dimarts, 3 de setembre de 2013

Sense nostàlgia.2 - El meu carrer


Al Carrer del Carme a Barcelona, hi vaig viure 21 anys, allà hi tenia les amigues, l'escola, les botigues... pràcticament hi havia de tot al mateix carrer. Aleshores la vida en un barri era gairebé com fer-ho en un poble, tothom es coneixia i també en sabia moltes de les coses que passaven en cada casa i amb això vull dir que també hi havia força tafaneria. Tinc el record que  tothom se sentia amb dret d'amonestar els nens i les nenes i fins i tot clavar-te algun clatellot si consideraven que el teu comportament no era l'adequat, i ho dic perquè un cop que vaig baixar de l'acera, algú que passava va considerar que hi tenia algun perill i me'n va ventar un. Potser la intenció era bona, però els mètodes eren molt expeditius: res d'explicar, a callar i obeir era la consigna. Per sort amb la mare la cosa no anava així i solia respondre qualsevol pregunta que li feia, tret, és clar, de temes referits a la guerra.

En aquella època encara es feien Festes al carrer, on no hi podien faltar els balls. Un any va haver un gran enrenou perquè van tocar el "Rascallú" que era una cançó prohibida i van aparèixer les "forces d'autoritat" i ho van parar tot, fins i tot em sembla que van multar els organitzadors.
I per qui no ho sàpiga, estava prohibida perquè a la lletra es deia: "Rascallú cuando mueras qué harás tú. Tú seràs un cadáver nada más..." i seguia més o menys en el mateix to. El problema era que es comentava que la lletra estava dedicada a Franco. Ja sabeu, la censura no és que es destaqués pel seu sentit de l'humor. 

Tot i que el carrer comença a La Rambla, jo em movia bàsicament des del Mercat de la Boqueria, fins a la Plaça del Pedró (Aleshores li dèiem del Padró), on a més d'anar a omplir els càntirs a l'estiu, era un lloc de reunió de les colles i dels primer "tontejos" amb el sexe contrari.

2.013 Aquí hi havia el bloc de pisos on vaig viure, el número 100.
Ara forma part de la Rambla del Raval.

2.013 I aquí hi vivia la Concep,
una de les meves millors amigues.


2013 Plaça del Padró



2013. En aquest broc, o un de semblant, vaig omplir més d'un càntir.
mentre feia xerinola amb els i les amigues.
 He dit que el meu recorregut s'acabava a la Boquería, el mercat del barri i que ara és un lloc emblemàtic tant pels veïns com pels nombrosos visitants de la Ciutat. Però la "meva" Boquería no era pas la mateixa que apareix fotografiada amb les ostentoses parades de fruites i la gran portalada. Aquestes parades, que ja existien, eren prohibitives donat que amb els sous de què es disposava no es podien permetre cap caprici. Quan entràvem al Mercat ho fèiem per la part del darrere que ens quedava més propera.
2013. Parades de les "pageses"
a la Boqueria
 A l'entrada s'hi trobaven les parades de fruita i verdura de les pageses (així les anomenàvem) que tenien els productes que ells mateixos conreaven i el preu era més econòmic.

2013. La Boquería. Parades "barates"de peix.
Lluny de les grans parades de peix que també són molt fotografiades i de les que se n'ha parlat sovint per les descarades peixateres amb els grans davantals emmidonats i llur manera d'adreçar-se als possibles clients, en especial si d'home es tractava, n'hi havia unes altres, un xic més apartades, més senzilles, amb peixos més modests i naturalment més assequibles per les nostres butxaques. A aquestes les anomenàvem "Les peixateries barates".

A mi de petita no m'agradava gens anar al Mercat, m'arraulia rere les faldilles de la mare perquè hi havia molta gent i molt soroll, tothom cridava, només veia que cames i cabassos, a la peixateria els ulls m'arribaven a l'alçada dels peixos amb aquells caps i aquelles dents, i em feien por, i a més en les parades de pollastre i conill, els tenien vius i els sacrificaven davant dels clients, amb un fort cop al clatell, i el pelaven i li treien les entranyes, allà mateix. Aquestes parades em feien pànic.

2 comentaris:

  1. Carme, m'agrada molt. L'estil costumbrista, potser ajuda, ja què soc un enamorat de les coses del poble. De les nits d'estiu quan les famílies seian a la porta de casa, mentre la canalla jugaven, fins què els pares deien: Vinga a dormir s'ha dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa no sortíem al carrer, potser perquè vivíem en un quart pis sense ascensor, però hi havia veïns que encara ho feien.

      Elimina