dissabte, 31 de desembre de 2016

Resistir



En aquests temps tant plens d'incerteses que ens demana molt coratge, és més que evident que ens cal una bona dosi de paciència, o potser millor de resistència,

"La Resistència Íntima" de'n Josep Maria Esquirol  reflexiona vers la complicada condició humana i ho fa des d'un punt de vista filosòfic que no resulta en absolut obscur o farragós:

Resistir no sólo es propio de anacoretas y ermitaños. 
(...)
Es resistente es capaz de renunciar a comodidades y a posesiones, incluso, in extremis, es capaz de sacrificarse. 
(...)
La paciencia tiene más poder que la fuerza. (Plutarco)
(...)
La fortaleza es capacidad de aguantar, capacidad de resistir y de soportar lo adverso que viene. En este sentido, fortaleza, paciencia y resistencia son una misma cosa. 

Quan escolto que algun polític conegut es refereix al diàleg condicionat no puc per menys de constatar el gran error de confondre diàleg amb imposició. En Josep Maria s'hi refereix així:

Un diálogo auténtico es como un canto a dos voces. (…) El diálogo -el pensar juntos- es mucho más que un simple intercambio; es contacto y compañía que dice, celebra y, al mismo tiempo, se protege del mundo. 
(...)
El silencio, en cambio, no es mudo sino, con frecuencia, muy significativo y elocuente. Lo contrario de la palabra no es el silencio, sino la violencia. 

Són tant i tant variats els aspectes a què es refereix l'estudi que seria molt llarg i feixuc anar-hi afegint cites i més cites.
És un escrit per llegir pausadament, per aturar-se a pensar i rellegir algunes afirmacions o frase contundent que, almenys personalment, penso que resulta reconfortant:

En un universo de dimensiones inimaginables, la casa es el rincón que actúa como centro del mundo. De ahí que la casa modesta sea más casa que el gran palacio.
(...)
A casa no se va, se vuelve, y se suele volver a casa cada día. Pero retorno, no eterno retorno.
(...)
La finitud y la muerte no se superan: se afrontan.

I disculpeu-me si tanco aquest escrit amb un parell de reflexions que m'han fet sentir l'orgull de ser mestra:

La del médico y la del maestro no son profesiones como las demás: detrás de la especialización hay dedicaciones que toda antropología filosófica debería tener muy en cuenta.
(...)
El buen maestro es también médico, primero porque cuida de sus discípulos, y después porque bajo su cobijo los efectos son beneficiosos. En cambio, la retórica siempre es fría e indistante.

diumenge, 18 de desembre de 2016

La bellesa


En el bell i contundent llenguatge amb què acostuma a obsequiar-nos, Maria Barbal ens relata una història d'amor, però no ens parla d'amors arravatats de joventut, sinó de tendresa i comprensió, mirades i silencis:

Abans d’atacar una peça (comenta un concert) enllaçaven una breu mirada d’acord. M’interessen aquests senyals que bandegen les paraules i les superen. 
(...)
És persona que ha compartit la intimitat amb l’escriptor homenatjat i aquest fet la transforma en personatge (...) Segurament alguna joveneta es canviaria ara mateix per ella, somriu interiorment la Simoneta (...) S’adona, la Simoneta, que li han quedat per saber tantes coses d’ell, ara es fa càrrec que va estar-se d’interrogar-lo sobre les paraules escrites, ajornant-ho sempre per una estona més escaient.

Però en el fons les reflexions van molt més enllà, ens parla de la bellesa en totes les seves manifestacions, la bellesa que va molt més enllà de l'aspecte físic i com no, de l'edat:

Tot flueix com en un somni resplendent. Aquest estat em recorda la bellesa d’aquells paisatges que admirem durant uns minuts i que no podem absorbir fins al fons.
(...)
La idea de bellesa és capaç de fer-nos pecar contra nosaltres mateixos.
(...)
La bellesa m’atrau malgrat el desig d’estar en calma, sense cap pol on dirigir-me (...) Al llarg dels meus anys solitari, la bellesa m’ha despertat l’instint del plaer i de la companyia, però avui és encara un misteri en què voldria capbussar-me. (...) En el meu cas, sóc un autor estranger, nascut al país i malalt.
(...)
Si la bellesa és èxtasi, ¿què és la lletjor? 

Com notareu, no m'he referit a l'argument del llibre, possiblement perquè a mi és el que menys m'ha interessat, no obstant això, tractaré de resumir-lo en poques paraules: Un escriptor d'èxit, solter i ja madur, en Fidel, que des dels Estats Units i malalt, retorna a la seva ciutat natal on es retroba amb una antiga amiga d'infantesa, la Simoneta, infermera, i amb una filla adolescent.
Gairebé a l'instant sorgeix l'interès, l'amor. Viuen en comú la seva història i mentre a ell la vida li va fugint, junts creen una de nova: un nen que naixerà tot just poc temps abans que el pare mori.

La Simoneta, redescobreix un cop més en Fidel quan, un cop mort, llegeix el seu diari:

Ara, ben quieta entre llençols, sentint l’escalfor de la manta, se li presenta la serenor dels últims dies del Fidel, un saber estar delatant un saber ser. 
(...)
El pensament se li escapa sovint cap a les paraules del Fidel, paraules escrites que ella llegeix i que li perfilen l’autor amb algun traç nou.

Hi ha molt més: El Professor Peris, periodista que mentre l'entrevista se sent atret per la Simoneta, la Patrícia, la filla adolescent amb anorèxia, que també se sent atreta pel Fidel, l'altre Fidel, el germà desconegut que va morir just abans que ell nasqués i pel qual li van posar el mateix nom, la Elionor, la Miranda, una minyona molt particular, la Glòria, mare de la Simoneta, sempre insatisfeta amb el seu aspecte... Segur que si us decidiu a llegir-la hi trobareu molts al·licients, jo ho deixo aquí. 


Bella edat, bell amor:

Mirar junts en la mateixa direcció, una definició d’amor que havia fet fortuna. 

També en parla: Fragments Personals

divendres, 9 de desembre de 2016

La Puríssima



Devia tenir uns deu anys quan a l'escola, la senyoreta Camila, ens va encomanar fer un treball pel 8 de desembre, Dia de la Mare, que coincidia amb el de la Puríssima Concepció.

En aquell temps de dura postguerra, el català estava totalment bandejat de les aules i del carrer; fins i tot en el sí de les llars es parlava sempre en veu ben baixa, que no se sabia qui podia estar escoltant.

Doncs bé, malgrat això i que la direcció de l'escola, totalment seglar, era declaradament catòlica i apostòlica a més de afecta al règim, el català se seguia ensenyant si bé d'una forma precària i una mica d'amagat. Així era habitual que en els àlbums que es feien cada final de curs, sempre hi havia alguna referència a monuments o fets catalans i alguna pinzellada del nostre idioma.

Han passat molts anys, tants com més de cinquanta i la postal que vaig confegir aleshores està extraviada, però el record el mantinc ben viu.

Una de les nenes, sempre la preferida, de família provadament religiosa, sempre amb vestidets ben emmidonats i amb llaçades, sortia a la pissarra mentre la resta, ploma en ma, ens disposàvem a copiar al dictat fixant-nos bé en la pissarra que corregia la senyoreta, per tal de no fer faltes i heus aquí el què vam copiar:

¡Quina alegria, el mateix dia de la Immaculada,
festa de ma mare en el cel,
la que m'ha criat a la terra!

¡Quan us dec, mare meva, quan us dec,
A vos i al meu bon pare,
la vida que gaudeixo i tot el que sóc i penso ser!

Com us quedeu?

La mare, encara ho tinc present, s'ho va mirar, em va fer un petó i amb cara i to burleta va anar a comentar-li quelcom al meu pare. Tots dos, republicans convençuts, van riure i jo en aquell moment no vaig saber de què.

Només uns vint anys després d'aquell dia, també un 8 de desembre, la mare moria a causa d'un maleït càncer.

Una data difícil d'oblidar.




dimecres, 7 de desembre de 2016

Massa ensucrada



He arribat a aquesta publicació de Jenn Díaz, a través d'un programa de Millennium en què parlaven de la despoblació rural. Ella era una de les convidades i, com acostuma a fer el presentador, en Ramon Colom, va comentar la bibliografia de cada un dels convidats.

Les intervencions en el debat per part de la Jenn em van semblar interessants i mesurades i vaig decidir-me a llegir el seu primer llibre escrit en català.

El que vol ser una novel·la de dones escrit per una dona, no aconsegueix captar l'esperit de l'ànima femenina i es queda, al meu entendre en un relat massa ensucrat, tot i haver-hi algun episodi que sembla insinuar alguna crua duresa, aviat s'esvaeix sense més conseqüència:

A casa érem quatre dones i el pare. I, no cal dir, no n’hi havia mai, d’harmonia, perquè les dones són com són i no s’hi pot fer res.

Les enraonies de la gent juguen un relatiu paper, però no acaba de quallar una trama que penso podia aportar un contrapunt interessant:

La gent sempre parla del que no coneix, s’ha de fer alguna cosa en les hores mortes -n’hi ha tantes, al llarg de la vida. 

Bé, en resum, una història de quatre dones lligades pel parentiu, però molt distants tant per caràcter com per trajectòria personal:

Una mare, la Glòria, que s'esforça en ser moderna, però que en el fons sempre es deixa portar pels convencionalismes.
Una cunyada, la Dolors, abnegada i servicial que voldria sentir-se mare i estimada carnalment, però que quan se li presenta l'oportunitat, en el darrer moment, tria l'opció de la solteria.
I dues filles, l'Àngela i la Natàlia, amb les seves respectives complicades històries amoroses i no massa ben avingudes ni entre elles ni amb la mare:

La mare sempre s’aprofitava de la bondat de la seva cunyada i això ho sabien totes les veïnes, que no estaven conformes ni amb l’una ni amb l’altra, perquè quina família rara, aquella. 
(...)
La Glòria era una dona intel·ligent i es tenia per una persona comprensiva, però era incapaç d’apropar-se a les seves filles, perquè amb els anys entre les mares i les filles hi ha una cosa... una mena de... no se sap, un distanciament, un buit d’incomprensió.
(...)
L’Àngela rep una trucada de la seva mare i el primer que pensa quan penja és que la mare està vella, ha envellit de cop, en morir el pare, i ara els tocarà a la Natàlia i a ella tenir cura de la mare i la tia.

I com se sol dir, i amb això acabo, queda la "guinda del pastís" en forma d'una reflexió equivocada i egoista del pare:

Alguna vegada, el seu pare, al cel sia, deia que estava content d’haver tingut dues filles, perquè els fills sempre s’acaben escapant dels pares, però les filles no, es quedaven, i quan els pares es feien vells, les filles s’encarregaven de cuidar-los.