El narrador/protagonista d'aquesta història verídica, en Sorj Chalandon, havia viscut molts anys amb el record somort d'un comentari del seu avi patern: "Ets fill d'un malparit".
És obvi que no triem la família, però hi ha casos, com el que comentarem, que ens podem sentir marcats per determinades accions o també omissions dels nostres avantpassats més propers. Ja entendreu que penso en els pares i, potser anant una mica més lluny, els nostres avis.
I no em refereixo només de les discrepàncies pròpies de la diferencia d'edat: com el mateix narrador, vaig una mica més lluny.
Però el millor serà deixar la paraula a l'autor:
Al maig de 1943, dissimulat
entre quatre cases a l’entrada d’Izieu, aquest refugi va esdevenir la Casa dels
Nens. Un lloc de pas, la baula forta d’una cadena de salvament cap a altres
famílies d’acollida i la frontera suïssa.
(...)
Tot va molt de pressa. És
l’horror. Els militars esbotzen les portes, arrenquen els infants de la taula
on esmorzen, regiren l’aula, les golfes, sota els llits, les taules, tots els
racons, fan baixar el ressagats i reuneixen la quitxalla tremolosa a
l’escalinata. Sense roba de recanvi, ni maletes, ni sacs, res de res. Amb els quaranta-quatre nens,
també detenen set adults.
Un record dolorós i cruel en què un grup de militars assalten un petit recer de pau i empresonen els petits que s'hi refugiaven i els adults que els hi donaven suport i coneixements.
Entre aquest grup d'assalt, ho sabrem ben aviat, s'hi trobava el pare de l'autor:
Vaig trigar anys a saber-ho i
vaig necessitar una vida sencera per entendre’n el sentit: durant la guerra, el
meu pare havia estat al “bàndol dolent”.
(...)
El pare sempre m’explicava
històries de soldats. (...) Però no m’havia parlat mai de la seva guerra.
(...)
No vaig gosar mai fer-li
preguntes directes. No les hauria respost, a més. La frase de l’avi era l’única
veritat que em quedava. Tota la resta no havia estat més que una impostura.
-Ton pare estava al bàndol
dolent.
El pare sempre defuig cap conversa que pugui dur a aclarir qualsevol dubte al respecte. Fins que un dia...:
-L’avi et va dir la veritat.
Un cop de puny.
(...)
¿Què és el que em va dir,
l’avi?
El pare va arronsar les espatlles.
-Ho saps prou bé. Tot allò de
la guerra. Aquelles collonades.
Però no és pas que se'n penedeixi o se n'avergonyeixi:
El que la gent pensa, se me’n
fot. El que tu penses, també se me’n fot.
I seguint les indagacions:
El 18 d’agost de 1945, el
Tribunal de Justícia de Lilla havia condemnat el pare a un any de presó i cinc
anys de degradació nacional per “actes perjudicials per a la defensa nacional”.
(...)
Així doncs, ¿què vas ser,
pare?
¿I qui, perquè et condemnés un
tribunal de depuració?
Tot aquest seguit d'indagacions té lloc mentre es celebra el judici a un conegut nazi: En Klaus Barbie a qui el pare admira profundament:
Després de la descoberta dels
documents judicials, fins i tot la seva veu em posava neguitós.
(...)
La primera audiència li havia
agradat. Volia tornar cada dia. I també localitzar-me a la sala.
(...)
Era com si la presència de
Klaus Barbie li hagués revifat la força, l’arrogància, l’odi.
Només faré una petita referència al judici. Tota la resta, comentat de manera força minuciosa, la podeu trobar si llegiu el llibre:
Els dos dies sense l’acusat no
van ser temps perdut. El tribunal va poder evocar les seves malifetes a Bolívia
després de la guerra.
(...)
I llavors van arribar. Els
noms fràgils, les veus enrogallades, les frases tremoloses, les esquenes
encorbades o orgulloses, les mans crispades a la barra, els records, que s’amunteguen,
que s’escapen, que esgarrapen la memòria o que no es presenten, les llàgrimes
reprimides, els ulls secs, les enrabiades sordes, les ànimes en repòs, les
cames gastades d’una vida a peu dret, els cabells blancs, els terns rics, els
vestís pobres, els fantasmes.
Per fi els testimonis.
I mentre el judici segueix, les indagacions del fill continuen i van donant els seus fruits:
Quan tenies divuit anys, et
vas allistar voluntari a l’exèrcit.
(...)
El pare i la seva història,
ajuntats a la mateixa sala, en secret. La seva vida de mentides i la seva
guerra de debò.
(...)
Va comparèixer davant els
jutges, no pas davant el seu fill.
(...)
Com els policies, els
gendarmes o el teu jutge, em costa seguir-te. (...) És demencial. Alguns neixen
perquè els enterrin, d’altres, com tu, es creuen immortals.
Al bosc del Catllaràs |
A mode de resum:
Klaus Barbie va morir a Lió el 25 de setembre de 1991, reclòs a la presó Saint-Paul.
Tenia setanta-set anys.
El meu pare va morir a Lió el 21 de març de 2014, internat a l’hospital psiquiàtric Le Vinatier.
Tenia noranta-dos anys.
(...)
El pare havia estat un SS. Vaig entendre el que significava ser fill d’un malparit.Fill d’un malparit
Sorj Chalandon
Traducció de Josep
Alemany
313 pàgines
Podeu trobar una informació força aclaridora en aquest enllaç:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada