Hivern

Vaig llegir "Tardor" i, tot i que em va resultar confusa, va acabar per agradar-me tal i com vaig comentar . Aquest cop li ha arribat el torn a "Hivern" i, ja no és que m'hagi semblat confosa, és que directament no m'ha agradat. Potser no he sabut entrar-hi o no l'he arribat a entendre.

Tot i això m'he decidit a fer aquesta entrada, i si algú que ho llegeix té una opinió diferent m'agradaria molt que ho comenti.

Podem considerar que són quatre els protagonistes de la història, però entenc que el principal és l'Art (Arhur): Em dedico a defensar els drets d’autor. Vull dir que comprovo tots els mitjans de comunicació, online i offline, pel·lícules, imatges, coses impreses, bandes sonores... . Ell  acaba de trencar amb la seva companya i, convidat a passar les festes de Nadal a casa de la mare, una senyora força excèntrica, decideix cercar una companya que simuli ser la parella absent i així evitar haver de donar cap explicació:

Dia de Nadal, gairebé al migdia. Busca la seva mare a la casa plena d’habitacions buides. Truca a portes tancades fins que ella respon de darrere d’una.

(...)

En aquest moment, l’Art ja en té prou, de Nadal. Ara sap que no vol tornar a viure mai més un dia de Nadal.

(...)

És el matí del dia de Sant Esteve, cap a les deu del matí. L’art s’acaba de despertar. La Lux li ha portat una tassa de cafè. La tieta de l’Art és a la cuina fent l’esmorzar, li diu la Lux; li diu que la seva mare i la tieta són totes dues a la mateixa habitació i no discuteixen.

Tot plegat dona lloc a un seguit de confusions i mals entesos que la Lux, la noia que empesa per la necessitat ha accedit a participar en la farsa, resol amb molta habilitat i amb un domini sorprenent de la situació:

Jo treballo a DTY. La meitat del dia omplo de cacauets els paquets per enviar, l’altra meitat recullo els cacauets que han caigut a terra i els torno a ficar a les paneres.

(...)

La meva família és fora del país.

I quan l'assetgen a preguntes respecte a la relació amb l'Art, sempre troba una sortida airosa:  

Visc gairebé sempre al magatzem on treballo. (...) La veritat és que encara no hem arribat tan lluny en la nostra relació. 

I es queda tan ample.

En aquesta complicada relació familiar, cal afegir la Iris, la germana de la mare, amb la que manté una relació entre distant i dependent:

No deixis que res et desanimi en aquesta santa nit plàcida de Nadal, festa d’alegria.

(...)

A casa no es podia esmentar el nom de la Iris. 

I és clar, encara hi manca parlar de la mare, la Sophia:

Que ho és, el dia de Nadal de 1977, un diumenge, però que sigui Nadal no sembla que afecti gens tota la gent que es troba en aquesta casa vella mig derruïda a Cornualla.

(...)

La teva tieta, la meva germana, Arthur, és una mitòmana sense remei. 

I és que aquestes germanes...:

L’Iris díscola. La Sophie no és díscola, mai no ho és, no és una noia que faci res malament mai, és pura, correcta, una noia clarament destinada a ser cap de colla.

He començat afirmant que l'Art, és el principal protagonista d'aquesta desmarxada història, però potser, donada la importància que adquireix, és més transcendent el paper que l'autora li ha concedit a la Lux, una estranya en molts sentits; no pertany a la família, ni per descomptat té ni vol tenir res a veure amb l'Art, (segons ella mateixa afirma): Jo soc lesbiana;  podem considerar que és l'estrangera, però només ella aconsegueix resoldre tots els problemes d'aquesta peculiar família, abans de perdre's un altre cop en l'anonimat.

Ali Smith

Traducció de Dolors Udina

Pròleg de Marina Espasa

275 pàgines 

La vida d'un mòbil

 

Us imagineu que els objectes tinguessin sentiments? 

Qualsevol objecte: Aquell ganivet que hem deixat mig soterrat al calaix dels coberts perquè, tot i els esforços per esmolar-lo no hi ha manera que acabi perdent aquelles osques que es van fer quan volíeu tallar el torró dur, aquell d'Alacant? 

I la paella que ha deixat de funcionar quan hem canviat la cuina i ara amb la inducció no s'escalfa?

O aquelles tasses que ens va regalar la padrina, quan ens vam casar, passant totalment de la Llista de Noces? 

Doncs en Bruno li ha donat veu a un mòbil. Pobrissó el què ha hagut d'aguantar i ara, és clar, ha quedat obsolet, li falla la memòria, no es poden fer fotografies, accedir a les app és una missió impossible, tant útils que són les app!!!! On vas a parar!!! 

El seu (trist) relat comença així:

Escric això en plena nit de començaments de gener. A fora bufa un vent d’aquells que tan agraden el Capo.

(...)

Fa tres anys que conec el meu amo. Quan va entrar per la porta i el vaig veure per primera vegada, em va sorprendre que caminés tan a poc a poc.

Ja heu vist que es refereix al propietari com a "Amo" (recorda els esclaus) o "Capo" (recorda els mafiosos).

Ara hi afegeix la Musa, que no és altra que la noia que té enamorat al Capo:

Quan el Capo i la Musa es van conèixer, els mòbils eren aquells ganàpies Nokia verds que mantenien la bateria carregada una setmana. 

Però com és el dia a dia del mòbil? Les seves angúnies, els gustos, les esperances?:

Jo també em canso del frec amb els pantalons. (...) Ell treu el seu diari vermell de viatges. Jo m’estiro a la taula per recordar.

(...)

Conec les  mans del meu amo com ningú. Els seus dits naveguen per la meva pantalla tàctil en tots els estats anímics possible: sobri o ebri, centrat o llunàtic. 

(...)

Des que ajudem en la mudança, em deixa als llocs més insospitats. Ahir se’m va descuidar a la caldera i una rata em va intimidar.

(...)

La Musa i el Capo es lliuraven al plaer en llocs realment incòmodes, i jo patia en carn pròpia l’assalt, moltes vegades a risc de ser aixafat.

(...)

Els pantalons del Capo van caure a mig genoll i em vaig estampar contra una pinya.

Encara conservo la ratllada. 

És evident que molt aviat caldrà canviar-lo, però i els seus sentiments, què? Qui se'n preocupa?:

Us penseu que som un garbuix de tecnologia insensible, però ho veiem tot. (...) Perquè els humans ens miren molt, no us n’adoneu, però quan veieu algú us fixeu de seguida en el seu telèfon mòbil, com si fos la seva parella o determinés el seu caché. Abans miràveu les sabates, ara ens  mireu a nosaltres.

(...)

Mentrestant, els meus col·legues jeuen a l’enorme taula del saló. Són smartphones últim model que rivalitzen amb els seus avisos de tota mena de missatges i melodies. Al seu costat em sento un ancià primitiu.

(...)

Jo era còmplice secret de les criaturades del meu amo, sempre quan l’alcohol li donava el valor i la inconsciència suficients per enviar missatges d’ “Hola, estàs desperta?” a amigues, o exnóvies, o examants o exres.

Hi som conscients que?...:

Nosaltres, els telèfons mòbils, som els diaris del segle XXI; al nostre disc dur emmagatzemem la vostra vida. El material és heterogeni i precís. Es podria reconstruir un dia a dia, gairebé minut a minut, mitjançant wasaps, emails, fotos, trucades, notes de veu, etcètera.

He passat una bona estona amb aquesta lectura entretinguda i divertida, que ja és molt, sense més pretensions.

Tu busques amor i jo cobertura

Bruno Oro

271 pàgines

 

Desenganys

Juliol del 1993
Marràqueix Plaça Djemà-el-Fna

Vagi per endavant que considero que aquesta novel·la és una crítica molt fonamentada del que la comunitat musulmana suposa per a les dones, i ho fa servint-se d'una protagonista de la que fins al final ens amaga el nom.

Ella parla de sí mateixa com de "la mora", cosa que m'ha sorprès ja que sempre he considerat que es tractava d'un mot despectiu:

Nosaltres, les mores, no som res, ens deia, no sortim a videoclips ni a pel·lícules, no existim. (...) Quan sortim a la televisió ens enfoquen des de lluny o per darrere, en grup i totes tapades, com si fóssim part d’una bandada al mig de la sabana. No fem res, nosaltres. 

Un cop més, "ella" la coneixem a raó d'una llarga confidència que li adreça a la seva amiga absent. L'amiga, tampoc no tindrà nom:

Vas aparèixer de cop i volta a la meva vida representant la imatge de tot el que jo volia ser i no era.

No sé si tinc dret a parlar de tu, però necessito fer-ho.

(...)

No dic el teu nom i et canvio alguns trets perquè els coneguts no et puguin identificar, però tot i així encara no sé si puc escriure sobre els anys que ens vam fer companyia. 

Aquesta amiga li obrirà un nou horitzó, és molt més oberta que ella, sembla que mai no s'acomodarà a la rigidesa dels costums que els imposen i viu la llibertat amb total normalitat com una noia jove que és:

Poc després de coneixe’ns vam començar a sortir a córrer; tu, jo i la Sam. Quina novetat, quin comportament tan escandalós que ocuparia les tertúlies de les cases i provocaria  debats encesos.

(...)

És cert que no érem gaire conscients del que fèiem. Només érem unes noies joves que volien posar-se en forma i sortien a córrer com feien les noies joves a la televisió.

(...)

Érem als anys noranta i les noies ensenyaven la panxa, s’embotien en licres que en marcaven tota l’anatomia. 

(...)

Parlo des del present. Aleshores també estàvem convençudes que podríem canviar el món, o almenys el nostre barri. Volíem anar a poc a poc, no fer una revolució. 

Pel fet de ser dona musulmana li és prohibit qualsevol intent de llibertat: 

Tots els meus germans eren més joves que jo i tots tenien més llibertat que jo només perquè eren nois, i això a tothom li semblava la cosa més natural del món.

(...)

La merda de la virginitat sempre: vigila!, no saltis, no corris, no et posis tampons, no obris les cames a gimnàstica. Res d’espagats ni de saltar al poltre. 

Va avançant la història i també l'evolució de la jove que tot i respectar la seva família, veu, amb impotència com la nova amiga marxa del barri i la deixa assumida en una gran desesperació: 

Vas marxar i es va fer el silenci (...) Sí, crec que si aquell estiu em vaig sentir més tancada que mai és perquè ja t’havia conegut.

(...)

Vam ser moltes, les que vam acabar marxant del barri. (...) Només ens hi podíem quedar si consentíem a ser retallades per aquí i per allà, renunciar a infinitat de coses.

I avançant en la història, hi ha un episodi greu d'anorèxia, un casament imposat, un intent humiliant i groller de demostrar al pare la virginitat perduda de la filla, una recriminació horroritzada de la mare davant del que estima un aspecte massa modern de la filla...

El 04/06/2021 al diari Público li van fer a l'autora, aquesta interessant i clarificadora entrevista

 

Dilluns ens estimaran

Najat El Hachmi

270 pàgines 

Senyores

Un grup d'amigues. Les coneixerem com les Senyores, que és el nom que han adoptat des de que es van conèixer en un local que duu aquest nom.

Deixant un moment de banda la novel·la, aquest començament m'ha portar a la memòria una història personal quan vaig fer amistat amb un parell de companyes de professió. Totes tres érem casades en aquell moment, però vam acordar deixar els fills al càrrec dels marits i sortir a sopar un cop al mes per xerrar i comentar les nostres cabòries més personals.

També ens vam posar un nom; ens dèiem: "El grup de les dones desaprofitades". De fet em sembla que només vam sortir un parell de cops, i en servo un record divertit.

Si en fa d'anys!!!!

En el cas de la novel·la, elles han acordat que a més dels sopars habituals, faran un creuer. Ha de ser i serà, un viatge molt particular:

El creuer nocturn ha estat una sorpresa organitzada per l’amiga que els fa de guia. Aquesta és la darrera activitat del viatge que les deu Senyores duran a terme plegades. (...) Demà han d’agafar l’avió per tornar a casa. 

Però en aquest cas, els plans de les Senyores no són ni de bon tros tan innocents com ho eren els meus:

La senyora T buscà l’agenda i anotà, en un dia concret del mes de maig: Ciao, sense precisar l’hora. Esdeveniment enregistrat.

(...)

La senyora R no suportava haver de resoldre afers d’aquella mena. La senyora T hi estava avesada.

(...)

La Senyora E no vol fer-se gran.

(...)

La Senyora X ara que no treballa disposa de més temps. Pot lliurar-se als esports nocturns.

Avui és dia de sopar. Cadascuna d'elles aporta alguna cosa, mentre preparen la sorpresa per la senyora L, l'amiga que està passant per uns moments especialment difícils, i que és per la que han acordat que serà el  creuer que les durà lluny, emocionalment:

Ha estat un sopar distès, confortador, plaent; com d’habitud.

(...)

Fa deu anys que es coneixen. (...) Són molt diferents. Però es respecten Es donen suport. No s’han fallat. Aquesta vegada, tampoc.

Hem anat coneixent les seves històries particulars que ens poden interessar més o menys, però n'hi ha una que potser ens colpejarà de manera especial:

La Senyora L ha decidit que no seguirà els protocols de l’hospital. Vol gaudir dels darrers moments que li queden. Fer plans a curt termini. Com el viatge. 

Cada senyora du, penjada al braç, nuada al coll, agafada amb una goma del cabell, tatuada a la pell, la seva història personal, singular i única. (...) Quan s’havien conegut, al local Senyores, moltes no tenien clar quin nom de dona volien adoptar, i vacil·laven entre diferents possibilitats. 

Són elles, ni més ni menys, les SENYORES.

 

Senyores

Elisabeth Jané

167 pàgines

Jo, que no he conegut els homes.

Un grup de quaranta dones tancades en una gàbia enorme situada en un soterrani. No pateixen maltractaments, almenys no ara. Reben puntualment aliment. Són obligades a portar un ritme de son i vigília que sembla evident que no s'ajusta al que seria natural. Uns vigilants es passegen brandant uns fuets, sense dirigir-los la paraula, gairebé ni se les miren, només controlen que no xerrin, que no es barallin:

Érem quaranta vivint en aquella gran sala subterrània on no hi havia possibilitat que ningú quedés amagat dels altres. 

(...)

Ni tan sols estem segures que ens facin viure segons un ritme de vint-i-quatre hores. 

(...)

Sembla que teníem una salut prou bona. Però amb el menjar, la il·luminació i la calefacció constant devíem sortir cares a algú o a alguna cosa. 

Entre les captives una de més jove que no té records de la vida fora d'aquest captiveri. No ha conegut res més, no ha conegut cap home:

Era la més petita, l’única que encara era una criatura quan ens havien tancat. Les dones sempre havien pensat que em devien haver posat amb elles per error. 

(...)

Durant molt de temps, els dies van passar de manera absolutament igual, fins que em vaig posar a pensar i tot va canviar. (...) La meva memòria comença amb la ràbia. 

(...)

Jo estava destinada a ser verge per sempre. 

Gairebé des de bon començament sabem el desenllaç de la història. No se'ns amaga res de l'evolució ni del final, però tot i això, no li treu ni una engruna d'interès per llegir el relat sense saltar-se ni una coma.

I un bon dia alguna cosa canvia, no sabem ben bé el què, però just quan introduïen les claus al pany per canviar el torn dels guardians, la porta resta oberta i els vigilants han desaparegut:

Per primera vegada d’ençà de l’empresonament, al soterrani només hi havia les dones. 

(...)

Jo ja no hi pensava, en els vigilants. Corria cap amunt, no rumiava, pujava amb una mena d’estremiment de tot l’ésser. 

(...)

Tot d’una em vaig trobar a dalt. 

Tot i la confusió i l'alegria no gosen sortir, han de pujar unes escales i tenen por del què es trobaran allà fora, només la jove protagonista s'hi aventura a explorar:

No hi havia cap habitació per als vigilants, ni cap llit, cosa que va sorprendre molt la Théa.

(...)

Va durar temps, la inquietud per si tornaven els vigilants, però no van tornar mai. (...) Els vigilants havien desaparegut de cop, sense deixar rastre, com si s’haguessin volatilitzat.

I a dalt hi ha el cel i un paisatge desconegut i àrid. Potser és un altre planeta?:

Vaig veure com es feia de dia. El cel s’encenia davant meu.

(...)

Aquella plana buida i aquell cel silenciós feien pensar en una terra deshabitada.

Convenç les companyes a sortir i explorar el territori:

Vam caminar dos anys fent etapes curtes. Després ens vam haver d’aturar. 

(...)

Ja feia set anys que havíem sortit i per tant era segur que ja en tenia més de vint.

(...) 

De mica en mica vaig deixar de demanar que m’expliquessin el seu món i vaig renunciar a fer-me’n una idea. (...) No n’he sentit la música, no n´he llegit els llibres, tret dels quatre que vaig trobar al refugi i dels quals no he entès gaire res. 

(...)

Quan feia tretze anys que havíem sortit del soterrani, vam decidir de traslladar-nos perquè gairebé ja no quedava carn. 

I ja ho deixo aquí. 

Podeu suposar que hi trobaran alguna sorpresa, potser desagradable... o no.

Envelliran...

Modestament us recomano que el llegiu i espero que, igual que m'ha passat a mi, no us deixi indiferents.

Jo, que no he conegut els homes

Jacqueline Harpman

227 pàgines 

Enamorar-se

A la Gina, la protagonista, el mateix que a l'autora Maria Climent, li han diagnosticat que pateix  Esclerosis Múltiple: Va acabar sent un brot que em va obligar a prendre la decisió de tindre un fill ara o no tindre’n. 

En aquest relat ens narra la seva experiència, una part del seu dia a dia, els somnis, les esperances... que ella s'esforça a viure amb normalitat malgrat els inconvenients de saber que la seva malaltia és de caràcter autoimmune per la que a hores d'ara, no es coneix cap cura definitiva. 

No és un relat trist, no hi manca un exquisit sentit de l'humor. Si l'hagués de definir d'alguna manera (ja sé que no és el cas, però m'abelleix) diria que és realista, seré i optimista:

La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia dinou anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. (...) Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. 

(...)

La primera època de converses amb la Franziska va durar fins als meus vint-i-un anys. (...) Aquells dos primers anys de psicoteràpia amb la Franziska em van servir per entendre que tot ve dels pares: la mare com a model a seguir i el pare com a referent. 

(...)

La Franziska m’estimulava el cervell. No tinc gaire clar si em posava a prova o només ho feia a tall de recopilatori o per simple divertiment. Ves si no estava escrivint un llibre amb les millors respostes de cada pacient. 

He decidit que deixaré de banda moltes de les històries que embolcallen la que per mi és la principal:

La diferència entre EM i ELA i que jo havia fet tanta sort que no fos ELA. Per tant, no m’estava morint.

Hi ha un primer dia de tractament en què et fan anar al CEMCAT a passar el matí: primer et fan una xerrada d’iniciació amb tots els nouvinguts al club de l’esclerosi. 

(...)

Jo sóc de les que poden viatjar tranquil·lament una setmana sencera amb una motxilleta. 

En un primer moment, com hem vist més amunt, es planteja la possibilitat de tenir un fill, però fidel a la seva visió de la vida, no arriba a prendre cap decisió de manera precipitada: 

Tinc esclerosi múltiple i hai reaccionat deixant lo nòvio i la faena i ara em punxo sola un medicament que fa mal, però que fa menys mal que el dolor de l’ànima.

De fet, no està massa segura de si en realitat està enamorada del seu xicot del moment o d'una sofisticada antiga coneixença femenina. 

Potser la realitat és que només està enamorada de la vida.

Si us decidiu a llegir-lo, potser us sorprendrà algun gir en el llenguatge. La Maria és d'Amposta i en algun fragment ha aplicat la seva parla habitual.

Trobareu una entrevista amb l'autora seguint l'enllaç

Gina

Maria Climent

184 pàgines

El país dels altres

Sempre he pensat que anar a viure a un país estrany, com ho van fer entre altres molts, els meus avis, ha de ser quelcom d'arriscat i no em refereixo aquí als refugiats que es llencen a la mar o a llargs i perillosos desplaçaments sovint fugint de la fam, la guerra o la repressió.

M'he referit als meus avis materns que no vaig conèixer, per la semblança que en algun aspecte va tenir la seva història amb la de la protagonista del relat. Ells van arribar-se a Catalunya a la recerca de feina i aixopluc;  s'estimaven, es volien casar, però les famílies, per raons que desconec, els hi volien impedir.

Aquí van trobar feina, van formar una família, van estimar la nova terra d'acollida sense oblidar-se de les seves arrels, tot i que mai no van tornar al seu lloc d'origen, i sembla que van ser feliços fins que va esclatar la guerra. Van perdre dos dels seus tres fills: una de les filles va morir per unes galteres que no van poder guarir per manca de medicaments, i el noi, lluitant amb els republicans, va desaparèixer. Tot el seu món es va esfondrar.

La Mathilde, la nostra protagonista, també va decidir-se a fer el pas per amor i així és que se'n va anar a viure al "país dels altres":

El mateix desconcert s’havia apoderat d’ella quan havia aterrat a Rabat, l’1 de març del 1946- (...) Havia viatjat durant dos dies. D’Estrasburg a París, de París a Marsella, i després de Marsella a Alger, on havia embarcat en un vell Junkers i pensava que es moria.

(...)

No van sortir de l’habitació durant dos dies.

Tot semblava ser fantàstic els primers dies, però aquesta sensació es va esvair ben aviat:

Al cap d’una setmana, després d’una tarda que la Mathilde havia passat sola, ell va tornar a l’habitació, nerviós, contrariat.

(...)

En aquell intens precís, va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres.

En aquest cas no només es troba en una terra estranya, sinó que els costums, les tradicions, la societat, té un paper assignat a les dones que no s'hi avé al que ella esperava. Ni tan sols el seu marit, contràriament al que li havia manifestat, es mostra comprensiu.:

El metge que l'atén en el part pensa que... aquella dona dormia als braços d’aquell àrab pelut, d’aquella bèstia que la posseïa, que li donava ordres.(...)  Les sangs barrejades anunciaven la fi del món.

(...)

Va mentir sobre la seva vida, sobre el caràcter del seu marit, va donar explicacions incoherents que acompanyava amb una rialleta aguda.

L'autora ens permet saber el què pensa l'Amine, el seu marit:

Quan l’Amine l’havia desposada, la Mathilde amb prou feines tenia vint anys i, en aquella època ell no s’havia preocupat. De fet, li semblava que la joventut de la seva esposa era encantadora, els seus ullassos alegres i embadalits davant de qualsevol cosa, la seva veu encara fràgil, la seva llengua tèbia i dolça com la d’una nena. Ell tenia vint-i-vuit anys, no era molt més gran, doncs.

(...)

Durant mesos, l’Amine no va dormir al llit conjugal. Menjava dret a la cuina, tot parlant amb la Mathilde en uns termes que ella no entenia. 

Aïcha, la filla tampoc no surt gaire ben parada:

L’Aïcha carretejava el feixuc farcell de la vergonya. Vergonya dels seus vestits, que la seva mare confeccionava per a ella. (...) Li feien vergonya els seus cabells. (...) Els cabells, molt fins, es trencaven sota els clips, es cremaven sota el ferro, es resistien a la pinta.

(...)

Aquella nena escanyolida amb els genolls arquejats, la cara irregular, aquella petita nena despentinada era, doncs, molt intel·ligent (...) Semblava no saber res, no conèixer res. Mai demanava ajuda per fer els deures. 

N'hi ha d'altres personatges amb més o menys incidència en la vida de la Mathilde, però em detindré un moment per parlar-vos de la Selma, la germana del seu marit. I ho faig perquè em sembla significatiu el que ens comenta per entendre el difícil país on havia anat a viure la nostra protagonista:

Ella odiava aquest germà que l’hi prohibia tot, que la tractava de puta i que, en diverses ocasions, li havia escopit a la cara. 

El país dels altres

Leïla Slimani

Traducció de Valèria Gaillard

367 pàgines

La història d'en Pino

Cova-hospital de Santa Llúcia La Bisbal de Falset, juny 2017

L'autor ens situa abans de començar el relat, i per molt que en principi vaig dubtar, un cop feta una recerca vaig comprovar la veracitat de tot plegat. Si seguiu aquest enllaç ho podreu comprovar, alhora que li podreu posar cara al protagonista:

La historia que está a punto de leer no es una obra narrativa de no ficción, sino una novela de ficción biográfica e histórica que se atiene bastante a lo que le ocurrió a Pino Lella entre los meses de junio de 1943 y mayo de 1945. 

Coneixem a en Pino quan encara és un adolescent, segon fill d'una família de bona posició econòmica que viu a Milà. 

Ens trobem en l'època de la Segona Guerra Mundial, i amb els primers bombardeigs: 

Los aviones aliados visitaron Milán casi cada noche durante el resto del mes de junio y hasta bien entrado julio de 1943 

Per tal d'apartar-los del perill, els pares els envien a "Casa Alpina", una mena d'escola/casa de colònies que dirigeix un capellà amic de la família.

I així començarà la seva "militància" sota el mestratge del pare Re, en favor dels refugiats jueus que fugen del nazisme, als qui amb la seva habilitat com a esquiador, ajuda a creuar els Alps: 

Se sentía bien por ello. Eufórico en realidad. Engañar así a los nazis le hacía sentirse fuerte.

No és la meva intenció fer un resum exhaustiu del llibre, només apuntaré algunes referències que us puguin servir per decidir-vos o no, a llegir-lo. 

Passat un temps, en Pino va donar un pas endavant, assessorat pels seus pares i mentre segueix treballant de manera totalment anònima que no coneix ni el seu propi germà, passant informació per a la resistència italiana, és reclutat com a xofer i intèrpret ocasional del general Hans Layers responsable de la "Línia Gòtica":

Más de once semanas después de que sus padres le ordenaran enrolarse con los alemanes, Pino se echó al hombro un rifle Gewehr 43 semiautomático y marchó hacia la estación de trenes de Módena.

(...)

El 1 de septiembre de 1944, el Octavo Ejército Británico agujereó las zonas más débiles de la Línea Gótica. (…) Los aliados realizaron más de un millón de lanzamientos de mortero y cañón sobre todas las fortificaciones que les separaban de la ciudad costera del Rimini. 

I ja ho deixo en aquest punt. Evidentment, la història segueix, en Pino va passar moments compromesos en què fins i tot va perillar la seva vida, enfrontaments greus amb el seu propi germà que desconeixia la veritat.

Això i molt més va ser l'arriscada i apassionant vida d'en Pino.

 

Bajo un cielo escarlata

Mark Sullivan

Traducció de Jesús de la Torre

574 pàgines 

Cova-hospital de Santa Llúcia La Bisbal de Falset, juny 2017