dilluns, 31 d’agost de 2015

LAURA SANTS


     Emili Teixidor, anomena a Vic (o Comarquinal) com us estimeu més, com a "ciutat levítica". Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, fa referència a un lloc d'ambient social molt influït pel clergat especialment en qüestions morals.

     En aquest relat amb marcat to de thriller, al protagonista, un guionista força liberal en l'aspecte sexual, i un tant escèptic quan a la seva feina i postura política, i que en realitat té una lamentable imatge d'ell mateix, els directius de la televisió autonòmica en la que acostuma a col·laborar, li fan l'encàrrec d'escriure un guió dramàtic inspirat en una obra clàssica on es tractés el tema de la infidelitat matrimonial, no se sap ben bé si per un únic programa o bé per una sèrie que faci referència al que es podria anomenar la nova Laura, és a dir, una història actual, però conservant tots els components de l'antiga història de la dissortada Laura a la Ciutat dels Sants. 

I la televisió era l’escenari ideal per fer ressuscitar tots els tòpics i tots els drames i melodrames haguts i per haver...

     D'alguna manera troba una protagonista amb una història que d'entrada li semblarà ideal, en aquest cas, la “nova” Laura és la dona de l’alcalde, que segons li comenta una antiga coneguda: 

     La va portar de Barcelona, era una forastera. Aquest detall no va agradar gaire a les famílies del crostó, sobretot a les que tenien filles per merèixer. Molt guapa i intel·ligent, això sí. Amb carrera. I simpàtica.

Però la seva feina no serà ni de bon tros plàcida ni senzilla ja que es veurà embolicat, sense tenir-hi res a veure, en una mena de conxorxa política que tampoc no acabarà de quedar del tot aclarida al final de la història.

Centrant-nos en la Laura, les seves indagacions el duen fins a una masia un tant atrotinada i apartada del poble on un grup de nois i noies amb diversos graus de discapacitat (gànguils els anomena) hi reben atenció suposadament pedagògica i on també hi resideix o per ser més exactes, està reclosa, la Laura i una filla seva que pateix les seqüeles d'un greu accident de tràfic.

Poc a poc, el nostre protagonista es va gairebé obsedint amb la història d'aquesta nova Laura, així com la d'un dels interns que té cura dels cavalls, però malgrat que descobreix una estranya trama al voltant d'ambdós no aconsegueix treure tot l'entrellat i acaba abandonant el poble per centrar-se en l'encàrrec i deixant-nos així amb la incertesa del final dels dos ostatges.

M’havia agafat un encaterinament que no m’explicava amb aquella Laura. Era com un repte que em feia a mi mateix, com una fita on havia d’arribar abans de tornar enrere.
(...)
Però s’han de tenir les espatlles molt ben cobertes per parlar amb segons qui i de segons quines coses. Amb el cap calent, es diuen disbarats que obliguen a demanar excuses, després.
(...)
Sempre em passava el mateix en acabar el primer esborrany d’un guió, i era que em començaven a corcar els dubtes sobre si la feina feta serviria per fer un pas endavant més definitiu o no serviria de res, i sobre la vigència de l’ofici que feia.
(...)
Ells, els personatges ficticis, són allò que manca a la realitat per ser completa, satisfactòria, total, entenedora. L’univers imaginari és infinit –pensava-, una galàxia inacabable, i la realitat, un petit planeta o potser només un puntet del planeta que coneixem. 

En definitiva, una lectura molt entretinguda amb una trama molt ben travada que ens fa mantenir l'atenció al llarg de tot el relat.

I com més amunt he apuntat que el nostre protagonista principal sembla tenir un concepte molt lamentable de sí mateix, afegeixo una petita mostra en forma de reflexió d'ell mateix i amb una referència un tant subtil a la dificultat afegida d'escriure en català:

Sóc un bord amb una llengua borda –vaig mormolar-. Tot és inútil, jo mateix sóc un inútil, un estèril..., amb una professió improductiva que només fa que aprofitar els retalls que copsem dels grans relats per convertir-los en xerrameca vana, en enraonies i bajanades estupiditzants que corquen el cervell del públic badoc.
                                                                                                          

dimecres, 26 d’agost de 2015

Bogeries


Ja fa temps que vaig començar a interessar-me per l'obra de'n Paul Auster. Val a dir que tot i que n'he llegit molts dels seus llibres, m'he adonat que encara em queda una bona llista per "descobrir".

En aquest cas, la història que ens narra és substancialment més optimista que les anteriors que he llegit i entre bogeria i bogeria dels seus personatges ha resultat una lectura força amena.

El narrador protagonista és en Nathan (o l'oncle Nat com li agrada que el nomenin), però només començar ens fa un sorprenent anunci:

Jo no sóc el personatge principal d’aquesta història. L’honor de portar el títol de protagonista d’aquest llibre pertany al meu nebot, en Tom Wood, l’únic fill de la June, la meva germana difunta. 

I d'ell mateix ens revela:

Suposo que a vegades sóc una mica desagradable. Però no pas sempre, ni per principis. 

Tota la seva admiració i estima els hi destina a en Tom, el seu nebot retrobat després de molts anys d'haver-hi perdut el contacte, en part per la greu malaltia que ha superat en Nat, i el seu divorci, i d'altra part perquè en Tom havia emprés un camí que el va allunyar de la família.

Retrobar en Tom m’havia aixecat la moral, però ara que tornava a estar tot sol, de sobte em vaig adonar que m’havia convertit en una persona aïllada i patètica, en un bloc de carn humana desconnectat i sense nord. 

Tot i això es fa ben palès el sentiment que l'oncle Nat té vers el seu nebot Tom. Aprofita qualsevol ocasió per desfer-se'n en elogis i per lloar qualsevol virtut per minsa que ens pugui semblar. Un bon exemple d'això és el fet que l'anomeni com a protagonista de la història.

En Tom era tan llest, tan culte i s’expressava tan bé, que em vaig sentir molt orgullós de formar part de la seva família. 

En realitat, però, en Nathan ens vol parlar de tot i en certa manera ho aconsegueix malgrat que  amb aquesta volguda dispersió perdem bona part d'aprofundiment:

Vull parlar de felicitat i de benestar.
Vull parlar del temps de primers de juny, d’harmonia i de repòs benaurat.
Vull parlar dels beneficis del son, dels plaers del menjar i de l’alcohol.
Vull parlar d’en Tom i de la Lucy, de l’Stanley Chowder...
Ho vull recordar tot. 

L'argument té un punt d'intriga que de manera lamentable va decaient a mesura que es desenvolupa la història i va perdent bona part de l'interès inicial. Sembla com si no acabés de trobar-hi et to adequat i es va diluint quan no banalitzant.

El protagonista indiscutible d'aquest principi d'intriga que esmento és en Harry, el llibreter que és el cap de la botiga on treballa en Tom, un homosexual un tant ambigu en les seves relacions, amb una filla que pateix un trastorn mental, fruit d'un matrimoni que va acabar en divorci, que té un passat tèrbol i un present que sembla que gaudeixi complicant-se l'existència tant com pot i que fàcilment es preveu que el seu final no serà plàcid. 

Ningú no estaria segur dels orígens d’en Harry, i quan un home aconsegueix crear un aire misteriós al seu voltant, sempre té les de guanyar en el tracte amb el públic. 

En una conversa amb en Nathan, amb qui des del primer moment congenien, el mateix Harry s'autodefineix així:

Jo sóc així, Nathan, sóc generós, sóc amable, sóc lleial, però també sóc un trapella acabat. 

Però en Paul Auster segurament no seria el mateix si no ens obsequiés amb alguna de les seves frases demolidores. N'he triada una per concloure:

Tots ens havíem de morir i, quan s’enduguessin el nostre cos i l’enterressin, només els nostres amics i la nostra família sabrien que ja no hi érem. La nostra mort no s’anunciaria a la ràdio ni a la televisió. 

dissabte, 22 d’agost de 2015

UN NEN

Tal i com el mateix autor ens fa saber, aquest relat l’escriu quan ja ha fet quaranta-sis anys.

És el darrer volum dels cinc que composen el que s'ha conegut com la seva autobiografia, però aquest cop contràriament al previst, no ha reprès la història en el punt que la va deixar en el volum quatre, sinó que de manera sorprenent, torna als primers anys de la seva infantesa.

M'ha semblat un xic repetitiu i tot i que, tal com ens té acostumats, té algunes frases i reflexions molt interessants, el relat en sí no hi aporta res de nou al que ja ens ha explicat amb anterioritat.

No voldria creure que només ha estat fruit dels interessos editorials, però el cert és que m'he sentit un tant decebuda.

Només a tall d'exemple deixo unes poques línies amb els comentaris, referents a l'escola, la família i les seves cabòries gairebé tant amargs i depriments com de costum:

Vaig entrar al tercer curs de l’escola primària, per anar a l’escola tenia un quart d’hora de camí a través del centre de la ciutat. (...) Entrava a l’escola tremolant i en tornava a sortir plorant.
(...)
A l’hora del pati els fills de les persones benestants mossegaven unes pomes gegants i uns pans ben untats amb mantega, els meus companys de desgràcia de l’asil d’orfes i jo havíem d’acontentar-nos amb un tros de pa sec.

El meu avi sempre m’ho havia advertit: el món és repugnant, implacable, mortal. Quina raó tenia. Tot és encara pitjor que no em pensava. 
(...)
Tothom que ven alguna cosa que no existeix, serà acusat i condemnat, deia el meu avi, l’Església ven Déu i l’Esperit Sant des de fa milers d’anys amb plena publicitat i del tot impunement. 
(...)
Els més intel·ligents estan constantment amenaçats per la bogeria, deia el meu avi.

Els morts eren ja aleshores els meus confidents preferits, m’hi apropava sense compliments. M’asseia durant hores en els graons d’alguna tomba i cavil·lava sobre l’ésser i el seu contrari. Naturalment ja llavors no arribava a cap conclusió satisfactòria. 
(...)
Només per amor al meu avi no vaig matar-me durant la meva infantesa, si no, no m’hauria costat gens, el món a fi de comptes em resultava des de feia molts anys una càrrega inhumana que amenaçava ininterrompudament d’esclafar-me.
(...)
Jo era un bon dibuixant. Però aquesta possibilitat no la he tirat endavant, i ha anat de mal en pitjor com tantes altres.
(...)
La meva ambició sempre havia estat més gran que les meves forces.




Sàpiens, sapiens...

Com podeu comprovar, l'autor, Yuval Noah Harari, subtitula aquest estudi com a "Una breu història de la humanitat" i en efecte, d'una manera força breu, però molt eficient i alhora assequible ens ofereix un relat del què va ser el nostre passat i ens aproxima al possible futur com a Sàpiens, recolzant-se en diferents disciplines, com poden ser la biologia, l'antropologia o fins i tot l'economia.

Sens cap mena de dubte una lectura molt recomanable per ajudar-nos a reflexionar, sobre el que hem estat, som i potser serem els humans:

Molt abans que hi hagués història, ja hi havia humans.

Indubtablement el tret que ens fa més distints a la resta d'éssers que poblen el nostra Planeta, és el llenguatge. Ens sentim molt orgullosos de poder-nos comunicar i fins i tot aquest fet ens fa creure superiors a les demés espècies, però no oblidem pas que:

Tots els animals tenen alguna mena de llenguatge. Fins i tot els insectes, com ara les abelles i les aranyes, saben comunicar-se de manera sofisticada i s’informen mútuament del lloc on hi ha menjar. 

Què és el que realment ens diferencia? La nostra capacitat de fabular, de inventar i creure en déus, i el que és més important, en un déu universal com son els diners, que el mateix que passa amb les creences religioses no deixa de ser una fal·làcia construïda sobre la base de la fe i la confiança en què quelcom que no podem veure, ens serà útil sempre en la mesura que hi trobem un interlocutor que tingui les nostres mateixes creences, i ens acceptarà els nostres diners ja siguin monedes, bitllets, xecs, targes, o petxines, com a mitjà d'intercanvi.

L’enorme diversitat de realitats imaginades que es van inventar els sàpiens i la diversitat resultant de models de comportament són els components principals del que en diem cultures. Un cop van aparèixer les cultures, no han parat mai de canviar i desenvolupar-se, i aquestes alteracions imparables són el que en diem història.
(...)
Els cristians i els musulmans que no es van poder posar d’acord en les creences religioses, van poder coincidir en la creença monetària, perquè mentre que la religió ens demana que creguem en alguna cosa, els diners ens demanen només que creguem que unes altres persones creuen en una cosa.
(...)
Ras i curt: els diners no són una realitat material, sinó un constructe psicològic. El que fan és convertir la matèria en ment. 

L'autor al llarg de la seva exposició ens va plantejant una sèrie de preguntes que ens han d'ajudar a qüestionar-nos els antics conceptes, com, per posar només un exemple: Eren els nostres avantpassats Sàpiens tan amants i respectuosos amb la natura com sovint se'ns ha fet creure?

La primera onada colonitzadora dels sàpiens va comportar un dels desastres ecològics més grans i sobtats que ha experimentat el regne animal. 
(...)
No ens hem de creure els amants de la naturalesa que afirmen que els nostres avantpassats vivien en harmonia amb el medi. (...) Tenim el dubtós honor de ser l’espècie més mortífera en els annals de la biologia. 
(...)
La domesticació dels animals es va fer sobre la base d’un seguit de pràctiques brutals que amb el pas dels segles han esdevingut cada vegada més cruels.

O qüestions com ara la diferent aplicació de les lleis i normatives respecte de la diferenciació de sexes:

La majoria de les lleis, normes, drets i obligacions que defineixen la masculinitat i la feminitat són un reflex de la imaginació humana més que no pas una realitat biològica.

I curiosament, o no, fa una defensa del dret a la autodeterminació dels pobles:

Els imperis són motors malèfics de destrucció i explotació. Tot poble té dret a l’autodeterminació i no hauria d’estar sotmès al poder de cap altre poble.

Moltes més qüestions confegeixen aquest estudi, però a tall de conclusió, deixaré només una reflexió: Tinguem cura del nostre Planeta i fomentem la pau i la concòrdia. Cal tenir ben present que:

Només hi ha un camí que vagi del passat al present, però cap al futur hi ha una infinitat de camins que es bifurquen. 

I per conèixer el personal punt de vista del mateix autor potser us pot interessar aquesta entrevista.

dijous, 20 d’agost de 2015

RAMONA


Una història de dones. Elles en són sense cap mena de dubte les protagonistes mentre que als homes només els està assignat un paper secundari.

I entre les diverses dones que ens van relatant les seves vides, per sobre de totes elles destaca la Ramona: mentidera, manipuladora, atractiva, però sense ser cap bellesa, orgullosa, segura d'ella mateixa...

Tot i això tant ella com la resta de personatges femenins, tenen el comú que sempre voldrien trobar-se en la pell de l'altre.

Us presento els personatges que al mateix temps ens expliquen la història:

La ISOLDA, la filla de la Ramona i en Rossend, que en principi es pensava que seria un fill i li diria JÚPITER

L’esglai d’haver parit una nena va començar a esfumar-se quan la Ramona va descobrir el nom d’Isolda. No coneixia ningú que se’n digués i li agradava
(...)
Dir-se Isolda era com iniciar la conversa amb una indiscreció, l’allunava de passar inadvertida. 
(...)
En realitat, llavors, abans d’acabar el batxiller, la Isolda encara hauria preferit ser com la mare, enraonar davant de qui fos sense complexos, interessar-se per tot allò que fes referència a la injustícia contra els dèbils.
(...)
A la Isolda, la seva mare li havia dit ben convençuda que, sense algunes mentides, no hauria pogut portar a terme ni la meitat del que havia fet. 

La MIREIA. Gairebé una amiga de la infantesa, però només gairebé. La Ramona se n'aprofitarà de la seva amistat.... A diferència de la Ramona ella era alta i bonica.

Estar callada, com absent, era la faceta més notable de la Mireia Ferrer a la vista dels altres. 
(
Era alta i ben formada, esvelta, i tenia una cara bella.
(...)
La Ramona la superava des que una mestra de l’escola havia lloat la seva intel·ligència. 
(...)
La Marquesa (Ramona) es creia que la Mireia havia estat molt afortunada d’haver nascut dins la família Ferrer-Llopis, i això que la companya coneixia tota la càrrega de tristeses i vivències dolentes que havien tingut. I, el més curiós, la Mireia opinava que la Ramona els admirava justament per tot aquell drama sense fi, fins de vegades tenia la sensació que els envejava per allò. 

L'ANNA. La mare de la Mireia. Una lluitadora pels drets dels republicans represaliats i refugiats, fundadora amb el seu marit de la Associació "Memòria i Llibertat". La seva vida sempre va estar difícil, ja de ben jove havia estat al camp de concentració d'Argelers amb la seva mare i allí va conèixer el que seria el seu marit. Un cop la seva filla es casa amb un policia que la maltracta i se l'emporta a viure a Sevilla, el seu estimat company de tota la vida mor i ella, ja gran i cansada pensa a ingressar en una residència i quan fins i tot ja tenia plaça es posa greument malalta del cor. 

Com a tothom, també la utilitzarà la Ramona:

Des de sempre, la tendència de l’Anna no era pas la del mínim esforç; per contra, amb freqüència, semblava posar voluntat fins allà on no en calia. 
(...)
Des de la sortida de l’hospital, la vida de l’Anna Llopis havia durat un parell de setmanes.

LA LOLIN. Mare del Joan, un jove lampista, amb qui la Ramona es casa ja embarassada del Rossend, i li fa creure que la filla és seva. És senzilla i humil, però aviat “cala” totes les veritats i les mentides de la seva jove:

Sí, podia valer molt, la seva jove! Per segons què, però a ella no l’enganyava! La Ramona era trafolla.
- Una trolera de musho cuidao.
(...)
La Lolín era un arbre tranquil, on de cop i volta, un rèptil s’enfilava per desvetllar mal temps. 

I per descomptat La RAMONA. Tindrà una filla d'una relació pràcticament esporàdica i interessada amb en Rossend i tot i que ella mai no l'oblidarà, ell l'abandonarà no se sap ben bé si per pròpia voluntat o a causa d'algun problema relacionat amb la seva militància. 
Embarassada, es casarà amb en Joan amagant-li aquest fet i enganyant-lo en el seu interès, com gairebé farà amb tothom.
Quan l'Anna es queda sola i sense ànims per portar endavant l'Associació, ella s'oferirà i es farà imprescindible fins el punt que acabarà pràcticament auto nomenant-se Presidenta i inventant-se  i falsificar un passat (que li "robarà" a la mateixa Anna) per tal d'accedir a un lloc que només està reservat a antics exiliats:

Ella tenia un projecte encara sense direcció, era valenta, ningú no se n’havia adonat, però l’ocasió no havia arribat encara. 
(...)
Dir mentides era fàcil: només calia fer-hi la cara adequada. 
(...)
La Ramona Marquès hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l’exili, la seva vida s’assemblava a la dels altres. 
(...)
Jo ho hauria donat tot per assemblar-me a tu. [A la Mireia]

Resten els homes del relat, amb una importància relativa, però necessaris per arrodonir la història:

EN ROSSEND Un líder i militant obrer, compromès amb la lluita obrera, que utilitzarà la Ramona i la deixarà prenyada de la Isolda.

Tenia això, ell, el Rossend, sempre barrejava la blanesa de l’amor, aquella claror de núvols esponjosos, amb el roig de la sang vessada. I es feia escoltar. 

MANUEL, festeja la Mireia i es casa amb ella, però és un policia de la secreta que es fa passar per un estudiant que treballa. És un maltractador.

De la Mireia fins li agradava un aspecte inconfessable. Era de l’altre bàndol. 
(...)
Contra els obrers, la ràbia trigava a encendre’l, li pujava massa lenta; en canvi, només posar els peus a la Facultat, veure un burgeset amb cabells llargs o alguna parella de pipiolis fent-se petons al pati de Lletres davant de tothom, el Manuel es posava com un tió que és dins la xera. 
(...)
Allò tan somniat com un impossible durant un temps, ell i la Mireia sols, l’un per l’altre, ja estava aconseguit. Però hi havia una recança, un neguit... necessitava tenir-la permanentment vigilada.

En JOAN. El menyspreat marit de la Ramona.

El JAUME. El pare de la Ramona. La seva dona va emmalaltir greument quan la filla era molt petita i la van haver d'ingressar en un sanatori psiquiàtric.

Quan als nou anys la Ramona havia anat a viure amb el pare a Barcelona, el Jaume havia pensat que era millor per a tots dir que la mare de la nena havia mort.

El TOMÀS, el marit de l'Anna: Molts anys en camps de concentració: Argelers, on va conèixer l'Anna, València, Mauthausen... morirà un tant prematurament.








dijous, 13 d’agost de 2015

Molt més que temperatura

Seguint amb la història narrada per ell mateix, un cop més trobem en Thomas a Grafenhot, l'establiment públic, on l'han ingressat en detectar-li una ombra al pulmó.

Només ingressar ja es fa palès l'ambient sufocant i asfixiant en que li tocarà viure i ho narra de tal manera que gairebé podem sentir els estossecs i les raneres dels malalts ingressats mentre van escopint en els recipients que a tal efecte els lliuraven i on havien de dipositar els esputs per tal de ser analitzats i que tots els malalts conserven ben pròxims:

Al pasar, aquellos seres, expulsados indudablemente de forma definitiva de la Sociedad humana, repulsivos, miserables y como heridos en un orgullo sagrado, iban desenroscando sus pardas botellas de cristal para escupir y escupían dentro, con una solemnidad pérfida, extraían por todas partes, sin vergüenza y con un arte refinado que era sólo suyo, los esputos de sus pulmones carcomidos, escupiéndolos en sus botellas de escupir. 

Gairebé tota la narració està centrada en les seves anades i vingudes a sanatoris i hospitals, i les corresponents sessions de cures que vistes des d'ara semblen força agressives.

En Thomas segueix en la línia de l'alè i és així que té poca o nul·la confiança en els metges que l'atenen: 

También aquellos médicos me resultaban siniestros, como los que había conocido ya antes de ellos; desconfiaba profundamente y, según creo, con razón.

Però, un cop ingressat, una esperança s'albira en el seu llarg pelegrinatge entre metges i hospitals: noves proves i anàlisi, revelen que en realitat s'ha tractat d'un error i si bé segueix tenint una fatídica ombra en un pulmó, no està contagiat per la tant temuda tuberculosi:

Había sido un error del laboratorio. Ahora estaba en condiciones de entablar mi combate, prescindiendo de que no daba positivo, de todos modos tenía aún mi sombra en el pulmón, que combatían con inyecciones de estreptomicina, por desgracia, por su costo elevado, como se decía, en dosis demasiado pequeñas. 
(...)
El Ayudante me anunció que estaba curado, podía irme, aquí no había ya sitio para mí. ¡Me había tocado la lotería! Pero ¿me convenía ese premio? (…) Otra vez había viajado yo al infierno, en la dirección opuesta. 

Aviat li donaran l'alta i podrà tornar a casa seva on la situació no és ni molt menys tranquil·litzadora, ja que la mare ha emmalaltit greument fins el punt que li resta poc temps de vida i tampoc no està gens clar el seu futur ja que no podrà tornar a la seva antiga feina en el magatzem, amb un historial hospitalari com el seu, ni tan sols legalment podria treballar manipulant aliments.

Però ell no vol perdre la confiança en què hi trobarà alguna sortida, tracta de mostrar-se optimista, fins que un cop més el colpeja la dura realitat:

Dos días después de haber sido dado de alta en Grafenhof, tenía ahora una tuberculosis pulmonar abierta, es decir, el temido agujero, la caverna, de la que siempre había tenido el mayor miedo.(...) Me habían dado de alta como curado precisamente en el momento en que tenía un gran agujero en el pulmón, y habían tenido que volver a admitirme

I de nou, amb encara no dinou anys, la incertesa, el patiment les doloroses cures, el desencís, i un cop més pren la decisió d'aixecar-se i lluitar per la seva vida:

De repente no quise sólo mejorar mi estado, sino que me fijé la pretensión más alta: quería recuperar la salud. 
(...)
En adelante existí en un estado de mentira y de teatro. Tenía que pensar en salir de aquí, y pronto. 

Moltes i diverses vicissituds li ocorreran en aquest breu període de vida: Anades i vingudes a diversos establiments sanitaris, la mort de la mare... I mentre que la poca família que li queda gairebé es desentendrà d'ell, provarà de reprendre un cop més els estudis musicals, cantarà a l'església..., però cal concloure, i m'ha semblat oportú fer-ho amb una frase que és gairebé un resum del que ens vol transmetre l'autor en referència a la tuberculosi i els establiments sanitaris d'aquell moment, sense deixar la banda la hipocresia de la societat al respecte a aquesta i altres qüestions:

Las enfermedades del pulmón conocían, después de terminar la guerra, un nuevo florecimiento. Un hambre de años, una desesperación de años habían llevado inevitablemente a todas aquellas gentes a la enfermedad pulmonar, a los hospitales. (…) Sanatorios en calidad de prisión en régimen de aislamiento. El llamado mundo sano tenía pánico de la expresión enfermedad pulmonar, del concepto de tuberculosis. 

dimarts, 11 d’agost de 2015

DEL TEATRE A LA LECTURA



Després de l'apassionant lectura d'Ànima semblava gairebé d'obligat compliment anar a veure INCENDIOS, obra del mateix autor.

Va ser una tasca no gaire fàcil trobar entrades, donat el gran èxit assolit, però sens cap mena de dubte el relatiu esforç (no vaig ser jo qui va fer les gestions) pagava la pena.

Coneixedora del tema, tenia molts dubtes respecte a la seva escenificació, però val a dir que malgrat ser un muntatge sobri, amb escassos decorats ni grans efectes especials no hi resta cap mena de dubte de la brutalitat del relat fins el punt que et fan quedar garratibat a la butaca. Un cop més una dura i colpidora història, 

I com que un cop vista l'obra, encara em semblava que em calia copsar tots els detalls, vaig decidir-me a llegir-la i val a dir que no m'ha decebut en absolut i que mentre la llegia em tornaven les imatges viscudes abans al teatre.

Els Personatges: 
  • Nawal, la protagonista que acaba morint al Quebec tot i que com l'autor ha nascut al Líban. 
  • Jeanne, la filla. 
  • Simon, el bessó. 
  • Hermile, el notari que tindrà un paper important en el desenvolupament de la història. 
  • Antoine, l’infermer que va atendre la Nawal els últims temps.
  • Sawda, la jove amiga a la que ensenya a llegir i escriure. 
  • Nihad, el primer fill. 
  • (Wahab, el gran i desgraciat amor de la Nawal.)
En el sí del gran incendi de la guerra hi sorgeixen quatre incendis més particulars que d'alguna manera confegiran quatre capítols o actes: 
  • L'incendi de Nawal.
  • L'incendi de la infància. 
  • L'incendi de Jannaane
  •  L'incendi de Sarwane.
Ja en la introducció, Eladio de Pablo ens situa en el context on es desenvolupa l'obra:

Mouawad nos desplaza del aquí y ahora en Quebec al allà de entonces y ahora del Líbano, fundiendo ambas temporalidades precisamente en ese territorio castigado por la guerra, donde pasado y presente se mezclan, entonces y ahora se abrazan

I més endavant, el mateix autor ens fa coneixedors del seu mètode de treball, en el què els actors hi adquireixen un especial protagonisme:

Incendios no habría visto nunca la luz sin la participación de sus intérpretes. (...) el texto fue escrito a través de los ensayos escalonados durante un período de diez meses.  (Wajdi Mouawad, 23 de marzo de 2003)

Nawal, nascuda al Nord de Líbia, amb només catorze anys s'ha quedat embarassada del seu gran i prohibit amor, en Wahab, també de Líbia, però del Sud. El fill li prendran i ella hi dedicarà tota la vida a cercar-lo. Aquest serà el fil conductor de tota l'obra amb constants anades i vingudes cap el passat, el present i sempre amb la guerra com el gran teló de fons que ho embolcalla i empudega tot:

El tiempo es una gallina a la que han cortado la cabeza, el tiempo corre como loco, a derecha e izquierda, y la sangre de su cuello decapitada nos inunda y ahoga. (...)
-Es la guerra
-¿Qué guerra?
-¿Quien sabe? Nadie comprende. Los hermanos disparan sobre sus hermanos y los padres sobre sus padres. Una guerra. ¿Pero qué guerra? (...) y no sabemos quién dispara sobre quién ni por qué. Es la guerra.

Seguint els savis consells de la seva àvia Nazira abans de morir, Nawal a l'hora que es rebel·la davant la injustícia que li han proferit i s'embranca en la'arriscada i agosarada recerca del seu fill, també s'esforçarà en formar-se:

Però para poder rebelarse, hay que saber hablar. ¡Así pues, ármate de valor y trabaja a conciencia! Escucha lo que una vieja que va a morir tiene que decirte: aprende a leer, aprende a escribir, aprende a contar, aprende a hablar. Aprende. Es tu única posibilidad de no parecerte a nosotros. Prométemelo.

En la seva desesperada aventura, la Nawal es veurà implicada en diverses situacions a quina més violenta i arriscada. La seva vida estarà en risc, serà torturada i violada i fruit de la violació naixeran els dos bessons als quals els deixarà en herència la missió de cercar el seu pare i germà desconeguts per ells per tal de lliurar-los unes missives.

I arribat aquest punt m'estimo més deixar-vos en la incertesa del final per tal que si us vaga el descobriu. Només avançar-vos que serà cruel i que difícilment us deixarà indiferents.

Però Nawal, tot i la seva angoixant existència ens deixa un bri d'esperança, com no podia ser d'altra manera, referint-se al poder de l'educació:

Pero hice una promesa, una promesa a una anciana de aprender a leer, a escribir, a hablar, para salir de la misèria, salir del odio. Y voy a complir esa promesa. Cueste lo que cueste. No odiar a nadie jamás, la cabeza en las estrelles siempre. 

Imatge manllevada de teatral.net



dimecres, 5 d’agost de 2015

Maria Aurèlia Capmany




El tres d'agost de 1918, va néixer a Barcelona Maria Aurèlia Capmany que va morir el dos d'octubre del 1991.

Tot i que sempre l'he considerat una gran intel·lectual alhora que una dona molt compromesa políticament i defensora dels drets de les dones, poc, gairebé gens, he llegit de la seva extensa obra. Amb aquest escrit només vull dedicar-li un breu i senzill record amb unes frases seves que he pogut recollir per la xarxa i que m'ha semblat que reflecteixen molt bé el seu pensament:

“És altament instructiu pensar que la feble dona no ha trobat mai cap obstacle per llaurar els camps ni per baixar a les mines.La casta dona ha trobat fresat el camí de la prostitució. L’egoista femella ha estat exaltada en els altars com a santa. Però és difícil, enormement difícil, obtenir la direcció d’un banc, un seient a l’Acadèmia, una dignitat a l’Església, una càtedra a la Universitat.”

“Avui, en el moment en què les dones s’alliberen, encara que molt lentament, de tantes inhibicions i de tantes pressions alienes, es troben que han d’emprendre de nou la lluita contra l’intent de reduir-les a feminitat. Un intent tan ben orquestrat pels dogmes i les lleis, els costums i els mitjans de comunicació de masses. Cada vegada més, la dona haurà d’alliberar-se de la caricatura d’ella mateixa que li ofereixen.”

"Les paraules serveixen per comunicar, però també per disfressar-nos. De vegades, per disfressar-nos d'una versió més bonica de nosaltres mateixos. Jo penso que tots els escriptors escrivim perquè la gent ens estimi... perquè pensi: 'Oh, que bonic, això que ha fet!'"

"Mira, sempre, el que sóc més és escriptora. Però quan una cosa m'atrau, sigui el que sigui, i deixo d'escriure... ho faig sense cap mena de remordiment."

“Jo crec que la humanitat hauríem de saber treure, de cada moment de la nostra existència, la vellesa, l’experiència, la diversió… totes aquestes coses que dóna cada edat. I aleshores podríem viure millor i amb més capacitat de suportar-nos entre tots.”



Maria Aurèlia Capmany

dissabte, 1 d’agost de 2015

L'ALÈ

Amb "El soterrani", havíem deixat el nostre protagonista treballant en una botiga de queviures i tractant de refer la seva vida, però sembla que la felicitat li està negada, perquè en el que ell mateix afirma ser el millor moment de la seva curta  i convulsa existència, és colpejat de nou i aquest cop amb una greu malaltia, conseqüència d'un fort refredat mal curat que va agafar descarregant uns sacs sota una intens a nevada:

El refredat que havia enxampat en descarregar diversos quintars de patates sota la rufada de neu al camió situat davant el magatzem de la botiga de queviures de Podlaha, i que senzillament vaig ignorar durant molts mesos, ara no era altra cosa que una greu pleuritis humida. 

I un cop més torna a aparèixer l'ombra de la mort. Tot s'ha capgirat, la feina, els seus recentment iniciats estudis musicals, la malaltia del seu estimat avi..., però aquest cop sabrà bandejar les idees pessimistes i posarà tota la voluntat en sortir endavant. La joventut i la fortalesa l'ajudaran:

Amb prou feines, després de deixar l'institut i provar sort al negoci de Podhala, havia trobat una possible existència que em satisfeia, que, amb gosadia i coratge, m'havia permès, contra tots els obstacles, tenir la meva vida a les meves mans (i sobretot també al meu cap), i vaig tornar a ser arrencat d'aquest ideal.
(...)
Entre dos camins possibles, en l’instant decisiu, aquella nit [a l’hospital] em vaig decidir pel de la vida.

I així comença una llarga estada a l'hospital i donat que la família no es pot permetre pagar, l'instal·len en una sala curulla de malalts terminals, que ell anomena "la sala de morir", on mentre es debat entre la vida i la mort, va prenent consciència de l'inhòspit lloc i del tracte despersonalitzat i un tant descurat del personal (metges, monges i sacerdot) que hi treballen.

El pacient que paga, si està sol, només ha de patir les seves pròpies penes, de suportar els seus propis dolors, i les seves observacions es limiten a l’observació de la seva pròpia persona malalta, mentre que l’altre, el que no és un pacient dels que paguen, ha d’incloure en les seves pròpies penes i en els seus propis dolors i en les observacions de la seva pròpia persona malalta, les penes i els dolors i les observacions també de tots aquells que comparteixen la seva habitació amb ell. 

Del metges comenta:

Sempre van ser només el mur blanc que, cada dia i amb la mateixa manca de consideració, s’alçava de sobte davant el meu llit, en el qual no podia descobrir-se cap característica humana.
(...)
La realitat és que els malalts, que estan als hospitals en mans dels metges, mai no arriben a tenir contacte amb els metges i molt menys encara explicacions i aclariments. 

Tampoc no surten gaire més ben parades les monges:

Les monges sempre posaven en la extremunció, que s'havia d'administrar sota qualsevol circumstància, una atenció més gran que a qualsevol altre cosa.

I és clar, el capellà tampoc no se n'escapa de les seves punyents observacions:

L’aparició i encara molt més la veritable ocupació del capellà de l’hospital em va repugnar tant des del primer moment que amb prou feines podia suportar les seves aparicions, que eren com una perversa i llardosa representació catòlica. 

A partir d'aquí es succeeixen diversos episodis: el retrobament amb l'estimació de la mare, la inesperada mort de l'avi, els constants trasllats a la sala de cures on per mitjà d'un tub li han d'aspirar el líquid que es va formant al seu pit, la lenta millora, i entretant va observant i reflexionant més enllà del que l'envolta, especialment de la vida i la mort:

Vaig redescobrir, en cert moment ja molt avançat del meu procés de curació, el plaer de pensar i per tant de desmuntar i descompondre i desfer els objectes que contemplava. Ara tenia temps per fer-ho i em deixaven tranquil.
(...)
Morim a partir del moment que naixem, però no diem que morim fins que hem arribat al final d’aquest procés, i de vegades aquest final es delata encara un temps terriblement llarg. Definim com morir la fase final del nostre procés d’estar morint al llarg de tota la vida. 

Però malgrat la seva evident millora, no acabaran aquí els seus neguit ni la seva dissort. Amb un gest del que es podria creure de bona voluntat, els metges l'aconsellen una estada en un sanatori per acabar de recuperar-se. En aquest espai coincidirà amb una jove de la mateixa edat amb el qual encetarà una certa amistat i també tindrà molt temps per llegir un munt de llibres que ha heretat del seu avi. El seu inquiet esperit sembla asserenar-se:

Rarament abans, però també rarament després en la meva vida, he fet un ús tan intensiu i tan profitós de la possibilitat de reflexionar sobre el passat i el futur durant dies i setmanes senceres sense ser en absolut molestat i de poder fer una especulació realment intel·lectual amb aquestes reflexions.
(...)
Amb la lectura vaig poder travessar els abismes oberts també aquí a cada moment, salvar-me dels estats d’ànim que només apuntaven a la destrucció. 
(...)

Però donat que al sanatori hi conviuen diferents malalts de tuberculosi i malgrat que en Thomas no ha patit mai d'aquesta malaltia, el contagi serà inevitable::

El temor s’havia confirmat, a GroBgmain de cop i volta vaig ser tuberculós. 


EL SOTERRANI

Segona part de les cinc que composen la pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard i que compren l'etapa de la seva primera feina com a aprenent en una botiga-magatzem de queviures ubicada en un llòbrec soterrani a la barriada de Scherzhauserfeld. Una feina que ell tria expressament com un desig d'anar en direcció oposada, contràriament al que li proposa l'amable funcionària que li ofereix diverses feines en aparença més convenients, en un barri totalment marginal i marginat:

Cada dia un excés familiar, cada dia, com a mínim una vegada, el cotxe de policia a la cantonada, l’ambulància per socórrer algú mig mort a cops o ganivetades, el cotxe de morts per recollir algun mort miserablement al seu llit, algú assassinat. Els nens passaven la major part del temps al carrer, els únics carrers de Salzburg que no tenien nom. 
(...)
Existien amb la intensitat mortal dels mortalment desesperats i es refugiaven, tant homes com dones, alternativament als hospitals, als manicomis i a les presons.

El jove, s'enorgulleix amb raó de no ser una càrrega per la família que havia fet grans esforços per tal d'oferir-li uns estudis que pensaven que podrien servir-li millor per afrontar el futur:

Des dels setze anys vaig guanyar-me jo mateix els meus diners durant la resta de la meva vida. En mi no van haver de gastar, a partir d’aquell moment, ni un cèntim més. 

Certament l'època que li va tocar viure a en Thomas va ser especialment convulsa i depriment, però tot i això considero que l'autor té una visió molt negativa d'ell mateix, o si més no, és aquesta  la imatge que ens transmet en aquestes memòries:

Sempre he molestat i sempre he irritat. Tot el que escric, tot el que faig és molèstia i irritació. Tota la meva vida en tant que existència no és altra cosa que molèstia i irritació ininterrompudes. 
(...)
Escriure és per a mi una necessitat vital, per això, per aquesta raó escric, encara que tot el que escric no és res més que una mentida que es transporta a través meu com la veritat. 

En la dura feina a la botiga es troba plenament realitzat, li agrada el tràfec constant de gent que molts cops el fan partícip de les seves misèries, carregar pesats sacs de queviures, organitzar el magatzem... en tot hi troba un punt de satisfacció:

Vaig anar a la botiga d’aliments que era el soterrani, i el soterrani que era una botiga d’aliments va ser el meu aliment més personal, això ho vaig comprendre de seguida.
(...)
Si abans havia cregut que jo no tenia ni el més mínim futur, de cop en tenia un, i de sobte cada instant tenia allò que ja feia temps que s’havia extingit: fascinació.

M'ha colpit una reflexió que fa referència a la fascinació que les joves del barri senten pels mariners americans i llurs prebendes. Poc es pensen que les hauran de pagar amb escreix, tal com va passar en el barri de Barcelona on vaig néixer on els americans es passejaven fitant les noies com si de trofeus pels alliberadors (?) es tractessin mentre tractaven d'atreure la seva atenció i el seu agraïment enlluentat-les amb el mateix tipus de "regals" que aquí s'esmenten:

Els americans aclaparaven les seves noies de la barriada amb xocolata i amb mitges de niló i bruses de niló i amb tota aquella immundícia de luxe que de sobte havia fet irrupció amb ells a Europa. 

I un cop i un altre, l'autor es reafirma en la seva necessitat d'anar contra corrent, de cercar un nou destí que l'allunyi de la seva infantesa tant recent encara, de la maleïda escola i l'igualment maleït institut, del nazisme i la religió:

Qui ha girat cua, s’escapa corrent i corre i corre i no sap cap a on corre quan corre en la direcció oposada.
(...)
Quan ens recordem, com jo faig ara, del passat, tot es soluciona sol de mica en mica.