D'una història certa s'ha confegit aquest relat curiós, entretingut i força distret, però també val a dir, que una mica massa feixuc.
Recullo la nota històrica de l'inici:
EL 1560, Lucrecia de Cosme de
Mèdici va marxar de Florència amb quinze anys per començar la seva vida de
casada amb Alfons II d’Este, duc de Ferrara.
Al cap d’un any encara no,
estaria morta.
Oficialment, la seva mort es va
atribuir a la “febre pútrida”, però va córrer el rumor que l’havia assassinat
el marit.
 |
| Museu Chillida Hernani |
Ens trobem al 1561 i coneixem la Lucrezia:
Té setze anys, no fa ni un any que s’ha casat. Han
viatjat la major part del dia.
Però la veritable història comença uns anys enrere, el 1544:
L’Eleonora és jove, és bonica, el
seu marit l’estima i li és fidel i faria qualsevol cosa per complaure-la. (...)
¿Com havia de saber que la criatura nascuda d’aquell coit seria diferent de
totes les altres, que eren de naturalesa dolça i temperament afable?
Moltes coses han passat des de que hem conegut el naixement de la Lucrezia i el seu matrimoni, però ara mateix el que l'ocupa és la intuïció o millor encara, la certesa, que el seu marit la vol matar. La raó, és que no aconsegueix engendrar cap infant:
No permetrà que la mati, que
l’esborri del mapa. Però ¿com pot una esposa, menuda per a la seva edat de
setze anys, sense la presència de cap amic ni aliat, ser més forts que un
soldat, un duc, un home de vint-i-set anys?
(...)
L’Alfons té molt interès que la
Lucrezia sopi bé, però a ella la idea de la seva mort imminent li ha fet passar
la gana.
Tot i això, encara l'assalta l'esperança d'un dubte:
Tot funciona, i al cap i a la fi, la vida continua. (...) Ell l’ha portada fins aquí per la simple raó que és un lloc que s’estima des de la infància i vol compartir-lo amb ella.
Va ser un matrimoni apressat i desigual que no havia de ser, però que la mort de la germana fa que es precipiti:
La Lucrezia havia vist el seu
futur marit només una vegada, abans de casar-s’hi; en aquell moment, era el
promès de la seva germana Maria.
(...)
Ara era “l’estimada” d’algú, la
Lucrezia d’algú: va ser com si les tres paraules la lliguessin i, per un
moment, es va veure el cos encerclat per un parell de braços. (...) El paper li
tremolava als dits, de manera que se’l va posar pla a la falda.
I així és que trobem la Lucrezia, recordem que quasi una nena, el dia del seu casament:
La cambra està plena de gent i el
vestit de casament l’espera damunt del llit.
(...)
A la Lucrezia no li han tallat
mai els cabells, des del dia que va néixer.
(...)
L’Alfons, el duc de Ferrara, serà
l’home que l’agafarà, agafarà també les seves maletes i el seu dot. I tornarà
amb ella al seu castell. És aquí i és real.
(...)
L’espera la vida de la cort, i el seu paper com a duquessa consort està a punt de començar
El viatge fins al castell del seu marit és dur i tortuós, però un bri d'esperança sorgeix en la primera parada abans d'arribar al seu destí final:
Avancen per un camí ample,
vorejat a tots dos costats per fileres i fileres d’arbres fruiters.
(...)
La Lucrezia dorm mentre un cérvol
surt d’entre l’espessor del bosc. (...) Dorm per refer-se de la llarga
preparació del casament, de la pentinada de cabells, del vestit que li van
enfundar. Dorm per refer-se de la missa, la festa, el ball, els acròbates.
(...)
Quan la Lucrezia es desperta es
troba en una habitació plena de llum de color de mel.
De sobte, sembla que la relació que tant l'amoïnava, podria ser quelcom de plaent:
No ha estat mani tan a prop d’un
home: ni del sacerdot, ni dels cosins, ni de cap servent. Cap home ha tingut
mai permís per tocar-la.
(...)
Tot comença que està estirada al llit. (...) Sap què passarà. Creu que ho sap. L’hi ha explicat. Ha entès quina és la mecànica.
(...)
El llit: fins ara un lloc per dormir, o per quedar-se desperta i sentir la respiració dels seus germans, els sorolls nocturns del Palazzo. I ara una altra persona pot enretirar les mantes i ficar-s’hi, i fer... això.
Però la nit passa, el tràngol no resulta ni de bon tros massa feixuc i ara, de bon matí, tot sembla lluminós i agradable:
Pot caminar (...) al seu ritme,
en la direcció que decideixi, tant temps com vulgui. Aquí no hi ha ningú que la
molesti o l’atabali, ningú que la posi en perill.
Ens detindrem un moment per tractar de conèixer una mica millor l'Alfons, sempre, és clar, sota la percepció de la jove esposa:
Hi ha, li sembla, molts Alfonsos,
tots encabits dins d’un sol cos. Hi ha l’hereu que va conèixer dalt de la
torre, quan era petita, després la persona que hi havia darrere de la pintura
de la fagina i de les corbes i els pals de les lletres que li va enviar des de
França durant l’espera de dos anys per casar-se, després el duc que la va
esposar a l’altar, la persona del carruatge, i l’home amb mànigues de camisa
que la va acompanyar a fer una volta pel jardí. I ara, aquí, n’hi ha un altre:
un sàtir dorment, amb el pit nu, la pertorbadora part baixa del cos amagada
sota els plecs i replecs del llençol.
I arriba el moment en què el títol del relat pren cos:
De bon matí arriba una nota a la porta de la Lucrezia, amb la lletra del seu marit: l’han de pintar amb el vestit arribat a última hora de la nit i que han dissenyat d’acord amb les indicacions del duc.
(...)
A la pintura hi ha una dona que
s’assembla a ella, o que és una versió d’ella, o un ideal: no és capaç de dir
quina d’aquestes coses. És ella i alhora no ho és.
(...)
La Lucrezia deixa el seu retrat
acabat al menjador buit i s’obre pas per dins la Fortezza.
(...)
La Lucrezia té fred, fred; no
havia tingut mai tant fred.
 |
| Museu Chillida Hernani |
I tot i que m'estimo més no aclarir el final, penso que serà bo recollir la nota que ens deixa l'autora per acabar el relat:
NOTA DE L’AUTORA:
Alfons II, duc de Ferrara, va tenir posteriorment dues dones més.
Cap de les dues unions li va servir per engendrar un fill.
El retrat de
matrimoni
Maggie O’Farrell
Traducció de Marc
Rubió Rodon
414 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada