diumenge, 28 de juny de 2015

Bona recomanació

Una de les amables bibliotecàries de la Biblioteca de Ponent a Sabadell, em va recomanar aquest llibre d'un autor per mi desconegut, Emmanuel Carrère. Val a dir que va ser una molt bona recomanació, i que sens cap mena de dubte "reincidiré" amb aquest autor.

És una història breu, d'aquelles que es llegeixen en un tres-i-no-res, però que no et deixen indiferent, que transcorre tot just en tres o quatre dies a tot estirar, en el sí d'unes jornades a la neu, on un grup d'alumnes d'entre vuit i nou anys es troben per a rebre unes classes d'esquí al llarg de quinze dies en el que es preveu que siguin unes plàcides colònies d'hivern.

Nicolàs, amb poc més de vuit anys, és el protagonista, ell pateix de terrors nocturns i enuresi. És molt tímid i amb una baixa autoestima. És clar que quan anem coneixent la seva història personal, anem entenent que tot plegat és conseqüència d'haver crescut en el sí d'una família peculiar on el pare, que treballa com a representant de material quirúrgic i de pròtesis de plàstic, i que es passa la major part del temps viatjant amb el seu cotxe presentant els productes per hospitals, manifesta unes obsessions sempre centrades en grans accidents, segrests, mutilacions, tràfic d'òrgans d'infants...:

Un día, el padre de Nicolas (el nen protagonista) contó una de esas historias de hospital que traía de sus Viajes, la de un niño a quien tenían que practicar un operación inofensiva y que, por un error del anestesista, había salido del quirófano sordo, ciego, mudo y paralítico de manera irreversible.

Fa només un parell d'anys que el Nicolàs amb només sis anys, i la família, van fer un sobtat i sospitós canvi de domicili:

La decisión de abandonar la Ciudad donde pasara su infància se había tomado muy rápidamente, con una precipitación para él incomprensible. Su madre le repetía con vehemente insistència que sería mucho más feliz en el lugar a donde iban, que haría muchos nuevos amigos, pero su nerviosismo, sus arrebatos de ira y de sollozos, su manera de apartar con la mano, como a un enemigo, el mechón de pelo sin brillo que le caía sin cesar en la cara, poco contribuían a que Nicolas creyera sus palabras de consuelo. 

Només arribar a l'alberg sorgeix el primer problema: La bossa amb tota la seva roba i estris de cura personal, a més de l'hule per posar a sobre el matalàs per tal d'evitar que algun "accident" acabés malmetent-lo i descobrint-lo, s'ha quedat al cotxe del pare i el nen es converteix en l'indesitjat centre d'atenció i escarni dels companys.

Per sort, troba un inesperat protector en la figura d'un dels monitors, Patrick, que és la cara oposada del seu pare i gairebé de tota la seva família, doncs és alegre, desimbolt i resolutiu.

Bé, els fets es van precipitant i la trama del relat es va complicant de tal manera que un nen del poble veí desapareix i s'inicia una recerca policial, amb un resultat final que no revelaré, i que es va intuint segons avança el relat i que amb un final no tant sorprenent, com angoixant, acaba amb el breu parèntesi de relativa felicitat de l'angoixat Nicolàs:

En lo sucesivo nadie encontraria palabras para dirigirse a él. Patrick se veía reducido a hacer los mismos miserables gestos que antes, la mano apretándole el hombro, la media sonrisa triste y afectuosa. .. 






dimecres, 24 de juny de 2015

REVOLUCIÓ I ESPERANÇA



Fa força anys vaig viure a Sant Cugat del Vallès, jo havia viscut sempre a Barcelona i ho desconeixia tot o gairebé tot de la meva nova ciutat de residència.

Com em sembla natural i a més curiosa com sóc, aviat em vaig interessar per tot el que feia referència als costums i història de Sant Cugat i el seu entorn. Aleshores s'estava edificant a Bellaterra el que seria la Universitat Autònoma i amb aquest motiu s'havien expropiat, amb unes compensacions que segons deien eren miserables, un munt de terrenys agrícoles que pertanyien a veïns de Sant Cugat, per la qual cosa els pagesos del lloc hi estaven força revoltats i comentaven mil històries, no recollides en cap estudi, entre les quals recordo que deien que malgrat els havien expropiat grans superfícies de terres, s'estava construint a sobre d'un terreny pantanós i que aquest fet tindria greus conseqüències.

També semblava haver-hi un fort moviment assembleari i veïnal que ben aviat em va interessar, amb uns resultats no sempre del tot encoratjadors perquè hi ha moviments que viscuts des de dins, amb les relacions de poder que sovint s'hi estableixen, perden molt del seu atractiu.

Casa meva estava molt a prop del fabulós Monestir i quan des de Òmnium (em sembla recordar) es van organitzar unes jornades per conèixer l'entorn de Sant Cugat i a més tot el referent al Monestir, no hi vaig dubtar gens a inscriure'm.

Potser us semblarà que tot això no ve a tomb amb el tema del llibre, però d'alguna manera el que m'ha empès a recordar-ho és justament perquè hi veig la relació amb el que fa referència a la Memòria Històrica.

Quan ens van fer la visita comentada al Monestir, a banda de destacar tots els aspectes ja molt coneguts del seu magnífic Claustre amb els fabulosos capitells, i també el rosetó que presideix la nau i que, en els primers moments de la Guerra, uns radicals anarquistes volien enderrocar per tal de fer una entrada més àmplia per poder-hi encabir carros i carretes, amb la qual cosa no només s'hauria perdut una gran obra mestra, sinó el que era més que probable, s'hauria enfonsat una bona part de l'edifici. Per sort, algú amb més criteri els hi va fer abandonar la idea.

Però tampoc no era això ben bé al que em volia referir: La visita a l'interior del Monestir ens la va fer un senyor ancià, molt encorbat pel pes dels anys i de la molta història viscuda, i ens va anar relatant amb molta senzillesa, tot un reguitzell d'històries i anècdotes, fins i tot de la conflictiva relació dels antics rectors per unes foteses, o dels domassos que s'hi conservaven.

En aquell moment jo, i molta més gent, l'escoltaven embadalits i com a molt en preníem algun apunt, però el cas és que mai ningú no va fer cap gestió per recollir en una gravació o en un llibre tota l'experiència i els sabers d'aquell home, el nom del qual fins i tot desconec, que a hores d'ara ben segur que ja és mort.

És en aquest sentit que m'ha commogut aquest llibre de'n Jose Maria Solé i Sabaté. Potser no conté grans frases o històries rellevants o més o menys desconegudes; és ja molt el que s'ha escrit al respecte, però té la validesa i la grandesa de recollir uns testimonis reals d'unes persones, poques, d'aquella dissortada època, que encara resten en vida.

Són onze testimonis, dels quals, només em permeto recollir aquí les breus dades dels autors i que tenen el comú la seva avançada edat (algun ja era mort a l'hora de publicar el llibre) i el fet d'haver viscut la guerra. El bàndol o les ideologies aquí ara importen menys, la guerra els va marcar a tot@s i en general, tos van patir el llarg i terrible post franquisme, que en algun cas els va fer reflexionar i fins i tot canviar les seves simpaties inicials:

-          Miquel Siguan Barcelona 1918. Psicòleg
-          Edmon Gimeno i Font Caseres (la Terra Alta), 1923. Geògraf
-          Josep Maria Massons Valls (Alt Camp) 1913. Metge
-          Valeri Fenés Pots (La Noguera) 1919. Mestre
-          Víctor Torres i Pereña Lleida (el Segrià) 1915. Advocat
-          Trini Ballonga Casserres (el Bages) 1924. Obrera
-          Joan Riera. Barcelona, 1912. Empresari.
-          Lluís Molins de Mur. Sabadell (Vallès Occidental) 1911-2006. Pintor
-          Luis Romero. Barcelona, 1916-2009. Escriptor i historiador.
-          Josep Torra. Manresa (el Bages), 1921. Comerciant.
-          Núria Folch i Pi. Barcelona, 1915. Editora [Vídua de Joan Sales]

He volgut recollir només quatre dades que els entrevistats van aportar. Ha estat volgudament que no es corresponguin amb els seus autors ja que m'ha semblat que d'alguna manera recollien un sentiment general de tots els autèntics protagonistes de l'obra:

Cap al desembre del 1938 em vaig passar a les línies enemigues. (...) Una vegada, em vaig quedar sense camisa i una camperola amb qui vaig fer una certa amistat me’n va oferir una que era del seu fill, que estava combatent amb l’exèrcit roig. Ho vaig trobar molt emotiu. 
(...)
A mi el que em va fer sentir distant i molt decebut del franquisme que s’anava estenent pertot arreu va ser veure la persecució de la llengua catalana. Això m’hi va fer sentir contrari. 
(...)
La guerra la vam perdre per culpa de la divisió que hi havia a les esquerres. Es va tenir més en compte allò que ens separava que el que ens havia d’unir, que era l’amor al país. 





dilluns, 22 de juny de 2015

On tot s'acaba



Sóc admiradora de la obra de'n Paul Auster, diria que he llegit tot el que ha publicat si ho he trobat traduït. Tampoc vol dir que tot m'hagi entusiasmat, però amb més o menys encert, sempre li trobo quelcom que em fa gaudir de la lectura.

En aquest cas, EL PAÍS DE LAS ÚLTIMAS COSAS escrit a l'any 1987és un llibret breu, de fàcil lectura, que ens endinsa en una realitat un tant absurda i no del tot ben resolta, però en la seva mateixa absurditat i curiositat resulta sens dubte atraient.

En aquest país, les coses es va esvaint sense cap motiu aparent i el més curiós o potser preocupant, és el que els habitants molt aviat se n'obliden que mai haguessin existit i així, fins i tot els noms queden esborrats de les seves memòries. Edificis sencers de cop i volta s'esmicolen i queden reduïts a una pila de pedres, amb el perill suposat per la gent que hi passa en aquell moment pel lloc, ja que tot succeeix sense cap avís previ i amb l'agreujant que les runes i l'esvoranc poden restar-hi dies i dies en els llocs més insospitats en una ciutat sumida en les tenebres:

No solo desaparecen las coses, sinó que cuando lo hacen, el recuerdo de elles también se desvanece. 

No queda gens explicat el per què els habitants hi van a raure a aquest inhòspit lloc ni tampoc per què no poden fugir, doncs si bé és cert que han desaparegut avions i trens, es podria pensar que quedaria l'opció de marxar caminant, o bé per què en un determinat moment sembla que tota aquesta destrucció no afecta mai a la protagonista de la història, però també és cert que quan s'està gaudint d'una lectura fantàstica com és el cas, també es poden obviar aquests detalls:

El final es solo imaginario, un destino que te inventas para seguir andando, però llega un momento en que adviertes que nunca llegaràs allí. Es probable que tengas que detenerte, però serà solo porque te ha faltado tiempo. Te detienes, però eso no quiere decir que hayas llegado al fin. 

A més de les coses i els edificis o els transports, també el menjar és escàs per raons que semblen obvies, tot i que relativament explicades:

Lo cierto es que si no fuera por el hambre ya no sería capaz de seguir. Hay que acostumbrarse a sobrevivir solo con lo indispensable. Si uno espera poco, se conforma con poco, y cuanto menos necesite, major se sentirà. Esto es lo que la Ciudad le hace a uno, le vuelve los pensamientos del revés, le infunde ganes de vivir y, al mismo tiempo, intenta quitarle la vida. 

Una de les feines més ben pagades són les que es relacionen amb la recollida d'escombraries o els drapaires, la qual cosa m'ha fet pensar en la quantitat d'indigents, o no tant indigents, que enguany es desplacen per les ciutats, empenyen un carret de supermercat tot i remenant els contenidors:

Un recogedor de basura debidamente registrado y con todos los papeles en orden, se gana la vida reuniendo la mayor cantidad de basura posible y llevándola a la central energètica más cercana. Allí pagant tanto por quilo –una cantidad insignificante- y arrojan la basura a los depósitos de procesamiento. El instrumento preferido para transportar la basura es el carro del supermercado. 
(...)
Uno de los Trabajos más rentables de los traperos es despojar a los muertos de sus pertenencias, y muy pocos buscadores de objetos no aprovechan esa oportunidad. 




diumenge, 21 de juny de 2015

ÀNIMA


Confesso que m'ha costat força escriure aquesta entrada i no pas perquè la lectura m'hagi decebut o desagradat, ans al contrari m'ha semblat intensa, dura i colpidora, però el cas és que encara no sé per on començar.

Segurament la part més novedosa del relat ja ha estat comentat en diversos mitjans: Els animals prenen la paraula i ens fan avinent que l'anomenada bestialitat és més pròpia de l'espècie humana que d'ells.

Però sens dubte l'autèntic tema, el "protagonista" no és altre que la Massacre de Sabra i Xatila que va tenir lloc l'any 1982.

El relat tan meticulós i aparentment rigorós que en fa l'autor Wajdi Mouawad, em va fer creure que potser ell n'era un dels pocs supervivents, però consultant la seva biografia que podreu trobar seguint l'enllaç, és evident que les dades no coincideixen .

En una emotiva entrevista que va concedir el febrer del 2014 al diari ARA i que em permeto recomanar-vos, fa, entre d'altres, unes afirmacions que al meu entendre venen a ser un resum del per què de tota la seva creació literària: 

La seva obra mostra la violència extrema. Per què és tan explícit?
Això remet al silenci en què he crescut. Quan era adolescent i feia preguntes als meus pares, ningú em volia respondre o les respostes eren acusacions: “És per culpa dels altres”. Nosaltres sempre érem innocents. Nosaltres, les persones de la nostra comunitat, érem les víctimes, i tots els altres eren els dolents. En vaig desconfiar. I quan, de mica en mica, vaig començar a entendre coses, em va fer una ràbia terrible i vaig voler mostrar-ho tot, precisament perquè m’havien amagat una veritat que feia equívoca la meva relació amb el món. Crec que a la meva història li cal visió. Ara bé, no crec que es tracti d’un exorcisme, si més no, no pas conscientment.

I centrat-me en l'obra, només un petit recull que a mode de referència us pot ajudar a engrescar-vos en la seva lectura.

En la veu d'un dels soldats que van participar activament en la matança:

Sabra i Shatila havia de ser una obra mestra. Volíem aniquilar tots els palestins perquè eren la causa de la desgràcia del nostre poble i del nostre país, perquè odien els cristians. (...) Matàvem lentament, per fer patir. Miràvem a veure qui podia matar més lentament. Els palestins eren com instruments de música a les nostres mans i cadascun de nosaltres intentava treure’n una nota de dolor que encara no haguéssim sentit mai. El jueus ens donaven el material. Ens feien llum. Era com una pel·lícula a càmera lenta. 

I la pregunta del que en va ser una víctima innocent: 

N’hi va haver que s’hi van oposar? N’hi va haver que pensessin en la paraula de Crist que duien tatuat al pit? N’hi va haver que van mirar d’interposar-se davant dels seus germans d’armes, dels seus amics? 

En acabar la lectura no he pogut evitar pensar que es diu que l'ànima pesa vint-i-un grams, que és el pes que perdem en el moment de la nostra mort. Els assassins arriben a perdre la consciència d'aquest suposat pes de la seva ànima, i el mateix protagonista, que quan era encara un infant va ser enterrat en vida durant llargues hores, al costat dels cossos mutilats de la seva família i també dels cavalls de la propietat, pot arribar a copsar aquest pes  i la seva pèrdua en esbrinar i assumir la veritat dels seus orígens:

Crido perquè no pots ni imaginar-te tot el que crida dins meu, tots els que criden a través meu, i si els sentissis, si sentissis la suma de silencis plens de sang, d’humans i d’animals plegats, t’evaporaries, t’assecaries. 
(...)
Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s'obstina a silenciar-lo.  

UK silent on Sabra Shatila massacre


dijous, 11 de juny de 2015

La cultura de la mort

No descobriré res si dic que en general a tothom ( o a molts) ens costa pensar en la mort i encara molt més parlar-ne, si més no en la cultura occidental aquest és un tema que podem considerar tabú tot i tenir-ne la certesa de què a tots ens ha d'arribar.

Al capdavall, la mort continua essent un enigma per a la humanitat del segle XXI. (...) En les societats occidentalitzades, l’obsessió per amagar-la, esquivar el dol i dissimular els seus efectes ha desembocat en una situació paradoxal caracteritzada pel fet que els difunts no troben el seu lloc i poden acabar constituint una obsessió per als seus supervivents. 
(...)
La no-acceptació de la finitud i la basarda d’allò que pot o no haver-hi després de la mort són, més que no pas el fet mateix del traspàs, les dues coses que més profundament ens angoixen, sumades naturalment a la por al sofriment i a la devastació d’una llarga lluita contra l’inevitable, que sovint segueix a la decadència de la vellesa. 

En aquest llibre, Ernest Benach  i Miquel Pueyo, fan un recorregut per la cultura de la mort des de l'Edat Mitjana fins als temps actuals i és així que aporten una molt interessant reflexió vers tot el que suposa el rastre digital del nostre possible pas per les diferents xarxes socials.

Seria interessant que dediquéssim almenys uns minuts a pensar en tot allò que passarà amb la nostra identitat digital, després de la nostra mort. (...) No prendre cap decisió és legítim, sens dubte, sempre que estiguem disposats a acceptar que això pot causar decepcions o sorpreses als nostres supervivents. 

Una cosa que sí em preocupa és deixar massa feina després del meu traspàs, ja prou que hi ha amb el disgust, que suposo, per a sobre haver d'efectuar tràmits i més tràmits. Sortosament ara hi ha diverses possibilitats que permeten alleugerir un tant tot aquest tràfec, com pot ser deixar establert amb un testament vital, per exemple, la voluntat de ser incinerat, fer donació d'òrgans o de deixar el cos a la ciència. Si bé em sembla convenient facilitar tots aquests tràmits als familiars així com els relacionats amb els escassos bens de què disposem, amb un testament, no em plantejo pas la necessitat d'ocupar-me o preocupar-me pel meu rastre digital. Tal com deia en la última escena el protagonista de "Allò que el vent s'endugué": "Francament, tant se me'n dona"

Quan era petita, i suposo que la majoria d'adults uns mica grans, recordem aquells rebuts que es pagaven mensualment a qualsevol companyia d'assegurances, a casa meva era "Ocaso", que col·loquialment anomenàvem "els morts". Crec recordar que s'havia de donar avís de la defunció i segons la quota que s'abonava ells s'encarregaven dels recordatoris, en els que havies de triar el text, i del nínxol i la caixa, moment el qual entrava una mena de mercadeig perquè sempre resultava que estaves pagant per una caixa molt senzilla i et presentaven un catàleg de caixes més sumptuoses. En moments de commoció, molts eren els qui cedien a pagar diferències sucoses per ampliar els serveis: Que si més cotxes, corones més ostentoses, potser misses, fins i tot per una ubicació o una alçada més convenient del nínxol...

Quan algú mor, la seva identitat desapareix i hi ha un seguit de formalismes que cal complir. Des d’aquest punt de vista, el negoci de les funeràries sempre ha estat un dels més solvents. 

Jo, ho reconec, sóc molt crítica amb aquestes i d'altres sumptuositats, i quan visito algun cementiri, cosa que trobo interessant, a banda d'admirar el valor arquitectònic i artístic d'algunes sepultures, reflexiono vers la vanitat i banalitat d'alguns humans que volen demostrar la seva superioritat econòmica i/o social fins i tot després de la mort.

A poc a poc –i sobretot entre els segles XV i XVIII- els poderosos i també alguns burgesos rics van recaure en una eloqüència epigràfica, monumental i escultòrica que va convertir les esglésies i catedrals en museus on els jacents o orants esperaven la resurrecció, sovint en capelles reservades als morts i vius d’una mateixa família. 

I reprenent el fil del que es refereix al rastre virtual, tema del qual francament jo no hi havia pensat abans, torno a repetir que a hores d'ara, prenc l'opció de desentendre'm, ja que... Al capdavall, cada ésser humà no és més que una ameba en un planeta en evolució al qual encara li queden 6.000 milions d’anys de corda. 

diumenge, 7 de juny de 2015

AVIS I AVIES

Em permetré començar aquest escrit amb una història personal, o més aviat, amb el record d'una història que la mare m'havia contat molts cops i que es refereix als meus avis materns.

És molt poc el que conec dels meus avis, quan jo vaig néixer eren morts tots quatre, tant els materns com els paterns i no en conservo ni tan sols cap fotografia.

En el cas que em refereixo, només puc parlar de records d'uns relats en els que segur la mare, una somniadora malgrat tot el que li va tocar viure i patir,  hi va posar una bona dosi de imaginació o fantasia, però ara jo contaré la història tal i com me la va transmetre.

Els avis van néixer a Múrcia, no sé l'any, però si compto que la mare ho va fer a l'any 1917 a Barcelona, puc suposar que ells eren nascuts abans del 1900.

De ben jovenets es van conèixer i es van enamorar, però, ai las! els pares no ho veien amb bons ulls i en especial els d'ella que ja havien concertat o aparaulat un matrimoni amb el fill d'alguna família coneguda que estimaven més convenient.

Per superar aquesta adversitat, els dos joves van decidir agosaradament, fugir i així van arribar a Barcelona. Però que ningú no es pensi que la seva intenció era viure plegats, no, ell va trobar feina primer com a mosso i més tard com a guàrdia d'assalt i ella es va posar a servir fins que van poder estalviar per casar-se. Naturalment de les respectives families mai més no en van saber res.

Van tenir tres fills, dues noies i un noi. Només l'avia i la que seria la meva mare van sobreviure a la guerra, la germana petita va patir una malaltia comú, però a causa de les difícils condicions d'una Barcelona contínuament bombardejada va morir, i el noi va desaparèixer mentre lluitava per la República i mai més no en van saber res d'ell. Tot fa suposar que el seu cos, com molts altres, es troba abandonat en algun marge.

També l'avi va morir durant la guerra, així que, ja veieu, una història d'amor, possiblement una mica amanida amb retocs novel·lescs, però amb un final cert i tràgic.

L'avia a poc temps d'acabada la guerra també va morir, tot fa pensar que el patiment i el dolor la van superar.

En Vicenç Villatoro ens narra la història del seu avi patern: Vicente Villatoro Porcel nascut a Castro el 1889  i que va morir a Terrassa el 1977, i ho fa tant per homenatjar-lo com per reivindicar els seus orígens.

Potser quan fem cinquanta anys necessitem fer un mite de les nostres arrels. Mitificar és inventar, però no pas inventar del tot. És engrandir, solemnitzar, convertir les coses en transcendents. 

També ens parla de la guerra, de les morts, de les venjances... El seu avi Vicente, igual que la meva família va estar al bàndol dels perdedors de la guerra i des de Castro va patir persecució i presó, i repressió... 

Feien llistes, doncs a Castro. (...) Els vencedors anaven fent els seus informes abans fins i tot de ser ben bé vencedors. (...) Ho van escriure ben aviat, amb la memòria fresca, no fos cas que s’oblidés. (...) La guerra encara no s’havia acabat i ja posaven els fonaments de la victòria. És a dir, de la venjança. 
(...)
Res del que va passar en aquells temps, ni les fugides ni les revenges ni les felicitats precàries, no s’entén sense el terror. No la por, el terror. Més enllà de la por. La por és racional, pot ser silenciosa, quieta. El terror et descentra, et treu de tu mateix, com un esclat. Et fa perdre la raó.
(...)
Castro estava ple, la gent s’hi havia d’encabir en poc espai, brutícia, gentada, malaltia, soroll. S’hi passava gana, tot era escàs, tot s’aprofitava o s’havia d’aconseguir de sota mà. Hi havia por, encara mataven gent, els qui manaven volien que es notés, arbitraris, prepotents, alguns de cruels, massa poder emborratxa, el poder sobre la vida i la mort. 


...i des de Castro, l'avi Vicente, va patir persecució i presó, i repressió i un dia va decidir marxar. 

No és un home que va a Terrassa, és un home que se’n va de Castro.

divendres, 5 de juny de 2015

EL DIABLE I L'HOME JUST

El protagonista de "EL DIABLE I L’HOME JUST" de'n  Jordi Coca, gairebé el podríem qualificar com un pobre diable que tot i que en una època no massa llunyana, ha estat un psiquiatre amb certa nomenada i clientela amb molta solvència econòmica, en l'actualitat es veu immers en una tràgica i irreparable solitud i es dedica a escriure llargues missives carregades de dolor i ira adreçades a la seva dona que l'ha abandonat i a algun amic, o no tant amic, sense ni tan sols estar-ne segur que les missives són enviades, o que les adreces són les correctes:

 Potser en conjunt les cartes que he fet fins ara són exagerades i contradictòries, però per a mi han estat i són un bàlsam.
(...)
Sé que quan t’arribi aquesta carta la miraràs estranyat i dubtaràs si l’has d’obrir o no. I sé que l’obriràs i que en llegir el que t’he escrit pensaràs que he perdut el seny. 

I al mateix temps que va redactant cartes i més cartes injurioses  i incoherents, reflexiona vers la seva dissort que vol atribuir a una força maligna coneguda com a Mefistófil, Satanás, Lluzifer, Belzebú... com sigui que el vulguem anomenar, però que en definitiva tot esdevé una reflexió vers el mal.

Són encontres, trobades [suposadament amb el diable], i estic per dir-te que en un cert sentit fins i tot es podria parlar de reconciliació (...) Passi el que passi, esdevingui el que esdevingui, el que compta es com ens afecta a cadascú de nosaltres el bé i el mal. 
(...)
Segons com, em sembla que el diable era cordial i que parlàvem del passat, del bé que ens anava la vida abans que ell ens advertís del canvi. Era com si volgués fer un repàs per estar carregat de raó en anunciar-me que els bons temps s’havien acabat. 
(...)
He vist el monstre a indrets diferents i em consta que habita la Terra sencera, i potser fins i tot podria ser que les seves contraccions empenyessin la rotació del planeta.

No és del tot cert que el protagonista sigui un home just, tal com vol indicar el títol, més aviat ell, en el seu exercici d'auto-compassió, pretén sentir-s'hi identificat:

Senzillament et dic que no puc acceptar la culpa com una base del meu comportament. M’he passat anys aconduint els pacients  [Ha estat un psiquiatre amb un cert èxit professional] cap a la idea que no s’havien de sentir culpables, que podien admetre els seus errors i que això no els havia de turmentar, que tenien l’obligació –és un mot que no m’agrada- de viure. 

En el seu deliri, arriba a acusar la seva dona de ser-ne la manifestació del diable:

No hi ha dubte: tu ets el diable. Ets tu qui va enterbolir la senyora Fuster fins a precipitar-la sota del vehicle que li va provocar la mort. [D'alguna manera un fet que va ser l'inici de la seva decadència]

Simplificant un tant, podríem afirmar que en el fons és la història d'una decadència personal i professional i una gran, absoluta i irremeiable solitud, en part per no saber o no voler acceptar la part de responsabilitat que li correspon en tot plegat.

D’acord, fixa’t on he arribat: diré el mateix que el príncep [Personatge de L’idiota] “Probablement tinc culpa en tot... no sé ben bé com... però indubtablement tinc culpa”
(...)
I basculo entre la culpa i la innocència

dimarts, 2 de juny de 2015

Les coses invisibles




Primera obra de'n Ramon Tolosa, en què  a partir del anàlisi de la fotografia d’un accident de trànsit, ens va desgranant la vida de tots els protagonistes, anònims fins aleshores, que hi apareixen.

Amb un inici al meu entendre molt original i un final enllaçant, gairebé repetint, el primer a la mateixa alçada.

Val a dir que confio que segueixi publicant.

En cada capítol ens narra un fragment de la vida de cada un dels protagonistes que hi apareixen a la fotografia i encara una mica més enllà, però abans, el primer, on ja ens fa ben evident quin serà el final de la història. 
Tot sembla indicar que hi ha algú que al mateix temps que observa la fotografia dels fets, ens va desvetllant tots els detalls, fins i tot els que d'antuvi poden semblar més insignificants. Amb el desenllaç quedarà aclarit.

FINAL
Primer poseu-hi els sorolls de fons. No puc evitar sentir-los cada vegada que veig el diari obert per la mateixa plana, o quan algun record em transporta a aquell instant. 

I comencem a conèixer les diferents circumstàncies que han dut aquest grup de persones a trobar-se a la mateixa hora en la mateixa cantonada:

SILENCI
En Manel era un home gros de mides i magre de paraules.

Però aquest, conductor d'un camió directament implicat en l'accident, en trobar-se amb alguna situació estressant pateix d'uns violents i incontrolats atacs d'ira que sempre tenen el mateix preludi:

I una glopada de sang. I el cervell empetitit. I els ulls inflamats dins de les òrbites. I el pit oprimit reclamant oxigen.

DUES ROSES: Ara coneixem en Lluis, el conductor de l’autocar que tot i intentar-ho, no pot frenar a temps i fa que el cotxe que li ha sortit al pas s'encasti contra uns contenidors acabant amb la vida dels dos amics.

AMICS: Malgrat les aparences, no es tracta de dos autèntics amics, entre ells existeix una relació conflictiva de dominació. Sens cap tipus de dubte són els autèntics responsables del desgraciat accident.

BOMBOLLES:
Un avi malalt que precisa l'atenció continuada a causa de la seva pèrdua de memòria i desorientació i amb un secret que només uns moments abans que s'esdevingui la tragèdia, mig revelarà a la seva filla Júlia. No serà pas ell un dels implicats en l'accident, però un cúmul de casualitats farà que l'assistenta ho sigui.

La malaltia del seu pare havia sotragat el passat –el passat de tots-, i el passat feia ferum de passat. (...). 
I com cada darrer dijous de cada mes de feia molt de temps, la Júlia va desitjar no anar-hi més. 
(...)
Temps que passa sense que passi res, temps perdut, més cotxes. Vermell. 

UN METRE MÉS ENLLÀ

I de sobte una frenada esgarrifosa que em va fer emmudir. I una altra, pràcticament a la vegada. I encara una altra. I per sobre de totes tres, un clàxon greu i potent... (...) Vaig arronsar les espatlles per protegir-me de no sabia què, i vaig tancar els ulls. Vaig fer l’intent de girar-me, però no va passar d’un gest imperceptible. 

Tot plegat per un sol metre de diferència. Una vida esgarriada.

TEMPS 

I tornem-hi: Poseu els sorolls de fons. No puc evitar...