No m'esperava gran cosa quan em vaig fer amb aquest llibre des del prestatge de la biblioteca. L'Albert Pla, l'he escoltat algun cop per la ràdio i m'ha fet somriure amb les seves versions particulars de la història. També el vaig veure en un recital a Barcelona, fa un munt d'anys i val a dir que no em va agradar gaire.
Tot i això, vaig tenir la curiositat de llegir-lo i val a dir, que he passat una estona ben entretinguda.
De quan la "Sexta Flota" va fer estades a Barcelona, més concretament al Carrer de l'Hospital, on van habilitar-los una seu, tinc alguna imatge, cap de positiva per cert, i comprovar com l'autor els ha ridiculitzat en aquest escrit confesso que m'ha encantat.
 |
| Barcelona, 2013 Carrer de l'Hospital |
Però no només ridiculitza els militars, sinó que va una mica més enllà, reescrivint uns fets que ens van colpir aquell inoblidable 2017. Vegeu un primer exemple:
Sa Majestat ja ho havia
advertit, dies abans, en un discurs televisat en viu i en directe.
(...)
El discurs del rei va
enfervorir els espanyols.
L’exèrcit estava encantat
d’anar a la guerra.
I gairebé a partir d'aquest moment comença la desbarrada, quan sembla ser que un grup d'abrandats catalans, que de seguida qualificaran com a terroristes, gosen robar-li al "Batalló dels Sonats" americans una ampolla de Coca-Cola que sembla ser única:
Els terroristes catalans
gairebé no oferien resistència. Només quedaven petits grups de fanàtics ocults
entre la població civil.
(...)
El Batalló dels Sonats
realment era una puta banda de set sonats. Eren un grup d’elit, eren ràngers,
eren boines verdes.
Com no podia ser d'altra manera, el Batalló decideix rescatar la valuosa ampolla, emprant els medis que millor dominen. Vegeu, vegeu:
Els soldats americans, guiats
heroicament per algun membre de la legió o algun policia veterà (...) Van
entrar a les escoles, als ajuntaments, als centres socials, i van aconseguir
les urnes que amagaven els catalans perquè es veu que estaven organitzant un
altre collons de referèndum il·legal dels seus.
(...)
En qüestió de dies tota la
informació que arribava a Catalunya ho feia directament des de Madrid, on
asseguraven una vegada i una altra que la culpa de tot era dels terroristes
catalans.
Obvio l'enrevessat argument per avançar una mica en el relat, fins que les coses es comencen a complicar també pels espanyols:
Al començament, els espanyols
van veure els soldats nord-americans com a amics, germans que havien vingut a
ajudar-los a matar independentistes.
(...)
Els soldats americans no
entenien ni un borrall d’espanyol i obligaven la població a parlar-los en
anglès. Ara els espanyols sabien què se sentia quan algú t’obliga a parlar una
llengua que no és la teva al teu propi país. Què se sent quan un militar, un
policia, un jutge, un notari o un funcionari públic t’exigeix parlar en una
llengua que no és la teva.
I és que, els membres del Batalló, es fan forts a Espanya, amb les conseqüents molèsties que ocasionen tipus d'aquesta mena:
La droga mata. Sobretot, si la
prenen soldats americans.
Ja ho van demostrar quan una
colla de borratxos lisèrgics va entrar al Vietnam i va començar a massacrar els
putos Charlies.
(...)
Ara ja ho sabia tothom, els
Estats Units estaven envaint Espanya.
Tots els països van condemna
contundentment la invasió.
(...)
Després, amb el temps, va ser
simplement la presència.
(...)
Als americans no els va costar
gens explicar al món sencer que a Espanya governava un règim dictatorial
feixista. Només van haver de recórrer a l’arbre genealògic dels membres del
govern espanyol per demostrar que tots eren fills de falangistes o de
franquistes.
S'arriba a tal punt de violència que es fa aconsellable constituir una mena de "Taula de diàleg":
El centre de la sala hi havia
una taula de fusta noble per a dotze comensals. Al cacic li agradava dir-ne la
“Taula dels Pactes”, perquè allà es forjava el destí de la nació.
(...)
A la seva taula no es firmava
mai res.
(...)
Bàsicament es tractava de
convèncer la població que les manifestacions eren cada vegada més minoritàries
i que els manifestants eren cada vegada més violents.
Per lliurar-se dels americans a algú se li acut la brillant idea de pactar amb els països islàmics i ja el desastre arriba al seu punt culminant:
A bona part de la població dels països islàmics no els
semblava bé la invasió d’Espanya per part dels Estats Units. (...) Van començar
a veure-ho com una altra guerra santa que, aquest cop, es feia a Europa.
(...)
L’única condició que van posar
els moros és que Espanya s’havia de dir al-Àndalus.
Havia de quedar clar que ells venien
a reconquerir al-Àndalus i no Espanya.
I ja m'estimo més deixar-ho aquí.
Espanya en guerra
Albert Pla
Traducció de Martí
Sales
217 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada