La Clivella

Les Orgues d'Ille-sur-Tet.
Març 2024

Una curiosa manera, ni més ni menys que qualsevol altra, d'explicar l'inici de la humanitat:

Aquesta és una de les històries que expliquen què podia haver passat quan les Clivelles van donar a llum un nen. 

(...)

Com he dit, la història que explico es basa en documents molt antics, que es basen, al seu torn, en registres orals encara més antics. (...) El següent text no és el fragment més antic que tenim, però és informatiu i per això el col·loco en primer lloc.

I doncs, situats en la intenció, anirem endinsant-nos en el què i el com de tot plegat.

Però abans que res, es presenta la narradora:

¿Vols saber coses de mi? Molt bé, doncs. Em dic Maire. Sempre hi ha algú que es diu Maire. Vaig néixer a la família de Les Vigilants de la Clivella, com la mare i la seva mare -aquestes paraules són noves. (...) Les Vigilants de la Clivella som la família més important. 

(...)

Nosaltres no pensàvem pas d’aquesta manera, que cada persona hagués de tenir un nom diferent de tots els altres, i ara.

Doncs sembla que aleshores... quan sigui que passés tot plegat, no hi havia mascles ni femelles tal com les coneixem (?) avui dia. 

Ningú no s'havia detingut a diferenciar els sexes, perquè, senzillament, no existien: 

Mascles, femelles. Paraules noves, persones noves.

Ja veiem que "en un principi" només hi havia "Clivelles" i "Monstres":

Més enllà de les Muntanyes de les Àligues hi vivien Monstres, gent que no eren Clivelles com nosaltres.

(...)

Llavors va començar una cosa nova. Quan naixia un Monstre, les joves feien veure que el llençaven al mar, però anaven molt lluny, on ningú les podia veure, i sabien que els plors del nadó atraurien una àliga. (...) La història diu que abans no hi havia hagut mai aquesta mena de disputes.

(...)

Sempre hi ha llet, als nostres pits. Els nostres pits són útils. No com els vostres. (...) Algunes de les joves van anar a la muntanya, i quan els Monstres les van veure, les van agafar i els van ficar els tubs a dintre, i així és com ens vam convertir en Ells i Elles, i vam aprendre a dir jo a més de nosaltres. 

Tot i que d'una manera confusa, com succeeix al llarg del relat, es comença a desvetllar tot plegat:

Alguna cosa semblant a una guerra va tenir lloc entre les àligues i les primeres femelles, que no podien guanyar de cap manera.

(...)

Després de tot, elles, les femelles, van decidir no incloure’l a la història oficial. (...) ¿I qui és aquest historiador? Sóc un copista i un investigador conegut pel meu interès en el que és insòlit, en el que es troba als marges del camí. El meu pseudònim per aquest llibre és “Trànsit”. El meu nom real el mantindré en secret.

Escoltem als nois; o són els Monstres?:

Nosaltres érem tres nois. Sabíem que odiàvem les Clivelles, tot i que no recordàvem res dels nostres primers dies, no recordàvem que ens haguessin deixat a la Roca de la Mort ni que les àligues se'ns haguessin emportat muntanya enllà.

(...)

Les Clivelles no sabien quant les de la seva espècie havien sortit per primera vegada de l’aigua per respirar l’aire sobre les roques, i no tenien curiositat. No es feien preguntes.

(...)

Vivien en un present etern. (...) Crec que el naixement dels Monstres va ser la primera cosa dolenta, i fins i tot pertorbadora, que els va passar.

I segons la seva versió, així va començar la comunitat de mascles, emparats per les àligues que s'han convertit en les seves aliades i protectores:

Hem de recordar que els primers petits mascles estaven terriblement mutilats. (...) Els havien grapejat el “ruixador” de mala manera, els l’havien estirat i hi havien jugat, i a alguns els havien tallat la bossa per jugar a treure’n les pedres, i sobretot, no sabien què era la tendresa ni la sol·licitud d’una mare.

(...)

Les àligues no paraven de portar Monstres, i ara no arribaven mutilats. (...) Aviat hi va haver una comunitat de joves mascles, no sabem quants. Les cròniques no es caracteritzen per l’exactitud. El temps passava, i els que havien arribat primer ja eren joves robustos.

I a tot això, coneixerem el punt de vista de les Clivelles més joves i agosarades:.

El primer acoblament de Maire va ser amb un Ruixador en la cara del qual ella no es va fixar especialment, ni s’hi va fixar ara que ell s’acostava, tot i que ell sí que la coneixia.

(...)

L’historiador, un servidor, no té manera de saber quant de temps va caldre per a l’evolució de la història de les Clivelles. (...) ¿Quant de temps va haver de passar perquè Astre i Maire fossin més que elles mateixes? No en tenim ni idea.

(...)

Les noies que anaven a la vall i tornaven prenyades s’asseien a l’entrada de les coves per protegir les seves criatures. (...) Ara les Clivelles s’havien dividit en dos bàndols, i un sempre vigilava què feia l’altre.

I un cop han experimentat els primers acoblaments, comencen a comprovar que aquest fet satisfà els dos bàndols, fins el punt que frisen per repetir-lo un i un altre cop:

A les noies els excitaven els nois. Experimentaven el desig, algunes.

(...)

No l’amenaçaven pas, sinó que somreien nerviosos, insegurs, com ella. Es va quedar plantada davant d’ells, sense saber què fer, i ells la continuaven mirant, sense moure’s.

(...)

Sense mascles, o Monstres, no tenien cap necessitat de considerar-se femelles, sense el contrari, no tenien cap necessitat de proclamar el que eren. (...) Quan va néixer el primer nadó Monstre, també van néixer el Mascle i la Femella, perquè abans d’això, simplement eren gent.

Amb les relacions arriben conseqüentment els naixements. Ara s'han acabat constituint dues comunitats:

La riba de les dones, amb tantes femelles prenyades, tants nadons i tantes criatures petites, no era gens tranquil·la.

(...)

 Quan hi havia ferits, els portaven a la riba de les dones perquè els arreglessin.

(...)

Les dones sempre parlaven als homes en un to de superioritat, els renyaven i els escridassaven. 

(...)

Era evident que els nois necessitaven escapar-se d’aquella riba atapeïda de criatures i nadons 

(...) 

Els nens, quan arribaven a l’edat de set anys i fins i tot abans, correrien a ajuntar-se amb els homes.

Havia de passar: els homes decideixen explorar altres territoris, no se'n surten amb les criatures que els reclamen molta atenció i no saben com tractar. 

I després va organitzar la vida al bosc.

(...)

Però si els joves havien necessitat, de petits, allunyar-se de les dones, ara trobaven a faltar l’alleujament que els procuraven les visites de les dones als homes i la dels homes a les dones.

(...)

Ja feia temps que els nens no feien cas de ningú.

I això és el final?

O potser el principi de tot plegat?:

Aviat hi va haver no dos, sinó més grups.

(...)

Sense els caçadors, els nois grans, no hi havia res a fer, i per això els nens petits, que ja no eren tan petits, esperaven els homes, igual que les dones, perquè la seva vida fos plena. 

 

 

La Clivella

Doris Lessing

Traducció de Marta Pera Cucurell

215 pàgines