dimecres, 30 d’agost del 2017

Sobre el dolor


En Jordi Montero, amb una llarga trajectòria com a neuròleg, va decidir escriure aquest llibre on recull la seva experiència a l'hospital Universitari de Bellvitge on ha exercit durant quaranta anys fins que s'ha jubilat, i ho fa parlant-nos del dolor; un tema que domina ja que ha estat al front de la Unitat del Dolor:

Si algo me ha enseñado mi práctica médica es que el dolor es algo sumamente complejo, y todos -pacientes, médicos y sociedad- debemos hacer el esfuerzo de comprenderlo. 

No penso pas fer cap mena de resum, entre altres coses perquè em semblaria a més d'agosarat, quelcom impossible. Només us voldria encoratjar a llegir les consideracions d'un home que traspua una gran sensibilitat i bon ofici:

Los médicos nunca descansamos por completo, y muy a menudo nos vemos obligados a realizar un diagnóstico de urgencia.
(...)
Ante la ingente cantidad de pacientes que acuden a las consultas con dolores “sine materia”, los médicos actúan según los protocolos, y estos incluyen una gran cantidad de pruebas y análisis, que defienden a los profesionales de posibles errores en el diagnóstico.
(...)
A lo largo de mi carrera, me he encontrado con multitud de casos en los que, (…) la religión contribuye a complicar la expresión de un determinado cuadro clínico. Son pacientes que confunden las responsabilidades que todos tenemos con la vida que hemos llevado con la culpa por supuestos pecados que ofenden a un Dios que siempre me ha parecido una criatura muy antipática. 
(...)
En la era de la gran red de internet, no es infrecuente que los pacientes acudan a mi consulta con un diagnóstico que ellos mismos han establecido después de leer páginas que, lejos de ser fiables, resultan catastróficas o desfasadas

Personalment em sento molt afortunada doncs mai no he patit aquesta mena de dolors intensos o constants dels que en parla el doctor, però tanmateix també sóc poc donada a consumir analgèsics als primers símptomes de, per posar un exemple, qualsevol mal de cap. No és que m'agradi patir, però sempre considero que millor no abusar de cap tipus de medicació:

Al mismo tiempo que han contribuido a mejorar el bienestar en las sociedades avanzadas, los analgésicos-antiinflmatorios forman parte del guión de la vida y de la relación humana en nuestro tiempo. No queremos sufrir, no queremos pasarlo mal, huimos de lo desagradable.
(...)
Las redes inhibidoras del dolor se pueden activar con la administración de opiáceos, pero también a partir de mecanismos cerebrales. 

El llibre està farcit d'exemples que faciliten enormement la comprensió si més no, per algú com jo poc avesada al llenguatge científic.

El cervell, tot i els avenços indubtables que s'han i s'estan produint, és encara un gran desconegut; l'autor també fa alguna menció al que ens pot oferir el futur i les anomenades "noves tecnologies" i no sempre ho fa en un sentit positiu: 

Las nuevas tecnologías han conseguido que muchas de las funciones que realiza nuestro cuerpo o nuestro cerebro hayan quedado desfasadas. 
(...)
Hablar del futuro es, en realidad, una quimera.

I acabo amb una llarga cita, que fa referència a l'envelliment, potser perquè, per raó d'edat, m'he sentit al·ludida i que em sembla molt digne de reflexió. 

Segurament, tothom voldríem assolir l'eterna joventut, viure molts anys (o fins i tot eternament?) i fer-ho en plenitud de facultats i sense patir cap mal físic, ni, per descomptat, psíquic ni emocional, però hem d'acceptar i assimilar que a hores d'ara i molt possiblement en un futur tampoc, això no és possible:

En este tiempo de cambio todo puede ser reconsiderado, incluso el envejecimiento. Damos por supuesto que se trata de un proceso natural que todos sufrimos, pero en realidad ¿Sabemos lo que es el envejecimiento? (…) La protección que ofrecen los cuidados sociales ha conseguido evitar la ley de la selección natural y ha permitido una prolongación del ciclo vital. (…) Sin embargo, esta empatía entre seres humanos no ha conseguido esquivar las consecuencias del tiempo, y han aflorado enfermedades que, en realidad, son la expresión de un envejecimiento no previsto por la evolución, y que se manifiesta de manera más precoz en determinados órganos o sistemas. Es el caso, por ejemplo, de la diabetes, la enfermedad de Parkinson, la arteriosclerosis, la demencia o la artrosis. Para esconder ante nosotros mismos la evidencia de este fenómeno, la medicina ha elaborado un término verdaderamente curioso e inquietante que induce a la confusión: Enfermedades degenerativas. 



dilluns, 28 d’agost del 2017

QUAN ARRIBA LA PENOMBRA



Un llibre de relats de'n Jaume Cabré que, contràriament al que em sol ocórrer, m'ha atrapat i és que malgrat ser diferents històries, a mesura que ens endinsem en la lectura, podem comprovar que acaben formant part d'un tot, d'una penombra que és més profunda i va molt més enllà que la del final del dia; és una penombra que ens pot envair el nostre esperit a voltes de manera inesperada.

Tretze històries en les quals la mort hi és present, on els quadres esdevenen quelcom de viu que pot arribar a xuclar aquells que els contemplen, on l'escena d'un crim ens relata els fets a través de la mirada d'un volum antic, on un assassí mercenari promociona el que ell considera el seu bon ofici, i fins i tot un mort al llarg dels anys, ens va relatant les seves impressions.

Dir quelcom més fora desvetllar el contingut del llibre, només puc recomanar la seva lectura i si voleu, en parlem després.

I a partir d'ara, res, quatre pinzellades del que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo:

Les alegries i els odis arriba un moment que no els pots mantenir sempre desperts i la indiferència s’apodera de tu i tot se te’n fot, com si comencessis a viure en una boira baixa permanent que et fa insensible a la rialla i a la llàgrima. 
(...)
Sota terra els dies són tots foscos i van més de pressa o potser més a poc a poc, no ho sé. 
(...)
L’amo no ho sap, però està examinant l’escena del crim mentre encara és, només una extraordinària i plàcida biblioteca amb llibres de bibliòfil, dos incunables i altres meravelles de la impremta. 
(...)
La meva carrera delictiva va començar als quatre anys, al parvulari. 
(...)
En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altre possible final de totes les coses. 


En Cabré confessa:

Normalment, estic embarcat en una novel·la, en una mena de viatge que no sé el temps que em durarà. (...) El sarró dels contes es va omplint a poc a poc, sense fer soroll. (...) Fins que em decideixo a provar de confegir un llibre de relats amb allò que tinc i amb les històries que, només de saber que remeno el sac, em vindran al cap i i m’exigiran de ser-hi presents en forma de contes. 

diumenge, 20 d’agost del 2017

El primer amor



La temptació de creure que la història de la Sara Amat que llegim és autèntica és molt gran, però el mateix autor, en Pep Puig, en una entrevista ens desvetlla la veritat: 

Com que explico una història realment increïble, recolzar-me en elements que són certs m’ajuda a crear més versemblança. Però, és clar, Ullastrell és el poble en tant que jo sóc el Pep de cal Sabater. I no és ben bé el mateix. Cals meus padrins era cal Barber, en realitat. Hi he canviat coses. Tot i ser aquell món, no deixa de ser inventat. Però hi he mantingut aquest vincle per crear una història possible. Una història que no va passar, però podia haver passat. No em podia allunyar d’aquells elements de la realitat. Per a la gent d’Ullastrell el matís és important: jo sóc aquell nen però no el sóc, i la padrina també, etc.
Vilaweb 11/02/2016

El cert és que tot i ser un Premi Sant Jordi del 2015, no m'ha semblat un gran relat i fins i tot he trobat a faltar un llenguatge i una redacció més polits.

Però endinsem-nos en la història de la Sara Amat una nena/noia rebel i poc sociable de tretze anys i de'n Pep, tot el contrari, és el que diríem un bon nen, educat i força formal de dotze Jo havia viscut dins una bombolla hermètica com una nou fins llavors: el meu món era tan simple que no ho podia ser més. Jo era un nen d’abans, innocent, bon nen, un mica enze, que passa els estius a casa la seva àvia (la padrina) viuda que regenta una petita botiga al poble:

La padrina Maria era una santa dona, segurament una de les dones amb el cor més net i caritatiu del poble, però també era de tossudes conviccions religioses. 

Fa anys, quan els alumnes restaven a l'escola primària fins els 14 anys, vaig tenir oportunitat d'observar de molt a prop el comportament i el grau de maduració força diferent entre els nens i les nenes que comencen a entrar en l'adolescència. En aquest cas també és molt evident, que en Pep, encara molt nen, se sent atret i fascinat per la Sara que ja està físicament molt més desenvolupada i que a més acostuma a utilitzar unes actituds i un  llenguatge molt adult i descarat.

La Sara Amat es va escapar del poble el 3 de setembre de 1981, exactament un dijous a la nit, i jo vaig començar el col·legi el 14 de setembre, és a dir un dilluns al matí: entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. 

En efecte, la Sara desapareix del poble un vespre, però lluny de fugir-ne, es refugia a Cal Sabater, on en Pep passa les vacances d'estiu i allà, mentre ell en té cura de procurar-li menjar sense que la seva àvia se n'adoni de res, resta amagada a l'habitació del nen fins que s'acaben les vacances que és quan definitivament decideix marxar:

Per mi la Sara era la guerra i alhora la pau. I jo per a ella devia ser més aviat la pau, perquè, si no, no s’hauria quedat tants dies a cas Sabater. 

Com sol passar, els companys de la colla i també la resta dels adults, reaccionen de manera diferent, però en general amb certa indiferència

De la colla diria que hi havia dos bàndols: els que estaven afectats i els que no ho estaven.
(...)
El poble seguia fent la seva; al matí s’havia trobat a missa per demanar a Déu Nostrosenyor que la Sara estigués sana i estàlvia, i al vespre tothom al cine.

Tot plegat una història força insòlita, en què, almenys en el que a mi respecta, només té interès el fet de la tendra història de l'enamorament de'n Pep i el relat d'aquesta complicada etapa de l'adolescència:

L’adolescència pot ser una etapa molt bonica de les vostres vides; però també pot ser una etapa terrible, o diguem que no gaire bona; alguns tindreu pressa per creuar-la i fer-vos grans; d’altres us ho prendreu amb més filosofia, i a uns poquets us costarà Déu i ajut i d’aquí a molts anys encara hi estareu immersos. No és fàcil l’adolescència. 

dissabte, 12 d’agost del 2017

NOSALTRES EN LA NIT


Una història tendra i commovedora per la seva gairebé ingenuïtat escrita per Kent Haruf, quan va saber que li quedava poc temps de vida i que malauradament mai no va veure publicada ja que va morir poc abans. 
S'ha dit que tant bon punt va saber que s'acostava el seu final, li va comunicar a la seva esposa que pensava escriure un llibre sobre ells dos. El resultat va ser "Nosaltres en la nit".

Un argument un tant insòlit amb dos protagonistes indiscutibles: L'Addie More, mestressa de casa i en Louis Waters, professor jubilat, tots dos veïns des de fa més de quaranta anys, vidus i amb els fills ja independents, que viuen a Holt, un petit poble fictici, que està inspirat en el de Yuma, (Colorado), que era el poble de residència de l'autor.

Un vespre, en Louis rep la visita de la seva veïna Addie que ve a fer-li una proposta inesperada que no és altra que convidar-lo a dormir amb ella per poder gaudir de companyia i compartir una estona on parlar de qualsevol cosa abans de dormir-se:

He decidit que no faré cap cas del que pensi la gent. Ja ho he fet durant prou de temps... tota la vida. Ja no vull viure més així. 
(...)
Em sentia sola. Volia algú amb qui parlar a la nit. 
(...)
Tinc setanta anys i m’és ben igual, el que pensi la gent.

Una mica astorat per l'inesperat de la proposta, en Louis li demana un temps per rumiar-s'ho abans de prendre cap decisió i passats uns dies li comunica que hi està d'acord.

I així comencen una relació un tant diferent i agosarada, ja que al tractar-se d'un poble on tothom es coneix, aviat són el blanc de tot tipus de rumors, que tots dos es prenen amb un punt de bon humor i de rebel·lia vers els tafaners als qui s'enfronten obertament:

A mi no m’agradaria gens, guanyar-me la fama de mentider i de xafarder en un poble de la mida del nostre. Una reputació així ja no te la treus mai més de sobre.
(...)
M’agrada el component d’amistat que té, m’agraden les estones que passem junts. Estar aquí en la foscor de la nit. Com xerrem. Sentir-te respirar aquí al costat si em desperto.

La relació va avançant i fins i tot i té cabuda alguna petita incursió al sexe, no sempre reeixit, però sí amb molta tendresa i complicitat.

Tots dos repassen les seves vides i comparteixen records i experiències, mentre la relació, gairebé exclusivament nocturna es va fent més estreta fins que intervenen els fills respectius que, com la majoria de veïns no veuen amb bons ulls aquesta relació. La filla d'ell li recrimina, mentre ell se l'escolta i pensa...: Estic fent el que vull i no faig mal a ningú. (...) L’hauré d’escoltar (a Holly la filla). Però no canviarà res. No faré pas el que em digui, igual que ella tampoc no fa el que li dic jo amb els nois amb qui surt.

El fill de l'Addie va una mica més enllà, i quan necessita deixar-li el seu fill perquè ell té problemes amb la dona i no se'n pot fer càrrec, se sent escandalitzat per aquesta relació de la mare i, de manera egoista, li planteja un ultimàtum: O deixa la relació, o no tornarà a veure el net.

Així les coses, l'Addie haurà de prendre una decisió, una de les més difícils de la seva vida i sigui quina sigui li produirà un greu i insuperable dolor.


dimarts, 8 d’agost del 2017

LA VENEDORA D'OUS



Una història tendra la que ens narra  Linda D. Cirino, la de l' Eva, una camperola senzilla que viu una vida igualment senzilla de dona casada amb dos fills en un petit mas, en l'alemanya nazi del 1936.

Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra. (...) No som dels hisendats, ni pagesos rics.
(...)
Quan hi vam venir (al mas) jo tenia setze anys. Vol dir, doncs, que ja fa més de mitja vida que hi som.

De cop i volta, la seva vida pren un gir quan el seu marit és obligat a allistar-se a l'exèrcit mentre els seus fills passen a formar part del moviment de les Joventuts Hitlerianes, totalment entregats i gairebé fascinats pels postulats feixistes.

Ella queda al càrrec del mas i es veu obligada a carregar-se tot el pes de l'economia familiar treballant gairebé dia i nit per poder subsistir.

Quan van cridar el meu home a files, allò sí que va ser un canvi! (...) Em va deixar dit com havia de portar les coses mentre ell no hi fóra. Segons deia, me’n podia sortir. La canalla m’hi hauria d’ajudar, és clar. 

Però aquest, tot i ser important, no serà l'únic canvi que experimentarà la vida de l'Eva. Un bon dia s'adona que al galliner s'hi amaga un home, en Nathanael, un jove estudiant jueu fugit. Lluny de tenir-li por o delatar-lo a la resta de la família o els veïns, accepta donar-li empara i així s'estableix entre els dos una relació que poc a poc anirà fent-se més i més íntima, al temps que va descobrint la tendresa de l'amor, el plaer del sexe compartit i el patiment dels jueus perseguits.

Això de ser jueu, un jueu, bé. I què? Era el primer que coneixia i, si no m’ho hagués dit, no me n’hauria adonat.  (...) El seu aspecte era el d’una persona desesperada que necessitava ajut, i prou. 
(...)
Per primer cop en la meva vida jo i un altre pensàvem a donar-nos plaer, i això era el que ens hi feia trobar tanta felicitat. 
(...)
Per primer cop a la meva vida, anteposava el plaer a les obligacions.
(...)
A mesura que transcorria el temps, Nathanael i jo teníem més coses per dir-nos. La relació s’enriquia dia a dia.

El jove, que mai no havia conegut les feines del camp, aviat es fa càrrec de petites responsabilitats. De fet, és l'únic que ajuda tant com pot i sempre d'amagat, la mestressa ja que els fills sempre estan massa ocupats amb el partit.

De mica en mica l'Eva es va fent més conscient de la realitat de la política que els envolta: Parla amb en Nathanael i també amb els altres venedors del mercat on ven els seus productes, molt atenta, escolta, rumia i treu les seves pròpies conclusions:

Com més anava al mercat, més coses aprenia. D’ençà que havia vingut la Gestapo, estava més al cas dels comentaris que s’hi feien. 

Però la seva situació cada cop es complica més: al jove amagat s'hi afegeix una petita que, recollida en principi per unes monges, també passa a ser responsabilitat de l'Eva contràriament al parer dels fills que, quan descobreixen que es tracta d'una nena jueva arriben a insinuar a la mare que potser l'hauran de denunciar, tot en bé del Partit.

Així les coses i de forma un tant casual, l'Eva troba la manera que els seus dos protegits puguin fugir i comença a confegir un pla un tant agosarat i perillós, però es debat entre el dubte de fugir plegats amb ells i continuar la seva història d'aquest amor tot just descobert, o bé sacrificar-se i restar al mas tot esperant el retorn del marit i tenint cura dels fills.

Si voleu conèixer la seva decisió i també el final de la història només cal que us decidiu a llegir -lo.