La bellesa

Andorra. La bellesa del riu
Juliol, 2013

En el bell i contundent llenguatge amb què acostuma a obsequiar-nos, Maria Barbal ens relata una història d'amor, però no ens parla d'amors arravatats de joventut, sinó de tendresa i comprensió, mirades i silencis:

Abans d’atacar una peça (comenta un concert) enllaçaven una breu mirada d’acord. M’interessen aquests senyals que bandegen les paraules i les superen. 

(...)

És persona que ha compartit la intimitat amb l’escriptor homenatjat i aquest fet la transforma en personatge (...) Segurament alguna joveneta es canviaria ara mateix per ella, somriu interiorment la Simoneta (...) S’adona, la Simoneta, que li han quedat per saber tantes coses d’ell, ara es fa càrrec que va estar-se d’interrogar-lo sobre les paraules escrites, ajornant-ho sempre per una estona més escaient.

Però en el fons les reflexions van molt més enllà, ens parla de la bellesa en totes les seves manifestacions, la bellesa que va molt més enllà de l'aspecte físic i com no, de l'edat:

Tot flueix com en un somni resplendent. Aquest estat em recorda la bellesa d’aquells paisatges que admirem durant uns minuts i que no podem absorbir fins al fons.

(...)

La idea de bellesa és capaç de fer-nos pecar contra nosaltres mateixos.

(...)

La bellesa m’atrau malgrat el desig d’estar en calma, sense cap pol on dirigir-me (...) Al llarg dels meus anys solitari, la bellesa m’ha despertat l’instint del plaer i de la companyia, però avui és encara un misteri en què voldria capbussar-me. (...) En el meu cas, sóc un autor estranger, nascut al país i malalt.

(...)

Si la bellesa és èxtasi, ¿què és la lletjor? 

Com notareu, no m'he referit a l'argument del llibre, possiblement perquè a mi és el que menys m'ha interessat, no obstant això, tractaré de resumir-lo en poques paraules: Un escriptor d'èxit, solter i ja madur, en Fidel, que des dels Estats Units i malalt, retorna a la seva ciutat natal on es retroba amb una antiga amiga d'infantesa, la Simoneta, infermera, i amb una filla adolescent.

Gairebé a l'instant sorgeix l'interès, l'amor. Viuen en comú la seva història i mentre a ell la vida li va fugint, junts creen una de nova: un nen que naixerà tot just poc temps abans que el pare mori.

La Simoneta, redescobreix un cop més en Fidel quan, un cop mort, llegeix el seu diari:

Ara, ben quieta entre llençols, sentint l’escalfor de la manta, se li presenta la serenor dels últims dies del Fidel, un saber estar delatant un saber ser. 

(...)

El pensament se li escapa sovint cap a les paraules del Fidel, paraules escrites que ella llegeix i que li perfilen l’autor amb algun traç nou.

Hi ha molt més: El Professor Peris, periodista que mentre l'entrevista se sent atret per la Simoneta, la Patrícia, la filla adolescent amb anorèxia, que també se sent atreta pel Fidel, l'altre Fidel, el germà desconegut que va morir just abans que ell nasqués i pel qual li van posar el mateix nom, la Elionor, la Miranda, una minyona molt particular, la Glòria, mare de la Simoneta, sempre insatisfeta amb el seu aspecte... Segur que si us decidiu a llegir-la hi trobareu molts al·licients, jo ho deixo aquí. 

Bella edat, bell amor:

Mirar junts en la mateixa direcció, una definició d’amor que havia fet fortuna. 

També en parla: Fragments Personals