El cant de la Sibil·la

Des de fa molt temps que he sentit atracció i, per què no dir-ho, curiositat per assistir a una representació del "Cant de la Sibil·la": Enguany he satisfet el meu desig i en una marc molt atractiu com és el Monestir de Sant Cugat del Vallès, vaig poder gaudir d'una de les moltes i diverses representacions.

Bé, aquest llarg preàmbul és només per presentar-vos el llibre que en parla d'aquesta història o tradició. I, si em vaig fer amb ell a la biblioteca és fàcilment comprensible per tot el què he deixat dit més amunt.

Monestir de Sant Cugat del Vallès

Val a dir, que l'estudi és exhaustiu, i tot i que en aquest cas he fet un petit recull, només em cal afegir, com de costum, que us apropeu a la seva lectura que de ben segur no us decebrà:

De què ens parla el text del Cant?

El text del Cant revela una profecia sobre la fi del món i la vinguda del Messies per segona vegada, just el dia del Judici Final, i, tot i que inicialment era proclamat en llatí, des de segle XIII tenim documentació que ens indica que el Cant ja s’interpretava en català, de manera que estem davant d’una de les primeres expressions poètiques en llengua catalana, en la llengua de Jaume I i dels seus descendents, i de la gent del territori de la seva Corona. També existeixen versions del Cant en llatí i en llegua provençal.

I les sibil·les?: 

La sibil·la és una personificació femenina (tant literària com artística) que encarna en ella mateixa un aspecte universal de la condició transcendent dels humans: el do de profetitzar.

(...)

La sibil·la, doncs, fou inclosa com a personatge en les atàviques festivitats del solstici d’hivern, unes festivitats que l’Església va assimilar en un sincretisme de provada eficàcia.

I ja podem entrar en el què van representar les sibil·les a l'Edat Mitjana:

Les sibil·les, doncs, van ser incorporades a l’imaginari cristià com a profetesses de la vinguda del Messies, de manera que les que semblava que vaticinaven més directament la vinguda del Fill de Déu (les sibil·les Cumana, Eritre i Tiburtina) van ser absorbides molt aviat pel món cristià i pel seu corresponent imaginari iconogràfic. Tot porta a pensar que les sibil·les, unes figures femenines, van ser el contrapunt dels profetes.

I ja parlem del seu cant. La part més destacada de la posada en escena:

Quan, en els nostres dies, assistim amb total normalitat a l’audició de música en viu o d’enregistraments de músiques del passat amb l’ús d’instruments originals i criteris  històrics, a voltes obviem que aquesta praxis va assolir-se gràcies a uns pioners.

(...)

La música, més enllà de la seva presència en el sí de les cultures humanes de totes les èpoques i continents del món. (...) segueix transportant-nos a noves dimensions. (...) Les activitats de “sentir” i “escoltar” ens porten a “pressentir”, i “pressentir” ens porta a pensar. (...) L’home que es decideix a escoltar és un ésser que es precedeix en la seva idea històrica i cultural.

En l'actualitat, entenc que no deixa de ser un espectacle, però no podem oblidar que el fet que es representi a algunes esglésies, li confereix un caire semi-religiós que ens pot arribar a remetre als seus orígens:

Hem de comprendre la “música religiosa” no tan sols a partir de la visió d’un creador que decideix o decidia, amb l’obra musical.

(...)

Des del punt de vista de la música, ens cal afegir a l’esmentada tragèdia tot el que va suposar prescindir de l’antiga tradició del cant cristià per excel·lència, el gregorià, relegat avui dia a algunes celebracions molt concretes.

I tal com m'he referit en el punt anterior, els autors ens parlen dels suposats orígens, dels quals no sembla existir una certesa:

Amb uns orígens incerts, hi ha qui assegura que la primera sibil·la va ser contemporània de l’estadista i poeta Soló. (..) La naturalesa de la Sibil·la és clarament profètica. 

(...)

Com és força conegut, durant molts anys es va creure que la proximitat de l’any 1000 havia fet aparèixer un terror psíquic en el conjunt de la població europea.

I així, pràcticament arribem a l'època actual:

Des de la recuperació d’aquest cant, el 2009, a la catedral de Barcelona, s’hi ha incorporat la versió polifònica de la tornada (refrany) de compositors contemporanis.

Interior del Monestir
de Sant Cugat del Vallès

No es tracta, per tant, de prendre’s al peu de la lletra els anuncis profètics sibil·lins.

(...)

Potser és el darrer cant desesperat d’una vida humana que, inconscientment, hem volgut buidar de les realitats inexcusables del dolor i de la mort.

(...)

Potser, com va afirmar Elias Canetti, la música no és més que això. Gairebé res. 

 

 

Quan canta la Sibil·la

Antoni Gelonch

Oriol Pérez Treviño

165 pàgines