Sense nostàlgia. 4 - Esglésies

El carrer del Carme, està flanquejat per dues esglésies. El ramat estava i està (si es deixa) molt controlat.

Al principi del carrer trobem la Església de Betlem.

2013 Església de Betlem

Molt visitada i fotografiada pel turistes perquè, a banda del seu encant arquitectònic, fa cantonada amb La Rambla i ja se sap que és un passeig molt transitat i popular entre propis i estrangers.

Per les festes de Nadal és la seu d'un pessebre en diorames que també rep moltes visites, tot i que cal abonar una entrada. Em sembla que jo he l'he visitat un cop per ensenyar-ho als meus fills, anys després de marxar del barri, perquè, com ja vaig explicar, mentre hi vivia no acostumava a arribar gaire més enllà de la Boquería si no era que em portaven a la Plaça Catalunya a donar menjar als coloms (ho odiava, però m'havia d'aguantar),

Amagada darrere el meu pare,
per evitar els coloms.

o algun cop amb les golondrines al "Rompeolas" ( d'això no tinc cap fotografia), on em compraven una canya amb un cranc lligat amb un cordill a la punta, que la mare llençava, i no m'estranya perquè em sembla que fins i tot feia pudor, tant bon punt arribàvem a casa.

Però reprenc el tema que ara m'ocupa:

Al costat de la Plaça del Pedró, ja al Carrer de Sant Antoni Abat, trobem la Església del Carme 

2013 Església del Carme

Malgrat que en l'actualitat és difícil trobar les portes obertes i que està molt deteriorada, aquesta era la Església pròpiament del barri. Aquí em van batejar, vaig fer la Primera Comunió i em van fer cantar amb el cor de l'escola en les primeres comunions de les meves companyes.

Del bateig, com és natural, sé el què m'han explicat, poca cosa, només que uns dels meus oncles van ser padrins i també que es va triar el nom, Carme, perquè el pare havia fet "la mili" a infanteria de marina i aquesta era la patrona, malgrat que també havia contemplat la idea de posar-me Tecla, que era el nom de la seva mare, però que els bons oficis del meu germà li ho van treure del cap. Si hagués pogut triar m'hauria dit Isabel com la meva mare, que sempre m'ha semblat un nom amb molta musicalitat, però...

De la comunió ja en vaig parlar en un altre post, però afegiré un parell de petites diguem-ne anècdotes:

Quan estava asseguda al banc, enmig de moltes altres companyes, convenientment separades dels nens pel passadís central, i escoltant amb atenció al capellà que oficiava la cerimònia, mirant cap a l'altar com m'havien inculcat a les xerrades de preparació, la mare d'unes bessones que estaven un parell de bancs al meu davant, se'ls va acostar per dir-lis que preguessin, no recordo si pel pare o l'avi, que havia mort feia poc i és clar, les nenes es van posar a plorar, cosa que va fer que el capellà, que es caracteritzava pel seu mal humor perenne, els hi llencés una mirada des aprovatòria (per dir-hi finament).

En acabar la cerimònia, les famílies que tenien càmera de fotos, feien posar els infants al davant de la porta de sortida, però els meus pares i els meus oncles, que eren qui tenien la càmera, se'm van endur a la façana de l'escola Milà i Fontanals, a la Plaça del Àngels i em van fer les fotos. No em van explicar el per què, però anys després ho he esbrinat:

"El grup escolar Milà i Fontanals, en els seus inicis "Grup escolar Milà i Fontanals - Lluïsa Cura", és un dels grups escolars projectats i construïts per l'Ajuntament de Barcelona durant el primer terç del segle XX.

L'acte d'inauguració de l'escola tingué lloc el 29 de Març de 1931 "Diumenge de Rams", poc abans de la proclamació de la II República. El Milà I Fontanals, a l'igual que la resta de belles escoles creades en aquesta època, era un símbol de la nova escola i s'hi aplicaven els corrents de renovació pedagògica.La primera directora d'aquest grup escolar va ser la il·lustre pedagoga Rosa Sensat.

Aquest magnífic projecte d'escola es va trencar al finalitzar la Guerra Civil el 1939. El sistema dictatorial imposat pel Govern Franquista va prohibir l'ús del català i va fer tornar el sistema tradicional."

Extret del Web del CEIP Milà i Fontanals

La primera foto vestida de comunió

Amb els pares i el germà.
Jo miro a terra perquè el sol em molestava.

De la experiència com a "cantaire" del cor escolar hi havia un parell de coses que m'agradaven especialment, una l'activitat en sí, els assajos que es feien primer a l'escola i a mesura que s'acostava el dia de les comunions, a la mateixa parròquia, però en l'espai elevat on hi havia l'orgue i des d'on es tenia una panoràmica de tota la nau, i l'altre l'orgue mateix; un instrument gran i potent amb aquells tubs que s'enfilaven ben amunt, m'impressionava i m'agradava el seu so i el posat de la professora, fent voleiar els dits per aquells teclats que a mi sempre m'han semblat molt complicats de dominar.

Va ser un dia, mentre assajàvem que em va venir la primera "regla", que és així com li dèiem. Recordo que entre cançó i cançó, vaig tenir la sensació que alguna cosa em passava, d'un lleuger mal de panxa i que no va ser fins arribar a casa que no em vaig adonar que duia les calcetes tacades. Per sort, la mare ja m'havia previngut de què anava tot allò i no vaig tenir cap ensurt, només, això sí, una mica de vergonya quan vaig escoltar que la mare li ho explicava al pare.

I fins aquí, però no vull deixar de fer esment a una altra de les esglésies del barri i és que per si al ramat se li acudís de desviar-se, només a quatre passes, al Carrer de l'Hospital, trobem la Església de Sant Agustí Nou, que està ubicada en la Plaça de mateix nom.

En el seu moment va ser coneguda per albergar la fundació de la Assemblea de Catalunya. Curiosament mai no havia entrat en aquesta església, és clar que tampoc no és que les freqüentés massa.

2013 Església de Sant Agustí