dilluns, 30 de setembre de 2013

Sense nostàlgia. 5 - Temps d'esbarjo

En els temps dels quals parlo no eren gaire les ocasions per l'esbarjo ni tampoc gaires els mitjans per fer-ho. Això tampoc no vol dir que ens avorríssim, entre d'altres coses perquè hi havia molta feina a fer i pocs mitjans i recursos, però això sí molta imaginació.

Els petits, i no tan petits, jugàvem amb coses tant senzilles com una nina de drap i cartró o una pilota feta de draps i lligada amb cordills o algun tricicle. Ja m'imagino la cara d'alguns dels qui ho estiguin llegint: No estic parlant pas de la prehistòria, sinó de fa uns cinquanta o seixanta anys. En època de post guerra les coses eren més complicades del que puguin semblar, les joguines tecnològiques trigarien encara molts anys a arribar, eren poques les cases que disposaven de telèfon, tampoc no hi havia tele i quan va arribar eren comptades les cases que se la podien permetre.
El que no recordo és que mai digués ni escoltés dir a ningú això de"estic avorrit" que amb els anys sí que ho he escoltat més d'un cop a algun nano. Jo no m'avorria mai.

 
Una peça fonamental de la vida diària era la ràdio, tenir-la "posada" no destorbava per seguir amb les feines quotidianes i feia companyia. Durant el dia bàsicament sonava música "folklòrica" als "discos solicitados" i algun recitador, a més de les ave-maries diàries del "Àngelus" a les dotze i després els contes de "Tambor". A les 14.30 "el Parte" de migdia i més tard, cap a les set "El Consultorio de Doña Elena Francis" que era la pera amb els consells que donava a les noies que tenien algun problema amb els "novios". 
Alguns  vespres la cosa millorava i després del "Parte" que feien a les 10 podíem escoltar el radio-teatre que era de molta qualitat i que seguíem amb atenció tota la família o els dissabtes amb Taxi Key que eren uns episodis policíacs on donaven pistes per descobrir l'assassí que sempre acabava enxampant el detectiu que donava nom a la sèrie. Això si al pare no li donava per sintonitzar "La Pirenaica" una emissora clandestina que donava notícies contràries al règim, aleshores, el pare s'enervava amb el què escoltava i començava una mena de diàleg amb l'aparell. A mi l'escena em semblava còmica perquè veure el pare ben enganxat davant l'altaveu perquè no es pogués sentir res des de fora i renegant tenia una certa gràcia.
I al novembre, per tots sants, "El Tenorio" no fallava: jo ho escoltava i passava por amb allò de que "los muertos se filtren por las paredes", però no m'ho perdia mai.
Els diumenges per la tarda retransmetien els partits de futbol i quan radiaven el Barça, la ràdio era aleshores propietat del pare i el germà.  

No va ser fins molts anys més tard que a casa no va entrar un tocadiscs, bé, era una ràdio que la part superior s'obria i contenia un plat per discos. Aleshores quan em van deixar comprar-ne algun disc, vaig decidir-me pels Beatles, amb gran disgust del meu pare que els trobava un "pollosos" i pel Dúo Dinàmico, per aquella cançó de "15 años tiene mi amor" amb què em sentia identificada.
Poc a poc es van anar organitzant "guateques" a casa d'un o altre del barri i sempre acompanyada per la mirada atenta de la mare, però això ja és una altra història.

Amb les pilotes de fabricació casolana jugàvem al terrat de casa. Dibuixàvem les rajoles del terra amb unes creus fetes amb guix per donar-nos la idea que hi havia gespa i algun cop també una porteria a la paret i sobretot els nois, quan no anaven a jugar al carrer, passaven l'estona xutant fins que la pilota acabava penjada en algun altre terrat o es perdia als patis del darrere i s'acabava el joc.
Amb el camp de "gespa"
o la imaginació al poder
En aquest mateix terrat el meu germà i jo també fèiem una mena de cursa amb un tricicle tronat que teníem i que situàvem a la part alta i amb una empenta i els peus sobre el manillar, anàvem a parar fins a la paret del fons, més d'un cop amb conseqüències una mica llastimoses pels colzes i els genolls.

Un cop a l'any, a l'estiu, s'organitzava una festa al carrer. Als infants només ens quedava que mirar els grans com ballaven i cantar les cançons que coneixíem, però poca cosa més.

I quedava el cinema: dues pel·lícules i el No-Do, a més la primera peli sempre era una de les que aleshores anomenàvem 'españoladas" que no interessaven gairebé a ningú, però que quan he tingut ocasió de tornar-les a veure he pogut copsar que moltes d'elles tenien un missatge subliminar, que era la única manera de passar la censura aleshores, i deixaven la que deien "la bona" pel final quan jo ja estava ben tipa d'estar-me quieta a la butaca, però el cas era passar la tarda entretinguda.

El cine del barri era el Padró

Fotografia manllevada de proyectodesvelos.blogsport.com

Anys després va passar a ser la Filmoteca i ara és una oficina d'informació.
2013 Antic cine Padró

Però el meu entreteniment principal era llegir. A casa llegia les novel·les, que eren del meu germà, de'n Zane Grey, que eren molt avorrides amb llargues descripcions, i de l'FBI. No les entenia gaire bé, però el cas era llegir.

Al Carrer Egipciaques hi havia la Biblioteca Infantil Sant Pau i Santa Creu i sempre que tenia alguna estona m'hi adreçava. No hi havia servei de préstec ni tampoc cap orientació de lectura, els volums estaven disposats en les prestatgeries de la sala que vigilava una senyora no massa jove, o això em semblava a mi aleshores, que al entrar ens feia mostrar-li les mans i si no li semblaven prou netes ens les feia rentar abans d'agafar cap llibre.

2013. Biblioteca

Com ja he dit, no hi havia cap orientació, bàsicament predominaven les vides de Sants i altres lectures "edificants", però també hi havia contes, així que em vaig dedicar a agafar el primer llibre de la primera prestatgeria i així, anar-los llegint tots. Com que quan no ens donava temps per llegir-los sencers, ens permetien reservar-los uns dies fins que els acabàvem podia llegir amb certa tranquil·litat.
La única regla era, a més de la mencionada d'anar amb les mans netes, estar en silenci, però jo no tenia pas cap problema perquè tampoc no compartia aquesta afecció amb cap companya d'escola i solia estar-me sola, asseguda a la taula tota l'estona que el rigorós horari de casa m'ho permetia.

Més endavant, com que era una "bona nena" em van permetre sortir a llegir als jardins annexes i llavors el gaudi ja va ser complert. M'asseia en uns porxos laterals i m'hi podia passar una bona estona.

Jardins annexes
I més endavant, de tant en tant, les excuses d'omplir el càntir a la font de la Plaça de Padró, i les primeres rialles, esquitxos, empentetes i corredisses amb els nois del barri. Bons temps d'esbarjo.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Sense nostàlgia. 4 - Esglésies

El carrer del Carme, està flanquejat per dues esglésies. El ramat estava i està (si es deixa) molt controlat.

Al principi del carrer trobem la Església de Betlem.

2013 Església de Betlem


Molt visitada i fotografiada pel turistes perquè, a banda del seu encant arquitectònic, fa cantonada amb La Rambla i ja se sap que és un passeig molt transitat i popular entre propis i estrangers.

Per les festes de Nadal és la seu d'un pessebre en diorames que també rep moltes visites, tot i que cal abonar una entrada. Em sembla que jo he l'he visitat un cop per ensenyar-ho als meus fills, anys després de marxar del barri, perquè, com ja vaig explicar, mentre hi vivia no acostumava a arribar gaire més enllà de la Boquería si no era que em portaven a la Plaça Catalunya a donar menjar als coloms (ho odiava, però m'havia d'aguantar),

Amagada darrere el meu pare,
per evitar els coloms.
o algun cop amb les golondrines al "Rompeolas" ( d'això no tinc cap fotografia), on em compraven una canya amb un cranc lligat amb un cordill a la punta, que la mare llençava, i no m'estranya perquè em sembla que fins i tot feia pudor, tant bon punt arribàvem a casa.

Però reprenc el tema que ara m'ocupa:

Al costat de la Plaça del Pedró, ja al Carrer de Sant Antoni Abat, trobem la Església del Carme 


2013 Església del Carme

Malgrat que en l'actualitat és difícil trobar les portes obertes i que està molt deteriorada, aquesta era la Església pròpiament del barri. Aquí em van batejar, vaig fer la Primera Comunió i em van fer cantar amb el cor de l'escola en les primeres comunions de les meves companyes.

Del bateig, com és natural, sé el què m'han explicat, poca cosa, només que uns dels meus oncles van ser padrins i també que es va triar el nom, Carme, perquè el pare havia fet "la mili" a infanteria de marina i aquesta era la patrona, malgrat que també havia contemplat la idea de posar-me Tecla, que era el nom de la seva mare, però que els bons oficis del meu germà li ho van treure del cap. Si hagués pogut triar m'hauria dit Isabel com la meva mare, que sempre m'ha semblat un nom amb molta musicalitat, però...

De la comunió ja en vaig parlar en un altre post, però afegiré un parell de petites diguem-ne anècdotes:

Quan estava asseguda al banc, enmig de moltes altres companyes, convenientment separades dels nens pel passadís central, i escoltant amb atenció al capellà que oficiava la cerimònia, mirant cap a l'altar com m'havien inculcat a les xerrades de preparació, la mare d'unes bessones que estaven un parell de bancs al meu davant, se'ls va acostar per dir-lis que preguessin, no recordo si pel pare o l'avi, que havia mort feia poc i és clar, les nenes es van posar a plorar, cosa que va fer que el capellà, que es caracteritzava pel seu mal humor perenne, els hi llencés una mirada des aprovatòria (per dir-hi finament).

En acabar la cerimònia, les famílies que tenien càmera de fotos, feien posar els infants al davant de la porta de sortida, però els meus pares i els meus oncles, que eren qui tenien la càmera, se'm van endur a la façana de l'escola Milà i Fontanals, a la Plaça del Àngels i em van fer les fotos. No em van explicar el per què, però anys després ho he esbrinat:
"El grup escolar Milà i Fontanals, en els seus inicis "Grup escolar Milà i Fontanals - Lluïsa Cura", és un dels grups escolars projectats i construïts per l'Ajuntament de Barcelona durant el primer terç del segle XX.
L'acte d'inauguració de l'escola tingué lloc el 29 de Març de 1931 "Diumenge de Rams", poc abans de la proclamació de la II República. El Milà I Fontanals, a l'igual que la resta de belles escoles creades en aquesta època, era un símbol de la nova escola i s'hi aplicaven els corrents de renovació pedagògica.La primera directora d'aquest grup escolar va ser la il·lustre pedagoga Rosa Sensat.
Aquest magnífic projecte d'escola es va trencar al finalitzar la Guerra Civil el 1939. El sistema dictatorial imposat pel Govern Franquista va prohibir l'ús del català i va fer tornar el sistema tradicional."
Extret del Web del CEIP Milà i Fontanals

La primera foto vestida de comunió
Amb els pares i el germà.
Jo miro a terra perquè el sol em molestava.

De la experiència com a "cantaire" del cor escolar hi havia un parell de coses que m'agradaven especialment, una l'activitat en sí, els assajos que es feien primer a l'escola i a mesura que s'acostava el dia de les comunions, a la mateixa parròquia, però en l'espai elevat on hi havia l'orgue i des d'on es tenia una panoràmica de tota la nau, i l'altre l'orgue mateix; un instrument gran i potent amb aquells tubs que s'enfilaven ben amunt, m'impressionava i m'agradava el seu so i el posat de la professora, fent voleiar els dits per aquells teclats que a mi sempre m'han semblat molt complicats de dominar.

Va ser un dia, mentre assajàvem que em va venir la primera "regla", que és així com li dèiem. Recordo que entre cançó i cançó, vaig tenir la sensació que alguna cosa em passava, d'un lleuger mal de panxa i que no va ser fins arribar a casa que no em vaig adonar que duia les calcetes tacades. Per sort, la mare ja m'havia previngut de què anava tot allò i no vaig tenir cap ensurt, només, això sí, una mica de vergonya quan vaig escoltar que la mare li ho explicava al pare.

I fins aquí, però no vull deixar de fer esment a una altra de les esglésies del barri i és que per si al ramat se li acudís de desviar-se, només a quatre passes, al Carrer de l'Hospital, trobem la Església de Sant Agustí Nou, que està ubicada en la Plaça de mateix nom.

En el seu moment va ser coneguda per albergar la fundació de la Assemblea de Catalunya. Curiosament mai no havia entrat en aquesta església, és clar que tampoc no és que les freqüentés massa.

2013 Església de Sant Agustí

dijous, 5 de setembre de 2013

Sense nostàlgia. 3 - L'Escola

1950. Fotografia "oficial" a l'escola.
A les mans el llibre de lectura "Países y Mares"
La faldilla era grisa i el jersei blau cel.
El nom de l'escola era: NUESTRA SEÑORA DEL CARMEN
Ubicada al mateix carrer, en un pis que només es diferenciava del meu en que era més espaiós: tenia un bon rebedor, quatre habitacions (aules) i una més petita que era el despatx de la Directora.

El despatx de Doña Carmen, la directora, una dona gran i amargada perquè els "rojos" li havien mort un fill a la guerra, estava presidit, com és de suposar per una fotografia de Franco escortat a banda i banda per sengles fotografies de José Antonio i el fill màrtir. A sobre de la taula un crucifix i la imatge que apareix a la foto.

Vaig començar l'escola als sis anys, però havia aprés a llegir molt aviat a casa amb els tebeos del "Pato Donald" que el meu pare solia llegir-me algun cop mentre jo resseguia les lletres. Sempre volia saber a on corresponia cada frase i és així que a cada moment demanava on posava tal o qual cosa, i a l'escola van lloar molt la meva habilitat amb la lectura i la escriptura, que també n'havia aprés a casa, i fins i tot feia una lletra d'aquelles recaragolades tan típiques de l'època.

Les aules estaven compartides per nenes de diferents edats i nivells(els nens anaven a una altra escola, al mateix carrer, però davant per davant i dirigida pel marit de la Doña). Es treballava amb mètodes pedagògics força actius; si et movies o preguntaves o no responies en que calia en cada moment et podien ventar una bufa o un refinadíssim i a vegades subtil insult, que en el meu cas era "hija de rojos", substitut d'una altra mena de filla, suposo. Val a dir que el problema més gran que tenia era que a casa estava acostumada a preguntar i a que em responguessin, cosa que no sempre passava a l'escola i encara menys quan venia un missioner a fer xerrades i que, malgrat que ens deia que podíem preguntar si alguna cosa no enteníem, jo ho vaig fer un parell de cops i en vaig sortir ben escaldada. Les meves dues frases habituals eren "Por qué?" i "No me da la gana" quan no volia fer alguna cosa, que sempre havia d'acabar fent. 
He de reconèixer que una cosa bona tenia el mètode i és que la memòria era una part fonamental i ara puc esplaiar-me recordant-ho.

El despatx que he descrit va ser testimoni d'un dels episodis més rocambolescs de la meva infantesa: Una alumna que havien castigat a meditar al ombrívol lloc, va tenir la genial idea, o la il·luminada visió, que el Sant Crist li havia somrigut i va començar a cridar entre posseïda i esglaiada, i ja ens tens a totes de genolls al rebedor i el passadís, perquè no hi cabíem a dins, resant rosaris mentre que algú, suposo que una mestra, anava a avisar al capellà de la església més propera perquè en donés fe del suposat miracle. Per sort, va resultar que el bon home (i mira que jo havia dubtat que ho fos), va tranquil·litzar tothom i va dissoldre la espontània i imposada manifestació de fe, tot comentant que abans de proclamar que s'havia produït cap miracle, calia fer estudis més profunds. I així es va acabar la història.
Només un apunt: cada cop que passava per davant de la porta del despatx, i que consti que sorprenentment mai no hi vaig estar castigada, em mirava de cua d'ull el pobre home allà penjat per tractar de veure-hi si a mi també em feia una rialla, cosa que mai no va passar.

Malgrat tot el què he dit, m'agradava anar a escola i era, mal m'està dir-ho, una bona estudiant, amb bones notes, amb una excepció: la geografia que em costava d'entendre. No havia viatjat mai, amb prou feines sí havia sortit del barri, i recordo que em posaven davant un mapa d'Espanya i amb un punter em volien fer assenyalar els rius i llur recorregut. No encertava ni un, palplantada allà al davant feia esforços per desxifrar entre aquell galimaties de línies i colors, el curs del Ebre o el Tajo, o qualsevol altre riu. Cap de català. Per no parlar de les "Cordilleras". Només veia un munt de coloraines sense cap sentit per mi.

Dels temes de religió, la Historia Sagrada em semblaven contes de fades, però el Catecisme m'avorria perquè m'havia d'aprendre de memòria unes preguntes i respostes absurdes. Encara podria recitar-ne algunes.

La Història d'Espanya començava amb els Reis Catòlics i seguia amb Franco, saltant-se i tergiversant tota la resta. A casa s'estimaven més no fer-me cap comentari al respecte i jo m'ho aprenia i ho recitava com un llorito sense entendre res. Un petit incident, a raó de la forma d'explicar la història va ocórrer un cop; a l'escola, la filla de la directora, una mestra molt dèspota, em va comentar que els meus pares eren "rojos" i que eren com una mena de diables. Jo em vaig quedar molt sorpresa i a l'hora de sopar no feia més que mirar el pare, que una mica estranyat em va preguntar què mirava. La meva resposta? Buscava les banyes i la cua dels dimonis que pintaven als llibres. La que es va armar!!! El pare va esclatar dient "De rojo nada, REPUBLICANO!!!" i li va dedicar unes quantes floretes a la mestra, però per sort no va passar d'aquí.

I per les tardes: Labors, com bones minyones, forjant-nos l'esperit per ser unes bones mestresses de casa.

Pel mes de Maig, es guarnia una classe amb una mena d'altar i ens demanaven que hi duguessin flors, cosa que mai no vaig fer perquè la mare deia que els diners ens feien falta i que les flors no es mengen, i a resar cada matí per celebrar el "Mes de María"

Sortides no se'n feien, tret d'un cop l'any que s'anava a Les Planes, però que jo vaig anar comptades vegades perquè la mare deia que encara hi quedaven bombes per esclatar, però al cap dels anys he comprés que el què passava és que no em podien pagar la sortida. Fins i tot un cop van estar-se un cap de setmana a Arbúcies. Jo tampoc no hi vaig anar i tenia sempre l'espineta clavada, fins que hi vaig estar fa molt poc temps.
Això sí: pel dia de la truita, ens la feien dur i anàvem ALS TRES PINS!!! Bé, el que feien les mestres era dibuixar-nos tres pins a la pissarra i nosaltres, bledes com érem ens quedàvem ben satisfetes.

Però entremig de totes aquestes imposicions del sistema, hi havia també una part sorprenent: fèiem classes de cant i de rítmica, el que ara podríem dir psicomotricitat. Les feia una mestra al rebedor on hi havia un piano i també, cosa extraordinària, a la classe de les grans, teníem un llibre en català, camuflat amb unes tapes d'un d'història i alguna tarda ens el feien llegir. També als àlbums que fèiem a final de curs sempre hi havia alguna referència a un paisatge o fet de Catalunya. (En conservo alguns). I les felicitacions pel Dia de la Mare i del Pare, les escrivíem en català.


2013. Aquesta era la porta d'entrada a l'escola,
ara és una pensió.

Fer un repàs a les mestres i a les companyes de classe donaria per tota una altra llarga reflexió, però per ara ho deixo aquí.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Sense nostàlgia.2 - El meu carrer


Al Carrer del Carme a Barcelona, hi vaig viure 21 anys, allà hi tenia les amigues, l'escola, les botigues... pràcticament hi havia de tot al mateix carrer. Aleshores la vida en un barri era gairebé com fer-ho en un poble, tothom es coneixia i també en sabia moltes de les coses que passaven en cada casa i amb això vull dir que també hi havia força tafaneria. Tinc el record que  tothom se sentia amb dret d'amonestar els nens i les nenes i fins i tot clavar-te algun clatellot si consideraven que el teu comportament no era l'adequat, i ho dic perquè un cop que vaig baixar de l'acera, algú que passava va considerar que hi tenia algun perill i me'n va ventar un. Potser la intenció era bona, però els mètodes eren molt expeditius: res d'explicar, a callar i obeir era la consigna. Per sort amb la mare la cosa no anava així i solia respondre qualsevol pregunta que li feia, tret, és clar, de temes referits a la guerra.

En aquella època encara es feien Festes al carrer, on no hi podien faltar els balls. Un any va haver un gran enrenou perquè van tocar el "Rascallú" que era una cançó prohibida i van aparèixer les "forces d'autoritat" i ho van parar tot, fins i tot em sembla que van multar els organitzadors.
I per qui no ho sàpiga, estava prohibida perquè a la lletra es deia: "Rascallú cuando mueras qué harás tú. Tú seràs un cadáver nada más..." i seguia més o menys en el mateix to. El problema era que es comentava que la lletra estava dedicada a Franco. Ja sabeu, la censura no és que es destaqués pel seu sentit de l'humor. 

Tot i que el carrer comença a La Rambla, jo em movia bàsicament des del Mercat de la Boqueria, fins a la Plaça del Pedró (Aleshores li dèiem del Padró), on a més d'anar a omplir els càntirs a l'estiu, era un lloc de reunió de les colles i dels primer "tontejos" amb el sexe contrari.

2.013 Aquí hi havia el bloc de pisos on vaig viure, el número 100.
Ara forma part de la Rambla del Raval.

2.013 I aquí hi vivia la Concep,
una de les meves millors amigues.


2013 Plaça del Padró



2013. En aquest broc, o un de semblant, vaig omplir més d'un càntir.
mentre feia xerinola amb els i les amigues.
 He dit que el meu recorregut s'acabava a la Boquería, el mercat del barri i que ara és un lloc emblemàtic tant pels veïns com pels nombrosos visitants de la Ciutat. Però la "meva" Boquería no era pas la mateixa que apareix fotografiada amb les ostentoses parades de fruites i la gran portalada. Aquestes parades, que ja existien, eren prohibitives donat que amb els sous de què es disposava no es podien permetre cap caprici. Quan entràvem al Mercat ho fèiem per la part del darrere que ens quedava més propera.
2013. Parades de les "pageses"
a la Boqueria
 A l'entrada s'hi trobaven les parades de fruita i verdura de les pageses (així les anomenàvem) que tenien els productes que ells mateixos conreaven i el preu era més econòmic.

2013. La Boquería. Parades "barates"de peix.
Lluny de les grans parades de peix que també són molt fotografiades i de les que se n'ha parlat sovint per les descarades peixateres amb els grans davantals emmidonats i llur manera d'adreçar-se als possibles clients, en especial si d'home es tractava, n'hi havia unes altres, un xic més apartades, més senzilles, amb peixos més modests i naturalment més assequibles per les nostres butxaques. A aquestes les anomenàvem "Les peixateries barates".

A mi de petita no m'agradava gens anar al Mercat, m'arraulia rere les faldilles de la mare perquè hi havia molta gent i molt soroll, tothom cridava, només veia que cames i cabassos, a la peixateria els ulls m'arribaven a l'alçada dels peixos amb aquells caps i aquelles dents, i em feien por, i a més en les parades de pollastre i conill, els tenien vius i els sacrificaven davant dels clients, amb un fort cop al clatell, i el pelaven i li treien les entranyes, allà mateix. Aquestes parades em feien pànic.

diumenge, 1 de setembre de 2013

Franco, Hitler y el estallido de la Guerra Civil española.

Ángel Viñas en aquest exhaustiu i documentat estudi, fa un recorregut pels precedents de la Guerra Civil espanyola i alhora desmunta alguns dels mites que des d'alguns àmbits interessats s'han elaborat respecte les relacions entre Franco i Hitler. Un d'ells, força significatiu, el que ens vol presentar a Franco com un gran estratega que va impedir que Espanya entrés en la segona guerra mundial:

La atracción del “Imperio” de la mano de Tercer Reich.
En el verano de 1940 Franco quiso entrar en guerra al lado de Hitler.
(...) Se sabe desde hace tiempo la fecha en que la decisión de participar en el conflicto europeo fue transmitida formalmente a Berlín. El 19 de junio de 1940 el embajador de España, marqués de Magaz, entregó al secretario de Estado von Weizsäcker un memoràndum. En él se afirmaba que, una vez que Francia había quedado fuera de combate, y en el caso de que Inglaterra continuara la lucha, España estaría dispuesta a entrar en guerra tras un corto período de preparación de la opinión pública. (pps. 468-469)
(...) las razones para entrar en guerra al lado de Alemania (e Italia) terminaron disipándose. (...) Lo que no se disipó fue la alienación con el Eje, que persistió más allá de toda consideración razonable y que, a veces, se intensificó. (p.474)

Abans d'aquest episodi ja s'havia establert una relació interessada entre ambdós personatges com ho demostra el fet de la intervenció en el conflicte al Rift:

Gases alemanes en el Rif:
A mitad de 1923, en los sangrientos combates de Tizzi Assa las tropas españolas utilizaron iperita. [gas mostassa]
(...) El nuevo jefe de la Legión era entonces el ya teniente coronel Francisco Franco, nombrado el mes de junio. Su llegada a Marruecos en su nuevo mando coincidió con la ofensiva rifeña.( p. 98)
(...) Ya en abril de 1924 el agregado militar en Madrid había telegrafiado a París acerca de las intenciones españolas de utilizar gases en la futura ofensiva aérea. A finales del mismo mes confirmaba el uso y señalaba que Primo de Rivera había adquirido bombas con gases asfixiantes en Alemania. (p.100)
(...) La producción de gases en Espanya con finalidades bélicas debió de ser considerable. Kunz y Müller, basándose en datos del informe de Grauerr y Jeschonnek, estiman que entre 1923 y 1925 debieron obtenerse por lo menos cerca de 400 toneladas de iperita, algo más de la tercera parte de lo que Francia e Inglaterra produjeron durante la primera Guerra Mundial.
Marruecos, lo ha subrayado Preston entre otros muchos autores, fue la gran experiencia formativa del futuro Caudillo: una guerra brutal, llevada a cabo sin contemplaciones, con desprecio por la vida, entre los adversarios y, con harta frecuencia, entre las proipias filas. ( p 109)

Però per què va ajudar Hitler a Franco? Quin tipus d'interès el va moure? Més d'un cop he sentit que la Guerra Civil espanyola va ser per Hitler com una mena de banc de proves vers la propera guerra que es preparava, Viñas, ens ofereix la seva reflexió al respecte.

Los motivos de Hitler para la intervención: se excluyen el factor militar y el económico.
Algunos autores han destacado motivaciones de índole militar siguiendo las propagadas por Göring, en sus famosas declaraciones ante el Tribunal aliado de Nuremberg; se había pronunciado de manera favorable a la intervención, “por un lado, para contener la expansión del comunismo en aquella zona, pero, por otro, para probar con tal ocasión a mi nueva Luftwaffe en algún que otro punto técnicos.”
(...) Bien conscientes del papel capital que poco más tarde en 1936 le tocaría a Göring desarrollar en el campo de la política económica, clarament orientada a acelerar el rearme, muchos autores han examinado con suspicacia los motivos por él declarados y se han centrado en los aspectos económicos.
Sin embargo, la experiencia de las relaciones comerciales con España no justificaba la intervención para conseguir materias primas y productos alimenticios, que ya se obtenían sin desembolsos de divisas y en cantidades no sólo regulares, sino incluso crecientes. (pps. 384-386)
El componente estratégico y el incentivo táctico.
El 25 de julio de 1936 Hitler podía pensar que, a cambio de la limitada ayuda que se solicitaba, cabría modificar –si Franco triunfaba- la situación estratégica en el Mediterráneo occidental a la vez que se eliminaba la posibilidad de acercamiento a Francia, e incluso a Rusia, del Gobierno de Madrid, posibilidad que no se había constatado en la etapa de paz del régimen republicano. (p.394)
(...)La común participación en la Guerra Civil española consolidaría el acercamiento entre las dictaduras fascistas, que ya habían favorecido las tensiones anglo-italianas en el Mediterráneo y la política del Gobierno francés. (p.397)
(...) De su intervención en España Hitler se prometería ventajas políticas y estratégicas en el marco de sus preocupaciones ideológicas y “programáticas”
Hitler no estuvo interesado en que la Guerra Civil terminase rápidamente. Lo dijo, en ocasiones, con claridad meridiana. En ello divergió de sus soldados en España y explica porqué nunca decidió, a diferencia de lo que hizo Mussolini, el envío masivo de tropas, que necesitaba para reforzar sus planteamientos tácticos en el gran tablero europeo. La Legión Cóndor fue el techo máximo que contempló y a él se atuvo. (p. 448)

I encara un altre mite que s'ha mantingut, ha estat el del suposat ajut que Franco va oferir als jueus perseguits, fins i tot s'ha dit que van poder trobar un refugi segur en Espanya, però, seguint amb l'estudi,  res més lluny de la veritat:

La función de aprovisionamiento al Tercer Reich y su contrapartida: material de guerra y fortunas judías.
Frente a la realidad diaria de la persecución nazi contra los judíos, sobre todo en la Francia ocupada, las autoridades de Madrid, que hicieron mucho menos en favor de aquéllos que lo que suele presentar la literatura pro-franquista, pretendieron que el Tercer Reich considerase como españolas las fortunas de los judíos sefarditas a los que, a pesar de tener pasaporte espanyol, no se les autorizó a asentarse en España. Ni que decir tiene que con ello se abrieron las puertas para su deportación y trágico destino final. (p.497)