dissabte, 25 de juny del 2016

Un pare dictador


No és el primer llibre de Jordi Coca que llegeixo, però possiblement és el que més m'ha impactat i això per les semblances, salvant les distàncies, que n'hi ha, de la seva història personal amb la meva.

El mateix autor ens confirma que es tracta d'un relat autobiogràfic, situat en la Barcelona de post guerra, una ciutat, pobre, fosca, trista, grisa com tota España. I encara més quan, com la meva família, pertanyia al bàndol dels perdedors:

A mi m’espantava la pobresa. No coneixia res més, però em repugnaven els estris vells, els mobles trencats i la roba gastada. Quan era al llit em deia que havia nascut en un món mort i poblat de coses mortes. Els barbers eren morts, els miralls eren morts, les parets humides de casa eren mortes, la palangana on m’havia de rentar la cara era morta, les taules de l’escola eren mortes, el menjar que em donaven era menjar de morts, els coberts eren coberts de morts, els llençols eren sudari gèlids i tacats... i aquestes coses em provocaven un fàstic infinit que havia de dissimular. 
(...)
Tothom tenia por. En tenien la mare i jo, el pare, i el Joanet, que vivia acollonit, i el Daniel, és clar, que des de que el seu pare era a la presó treballava d’aprenent amb un vidrier, s’havia aprimat i li feia mal l’estómac. A mi, de fet, era el pare qui més por em feia. 

La meva afirmació inicial de ben segur pot semblar agosarada, però el cert és que molts dels que vàrem néixer en aquells temps convulsos i grisos de la post guerra tenim històries més o menys semblants. Amb els anys he arribat a considerar que la "culpa" d'aquell ambient familiar en certa mesura violent i enrarit la hi podem donar a la guerra, però hi ha molt més, l'educació masclista de l'època hi tenia molt a veure i ningú no s'estranyava de les actituds dictatorials del cap de família.

La mare:
Sentia la mare feinejant a la cuina i m’estava quiet i sense entendre per què al cap d’unes hores havia d’anar a l’escola. El que deien els mestres no tenia sentit, els nois del barri vivien les seves cabòries i a mi no em feien cas, el que ens esdevenia era una crueltat incomprensible, i tanmateix el dia s’alçava lentament.
(...)
Quan ell [el pare] no hi era, a casa s’estava bé; la música de la ràdio era suau, agradable i feia companyia. 

El pare:
De vegades em mirava com si m’odiés, i a la mare també la tractava malament. Després se n’anava al bar i tornava quan nosaltres ja érem al llit, fent veure que dormíem.
(...)
Jo només tenia ganes d’anar-me’n al llit, però no ho podia fer fins que ell digués que ja era l’hora, o fins que se n’anava al bar. Al llit, em sentia millor, tot i que contínuament passava de la por al pare a l’odi poderós que creixia dintre meu cap a aquell home que ens feia patir injustificadament.
(...)
Era una altra persona [al bar]. Era simpàtic amb el cambrer, tractava de tu a tothom.
(...)
Llançava sobre nosaltres aquella ràbia cega, una ràbia i una violència que ara em semblen ridícules, però que aleshores ens van fer molt de mal.

Ell ( I Jo)
Podia passar hores sense fer res, dedicat a contemplar el que m’envoltava. (...) Quan era al llit, a les fosques, també mirava. No eren somnis ni imaginacions meves. Em mirava la silueta de la mà, un reflex al vidre, petits puntets de llum que descobria al sostres, les boques dels morts que m’assetjaven...
(...)
No era una idea desagradable. Tancar els ulls, dormir per sempre, no respirar mai més, oblidar-ho tot, fondre’m en un silenci negre com el que queia  als carrers quan es ponia el sol... I si la mort era això, per què ens feia tanta por? 
(...)
“El món” rumiava jo, “és ple de gent injusta, que parla per ferir els altres sense més ni més”. I llavors em tancava i m’enduria perquè era l’única cosa que sabia fer. 
(...)
“He de llegir”, em deia a mi mateix amb forca, “he de llegir sempre”. La meva salvació seran els llibres.

Les contínues baralles:
A mi, aquells crits i les tensions em deixaven desorientat i abatut. (...) Durant dies i dies vaig tenir aquella idea al cap. Mentre el pare cridava, quan estava sorrut i no ens deia res, quan desapareixia per anar al bar i no tornava fins a la matinada... Aleshores a mi em passava pel cap la idea del Joanet: matar-se, fer un gest exemplar que els deixés a tots bocabadats, vèncer-los amb aquella gesta ja que no en podia fer cap altra. 
(...)
De fet, mai no es parlava de res, [a casa] només es discutia, i sense saber-ho explicar, veia que per sota de les baralles hi havia el neguit de les coses amagades.

Allò que en deien la llar:
El fred es va instal·lar a poc a poc a casa, als carrers i a l’escola. Era un fred humit, que se t’aferrava a la carn i no hi havia manera d’evitar-lo. (...) De vegades aconseguia de fer-me un niu a dintre el llit, un racó tebi que tenia la forma exacta del meu cos, i aleshores m’estava arraulit, immòbil, i gairebé no gosava ni respirar.

Llegir ens ha ajudat molt a quantitat dels aleshores joves. Gairebé tots teniem al cap que la millor, (potser l'única) manera de prosperar o senzillament tirar endavant amb una certa dignitat era mitjançant l'educació:

Un llibre mai no és únicament la història que ens conta. És com ens la conta.
(...)
Llegir és absolutament essencial per als humans, però arriba un moment que no pots llegir qualsevol cosa. Llavors és quan tries. 


dijous, 23 de juny del 2016

L'altra



Una història on el sexe hi torna a ser molt present. En una primera lectura sembla que l'autora ens vol parlar de forma descarnada i molt explícita, però en realitat sempre es mou amb uns adjectius i apel·latius no gens grollers.

A diferència de Primavera, Estiu, etcètera, en què el tema sexual era tractat d'una manera exquisida i es convertia en el fil argumental aportant un xic d'intriga, aquí la relació amb l'altre ja resulta evident des de les primeres pàgines del relat i la qüestió només està en saber quan serà pública o bé quan es trencarà.

La protagonista, l'Anna, una dona amb una parella, en Nel, i sense fills, tot i que sembla que són desitjats, però sense massa fortuna, que se'ns presenta com a força calculadora:

Així calcula el seu GPS. Que toca tenir fills: calcula la ruta. Que toca no tenir-ne: recalcula la ruta. (...) I com que el Nel va en paquet, li recalcula la ruta de franc. 

Sembla equilibrada i metòdica i arrossega una dura història d'alcoholisme matern que la fa sentir d'alguna manera culpable.

El moment laboral de la parella està passant per serioses dificultats, l'atur els ha colpit i llur economia se'n ressent; en el que es refereix a la seva relació amb en Nel, ens la mostra com a molt marcada per una certa rutina on no hi ha gaire diàleg i es mantenen les aparences:

La major part dels conflictes que té amb en Nel els desenvolupa mentalment: -imbècil, cabró, fill-de-puta-malparit-. Ella calcula -perquè sempre calcula- que aquest recurs li permet de reduir les discussions a la meitat.
(...)
L’Anna va aprendre de molt petita que les típiques veritats “a la cara” no tenen cap avantatge. Mentir, en canvi, té més possibilitats.

I d'una manera gairebé accidental coneix en Teo, un jove amb sordesa, gairebé adolescent, que viu a sobre el local on l'Anna treballa de manera provisional mentre que ell ho fa esporàdicament resolent-los temes informàtics.

Aviat se sent físicament atreta per la descarada actitud del noi que, suposem, té poc o gens a veure amb la seva pròpia existència un tant aburgesada, i comença una relació forassenyada que des de bon començament ja queda palès que no la conduirà enlloc. Ella, la calculadora, al mateix temps que també pretén un embaràs amb la parella, també calcularà les trobades sexuals, cada cop més agosarades, mentre que ell es deixa portar per l'aventura fàcil.

Si la llengua del Nel fos tan dolça com la del Teo; si les mans del Teo fossin tan sàvies com les del Nel.
(...)
Tots els plaers porten al Teo

El final en reserva una sorpresa que té poc a veure amb la relació amb "l'altre", però que ens clarificarà força algunes de les reaccions un tant insòlites de l'Anna

L’oblit només és fàcil quan no és conscient, i el Teo li proporciona un oblit inconscient. Fàcil. Absolut. 
(...)
 Des del mateix dia que la seva mare va deixar-se la consciència al terra del menjador, l’Anna va esdevenir, tota sola, la seva pròpia condemna. 


També en parla Fragments Personals



dissabte, 18 de juny del 2016

En un acte de campanya

Sóc curiosa de mena i potser és per això que sempre que puc m'agrada viure els esdeveniments en directe. És així que quan van arribar les primeres eleccions en "democràcia", vaig assistir a totes les xerrades que es feien a Sant Cugat, que era on vivia aleshores.

Eren actes força senzills, però molt emotius i va resultar interessant escoltar les diferents opcions de partits molt diversos.

Amb les revoltes i les ocupacions de les places, també m'hi vaig interessar i certament no en vaig treure massa aigua clara a excepció de constatar que la llengua vehicular solia ser la castellana i que alguns dels acampats aprofitaven per fer tabola. Era a Sabadell, però també m'hi vaig desplaçar a Terrassa on semblava que estaven més ben organitzats i tot plegat era més endreçat. A Barcelona, em vaig passejar només un cop per la Plaça Catalunya i la imatge que em vaig endur no era massa positiva.

Val a dir que ara feia molts anys que no m'hi acostava a cap acte possiblement perquè entre altres coses ja tenia molt clar el meu vot.

Avui es feia un acte de campanya a Sabadell i com que tant el lloc com l'horari m'eren adients m'hi he arribat. Bé, per tot això i també perquè es tractava d'un partit independentista, que sóc curiosa, però no masoca.

L'acte estava anunciat per les dotze i com no, ha començat amb mitja hora de retard cosa que d'entrada ja em sembla molt malament. El públic totalment entregat, amb el que em reafirmo en la meva idea que aquesta mena d'actes no serveixen pas per engrescar ningú que no vagi engrescat de casa i que els indecisos el més segur és que ni s'hi acostin, però entenc que també cal acontentar a la parròquia.

Tot ha estat perfectament planificat: els somriures, els eslògans abrandats, la música trepidant perquè el públic l'acompanyi amb els aplaudiments, les encaixades i algun que altre acudit fàcil que amb la complicitat de l'auditori més tard servirà per mostrar un resum a les televisions.

Jo em mantenia asseguda al meu lloc observant tant el que succeïa a l'improvisat (o no tant) escenari com entre el públic i per la meva sorpresa, un dels caps de llista se m'ha acostat i m'ha plantat un parell de petons sense que jo hagués fet el més mínim gest ni tan sols de saludar-lo. Per sort es tracta d'una persona molt mediàtica que m'és agradosa, però suposo que el mateix hauria estat encara que no ho fos. Algunes de les persones del meu voltant s'han sorprès, gairebé tant com jo i he notat que durant un petit moment m'han mirat amb estranyesa. Bé, suposo que o bé m'ha confós amb alguna altra persona o el guió així ho establia, ja sabeu, els nadons i les iaies sempre va bé afalagar-los.

Ho deixo aquí, només amb una darrera reflexió: Què n'he tret de tot plegat? Doncs una gran molèstia a les orelles perquè el so era eixordador i poca cosa més, això sí, el meu vot, que ja tenia decidit, potser serà per ells o per l'altra partit que confio que també treballin per la independència. No ha canviat res.



divendres, 17 de juny del 2016

Ara que estem junts.





Sense història som com un arbre sense arrels. Sense memòria, només com sorra fràgil de la platja. 

De nou un deliciós relat de'n Roc Casagran, aquest cop amb l'afegitó de les penúries de la guerra i l'exili.

Curiosament m'ha costat força escriure aquesta ressenya i no ha estat pas perquè la lectura m'hagi resultat indiferent, més aviat tot el contrari. Possiblement m'ha commogut tant que no trobava ben bé les paraules per descriure la commoció que em produeix el dolor i la injustícia dels qui varen ser confinats a l'horror d'Argelès.

Els protagonistes, uns germans, en Tòfol i en Tian que tot i ser bessons tenen unes grans diferències físiques i en aparença intel·lectuals. La guerra els separarà i els conduirà per un destí incert i cruel.

El relat el fa en Tòful, el germà que va resultar ser el més fort i poc brillant intel·lectualment, però el cert és que ell també és un poeta, ell també és dolç, és tendre i sensible i també pot plorar, però hauran de passar molts anys perquè ho descobreixi, o potser només ho intueixi, al moment en què es retrobarà, després d'una vida plena de vicissituds que passaran per l'exili, a Argelès i una llarga etapa de superació i lluita, amb el seu bessó, i si més no espiritualment tornaran a estar junts:

Abans de néixer ja ens vam veure obligats a compartir espais. A la panxa de la mare, n’estic segur, a mi em degué tocar el racó més gran, et devia robar el menjar, devia rebre les carícies dels parents i amics que volien tocar el bony que duia a l’estómac la mare.

En Tòful admira profundament el seu germà, que abans de separar-se en el dia del seu aniversari, li fa ofrena a mode de regal d'un bell poema que ell conservarà enmig de totes les tribulacions. Tot i la distància, sempre el tindrà ben present i li dedicarà bona part dels seus pensaments:

Tu llegies als llibres; jo, al carrer.
(...)
I si coneixes les paraules, et pots explicar millor, pots entendre el que penses, el que sents, el que et passa.

Una bella història d'amor i lluita, de patiments, derrotes i alguna victòria, perquè l'amor, com no pot ser d'altra manera, surt victoriós de tota la podridura la mort i la desolació d'Argelès i el dolor de la separació:

De vegades ens toca lluitar fins i tot per allò que és lògic, per allò que és just, per allò que hauria de ser normal.

I abraça’m fort, abraça’m fort,
ara que estem junts, encara.

Podeu trobar més comentaris a Fragments Personals:


dilluns, 13 de juny del 2016

Amb senzillesa


És el primer que llegeixo de la Marta Rojals i val a dir que m'ha sorprès de forma molt positiva. Escriu amb senzillesa, una història ja de per sí senzilla, però de les que interessen des del primer moment.

L'Èlia és una noia del poble, que s'ha anat a viure a Barcelona on treballa d'arquitecte, ara a l'atur, que com de costum torna per passar les festes nadalenques amb la família. Ara ja gairebé és una forastera a la que examinen de cap a peus i que no sempre troba el seu lloc entre els seus antics veïns i amics:

Tant si en sóc conscient com si no, al món d’on vinc tot segueix la pauta natural, que ja ni me’n recordava de com era, però que existeix independentment de mi i de les meues circumstàncies.
(...)
Per més que em cregui que sóc de poble, ja veig clar que sempre em faltaran algunes assignatures bàsiques per al títol.
(...)
Com es fa avui per estar malalta al poble? No tinc Internet, no puc mirar Youtubes, ni TV3 a la carta. 
(...)
Als pobles les cases s’ensenyen, i les reformades encara més.

Hi ha dos moments del relat que m'han arrencat un somriure de complicitat, suposo que pel fet de ser dona i d'haver viscut el algun moment unes experiències semblants com les tribulacions de l'Èlia, la protagonista, per posar-se un Tampax, el primer tampó de la seva vida, amb el suport i els consells, des de la porta del lavabo, d'una bona amiga, la Joana, en aquells temps en què a la menstruació encara se l'anomenava "la tia Pepa":

 Joana, que això no me hi cabrà.
Què no te hi ha de cabre, cap de suro! Agafa el mirall i busca’t lo forat. 
Quin forat? 
Hosti, Èlia, per on surt la sang.
Quan vaig veure’m al mirall, ho vaig entendre tot. Dotze anys arrossegant-me per la Terra sense saber que tenia un altre forat. Jo estava convençuda que pel forat del pipí no m’hi podria pas cabre un tampó, i ja no cal dir altres coses, i ja no cal dir sortir-hi res.

I la dolorosa depilació amb cera, que a hores d'ara ja han "tastat" també molts homes, però que era el turment de les dones amb l'afegitó de les mares que solien dir-nos "per presumir, s'ha de patir":

Estic sotmetent-me a una perfecta sublimació cristiana a través del dolor: em cremo, em rosteixo, m’escalivo. M’estiro la cera amb ràbia. (...) Estic absorta, concentrada a recuperar la pell davall de la pell: cremar, tibar, estirar, els porus oberts al dolor, el formigueig de la commoció que passa.

Però, val a dir, que el que més m'ha atrapat, és la ben conduïda tensió sexual que es manté al llarg de tot el relat entre la protagonista, separada de la seva parella actual i el que va ser el seu primer amor al que va renunciar per estima a la seva amiga, ara casat, però amb evidents problemes en la parella, i que més d'un cop m'ha fet exclamar "ara sí" i que no revelaré si arriba o no a resoldre's:

I quan sóc a mig camí de la taula me’l trobo al davant. I quan dic al davant, vull dir molt al davant. (...) Aixeco el cap -i l’he d’aixecar molt, el cap- i el tinc clavat als ulls, sense parpellejar. (...) Em poso l’abric i ell baixa darrere meu en silenci, escales avall. L’eco del descens se’m fa etern, cloc, cloc, cloc. Al vestíbul em passa al davant i es queda agafat al pany, sense obrir.
(...)
I ara es deu estar dutxant i no em vull imaginar... No. No. És que no m'he d'imaginar res.


També en parla: Fragments personals.





dijous, 9 de juny del 2016

Una esmena a la totalitat

Fa anys, als primers cursos de la implantació de la immersió lingüística, vaig estar nomenada com a especialista de català en una escola pública del cinturó de Barcelona.

Allà, a banda de la meva tasca com a mestra, em van proposar i vaig assumir el càrrec de Cap d'Estudis.

Tinc molt pressent els Claustres d'aquella època un tant complicats; en especial s'apreciava i es patia una forta resistència per una part del professorat que no volia acceptar el canvi que suposava la introducció del català, malgrat la quantitat de cursos i facilitats que des del Departament d'Ensenyament es va oferir al professorat de parla castellana. Hi havia un sector de mestres que tot i tenir la titulació necessària demanaven l'especialista per tal de poder lliurar mentre el deixava al càrrec dels seus alumnes.

I torno als Claustres: hi havia una mestra que mentre es debatia qualsevol tema, es desentenia de manera ostensible, fins i tot obrint i llegint (o no) un diari. En el moment en què calia votar sempre, indefectiblement, es tractés del que es tractés, la seva frase era: "Me abstengo totalmente" i d'aquí no la vam treure ni tractant de prendre-nos-ho amb un cert to d'humor.

Bé, això ve a tomb de l'esmena a la totalitat dels pressupostos esgrimida pels membres de la CUP. És molt difícil dialogar o pactar amb qui d'entrada es tanca en banda. Entenc que no s'estigui d'acord amb algun punt, que es vulgui ampliar o canviar tal o qual partida i que s'arribi a una discussió constructiva, però esmenar la totalitat!!!! I sense oferir cap alternativa ni explicació mínimament coherent!!!!

Evidentment no sóc pas cap comentarista política ni més entesa que qualsevol persona mínimament interessada en l'actualitat del nostre país, però escolto, llegeixo, i després de donar-hi moltes voltes, segueixo sense entendre-ho.

He escoltat diverses valoracions al llarg de la setmana, algunes més versemblants o agosarades que d'altres, però la realitat és que ens hem quedat sense uns pressupostos bàsicament socials, com no podia ser d'altra manera, i seguirem a remolc d'uns més esquifits i prorrogats.

M'ha sorprès també la intervenció del representant de la CUP en el sentit que no s'esperava el rebombori que es va crear a raó de la seva negativa. I doncs, què s'esperaven? Que tot es quedés en un ji ji jaja? I valoro molt la decisió del President de presentat-se a una qüestió de confiança. Si més no, sabrem tots plegats en quin punt ens trobem perquè, almenys en el meu cas, des del moment que la CUP no va acceptar formar part de la Mesa del Parlament, o el que és el mateix, es va negar a assumir cap responsabilitat mentre exigia mostres de desobediència, ja em vaig començar a mal fiar.

Bé, ara tot torna a quedar en suspens fins el setembre, s'han perdut una gran quantitat de milions que estaven pressupostats per anar avançant en la creació de les estructures necessàries per la tant ansiada desconnexió, moltes beques de menjador pels nens de famílies desfavorides quedaran sense poder-se cobrir, moltes ajudes a famílies en risc no podran ser concedides... i no segueixo perquè la llista del que no es podrà aplicar és massa llarga i dolorosa.

Estic dolguda i tot ho veig molt fosc, ja em perdonareu.




dissabte, 4 de juny del 2016

Ara ja en tinc prou


M'ha agradat en Murakami, diria que he llegit tot el que s'ha publicat, però ara ja he decidit que en tinc prou. Trobo que cada cop els seus llibres han anat perdent qualitat i que els temes que tracta són massa repetitius i això, almenys en el meu cas, fa que vagi perdent interès.

Fins ara, m'havia fascinat el seu món oníric habitat per alguns personatges irreals, però sempre amb un transfons que els feia atractius i en certa mesura creïbles. 

En aquest cas, HOMES SENSE DONES, és un llibre de relats breus amb un punt comú com ara les relacions humanes, però com de costum amb uns escenaris un tant fantàstics, no sempre ben resolts.

Potser el relat més significatiu és el que dóna nom al conjunt:

Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi.

Però, sempre segons la meva opinió, la resta del llibre no està a l'alçada. En cito només un parell de les històries que m'han semblat mínimament curioses, que no interessants:

Drive My Car:
En Kafuku estimava la seva dona. Mentre havia estat casat amb ella, no havia estat mai amb cap altra dona. No era que no se li hagués presentat mai l’ocasió de fer-ho, sinó que no n’havia tingut ganes.
(...) La seva dona, en canvi, sí que se n’havia anat al llit amb altres homes. (...) En Kafuku no entenia per què la seva dona havia de dormir amb altres homes. 

Xahrazad:
La Xaharazad tenia el do d’explicar unes històries que captivaven qui les escoltava. (...) Hi tenia tanta traça que, encara que només fos momentàniament, aconseguia que qui l’escoltava s’oblidés de la realitat.
(...)
En Habara feia quatre mesos que coneixia la Xahrazad. L’havien enviat a aquella “casa” en una ciutat de províncies del nord de Kanto, i ella, que vivia a prop, havia estat designada com la “persona de contacte”. 

I per acabar no podia faltar un altre tastet del relat més rodó:

Homes sense dones:
Algun dia, de sobte, vosaltres també us convertireu en homes sense dones. Aquest dia us arribarà de sobte sense donar-vos la més mínima pista o avís, sense que en tingueu cap intuïció ni pressentiment, sense trucar a la porta o tossir abans d’irrompre. (...) En aquest món, us anomenaran “homes sense dones”, amb un plural d’una fredor increïble.
(...)
Sigui com sigui, és així com acabareu convertits en homes sense dones. En un tancar i obrir d’ulls. I un cop que us heu convertit en homes sense dones, el color de la soledat us va calant el cos, com una taca de vi negre que ha caigut damunt d’una catifa de tons clars.