dissabte, 22 d’agost de 2015

UN NEN

Tal i com el mateix autor ens fa saber, aquest relat l’escriu quan ja ha fet quaranta-sis anys.

És el darrer volum dels cinc que composen el que s'ha conegut com la seva autobiografia, però aquest cop contràriament al previst, no ha reprès la història en el punt que la va deixar en el volum quatre, sinó que de manera sorprenent, torna als primers anys de la seva infantesa.

M'ha semblat un xic repetitiu i tot i que, tal com ens té acostumats, té algunes frases i reflexions molt interessants, el relat en sí no hi aporta res de nou al que ja ens ha explicat amb anterioritat.

No voldria creure que només ha estat fruit dels interessos editorials, però el cert és que m'he sentit un tant decebuda.

Només a tall d'exemple deixo unes poques línies amb els comentaris, referents a l'escola, la família i les seves cabòries gairebé tant amargs i depriments com de costum:

Vaig entrar al tercer curs de l’escola primària, per anar a l’escola tenia un quart d’hora de camí a través del centre de la ciutat. (...) Entrava a l’escola tremolant i en tornava a sortir plorant.
(...)
A l’hora del pati els fills de les persones benestants mossegaven unes pomes gegants i uns pans ben untats amb mantega, els meus companys de desgràcia de l’asil d’orfes i jo havíem d’acontentar-nos amb un tros de pa sec.

El meu avi sempre m’ho havia advertit: el món és repugnant, implacable, mortal. Quina raó tenia. Tot és encara pitjor que no em pensava. 
(...)
Tothom que ven alguna cosa que no existeix, serà acusat i condemnat, deia el meu avi, l’Església ven Déu i l’Esperit Sant des de fa milers d’anys amb plena publicitat i del tot impunement. 
(...)
Els més intel·ligents estan constantment amenaçats per la bogeria, deia el meu avi.

Els morts eren ja aleshores els meus confidents preferits, m’hi apropava sense compliments. M’asseia durant hores en els graons d’alguna tomba i cavil·lava sobre l’ésser i el seu contrari. Naturalment ja llavors no arribava a cap conclusió satisfactòria. 
(...)
Només per amor al meu avi no vaig matar-me durant la meva infantesa, si no, no m’hauria costat gens, el món a fi de comptes em resultava des de feia molts anys una càrrega inhumana que amenaçava ininterrompudament d’esclafar-me.
(...)
Jo era un bon dibuixant. Però aquesta possibilitat no la he tirat endavant, i ha anat de mal en pitjor com tantes altres.
(...)
La meva ambició sempre havia estat més gran que les meves forces.




2 comentaris: