El pa de cada dia

Una història autobiogràfica senzilla i dura que de ben segur voldríem considerar antiga, però que és pràcticament actual.

Per si ens podia generar algun dubte, en la mateixa introducció es clarifica la autenticitat del relat: 

“El pa de cada dia” és una novel·la autobiogràfica, de fets reals, on l’autor no s’està de descriure’ls com els ha viscut: un nen, a la recerca d’un lloc en la vida a través d’un camí de difícil aprenentatge

(...) 

El Rif, i els anys quaranta, marcaran la psicologia d’un orfe voluntari que fuig de la crueltat de son pare, i s’obre pas en un món governat per la violència, la prostitució, la droga, i també per la impotència, la dominació política, la por, l’opressió, i on farà de tot.

Vull fer especial esment insistint en aquest paràgraf: 

...un nen, a la recerca d’un lloc en la vida a través d’un camí de difícil aprenentatge.

I segueixo amb un petit recull de les seves observacions, a partir que el pare decideix que han de marxar per tractar de subsistir en un altre lloc:

El camí de l’exili el férem a peu. (...) A Tànger no vaig veure tant de pa com m’havia promès ma mare. 

(...)

Mon pare tornava totes les vesprades malhumorat. Vivien en una sola cambra. (...) Mon pare, sens dubte, era una bèstia. 

(...)

Vaig deixar de jugar.

(...)

Em quedava a casa per tenir cura de la meva germana Arhimu. Sabia com fer-la riure, però no sabia com fer que deixara de plorar.

No oblidem que és encara un nen el qui ens parla, però tot i això...:

Mon pare em va trobar feina en un cafè nacional en el mateix barri.

(...)

Jo treballava des de les sis del matí fins després de la mitja nit.

(...)

Me’n vaig anar a trobar un altre treball en la fàbrica de terrissa. Feia el mateix que quan portava el carret de mà vuit o nou hores diàries. Aquesta vegada, però, era jo qui cobrava el meu sou.

(...)

Vaig deixar el treball de la terrissa i em vaig comprar una caixa de netejar sabates,

I la vida continua i l'encara nen va adquirint més i més responsabilitats familiars:

Ajudava ma mare en la venda de verdures i fruites. 

(...)

Els plaers del cos em divertien,

(...)

La gent aquesta que coneixia mon pare encara tenia més fam que nosaltres. ¡Quin fàstic de viatge, el viatge de la fam!.

I el que havia de ser un viatge gairebé iniciàtic, resulta no ser res més que un continu canvi de feines a quina més desastrosa, i viatjant d'un poble a l'altre sense un destí previsible ni un futur esperançador: 

De camí de tornada a Tetuan vaig pensar on em quedaria. Orà era un bell exili i Tetuan un bell presidi. 

Quan vaig arribar a Tetuan estava segur que no tornaria a Orà. 

(...)

No m’agradava que la gent se’m compadira, ni els homes ni les dones.

(...)

Moltes vegades mon pare em sorprenia en el carrer i m’agafava pel darrere, de la camisa, m’entortolligava el braç darrere l’esquena amb una mà i amb l’altra m’inflava a colps i m’acovardia fins que em feia sagnar.

El viatge amb el pare a la recerca d'alguna feina estable, només ha aconseguit empitjorar la situació.

De retorn a casa, alguna cosa sembla poder encarrilar-se en el bon camí. Tot plegat és una percepció enganyosa, si més no, en el que es refereix a la relació amb el pare:

Els veïns em reconciliaren amb el meu pare. (...) La nit era tot el que jo tenia, mentre que el dia el passava en la paradeta de ma mare.

(...)

La meua estima vers ma mare es barrejava amb l’odi que sentia per mon pare.

La crueltat de la vida que duu no és prou motiu per fer-li desentendre's de les pulsions del seu cos d'adolescent.

És així que en l'aspecte sexual, va temptejant sense ser-ne massa conscient de res que no fos la satisfacció momentània del desig:

Era al voltant de la una, passat el migdia, quan vaig baixar al port. Anava descalç. Estava molt cansat.

(...)

Un jove més fort que jo em foté un puntelló i un colp al tòs, però jo em vaig quedar allí, tossut.

(...)

En poc més de cinc minuts et xuclen la verga i et donen cinquanta pessetes.

Els pocs diners que aconsegueix arreplegar prestant-se a exercir la prostitució, acaba perdent-los en el joc:

Havia perdut fins l’últim cèntim en el joc. (...) Eren al voltant de dos quarts d’una del migdia quan Al-Kabdani em va deixar cinc pessetes.

(...)

Vaig pensar en la mort. L’amor sempre em fa pensar en la mort.

I, pràcticament de manera inevitable, deriva la seva miserable vida cap a la delinqüència:

Vaig muntar amb els tres traginers, dos joves i un vell que conduïa el cotxe. Jo era el més jove.

(...)

Era un nou periple de la meua vida que començava en aquella matinada.

I d'alguna manera, gairebé sense ni adonar-se, la seva vida fa un tomb positiu, en el moment gairebé inesperat, que decideix aprendre a llegir. 

No oblidem pas, que el relat és autobiogràfic:

Una vesprada vaig anar al cafè. 

(...)

Al matí, quant tornava del port, vaig anar a una llibreria del barri vell i vaig comprar un llibre per aprendre els inicis de la lectura i l’escriptura de l’àrab.

 

Però jo dic: la vida s’origina a partir de la mort. 

S’origina de la putrefacció i de la descomposició. 

S’origina en els ventres famolencs 

i en la dura existència dels que viuen del pa de cada dia.  

(Mohamed Xukri). Tànger, 17-5-82. 12

 

 

El pa de cada dia

Mohamed Xukri

Traducció Isaïes Minetto

205 pàgines