L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Una història de la que aviat sabrem el què, però no el com ni el per què i que pràcticament comença amb una frase enigmàtica: 

Tant se val el començament, el final és el mateix: una reixa que tapa una finestra amb quadrats de la mida de dues ungles del dit gros. 

Parlem de l'Esme, que molt aviat demostrarà no respectar les "regles" que marca el protocol d'una família benestant, amb una mainadera rígida i intransigent:

La senyoreta Evans explica a la mare que l’Esme ha tornat a escapolir-se, que és una nena impossible, malcreient, intractable, una mentidera... 

Però el cert és que la Maggie, l'autora, no comença ben bé aquí el relat, sinó molts anys més tard i ho fa en boca de l'Iris, una neboda-neta de l'Esme que ens comenta que la seva àvia...: L’àvia viu en el món de l’Alzheimer. i aquest és un detall important pel desenvolupament de la història.

Ara l'Iris ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se d'una anciana ingressada en un psiquiàtric, de la qual no en tenia coneixement:

¿Què vols dir, que ningú no n’ha sentit a parlar mai? ¿Ni tu, ni la teva mare, ni ningú? (...) El pare estava totalment convençut que la iaia era filla única. (...) La iaia té una germana que encara és viva. En un manicomi. 

Arribats a aquest punt, ja es pot intuir que la història promet. I ara sí, segueixo perquè l'Iris decideix fer-se càrrec de la seva tia-àvia i poc a poc gràcies a ella, anem esbrinant el què va passar fa tants anys:

Quan l’Iris arriba a Cauldstone, l’assistenta social, l’assistenta clau o el que sigui, l’espera al vestíbul. 

I, contràriament al que aconsellaria el sentit comú o la prudència, decideix endur-se l'Esme a casa, que per cert, sembla que ella coneix força bé:

L’Iris deixa la bossa de l’Esme a terra, al costat del llit de la cambra de mals endreços. Gairebé no es pot creure que tot allò li estigui passant a ella.

I els records comencen a aflorar:

Tots nosaltres, pensa l’Esme, no som més que recipients a través dels quals passen les identitats. 

(...)

L’Esme sempre espanta la gent. Això fa temps que ho sap. 

(...)

Li deien la Cabra Boja. 

(...)

“Té setze anys”. És la primera cosa que veu. (...)“Els pares informen que l’han trobada ballant davant un mirall, guarnida amb els vestits de la mare”.

(...) 

Ella no està pas malalta. Sap del cert que no ho està. 

Aviat hem conegut el com va passar tot, i el què és evident des del moment que la trobem reclosa en un psiquiàtric o manicomi com l'anomena l'Iris, però el per què no serà fins molt més endavant que el descobrirem, i tant bon punt ho fem també coneixerem el final un tant sorprenent, però justificat de tota la història:

La deixarem preciosa, l’enviarem al ball i -aixeca el raspall i el passa enèrgicament pels cabell de l’Esme- ens la traurem de sobre casant-la amb el fill dels Dalziel. 

(...)

Era una sensació ben curiosa. Una boca fregava la seva, la premia, els braços del noi l’estrenyien. 

(...)

“dementia praecox”, és el que van dir que tenia ella. (...) Avui dia, continuava l’article, tothom diu “esquizofrènia”. 

No acceptar les rígides normes, ser alegre i divertida, curiosa, espontània... era quelcom imperdonable a la seva època i en determinades famílies. Li exigien que fos "normal" com si aquest terme volgués dir quelcom:

Normal, normal, normal, és la paraula que es repeteix com en un encanteri mentre fa cap al seu llit i s’hi asseu com una bona noia. 

 

 

 

L’estranya desaparició d’Esme Lennox

Maggie O’Farrell

Traducció de Josep Alemany

259 pàgines

 

Una dedicatòria

Vaig llegir la ressenya de "Disset pianos" de'n Ramon Solsona i em vaig sentir interessada. Comprovat que en podia disposar a la Biblioteca del barri, m'hi vaig adreçar i ahir mateix vaig començar la lectura.

Serà més endavant que comenti el contingut de la història, però avui vull parlar d'una agradable sorpresa, la que em vaig endur en obrir el llibre i trobar-me amb una insòlita dedicatòria que a continuació transcric:

Als presoners polítics,

als exiliats,

als ferits,

a les famílies afectades,

al miler d'encausats i investigats,

als més de dos-cents càrrecs destituïts,

als organismes intervinguts,

a les entitats escorcollades,

als mitjans amenaçats,

als professionals censurats,

als acomiadats i als vetats

per les empreses periodístiques,

als mestres i professors denunciats,

als activistes perseguits

i a totes les víctimes de la repressió

exercida per l'estat espanyol

contra Catalunya

durant els mesos que va durar

la redacció d'aquesta novel·la.

Com he dit tot just he començat a llegir-la. Ja en parlarem.

La data de publicació de la primera edició és el febrer de 2019 i l'editorial Proa.

 

La sociedad del espectáculo

Lourdes. Setembre 2020

Fa ja més d'un any que el vaig llegir. Em va causar molt bona impressió, el vaig gaudir, tot i la dificultat evident de pretendre "entendre" els plantejaments filosòfics.

Sóc del tot incapaç de fer una ressenya mínimament encertada o profitosa, però intentaré donar quatre pinzellades per si us ajuda a decidir-vos a llegir-lo:

Pel que he esbrinat, l'autor, en Guy Debord, nascut el 1931, fou un filòsof revolucionari, compromès, alcohòlic i bohemi que el 1994 patint d'una malaltia inguarible, es va suïcidar.

Guy Debord, un prototipo del personaje maldito, de formación heterodoxa y autodidacta, que había nacido en París el día de los Santos Inocentes de 1931. 

(...)

Las posiciones de Debord son claramente pioneras con respecto a lo que luego se convertirá en un tema explotado hasta la banalidad por los intelectuales de izquierda (y de derecha, si los hay).

(...)

Él confiesa haberla escrito con la única intención de molestar a la sociedad del espectáculo, y Mayo del 68 es una herida notable causada a dicha sociedad que, en parte, constituye la medida de su éxito práctico. 

Algunes afirmacions que sens dubte, conviden a la reflexió:

¿No es locura luchar por tener cada vez más ratos libres si luego no sabemos qué hacer con ellos y necesitamos toda una industria -la del “show business”, el negocio del espectáculo- que nos ayude onerosamente a pasar el rato?

(...)

El espectáculo se presenta como una enorme positividad indiscutible e inaccesible. No dice más que esto: “lo que aparece es bueno, lo bueno es lo que aparece”.

(...)

Es lo contrario del diálogo. El espectáculo se construye allí donde hay representación independiente. 

(...)

Cada nueva mentira de la publicidad es asimismo un desengaño con respecto a la mentira anterior.

En referència a l'anarquisme comenta:

El anarquismo es una negación todavía ideológica del Estado y de las clases sociales, es decir de las propias condiciones sociales de la ideología separada. Es la ideología de la libertad pura, que todo lo iguala y que descarta totalmente la idea de un revés histórico.

(...)

En 1936, el anarquismo dirigió realmente una revolución social y lideró el esbozo de poder proletario más completo que jamás se haya producido.

Lourdes. Setembre 2020

I acabo recollint una de les seves frases contundents:

La ideología es la base del pensamiento de una sociedad de clases en el transcurso conflictivo de la historia. 

La sociedad del espectáculo

Autor: Guy Debord

Traductor: Donald Nicholson-Smith

Pàgines 154

Barrio Chino

Vaig néixer i vaig viure durant 21 anys al Carrer del Carme, just a un pas (un carrer) del que es va conèixer com a Barrio Chino.

En aquest espai del Carrer del Carme que ara forma part de la Rambla del Raval, hi havia casa meva. Era al número 100

 

Algun cop havia sentit parlar.ne a casa, en veu baixa, com tot el que es parlava aleshores, de putes (no deien pas prostitutes) i macarres; també em tenien prohibit de passejar més enllà del carrer de l'Hospital, però, com de costum, no aclarien el per què, per la qual cosa jo frissava per anar a tafanejar sempre que podia.

A mi el barri m'agradava, tot i els conflictes, tot i la manca de llibertats, tot i l'escassetat, anar a buscar aigua a la font de la Plaça del Padró era un entreteniment pels adolescents que aprofitàvem per fer aquelles rialletes, aquelles empentetes, aquells deixar anar les mans mig dissimuladament... Tot innocència amb un pessic de picardia.

Quan vaig néixer li dèiem "Plaza del Padró"

La font de la Plaça del Pedró al 2013. 

Però és clar, hi havia tota l'altra part gens divertida, la de la misèria, la fam, la precarietat, la prostitució, la delinqüència... que pel que sabem ja venia de molt lluny en el temps:

El Raval de 1900, en especial de la calle Hospital para abajo (…) Había de todo: bailes, cafés concierto, cafés de camareras, restaurantes, bares, tabernas, casas de prostitución… (…) en el barrio de las Drassanes se vivía en plena calle porque la gente no cabía en los pisos. En éstos se acumulaban, en condiciones muchas veces espantosas, familias de braceros venidos de todas las regiones de España. Los salarios bajos y los elevados precios de los alquileres motivaban que en una vivienda de reducidas dimensiones se alojaran más de una familia, realquilados, y hasta gente de paso. (…) Las casas de dormir, muchas de las cuales ostentaban el título de fondas, paradores o posadas, se denunciaban por el terrible hedor que desprendían. 

(...)

La prostitución, el gran negocio del Raval, está reglamentada en Barcelona desde el año 1863.

(...) 

En 1915 en muchos cabarets barceloneses se podía adquirir cocaína, morfina y otras drogas tóxicas, sin que las autoridades intervinieran para nada. La venta era libre. 

Deixant una mica de banda els fets històrics, em centro en el que era el Barrio Chino de la postguerra i avanço uns anys:

El año 1936 iba a marcar el principio del fin del Barrio Chino. La fatídica guerra civil española sólo acabó de remachar un proceso iniciado sin su concurso. 

(...) 

El Barrio Chino, inmerso en una miseria espeluznante, quedaba aislado. La postguerra y las nuevas tendencias le asestaban un golpe casi mortal. 

(...)

En el Barrio Chino se daban cita la miseria de la inmigración y la miseria de la delincuencia.

(...)

La prostitución de menores estaba muy extendida. En casi todas las calles del Barrio Chino circulaban chicas de quince o dieciséis años a la caza de parroquianos. 

M'ha sorprès l'afirmació que l'autor fa i que recullo a continuació, potser perquè d'homosexualitat, com de tantes altres coses, no se'n parlava obertament,  tot i que tinc algun record una mica confús d'haver-ne conegut algun entre el meu grup (la colla) d'adolescència:

En el Barrio Chino la homosexualidad siempre encontró un ambiente permisivo, incluso hasta acogedor. 

I no puc acabar aquest recull sense el record del que va significar pel barri, no només "El Chino", sinó una mica més enllà, l'arribada de "La sexta flota". Malgrat que en cert sentit alguns locals dels que es coneixien com "d'alterne", és a dir, prostíbuls i tavernes, van aprofitar-se del descontrol econòmic dels mariners embriagats, igual que per algunes prostitutes, que en principi van viure una mica més folgadament, no va ser tot positiu:

El 9 de enero de 1951 la Rambla ofrecía un aspecto inusual: era el pueblo barcelonés que, en masa, se dirigía al puerto para contemplar la llegada de los navíos de la Sexta Flota americana. (…) Las prostitutas creían estar asistiendo a un inesperado y maravilloso milagro.

(...)

En 1973 la droga más extendida y popular en Barcelona era el hachís, fácilmente adquirible en determinados puntos del Barrio Chino o en la Plaza Reial y alrededores.

(...)

En febrero de 1981 la policía detectaba la existencia de una organización mafiosa 

(…) 

En junio de 1982, según fuentes policiales, la adicción a la heroína provocaba más del 60% de los atracos. 

Al 2013, els veïns del Carrer de l'Hospital reivindicaven un barri digne

El Barrio Chino ya no existe: éste es un hecho indiscutible (…) Los que vivieron y conocieron el Barrio Chino de la década de 1920, hablaban de decadencia antes de la guerra civil. En la década de los cuarenta el barrio había perdido demasiadas señales de identidad para seguir ostentando un nombre que encerraba tantas connotaciones, una opinión que no fue compartida por todo el mundo.

 

Historia y Leyenda del BARRIO CHINO 1900-1992

Paco Vila

Fotografies del meu arxiu particular: 2013

L'infern d'Argelers: Crist de 200.000 braços.

Del Pròleg d'en Francesc Vallverdú: Barcelona, febrer de 1974:  

El dia 8 de febrer de 1939, Agustí Bartra -aleshores novell escriptor de trenta anys, amb dos llibres al carrer, un de contes i l’altre de poesia- passava la frontera de França, un de tants en l’allau dels derrotats. El seu grup va ser enviat per les autoritats franceses al poc hospitalari camp de Saint-Cyprien (...) d’on escaparia al cap d’uns quants dies amb el seu amic Tarrés. La fugida els va durar poc: a Perpinyà van ser identificats i tramesos al camp d’Argelers, on Bartra retrobà amics i féu noves coneixences.

Costa Brava

19 octubre 2016

No es tracta només del relat de les dures condicions dels camps de refugiats, dels que se'n coneixen diverses versions; és Argelers, ni més ni menys Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No, hi ha fusta. (...) on uns 100.000 refugiats, soldats republicans, els perdedors, van malviure: Entre els records i el futur, només el no-res de la sorra, i el mar no era més que una presència i una invitació impossible a la llibertat. La lluna i el sol,, la pluja i el vent, les gavines durant el dia i les constel·lacions durant la nit, eren per a aquells homes com uns testimonis formidables i naturals.(...) No hi havia demà. El futur no existia. (...) En veritat, només existia el passat, i el que s’havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d’una resurrecció. o potser fora més encertat parlar de què van mal morir: A la sorra de Ningú no es naixia a cap temps: hom moria seqüències de moments que s’alçaven en un absurd espai des d’on solament els més afortunats podien mirar l’esperança per damunt de llurs espatlles. 

Un nombrós grup de persones que van resistir entre la sorra i el mar, sense cap aixopluc, sense compassió, i dels que només ha quedat la constància dels escrits com el que ara m’ocupa, perquè no s’ha alçat cap monument, cap recordatori al mateix lloc on van patir i que no és altra que l’àrida platja: Quin consol saber que mai en aquests sorrals d’Argelers ningú no aixecarà una estàtua dedicada als cent mil. 

Aquest llibre està basat en els records del seu protagonista que, un cop alliberat, va anar confegint la història basada en les persones que va conèixer i amb les que hi va conviure.

Les ciutats dels homes tenen una naixença lenta. 

(...) 

Hi ha imatges que tenen mil anys i banderes que volen viure sempre.

(...)

El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.

(...)

La fam toca sords tambors i arbora negres banderes.... 

(...)

Jo veig cada dia el rostre del qui no sap, el rostre tràgic de la raó que ha estat devorada pels seus monstres, el rostre deshabitat d’ell mateix. I reso. 

(...)

És la nit de la mort de Roldós... (Un dels companys) (...) sortirà la lluna, més tard, pel mar... (...) i Roldós ja només serà una cosa sobre la sorra... 

De l'Epíleg d'en Lluïs Solà:

Per als imperialismes de tota mena, per als autoritarismes, per als colonialismes antics o moderns, per als totalitarismes, no n’hi ha prou que els pobles siguin ocupats i venuts; cal, també, que siguin oblidats. I cal, encara, que el poble vençut s’oblidi ell mateix d’ell mateix.

(...)

De fet, però, l’esclafament total i definitiu de l’espurna de la llibertat que, malgrat tot i contra tot, subsisteix, quasi miraculosament, als teixits vitals exteriors i interiors dels pobles i de les persones és una empresa més àrdua i més complexa que no sembla.

(...)

Com és que una obra com Crist de 200.000 braços és tan poc coneguda i tan poc reconeguda? 

 

Crist de 200.000 braços

Agustí Bartra

194 pàgines

També hi podeu trobar una ressenya en aquest enllaç: Núvol. Crist de 200.000 braços

Costa Brava

19 octubre 2016

Costa Brava

19 octubre 2016

Octubre... Mossos

Val a dir que vaig triar aquest llibre del prestatge de novetats de la Biblioteca del barri, creient que, des del punt de vista dels Mossos, faria més esment en el que per mi va ser molt important aquell 1 d'octubre del 2017.

Havia vist que relatava una història en què la protagonista era una Mossa d'Esquadra i, tot i que en vaig desconfiar una mica, em vaig endinsar en la lectura, que, sense ser decebedora o avorrida, tampoc no aporta gairebé res.

Al mateix temps que s'apunten aspectes de la votació, l'argument principal és la investigació d'un assassinat i la recerca i captura dels culpables.

El cert és que sí que en parla d'aquell dia i que la protagonista es declara independentista, tant com la seva mare que té una part de les urnes amagades a la seva habitació, i que també és agredida en el matí de les votacions, (ja veieu que contempla tots els tòpics), la seva filla, però no el seu marit que es mostra més escèptic, encara que les hi fa costat: Octavi va dir una vegada a Norma que, cadascuna a la seva manera, totes les dones de la seva família eren unes idealistes i unes romàntiques. 

Bé, dit tot això ja es pot suposar que ha estat una lectura acceptable, i poca cosa més.

Ahir, tot i que era un dia entre setmana, ella i l’Octavi van anar a sopar a casa d’uns amics. (...) Durant la sobretaula, que es va allargar més del que havien previst, la van atabalar amb preguntes sobre el paper que faran els Mossos el dia del referèndum. 

Tampoc no hi pot mancar la figura del policia deixat, displicent, que abusa del menjar i l'alcohol, que no segueix les normes, malparlat...però això sí, eficient:

Carrasco té fama de ser un policia de la vella escola, insolent, brut, indisciplinat i malparlat, però és un home honest i un bon investigador. 

(...)

Els cigalons, les cerveses i els combinats de whisky i de rom han convertit Carrasco en un alcohòlic funcional, amb prou autocontrol, però, perquè en els anys que fa que treballen plegats Norma només l’hagi vist realment borratxo una vegada.

(...)

Carrasco és un dels pocs investigadors de la brigada d’homicidis que no ha passat per la universitat. 

En algun moment, ens presenta l'Octavi i aprofita per fer un petit retrat del què és el dia a dia de la parella:

Octavi té cinquanta-dos anys, set més que Norma, i continua sent l’home espigat i ple d’energia amb qui es va casar vint-i-tres anys enrere.

(...)

Norma té un doctorat en Antropologia sobre els rituals funeraris en les societats preindustrials.

(...)

Últimament, a casa de Norma, com a tot arreu, només es parla de política. Octavi, que és l’únic membre de la família que no s’ha tornat independentista, està en minoria.

Octubre

Teresa Solana

225 pàgines

1 Octubre 2017

 

Lítica

Diu el diccionari....

lítico, lítica

Adjetivo

De la piedra o relacionado con ella.

Podria ser la història de la germana gran, de la que desconeixem el nom, o potser de la germana petita que també ens és desconeguda: No és constant ni sencera, és de vidre, la meva germana. Tot passa  en un poble sense nom, que pot ser qualsevol poble, en un temps indefinit que, és clar, podria ser qualsevol, en una casa prop d'un bosc que potser té algun secret amagat. O no.

I seguint amb la història: En realitat, què en pensa la improvisada narradora de la que ella mateixa ha convertit en protagonista?

M’inquietava. Va néixer abans que jo i sempre l’he tinguda al davant.

(...)

De nines havíem sigut inseparables perquè Ella era com jo.

(...)

Ella m’ho contava tot, però sense interpel·lar-me, com si jo no fos ningú. 

Bé, alguna cosa sí que ens desvetlla. Insignificant, innecessària, o fins i tot absurda:

. 

Els avions li feien por i la fascinaven alhora. Li pareixia massa agosarat desafiar la llei gravitacional i voler enlairar-se sense caure.

(...)

Al llibre de les llegendes hi havia una il·lustració que s’assemblava a la meva germana: una nimfa pàl·lida, amb una gota de sang damunt del llavi inferior, agenollada devora un arbre sec.

La germana gran amagava una misteriosa capsa sota el seu llit. Mai no sabem ben bé què hi conté, però sí el que hi va afegint a mesura que es distancia més i més de la petita:

La capsa no sortia de casa. (...) De petites havíem compartit tots els tresors, i tots els jocs també, però aquella capsa era una altra cosa.

(...)

La germana s’allunyava cada dia més dels objectes i les persones. Aquell vespre vaig veure com afegia un ganivet a les eines de la capsa de fusta.

La mort també hi és present amb l'exemple de la padrina (l'àvia), que m'ha recordat la que va ser la meva sogra i que des del primer dia que la vaig conèixer sempre deia que aquell era el seu darrer any, que no ens veuria casats, que no veuria el seu net, que no... tot era sempre el mateix, tant és així que quan va morir, ja en edat molt avançada, hi havia gent que quan donava el condol afegia "ja ho deia ella, ja"...

L’avantsala de la mort sempre fa gust d’egoisme. (...) Estan unides pel cap la mort i la vida, com dues bessones siameses. 

(...)

Vam créixer amb una padrina que des de sempre es moria i amb una mare que s’havia fet amant del fuster del poble, per si un dia necessitàvem taüts o marcs per a la casa. Nosaltres dues ens vam criar mútuament. 

El cert és que és una narració difícil de definir, perquè no deixa de ser poesia i la poesia no sempre es pot explicar amb paraules, molts cops és un sentiment, una esgarrifança, un somni.

Espere com la pedra. Perquè la pedra espera.

La pedra rep els dies com la terra la pluja.

¡I espere com la pedra! Un dia, un altre dia

qualsevol, ella, jo...

Vicent Andrés Estellés

Algunes pedres meves molt estimades

 Lítica 

Lucia Pietrelli

105 pàgines