Bogeries

Ja fa temps que vaig començar a interessar-me per l'obra de'n Paul Auster. Val a dir que tot i que n'he llegit molts dels seus llibres, m'he adonat que encara em queda una bona llista per "descobrir".

En aquest cas, la història que ens narra és substancialment més optimista que les anteriors que he llegit i entre bogeria i bogeria dels seus personatges ha resultat una lectura força amena.

El narrador protagonista és en Nathan (o l'oncle Nat com li agrada que el nomenin), però només començar ens fa un sorprenent anunci:

Jo no sóc el personatge principal d’aquesta història. L’honor de portar el títol de protagonista d’aquest llibre pertany al meu nebot, en Tom Wood, l’únic fill de la June, la meva germana difunta. 

I d'ell mateix ens revela:

Suposo que a vegades sóc una mica desagradable. Però no pas sempre, ni per principis. 

Tota la seva admiració i estima els hi destina a en Tom, el seu nebot retrobat després de molts anys d'haver-hi perdut el contacte, en part per la greu malaltia que ha superat en Nat, i el seu divorci, i d'altra part perquè en Tom havia emprés un camí que el va allunyar de la família.

Retrobar en Tom m’havia aixecat la moral, però ara que tornava a estar tot sol, de sobte em vaig adonar que m’havia convertit en una persona aïllada i patètica, en un bloc de carn humana desconnectat i sense nord. 

Tot i això es fa ben palès el sentiment que l'oncle Nat té vers el seu nebot Tom. Aprofita qualsevol ocasió per desfer-se'n en elogis i per lloar qualsevol virtut per minsa que ens pugui semblar. Un bon exemple d'això és el fet que l'anomeni com a protagonista de la història.

En Tom era tan llest, tan culte i s’expressava tan bé, que em vaig sentir molt orgullós de formar part de la seva família. 

En realitat, però, en Nathan ens vol parlar de tot i en certa manera ho aconsegueix malgrat que  amb aquesta volguda dispersió perdem bona part d'aprofundiment:

Vull parlar de felicitat i de benestar.

Vull parlar del temps de primers de juny, d’harmonia i de repòs benaurat.

Vull parlar dels beneficis del son, dels plaers del menjar i de l’alcohol.

Vull parlar d’en Tom i de la Lucy, de l’Stanley Chowder...

Ho vull recordar tot. 

L'argument té un punt d'intriga que de manera lamentable va decaient a mesura que es desenvolupa la història i va perdent bona part de l'interès inicial. Sembla com si no acabés de trobar-hi et to adequat i es va diluint quan no banalitzant.

El protagonista indiscutible d'aquest principi d'intriga que esmento és en Harry, el llibreter que és el cap de la botiga on treballa en Tom, un homosexual un tant ambigu en les seves relacions, amb una filla que pateix un trastorn mental, fruit d'un matrimoni que va acabar en divorci, que té un passat tèrbol i un present que sembla que gaudeixi complicant-se l'existència tant com pot i que fàcilment es preveu que el seu final no serà plàcid. 

Ningú no estaria segur dels orígens d’en Harry, i quan un home aconsegueix crear un aire misteriós al seu voltant, sempre té les de guanyar en el tracte amb el públic. 

En una conversa amb en Nathan, amb qui des del primer moment congenien, el mateix Harry s'autodefineix així:

Jo sóc així, Nathan, sóc generós, sóc amable, sóc lleial, però també sóc un trapella acabat. 

Però en Paul Auster segurament no seria el mateix si no ens obsequiés amb alguna de les seves frases demolidores. N'he triada una per concloure:

Tots ens havíem de morir i, quan s’enduguessin el nostre cos i l’enterressin, només els nostres amics i la nostra família sabrien que ja no hi érem. La nostra mort no s’anunciaria a la ràdio ni a la televisió.