origen en el miedo, ha dignificado ciertas clases de miedo y ha hecho que la gente no las considere vergonzosas. Y de esta forma ha hecho un gran perjuicio a la humanidad, puesto que todo miedo es malo.

Reglas morales.
¿Tenemos la seguridad de que sólo prohibimos cosas realmente dañinas o, en todo caso, tan abobinables que ninguna persona decente pueda justificarlas? No estoy muy convencido de ello.
La moral corriente es una mezcla curiosa de utilitarismo y superstición, pero la superstición se lleva la mayor parte (cosa natural, ya que es el orígen de reglas morales). 

Ciencia y felicidad.
La vida no debe ser regulada ni excesiva ni metódicamente; nuestros impulsos, cuando no son positivamente destructivos o dañinos para los demás, deben tener en lo posible un libre juego; es necesario que haya lugar para la aventura.

Gente bien
La principal característica de la gente bien es la alaudable costumbre de mejorar la realidad. Dios hizo el mundo, pero la gente bien piensa que ellos podrían haberlo hecho mejor. (...) La esencia de la gente bien es que odian la vida tal como se manifiesta en las tendencias de cooperación, en el bullicio infantil y sobre todo en sexo, cuya sola idea les obsesiona. En una palabra, la gente bien es la gente de mente sucia.

Nuestra ética sexual (1936)
El sexo, incluso cuando la Igesia lo bendice, no debe ser una profesión. Es justo que la mujer reciba su pago por cuidar la casa, cocinar y atender a los hijos, pero no únicamente por tener relaciones sexuales con un hombre. Tampoco la mujer que ha amado y ha sido amada por un  hombre debe vivir de la pensión para alimentos cuando el amor ha terminado. Una mujer, como un hombre, debe trabajar para ganarse la vida, y una mujer ociosa no es intrínsecamente más digna de respeto que un gigoló.

I ara reprenc el fil de la transmissió del nomenament: 
Vaig estar-me una estona mirant la cerimònia; tota una representació, amb la guàrdia vaticana ben formada i la banda de música que ara anava cap aquí, ara cap allà, tot ben mesurat per donar un bon espectacle. De tant en tant les càmeres es fixaven en les persones que dirigien les mirades vers un balcó tancat per on havia de presentar-se a la multitud el nou patriarca de l'església, tots amb posats expectants, però que un cop notaven que les enfocaven no es podien estar de saltar i cridar: potser era una demostració d'alegria desfermada, però curiosament només es desfermava quan veien una càmera a prop. Vaig pensar: Té, com quan reben un ídol de la música o al Barça quan ha guanyat algun títol. I és que en el fons és una mica el mateix i els i les "fans", se solen comportar de la mateixa manera a la que apareix una càmera de televisió. Val a dir que d'aquest comportament no se n'escapaven ni les moltes religioses que allà es trobaven.

I ja per concloure, una reflexió molt sensata del mateix Russell:

Yo respeto a los hombres que sostienen que la religión es verdadera y que por lo tanto hay que creer en ella, pero sólo puedo sentir una profunda reprobación moral por los que dicen que hay que creer en la religión porque es útil y que preguntarse si es cierta es una pérdica de tiempo.

Com no podria ser d'altra manera comparteixo i demano el respecte que manifestava Russell, tant pels creients com pels no creients.