Inventari de coses perdudes

Ho confesso: em vaig sentir atreta pel títol dels del prestatge de la biblioteca. Vaig llegir la sobrecoberta, i em va semblar curiós i diferent.

No diré que ha estat tot el contrari i que la lectura ha resultat avorrida i sense cap interès, però... Entusiasmar-me no gaire, francament.

Res, deixaré constància amb quatre apunts recollits i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions: 

Sens dubte, oblidar-ho tot és dolent. Però encara és pitjor no oblidar res. (...) En realitat, cada objecte és una deixalla, cada edifici és una ruïna i tota creació no és res més que la destrucció. 

(...)

Encara que res no sigui etern, hi ha coses que duren més que d’altres: les esglésies i els temples sobreviuen als palaus, i les cultures que tenen escriptura, a les que no compten amb un sistema de signes complex. 

I a partir d'aquí, comença un inventari de coses, animals, construccions... que per alguna o altra raó han desaparegut i de les que he fet una selecció per mor dels que més m'han cridat l'atenció o els he trobat més curiosos:

TUANAKI:

Mangaia no era tan sols una illa entre milers de milers en la immensitat del mar, sinó que era el món sencer, un món on no hi havia cap diferència entre si et condemnaven a morir de gana al laberint de grutes putrefactes o cremat sobre un sol abrusador en una canoa corcada. 

EL TIGRE DEL CASPI:

Els motius de l’extinció del tigre del Caspi van ser la caça directa, la reducció del seu hàbitat i el descens de la població de les seves principals preses.

EL NOI DE BLAU: (Greta Garbo)

Abans no cometia errors estúpids. Sempre sabia el què volia i quant en volia. (...) No tenia estudis ni cultura. No havia llegit mai. I què havia après, al llarg de la vida? Doncs el significat de les diferents postures del cap. (...) No recordava mai res. No sabia absolutament res, però tenia la intuïció d’un somnàmbul!

Portava una vida de vagabund, sempre fugint, apartada de tot. Sempre sola, més sola que la una. Se n’anava a dormir com les gallines. Rarament anava al teatre. I al cine, només quan no hi havia cua. No tenia res a fer.

ELS CANTS D’AMOR DE SAFO:

Les paraules de Safo que encara es poden llegir són tan inequívoques i clares com només ho poden ser les paraules. Assenyades i apassionades alhora.

Durant molt de temps, es va creure que les relacions entre dones només es podien considerar sexuals i, per tant punibles, si reproduïen el coit entra home i dona. El que determinava l’acte sexual era el fal·lus.

EL PALAU DELS VON BEHR:

El 8 de maig de 1945, la casa senyorial es va incendiar. Els habitants del poble van reutilitzar les restes dels murs cremats com a material de construcció per a les cases dels nous pagesos acabats d’arribar a la zona després de la reforma agrària socialista de 1945.

EL BOSC ENCICLOPÈDIC:

De fet, un home no necessita res. No hi ha res que necessiti realment. Com a molt, una dona.

La meva màxima és llegir tot el que es pugui llegir. Posar cada ovella amb la seva parella i conservar tot el que llegeixo. Copiar només els fets, els coneixements que es poden comprovar.

  

Inventari de coses perdudes

Judith Schalansky

Traducció de Maria Bosom

283 pàgines

El lugar de la espera

Aquesta és una pinzellada en la història de sis amics: en Sergi, la Malva, l'Olga, en Javier, en/la Noe i en Vassili, l'artista del grup. I una narradora de la que desconeixerem el nom, i només sabrem que és la germana de Javier. 

El primer que coneixem és un conflicte familiar força estrany i insòlit i és que en Javier vol denunciar els seus pares:

Javier, mi hermano, ha telefoneado para decirme que está decidió a denunciar a sus padres. (…) He tardado un buen rato en apercibirme de que no estaba jugando.

D'entrada podríem pensar que ha estat víctima de maltractaments o abandonament o, fins i tot que l'han agredit sexualment, però res d'això, ell ho justifica així:

Ha decidido que va a denunciar a sus padres porque cuando era niño, cuando todavía no había sucedido nada,  no lo educaron ni lo prepararon para lo que vendría después, es decir, para lo que está llegando ahora.

Com és de suposar, els pares s'amoïnen i temen el pitjor, però ell els tranquil·litza (si això és possible):

Mi hermano ha explicado a mi padre y mi madre que tiene pensado denunciarles. Les ha tranquilizado asegurándoles que no tienen per qué preocuparse, porque tampoco ellos son los verdaderos culpables de sus fracasos, y así ha de constar en el proceso. 

M'aturaré un moment per presentar el/la Noe, per mi el personatge més rellevant i aconseguit de la colla:

Noe es la persona más radical del grupo.  

(...)

En su deseo de ser hombre, Noe ha sido el más femenino de todos nosotros, porque es quien ha analizado con más detenimiento qué condiciones y limitaciones le imponía su cuerpo, a qué parecía estar obligado.

(...)

Noe decidió vivir como un hombre aunque nació siendo mujer, y lo consigue cada día, por eso cree que todos somos capaces de hacer lo que nos propongamos, sin autoengañarse. 

També paga la pena dedicar-li unes línies a Vassili, l'artista, el creatiu del grup. O almenys això és el que ell es creu.

El coneixem suposadament embrancat en un projecte en el què hi vol implicar els seus amics, el que ell anomena una "performance", raó per la qual els demana algun objecte que ells pensin que els defineix, i alhora els fotografia en diferents ambients i actituds, tot i que...:

No sabemos qué es lo que hace Vassili con todas las fotografías que toma de nosotros. 

De tot aquest bat-i-bull de protagonistes, no n'ha resultat cap conclusió mínimament coherent; més aviat m'ha fet l'efecte d'una novel·la inconclusa que potser l'autora ha volgut deixar deliberadament oberta perquè siguin els lectors qui treguin les seves pròpies conclusions. 

Si és així, cosa que desconec, val a dir que jo no me n'he sortit pas.

Grafit en una paret de Sabadell
Gener del 2021

 

El lugar de la espera

Sònia Hernández

173 pàgines

Un amor

M'ha resultat una història un tant claustrofòbica i en algun moment angoixant. Ella, la protagonista, s'ha traslladat a viure en un lloc inhòspit, en una casa que no reuneix les condicions necessàries, amb un propietari que no atén cap de les seves necessitats, groller, malcarat, invasiu, prepotent, irrespectuós...:

Si tuviera que explicar por qué está allí, le costaría encontrar una respuesta convincente.

(...)

La zona ni siquiera era bonita. 

(...)

A veces tiene la sensación de que el casero ha vuelto a usar la llave y ha entrado en su ausencia. No hay nada objetivo que lo demuestre, ninguna cosa cambiada de lugar ni restos de su paso, pero la mera posibilidad -una posibilidad real, como ya ha visto- tiene peso de sobra para angustiarla. 

També el mateix entorn hostil sembla confabular-se per rebutjar-la:

Después de tantos días y de tantos paseos, se conoce al dedillo todos los caminos, todas las casas y quienes las habitan, aunque persiste la impresión de que algo se le escurre, de que hay cosas que no es capaz de ver ni de entender. 

Gairebé de passada comenta al propietari que està pensant a fer-se amb un gos i ell apareix a la casa amb un guiso brut i espantadís que prendrà un lamentable protagonisme en posar en un compromís a la protagonista:

Ante el menor ruido o movimiento inesperado que ella haga, se asusta y escapa como una exhalación, y hay que empezar a ganarse su confianza de nuevo. 

Per un comentari en un moment d'intimitat, ens assabentem que amaga un secret del que no es torna a parlar més: No, ella no era valiente, replica. No se marchó de su trabajo voluntariamente. (…) Ella robó algo. Había robado sin necesidad, por un impulso. 

A l'habitacle que ha llogat descobreix que hi ha goteres importants, com de costum, l’amo es desentén i es nega a reparar-les. 

Quan es troba totalment perduda sense saber com resoldre cap dels problemes estructurals de la casa, apareix aparentment de manera casual, Andreas al que tothom anomena “L’Alemany" i s’ofereix a reparar-li la teulada a canvi d’una trobada sexual molt asèptica. En principi  ella s’hi nega, però acaba acceptant i de manera sorprenent li resulta tan agradable que repeteix i repeteix les trobades… fins que ell la deixa.

Un hombre intentando ocultar su nerviosismo mientras se quita el pantalón y la camisa; una mujer que espera dispuesta a entregarse sin entender del todo la razón de esa entrega.

(...)

La sexualidad de Andreas es la de un hombre sencillo, piensa, la de un hombre pacífico. 

(...)

Se mete en la cama y ya no sale de allí durante días. (…) Él la echó de su lado -la empujó con el brazo, casi la tiró al suelo-, la expulsó de su casa.

(...)

Todo ha ocurrido en muy poco tiempo. Tan poco que se asombra cuando lo piensa. 

Com era previsible tot el poble coneix la seva aventura i ho aprofita per (mal) parlar d'ella.

Això és amor?

Su memoria se ha encogido. Su memoria, ahora, es tan pequeña que le cabe en un puño. Las reliquias sentimentales, se dice, no merecen la eternidad. 

Un amor

Sara Mesa

185 pàgines

La casa de foc

L’organització d’un funeral en un lloc com el Sallent és un ritual complex.

(...)

Al Sallent, un enterrament és un esdeveniment social, i ho és fins i tot per a una família tan allunyada de tot el que implica la vida comunitària com els de Can Sol.

(...)

Hi ha històries que posen com a condició per ser escrites que el que les ha provocades s’acabi, i fins i tot, que s’hagi respectat el dol perceptiu.

No em negareu que aquestes frases són un bon començament que empeny a endinsar-se en la lectura. Així coneixerem el protagonista i narrador:

M’acabava de separar, era lluny de tot arreu i, mentrestant, molts dels meus amics havien comprat un pis, es guanyaven bé la vida, començaven a tenir fills i omplien les seves converses d’hipoteques, interessos i valors de borsa.

Un pas més; el protagonista, que ha llogat una casa a Sallent, és mestre, i els que el coneixen afirmen que és molt bo amb els alumnes que presenten alguna dificultat, més concretament es fa càrrec d'una aula d'acollida; tot plegat impulsa en Jordi de Can Mau, a requerir-lo com a tutor per a la Mar, la seva neta. A ell no li queda més remei que acceptar, i és que queda molt clar que a Sallent en Jordi té molta influència:

Can Mau apareix en diversos llibres, hi ha historiadors que han descrit les xarxes d’impostos amb la masia més gran d’aquesta part de la vall, Can Batlle. També surt esmentada a les guerres carlines.

(...)

El que jo ensenyava era el més bàsic: parlar, dir les primeres paraules, aprendre les síl·labes, guixar lletres, la a, la e...

(...)

En Jordi sap trobar aigua, és saurí, i un molt bon saurí, potser el millor que hi ha en aquest país. (...) Viu de fer de saurí, de tota la vida, de trobar aigua.

(...)

Els vaig veure al començament del carrer (...) En Jordi acompanyava la Mar, gairebé l’envoltava, semblava una mà que la recollís i protegís.

La Mar tenia un llarg historial de conductes disruptives, l'havien atès molts psicòlegs i cap no se n'havia sortit amb el caràcter un tant díscol de la noia:

Els psicòlegs li havien ensenyat a expressar maneres d’estar i de ser, amb un nivell d’introspecció que a mi de vegades m’avergonyia perquè em superava.

(...)

Què fèiem, amb la Mar tot el temps que passàvem plegats? Deures.

I a tot això, que no és poc, un nen es perd, el dia avança i no el troben i el poble sencer es mobilitza:  la Mar i el professor fan equip i, d'una manera sorprenent, de la mateixa manera que en Jordi té l'habilitat de trobar aigua, la Mar sembla tenir un sentit especial per seguir el rastre de l'infant perdut al que acaba trobant de manera aparentment senzilla:

El que sí que sé del cert és tot el que passava entre ella i el nen, sé que hi havia alguna cosa i que en algun moment tots aquells detalls i elements que jugaven entre l’un i l’altre s’acabarien trobant.

(...)

Hi va haver un moment en què vaig deixar de sorprendre’m de les capacitats i les habilitats, diguem-ne així, de la Mar i d’en Jordi.

Un punt i apart mereix la Carmina, la mare de la Mar a la que envolta una història fosca d'un incendi que va ocasionar un mort, en la que també hi està implicat en Jordi, el seu pare, i que mai no s'aclarirà:

Un passat fosc de drogoaddiccions, té les cames amb cicatrius de cremades del paller. Un assumpte fosc que no es resol.

D'en Jordi, que he esmentat de passada, només per apuntar que sembla tenir molta influència al Sallent, convé saber que a més de les capacitats per trobar aigua allà on ningú no la pot ni intuir, el nostra protagonista afirma que és una persona misteriosa i fins i tot de personalitat atraient:

Què era, el que m’atreia d’en Jordi? (...) En Jordi no manava, però havia aconseguit negociar bé com el manaven. 

(...)

Per a en Jordi hi havia un món que començava sota la primera capa de roques, més enllà de les paraules de l’altre o sota els mapes que li ensenyaven.

(...)

La gent em paga perquè els digui si hi ha aigua, quanta, i quant s’han de gastar per trobar-la. (...) Jo sempre dic que sóc l’últim recurs, que quan s’arriba a mi és com el que va al remeier.

(...)

Jo cobro en negre, cap obra podria justificar que paga els seus serveis a un saurí. 

(...)

Mira que he fet diners amb l’aigua, doncs no et pensis, que de vegades, tal com entraven, sortien.

Aquí no passa res, però aquí passa tot. Vols buscar? Tenim tot el que et puguis imaginar, només cal que preguntis. 

(...)

A la vall si vols trobar algú, el trobes, i si el vols evitar, tens mil maneres de fer-ho i de sortir-te’n 

La casa de foc

Francesc Serés

587 pàgines 

La casa dels avis

M'agrada com explica en Villatoro les seves vivències familiars, mentre llegeixo em sento confortable, gairebé com si jo també hagués compartit les mateixes històries, tot i que van quedar molt lluny de la meva realitat.

Dissortadament no he conegut cap dels meus quatre avis que ja havien mort o van morir poc després que vaig néixer, però el que sí he fet ha estat buidar el petit pis on va viure la meva mare els darrers anys de la seva curta vida: també era hivern, desembre; estava tota sola, havia deixat els meus dos fills encara petits amb el seu pare, i reconec algunes de les reflexions que jo també em vaig fer, mentre creixia la sensació que estava furgant entre les darreres restes d'una vida:

Vam anar a buidar la casa els avis un matí de dissabte d’hivern. (...) Per a qui tries les coses que tries quan buides la casa dels avis? Per a quin futur? Per a quins ulls del futur? Tens la sensació de salvar per una estona coses que formen part d’un món que ja no és.

(...)

La feina de triar no és simètrica. Allò que decideixes guardar, conservar, no quedarà per sempre. Només li atorgues una segona oportunitat indulgent.

Jo mai no havia viscut en aquell pis, però sí que he canviat de domicili més d'un cop; cap vaig tenir aquesta sensació de la que ens parla l'autor, tot i que, certament he hagut de triar i rebutjar alguns dels objectes, sempre ho he fet més aviat amb una certa alegria, car mai no m'ha agradar acumular coses i els records me'ls enduc allà on vaig:

I quan la casa dels avis és casa teva? I quan tu ets l’avi? I quan és el teu món el que ja no hi és? També jo he hagut de buidar casa meva. I per tant, també he hagut de triar què viu i què mor, quins objectes deses per atreure algun dia els records. 

Però en aquest cas, el relat es centra en els avis, cosa que per mi resultaria impossible tret de quatre coses que els pares, la mare més concretament, em va transmetre:

L’Artur Lamolla Riera, el meu avi, va néixer i va morir a Canet, va viure la infantesa i la vellesa en aquesta vall de rieres i rials que baixen dels turons de Pedracastell.

(...)

Els meus avis eren molt de la ceba. Tots dos, cadascú a la seva manera. (...) Proclamar que eres de la ceba sonava massa d’estar per casa, massa col·loquial, tenia un punt despectiu, en origen, i només ho podies dir de tu mateix.

Fins i tot, afortunat, es pot remetre a més antecedent familiars:

L’Antoni Lamolla i Gual, el meu besavi, era per damunt de tot un republicà.

(...)

Els avis paterns de la meva àvia no sabien llegir ni escriure. I aquests eren de la branca terrassenca, de ciutat, de Terrassa i de Sant Pere, no pas els que venien de pagès.

Ja he dit més amunt que moltes de les seves reflexions me les podria fer meves. La que segueix és una de les que més em dol:

Quan m’ho va explicar la meva àvia no m’hi vaig fixar gens, i ara que voldria saber-ho no queda ningú que se’n pugui recordar, ni surt a cap paper que hagi trobat ni a cap memòria escrita.

(...)

Mai no sabem res dels amors dels pares o dels avis. Ens els imaginem com el resultat natural d’uns temps que encara eren senzills i previsibles.

I així segueix desgranant el què ha descobert de la vida dels seus avantpassats, amb anècdotes del servei militar, els temps de la dictadura de Primo de Rivera, i les feines i el lleure dels seus avis:

Si repasso la vida dels meus avis, m’adono de fins a quin punt van ser breus (tot i que intensos) els temps de sensació de victòria, la felicitat de qui creu que la història li va a favor. I com en van ser de llargs els períodes de derrota, aclaparats per la història.

(...)

Només han passat nou mesos des de la proclamació de la República. Però ja hi ha els assajos generals del que serà una guerra.

Un altre punt en comú, és que, en el meu cas, era el meu pare qui no en parlava mai, si de cas, era la mare que en feia alguna referència, en especial aleshores sempre em va semblar sorprenent aquest comentari gairebé exacte:

 El meu avi no en parlava mai, de la guerra, però un dia... (...) -La guerra la vam perdre nosaltres. La guerra la vam perdre a la rereguarda.

(...)

El temps de guerra va ser, a casa, el temps de la fam.

(...)

Si l’única memòria de la guerra que ens van traspassar a casa de petits va ser la de la gana, era la iaia Llúcia qui ens l’explicava. L’avi callava.

I gairebé sense adonar-me jo també he estat evocant i parlant dels "meus" morts. Alguns no els vaig veure mai vius, no hi ha gairebé cap fotografia, però els recordo, sé que van ser vius:

Parlem dels morts, evocant-los quan eren vius, perquè si no podria arribar a semblar que van estar sempre morts, que no van viure mai.

Masia Freixa
Terrassa, gener 2018    

    

No en queden ni papers ni records. Ara, de vegades, penso que voldria saber-ne això o allò i que l’hi preguntaria a la mare o a l’àvia, que segur que ho sabien. Però totes són mortes.

(...)

¿Com es decideix que els records han caducat, que no cal conservar-los, que ja no l’importen a ningú, que ha arribat definitivament l’hora de l’oblit? (...) Quan i com i per què la memòria, finalment, dimiteix?

La casa del avis

Vicenç Villatoro

662 pàgines 

Agathe

Graffiti en una paret a Sabadell

La dona era sorprenentment prima, i els ulls se li veien enormes en aquell rostre angulós.

Coneixem un psiquiatre que ja ha fet els comptes dels pacients que haurà d'atendre abans no tanqui definitivament la consulta perquè es jubila:

Quedaven 688 visites. En aquell moment, em semblaven 688 més del compte. 

Jo he estat afortunada perquè he treballat sempre en allò que m'agradava, que m'omplia. Tot i això, quan vaig decidir jubilar-me gairebé també comptava els dies que em restaven de feina i és que quan pots decidir que en tens prou, i has fet comptes per assegurar-te que amb el que cobris podràs viure, ja tot és anar restant els dies: 

El temps passava a través meu com l’aigua travessa un filtre rovellat que ningú no té ganes de canviar. Una tarda plujosa i grisa havia rebut set pacients fingint dedicació, i només me’n faltava un abans de poder anar-me’n a casa.

(...)

Tots aquells anys d’exercir m’ajudaven a assentir en els moments adequats sense escoltar i, amb una mica de sort, quan el pacient se n’anava no m’havia quedat gravada ni una paraula del que m’havien dit. 

El nostre bon doctor, que a més està sobradament en edat de jubilar-se, sembla que ha pensat això mateix, però la seva secretària acaba esgarriant-li tots els plans en acceptar una nova visita. Només és una i en principi podríem pensar que tampoc  no li vindrà d'aquí, però les coses no sempre surten bé a la primera i sovint es compliquen i s'allarguen:

Quan em jubilés, hauria exercit  gairebé mig segle: prou i de sobres. L’últim que necessitava era un pacient nou.

I és que l'Agathe és molt insistent:

Parlava amb un accent inconfusible, i vaig entendre que havia de ser la dona alemanya. Duia una carpeta amb el logotip de Saint Stéphane i l’estrenyia contra el pit.

(...)

És molt important que em doni hora. Em sap greu molestar-lo, però no tinc cap altre lloc on anar. Ajudi’m si us plau. 

I complicada:

He vingut perquè he tornat a quedar-me sense ganes de viure. No tinc cap esperança d’arribar a estar bé, però vull poder funcionar.

(...)

L’Agathe era diferent. Encara que no hi havia dubte que no estava bé, venia amb fidelitat a totes les visites, i normalment la sensació que més transmetia era de tristesa. 

(...)

M’he fet talls, m’he arrencat els cabells, m’he pegat amb diferents objectes i m’he clavat cops de cap contra la paret fins a sagnar. I li puc assegurar que funciona millor que l’èter i els somnífers!. (...) Estic enterrada viva en la meva pròpia existència!

(...)

Estic enfadada perquè no he aconseguit res. Hauria hagut de ser algú, i no he sigut ningú. 

I arribats a aquest punt, el doctor és qui cobra més protagonisme; els seus dubtes, la seva solitud, fins i tot la seva tristor...:

Una de les pitjors coses de la meva feina era, sens dubte, parlar amb gent que havia perdut algú. Jo preferia en tot moment una crisi d’angoixa o les seqüeles d’una infància terrible; quan hi havia un mort no s’hi podia fer res, i jo mai no sabia què fer amb els pacients en dol.

(...)

Què es pot esperar de la teràpia, si jo només tenia un parell d’hores a la setmana per construir-la, mentre que els pacients tenien tota una existència per destruir-la? 

I és aleshores, que comença a reparar en la seva fidel secretària, a la que mai no ha tingut en compte per res:

Durant els trenta-cinc anys que havia treballat per mi, Madame Surrugue només havia estat de baixa dues vegades.

I tot i que no revelo el final, la meva conclusió és que m'ha semblat un relat que comença carregat de bones intencions, però que es queda sense aprofundir en res.

 

Agathe

Anne Cathrine Bomann

Traducció de Maria Rosich

150 pàgines

La dona de la seva vida

Tot comença després del funeral i la trobada dels fills de la difunta. 

L’endemà de l’enterrament, els tres germans vam quedar per esmorzar. 

(...)

Els pares es van conèixer en un viatge a Roma. El Joel, el Raimon i la Victòria se sabien la història de memòria.

(...)

El Joel perquè era el gran, la Victòria perquè era la petita, van se la nineta dels ulls de tothom. El Raimon es va trobar, aviat, a mig camí del no res. Mai en va ser conscient. 

Ja coneixeu els tres personatges protagonistes de la història, són els tres germans Estrada: en Joel, director de documentals i que ara, està treballant en un tema punyent com és el dels nadons robats. En Raimon, Rai, que treballa a Copenhaguen i tracta de mantenir en secret que és homosexual: A casa no se’n va parlar mai. Si més no, obertament. Ni a taula, ni al sofà, ni a la cuina mai no va ser plat. (...) De la seva sexualitat, però, no n’hi va dir mai ni un mot. I la Victòria que va ser adoptada, que en l'actualitat viu a Estrasburg: La Victòria Estrada Vilalta, que no tenia sang dels Estrada ni dels Vilalta, però que havia nascut, crescut i viscut al pis de Vallvidrera com la petita dels germans.

De fet, la resta del relat gira pràcticament al voltant del documental i, específicament en tot el que va envoltar el tema dels nadons robats, i ho fa amb suposades entrevistes amb els autèntics protagonistes i que culmina amb una sorprenent i inesperada descoberta en la pròpia família:

La pràctica havia seguit fins i tot després de la mort de Franco. Quan el Santiago va néixer, el dictador ja feia dos anys llargs que era mort. I havien trobat altres casos en què el robatori de nens havia passat en dates semblants.

(...)

S’havia de distingir entre bebès robats i falsos fills. El cas de la germana de l’Anna era un nadó robat. Qui fos, l’havia fet passar per morta. Qui l’havia comprat l’havia registrat directament, amb ves a saber quin nom i amb el cognom dels seus nous pares. Els seus pares biològics no en sabien res. Era impossible seguir el rastre. En el certificat literal de naixement no hi constava la mare biològica per enlloc. 

(...)

Un fill fals és una altra cosa. És una adopció disfressada. La mare biològica està d’acord a entregar el seu fill. Amb diners o no a canvi. Amb intermediaris o no. Però hi està d’acord. La trampa: no consta com adopció en el registre civil. Els pares adoptius li posen els seus cognoms ja d’entrada, com si fossin els de debò.

La investigació d'en Joel avança i quan ja s'apropa la data de l'emissió, rep una trucada inquietant en què d'una manera un tant vetllada, li fan xantatge, sota l'amenaça de fer públic un obscur secret familiar que implica directament els seus pares:

Quan faltava un minut per a la una, quan la boca del Joel es començava assecar i es feia passar la set amb una cervesa de barril ben gelada, un home menut va entrar, solitari, amb les ulleres de sol posades. (...)

En Joel, amb els dits salts pels cacauets, va recordar en quines ocasions havia fallat al seu pare.

(...)

Sense entrar en detalls, el Joel li va narrar alguns episodis que havien passat des que havia ficat el nas en el cas dels nens robats. 

Així les coses, sabem els problemes de salut que van afligir la mare i el matrimoni, entossudits amb la voluntat de tenir un altre fill, van prendre una decisió que com a mínim podríem qualificar com a discutible:

La senyora Maria va tenir una infecció post part. (...)  Una infecció a l’úter. (...) No podria tenir fills. 

(...)

L’Alcarazo no era ni metge. Era un estudiant d’enginyeria que havia arribat a Barcelona als anys cinquanta, no havia acabat la carrera, s’havia casat i havia muntat una organització per donar nens i nenes en adopció.

 Tu, amb el teu documental, amb la teva investigació has buscat la veritat. I quan l’has trobat, ha estat un càstig. 

(...)

Hi ha un punt de necessitat, de voler saber, m’enteneu? Però hi ha un punt més gros, més rodó, de no voler saber-ho tot, de dir... prou. Per supervivència, potser.

La dona de la seva vida

Xavier Bosch

509 pàgines

 

Ai, els "americanos"...

No m'esperava gran cosa quan em vaig fer amb aquest llibre des del prestatge de la biblioteca. L'Albert Pla, l'he escoltat algun cop per la ràdio i m'ha fet somriure amb les seves versions particulars de la història. També el vaig veure en un recital a Barcelona, fa un munt d'anys i val a dir que no em va agradar gaire.

Tot i això, vaig tenir la curiositat de llegir-lo i val a dir, que he passat una estona ben entretinguda.

De quan la "Sexta Flota" va fer estades a Barcelona, més concretament al Carrer de l'Hospital, on van habilitar-los una seu, tinc alguna imatge, cap de positiva per cert, i comprovar com l'autor els ha ridiculitzat en aquest escrit confesso que m'ha encantat.

Barcelona, 2013
Carrer de l'Hospital

    

Però no només ridiculitza els militars, sinó que va una mica més enllà, reescrivint uns fets que ens van colpir aquell inoblidable 2017. Vegeu un primer exemple:

Sa Majestat ja ho havia advertit, dies abans, en un discurs televisat en viu i en directe.

(...)

El discurs del rei va enfervorir els espanyols.

L’exèrcit estava encantat d’anar a la guerra. 

I gairebé a partir d'aquest moment comença la desbarrada, quan sembla ser que un grup d'abrandats catalans, que de seguida qualificaran com a terroristes, gosen robar-li al "Batalló dels Sonats" americans una ampolla de Coca-Cola que sembla ser única:

Els terroristes catalans gairebé no oferien resistència. Només quedaven petits grups de fanàtics ocults entre la població civil.

(...)

El Batalló dels Sonats realment era una puta banda de set sonats. Eren un grup d’elit, eren ràngers, eren boines verdes. 

Com no podia ser d'altra manera, el Batalló decideix rescatar la valuosa ampolla, emprant els medis que millor dominen. Vegeu, vegeu:

Els soldats americans, guiats heroicament per algun membre de la legió o algun policia veterà (...) Van entrar a les escoles, als ajuntaments, als centres socials, i van aconseguir les urnes que amagaven els catalans perquè es veu que estaven organitzant un altre collons de referèndum il·legal dels seus.

(...)

En qüestió de dies tota la informació que arribava a Catalunya ho feia directament des de Madrid, on asseguraven una vegada i una altra que la culpa de tot era dels terroristes catalans.

Obvio l'enrevessat argument per avançar una mica en el relat, fins que les coses es comencen a complicar també pels espanyols:

Al començament, els espanyols van veure els soldats nord-americans com a amics, germans que havien vingut a ajudar-los a matar independentistes.

(...)

Els soldats americans no entenien ni un borrall d’espanyol i obligaven la població a parlar-los en anglès. Ara els espanyols sabien què se sentia quan algú t’obliga a parlar una llengua que no és la teva al teu propi país. Què se sent quan un militar, un policia, un jutge, un notari o un funcionari públic t’exigeix parlar en una llengua que no és la teva.

I és que, els membres del Batalló, es fan forts a Espanya, amb les conseqüents molèsties que ocasionen tipus d'aquesta mena:

La droga mata. Sobretot, si la prenen soldats americans.

Ja ho van demostrar quan una colla de borratxos lisèrgics va entrar al Vietnam i va començar a massacrar els putos Charlies. 

(...)

Ara ja ho sabia tothom, els Estats Units estaven envaint Espanya.

Tots els països van condemna contundentment la invasió.

(...)

Després, amb el temps, va ser simplement la presència.

(...)

Als americans no els va costar gens explicar al món sencer que a Espanya governava un règim dictatorial feixista. Només van haver de recórrer a l’arbre genealògic dels membres del govern espanyol per demostrar que tots eren fills de falangistes o de franquistes.

S'arriba a tal punt de violència que es fa aconsellable constituir una mena de "Taula de diàleg":

El centre de la sala hi havia una taula de fusta noble per a dotze comensals. Al cacic li agradava dir-ne la “Taula dels Pactes”, perquè allà es forjava el destí de la nació.

(...)

A la seva taula no es firmava mai res. 

(...)

Bàsicament es tractava de convèncer la població que les manifestacions eren cada vegada més minoritàries i que els manifestants eren cada vegada més violents.

Per lliurar-se dels americans a algú se li acut la brillant idea de pactar amb els països islàmics i ja el desastre arriba al seu punt culminant:

A bona part  de la població dels països islàmics no els semblava bé la invasió d’Espanya per part dels Estats Units. (...) Van començar a veure-ho com una altra guerra santa que, aquest cop, es feia a Europa.

(...)

L’única condició que van posar els moros és que Espanya s’havia de dir al-Àndalus.

Havia de quedar clar que ells venien a reconquerir al-Àndalus i no Espanya. 

I ja m'estimo més deixar-ho aquí. 

Espanya en guerra

Albert Pla

Traducció de Martí Sales

217 pàgines