Inquiets

Aquells records...

Linn Ullmann, amb una narrativa gens lineal, combinant records, converses i fets presents i passats, és capaç de fer un retrat incomparable de la seva memòria familiar. Reflexions al voltant de la vida, la vellesa, l’amor i l’art són centrals en aquesta cerca de la veritat.

Com queda recollit en la introducció, aquest és un llibre que ens parla dels fets més rellevants de la vida, el deteriorament de la memòria i la mort. La narradora és Linn Ullmann, que potser és rellevant recordar que es tracta de la filla que Liv Ullmann va tenir amb Ingmar Bergmann.

Ella ho comenta amb un estil i un to envejables: Vaig néixer fora del vincle del matrimoni, i, el 1966, la gent encara alçava les celles davant d’una cosa així. Espúria. Bastarda. Bordeta. Il·legítima. Però tant era. 

Però no creieu que la història acaba aquí, no: 

Jo, nascuda un dimarts, amb els meus dos quilos vuit-cent grams de pes i els cinquanta centímetres que feia de llarg, era filla d’un metge, i, durant uns mesos, jo -o més aviat ella, la nena- va dur el seu cognom.

(...)

Un dia, la mare, el pare i el metge van haver de comparèixer davant d’un jutge noruec per aclarir la qüestió de la paternitat.

(...)

Els pares van ser amants durant cinc anys, i bona part del seu temps junts el van passar a Hammars. 

En principi...:

Ara tinc la mateixa edat que tenia el pare quan vaig néixer jo. Quaranta-vuit anys. La mare en tenia vint-i-set, i semblava molt més gran i alhora molt més jove del que era llavors.

(...)

El pare era un home puntual i esperava dels altres la mateixa puntualitat que s’exigia a ell mateix. (...) La tardor del 2006, amb prou feines li quedava un any de vida. Però llavors jo encara no ho sabia. i ell tampoc.

(...)

Quan la idea del llibre va sorgir, ell tenia vuitanta-set anys. De tant en tant s’oblidava d’alguna paraula o en confonia una amb qualsevol altra. 

Un cop conegut el pare que serà un dels protagonistes principals de la història, hi entrem de ple en el desenvolupament del com es desenvolupa tot plegat.

I és que parlar d'un home escrupolosament puntual, que de sobte sembla deixar de donar-li importància pot resultar preocupant en principi i, segurament, alarmant quan es repeteix::

Aquella tarda, el pare va arribar disset minuts tard i res no va canviar i, alhora, va canviar tot. (...) No era conscient del fet que arribava tard. (...) Aquell va ser l’últim cop que vam veure una pel·lícula plegats.

(...)

Aquella primavera, el que li fugia del cap ja no era només una paraula aïllada de tant en tant.

(...)

Feia uns quants mesos que no veia el pare, uns mesos en què tampoc no havíem parlat gaire sovint per telèfon. (...) Tenia la mirada perduda. 

(...)

I es va fer gran, vell, i un dia va dir que les coses li marxaven del cap.

-        Les coses? Quines coses?

-        Les paraules. Els records. 

Coincideixo amb la seva apreciació del fet de "fer plans":

La felicitat és passar-se la vida fent plans, perquè mentre planifiques tal o tal cosa, tot és possible i res no és definitiu. I és que un pla és alguna cosa més tangible que no pas l’esperança, i un sempre té la impressió que tindrà temps de sobres per dur-lo a terme. 

(...)

Ens vam passar dos anys fent plans i parlant del llibre. En parlàvem sovint per telèfon.

(...)

Estiu del 2006. Continuem fent plans al voltant del llibre i tot el que haurem de fer per tirar-lo endavant. 

(...)

El que m’havia quedat d’ell, doncs, eren aquelles gravacions: el que dominava era el garbuix de sons diversos. 

La proposta d'escriure les vivències i els records compartits, es va veure truncat de manera abrupta primer pel deteriorament de la memòria del pare, i ja de manera irreversible, per la seva mort.

Hi restaven unes gravacions que la Linn va conservar, gairebé de manera insospitada, perdudes dins d'una bossa de mà que, tot i utilitzar-la, va quedar oblidada:

Durant una colla d’anys, a la bossa hi vaig carretejar el pare, també. El pare, o més aviat, el que me’n quedava. S’havia mort l’estiu del 2007 i, durant anys, molts anys, el vaig dur a la bossa, on es devia sacsejar junt amb la aresta d’objectes que jo passejava amunt i avall.

(...)

I el que me’n quedava eren mitja dotzena de cintes amb unes quantes converses que havíem gravat durant la que seria la seva última primavera. 

(...)

Em vaig passar uns quants anys sense tenir ni la més petita idea d’on parava la gravadora.

(...)

Quan fa set anys de la mort del pare, torna a aparèixer la gravadora. Era a les golfes en una caixa.

(...)

Hi ha sis gravacions en total. Cadascuna dura una mica més de dues hores. 

Passo per alt una bona part del relat, minuciós, però gens menyspreable que comenta la seva relació amb la mare, i comento unes reflexions vers la mort que m'han semblat especialment interessants. Jutgeu vosaltres mateixos:

Trobo que envellir és dur. Una llauna és. Potser sí que és una feinada, una feinada sense cap glamur i que vol un munt d’hores.

(...)

Durant molt de temps, l’única imatge que vaig ser capaç d’evocar del pare era la d’ell de cos present

(...)

Tal com jo me’l imagino, amb el cap recolzat en aquell coixí, trobo que fa cara d’enfadat. 

(...)

Un dia em reconeixia. L’endemà no. (...) Morir-se vol temps. És un procés que ha de fer el seu curs. 

(...)

Quan seia a la cadira de rodes, el que capturava la meva atenció eren sobretot les cames escardalenques. (...) El pare es va prendre el seu temps per morir, no es va conformar a quedar-se ajagut al llit morint-se.

(...)

Aquell últim estiu, tot girava al voltant de la mort, al voltant de l’última gran feinada que era morir-se.

(...) 

Ell es despertava cada matí i s’adormia cada vespre, però, encara que es despertés i s’adormís, dedicava els seus dies a morir-se.

Pel que fa al cadàver, qui en té la potestat? Els vius, o el mort? Fins a quin punt forma part del que vam ser una vegada, la nostra despulla mortal?(...) El pare estudia el cementiri, amb les seves tombes disperses i els arbres tot al voltant. 

(...)

La seva mort va començar en el moment què va arribar disset  minuts tard. (...) Com n’hauria de dir, d’aquells minuts? 

(...)

Just després que es morís el pare, no em vaig veure amb cor d’escoltar les gravacions: aquella lentitud, el titubeig, la dificultat que tenia per trobar les paraules. 

Tots esperem mori en pau, mirem de deixar-ho tot en ordre i ben planificat. Però després les coses van com van. 

Inquiets

Linn Ullmann

Traducció Meritxell Salvany

441 pàgines