dilluns, 13 de juny de 2016

Amb senzillesa


És el primer que llegeixo de la Marta Rojals i val a dir que m'ha sorprès de forma molt positiva. Escriu amb senzillesa, una història ja de per sí senzilla, però de les que interessen des del primer moment.

L'Èlia és una noia del poble, que s'ha anat a viure a Barcelona on treballa d'arquitecte, ara a l'atur, que com de costum torna per passar les festes nadalenques amb la família. Ara ja gairebé és una forastera a la que examinen de cap a peus i que no sempre troba el seu lloc entre els seus antics veïns i amics:

Tant si en sóc conscient com si no, al món d’on vinc tot segueix la pauta natural, que ja ni me’n recordava de com era, però que existeix independentment de mi i de les meues circumstàncies.
(...)
Per més que em cregui que sóc de poble, ja veig clar que sempre em faltaran algunes assignatures bàsiques per al títol.
(...)
Com es fa avui per estar malalta al poble? No tinc Internet, no puc mirar Youtubes, ni TV3 a la carta. 
(...)
Als pobles les cases s’ensenyen, i les reformades encara més.

Hi ha dos moments del relat que m'han arrencat un somriure de complicitat, suposo que pel fet de ser dona i d'haver viscut el algun moment unes experiències semblants com les tribulacions de l'Èlia, la protagonista, per posar-se un Tampax, el primer tampó de la seva vida, amb el suport i els consells, des de la porta del lavabo, d'una bona amiga, la Joana, en aquells temps en què a la menstruació encara se l'anomenava "la tia Pepa":

 Joana, que això no me hi cabrà.
Què no te hi ha de cabre, cap de suro! Agafa el mirall i busca’t lo forat. 
Quin forat? 
Hosti, Èlia, per on surt la sang.
Quan vaig veure’m al mirall, ho vaig entendre tot. Dotze anys arrossegant-me per la Terra sense saber que tenia un altre forat. Jo estava convençuda que pel forat del pipí no m’hi podria pas cabre un tampó, i ja no cal dir altres coses, i ja no cal dir sortir-hi res.

I la dolorosa depilació amb cera, que a hores d'ara ja han "tastat" també molts homes, però que era el turment de les dones amb l'afegitó de les mares que solien dir-nos "per presumir, s'ha de patir":

Estic sotmetent-me a una perfecta sublimació cristiana a través del dolor: em cremo, em rosteixo, m’escalivo. M’estiro la cera amb ràbia. (...) Estic absorta, concentrada a recuperar la pell davall de la pell: cremar, tibar, estirar, els porus oberts al dolor, el formigueig de la commoció que passa.

Però, val a dir, que el que més m'ha atrapat, és la ben conduïda tensió sexual que es manté al llarg de tot el relat entre la protagonista, separada de la seva parella actual i el que va ser el seu primer amor al que va renunciar per estima a la seva amiga, ara casat, però amb evidents problemes en la parella, i que més d'un cop m'ha fet exclamar "ara sí" i que no revelaré si arriba o no a resoldre's:

I quan sóc a mig camí de la taula me’l trobo al davant. I quan dic al davant, vull dir molt al davant. (...) Aixeco el cap -i l’he d’aixecar molt, el cap- i el tinc clavat als ulls, sense parpellejar. (...) Em poso l’abric i ell baixa darrere meu en silenci, escales avall. L’eco del descens se’m fa etern, cloc, cloc, cloc. Al vestíbul em passa al davant i es queda agafat al pany, sense obrir.
(...)
I ara es deu estar dutxant i no em vull imaginar... No. No. És que no m'he d'imaginar res.


També en parla: Fragments personals.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada