Las defensas

Tenia aquest títol de Gabi Martínez en la meva llarga llista de llibres pendents de llegir quan en un dels programes de Milennium amb el tema de Periodisme i Escriptors, em va sorprendre molt gratament el seu autor, que era desconegut per mi.

En aquella ocasió es va referir al seu llibre, tot comentant l'estil que, com a narrador/protagonista va escollir, tot i que l'autèntic protagonista, és un neuròleg que un Sant Jordi durant una d'aquelles esgotadores jornades de signatures de llibres, li va oferir la possibilitat d'explicar la seva història ja que ell no es veia qualificat per escriu-re-la:

Ésta es la historia de un neurólogo que, en enero de 2006 enfermó por causas desconocidas y fue internado en el psiquiátrico.

D'aquesta manera, l'autor ens situa en l'origen d'aquesta història basada en uns fets i un protagonista verídics al que coneixerem amb el nom fictici de Camilo Escobedo.

En Camilo, un conegut neuròleg, molt apreciat pels seus pacients, amb una feina ben remunerada tot i que molt exigent, comença a tenir una conducta de les que acordem a nomenar com a inadequades: s'irrita amb massa facilitat, fa comentaris improcedents i, fins i tot experimenta algun episodi violent, fins el punt de fer aconsellable el seu internament:

Yo no trabajo. Yo me zambullo. Penetro. Exploro. Me fundo con el descomunal universo del cerebro que sólo destapa sus mejores maravillas a los que nos hemos asomado ambiciosamente a él.

(...)

Los médicos enfermos proyectamos mala imagen sobre el gremio y, además, yo soy neurólogo. 

(...)

Cuando intento recomponer lo sucedido, las escenas figuran sin orden. (…) ¿Quién me ha encerrado? ¿Por qué?

(...)

Trabajar con la enfermedad mental me ha unido de algún modo íntimo a ella, quizá perverso. Aunque hasta ahora la enfermedad siempre la padecieron otros, su impredecibilidad y su aniquilador poder me han mantenido expectante ante cualquier indicio de deriva neuronal, y por eso añado un sentimiento de vergüenza a mi caída.

(...)

El contenido de los delirios llama mucho la atención, la virulencia e incluso la creatividad de los insultos, la gesticulación desorbitada, la furia…

Fins aquí els fets, que en un principi ens fan pensar que tot ha estat a causa d'una situació d'estrès ocasionada pel mobbing que pateix a la feina. Així anirem coneixent el seu dia a dia laboral i privat,  tot i descobrint les seves vel·leïtats amb les dones i la seva addicció a la beguda i als tranquil·litzants:

Prácticamente nadie a mi alrededor supo nunca que bebía, mis copas las apuraba de noche antes de meterme en la cama y jamás, jamás, fui ebrio a trabajar. 
(...)
Conocía los riesgos de la automedicación y que el alcohol producía un síndrome cerebral orgánico. Sabía que estaba pulverizando mi sistema inmune a conciencia. 

De fet la història segueix gairebé fil per randa tot el llarg procés del desenvolupament de la malaltia i les recaigudes, mentre fa palès l'ambient dels centres psiquiàtrics, fins a la seva recuperació.

Yo era una anomalía, y si en otras circunstancias el equipo de psiquiatría me hubiera considerado una oportunidad para estudiar la evolución de un estado atípico, mi condición de neurólogo me convertía en una pseudoamenaza, porque de algún modo multiplicaba la presión sobre ellos.
(...)
En una semana he hablado con cinco médicos que se supone que analizan mi caso.
(...)
“Trastorno bipolar”, reza el alta que han firmado cinco médicos. (…) Cinco médicos para meterme en el cajón de sastre del bipolar. (…) ¿Quién los va a desmentir? ¿Yo?

Serà un temps més tard que descobrirà que el veritable motiu de la seva "bogeria" és un procés conegut com encefalitis autoinmune tal com ell havia sospitat des d'un bon principi. Però per mi el més atractiu del relat, a banda de les peripècies i el patiment del protagonista, és el paral·lelisme que va establint entre la seva evolució personal i professional i la situació social i política de España en general i de Catalunya en particular.

Ara, el "doctor Escobedo" sembla recuperat, ha tornat a la feina, als pacients, a la investigació que li és tan preuada, sempre amb cautela i també amb esperança:

Tras el brote, volver a trabajo fue una conquista impresionante. (...) Necesito que me carbure el cerebro, exigirle que rinda como antes, estimularlo. 

En Jan i en Joan

Vaig estar a la presentació d'aquest llibre de la Tina Vallès a la Llar del Llibre a Sabadell i em vaig sentir molt interessada, entre altres coses, per la senzillesa del relat. Tant bon punt l'han adquirit a la Biblioteca, l'he llegit amb molta delectació. 

És la història tendra i també amb un punt d'amargor, de'n Jan, un nen de gairebé onze anys, que veu com dia a dia, la salut de'n Joan, el seu estimat avi, malalt d'Alzheimer, es va deteriorant, mentre que ell, des de la seva tendra edat ho va assimilant.

En Joan, l'avi, ha estat sempre rellotger i amant dels arbres, ha viscut amb la seva esposa a Vilaverd, on en Jan anava a passar les vacances d'estiu. El nen admira profundament l'avi i li sembla que el seu ofici té quelcom de meravellós. Un dia, els pares de'n Jan li diuen que els avis vindran a viure amb ells, i tot i que per ell això és una bona notícia, en veure l'expressió contreta dels pares endevina que alguna cosa no va a l'hora i s'amoïna pels habitants del poble:

Li agrada dir que Vilaverd anava a l’hora gràcies a ell. I jo me’l crec. Me’l crec i em pregunto si ara que els avis viuen amb nosaltres, al poble són les cinc quan han de ser les cinc o minut a minut van perdent el temps de vista.

Sempre he considerat que l'Alzheimer és una malaltia molt cruel tant pel qui la pateix com pels qui l'envolten, ja siguin parents o amics. Caure en l'oblit i ser-ne conscient, ha de ser difícil d'assimilar, però viure tot aquest procés des del punt de vista d'un nen m'ha semblat a més de innovador, enriquidor:

L’avi ho està oblidant tot poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot el que ha après. Es veu que és una malaltia. 

(...)

Primer serà la memòria. Una altra frase que no sé què vol dir, però que sento que se’m grava per la part de dins de la pell. (...)  Des que els avis viuen amb nosaltres, el que em molesta és el silenci, el silenci que parla quan tots callen, quan l’avi deixa una frase a mitges, quan l’àvia desplega un record damunt la taula, entre les peles de taronja, i ell no el veu. (...) Després de la memòria, em perdré jo.

(...)

Tornant de l’escola, jo devorant l’entrepà i l’avi mirant carrers i arbres, és el moment de fer les preguntes que no sé com fer-li si em mira als ulls. 

(...)

Però no entenc com funciona la seva malaltia, com es perd la memòria, com se’t pot buidar el cap de tot el que has viscut i el que recordes, i necessito respostes. 

(...)

Cada dia és una mica més lent, l’avi. 

(...)

En comptes de desar-ho a la memòria del cap, ho deso a la del cor, que aquesta no se m’esborrarà. 

Però no només l'avi té un paper important en tot aquest relat, també la figura de l'àvia hi té rellevància; ella s'ocupa de la casa, canvia els hàbits, poc saludables, de la família, cuina reposadament, prepara l'entrepà pel berenar del nen i, especialment estima l'avi i de manera callada, pateix amb i per ell:

La cuina de l’avia vol temps, el temps que marquen els rellotges que arregla l’avi. 

(...)

I ja teníem una altra cosa que canviaria amb l’arribada dels avis a casa plat fondo, cullera i pa. 

(...)

Ara al costat dels avis, que es parlen en silenci, agafats de la mà, fins que arribem a casa. 

(...)

Quan els avis s’abracen jo sempre m’hi vull afegir agafant-los per la cintura o ficant-me al mig, entre tots dos, per fer un “entrepà de Jan”.

Aquest cop no puc dir que la història té un final feliç, ja sabem que aquesta és una malaltia que a hores d'ara no té cura, i així en Jan, molt observador, va comprovant que l'avi perd l'interès per tot el que l'envolta, fins i tot pels estimats arbres, que es torna maldestre a l'hora de parar taula, que sovint es queda adormit assegut...

L’avi comença a fugir dels  miralls. El núvol de l’àvia és cada dia una mica menys dolç. La mare es passa el dia parlant-nos a tots amb els ulls fixos en els nostres, repassant les lletres una per una com si s’adrecés a un dels seus pitjors alumnes. El pare mira d’arrencar-nos somriures a tots, no es cansa. 

(...)

L’avi diu que una soca és un arbre amb la memòria al descobert. (...) Seure a la soca, quan ho explica l’avi, és com entrar dins d’un arbre i veure tot el que ell ha vist, aturar el temps i mirar endins, endins seu i teu. 

En Jan observa que a mesura que l'avi empitjora, tota la família té un aspecte gris mentre se'ls van posant els ulls "de vidre". Ell s'hi resisteix, però un cop que el pare finalment li confirma que l'avi no pot recuperar-se, no pot evitar caure en el mateix estat:

Gris, amb els ulls de vidre i el pit ple de ràbia m’he llençat als braços del pare no sé si per pegar-li o per abraçar-lo.