L'ALÈ

Amb "El soterrani", havíem deixat el nostre protagonista treballant en una botiga de queviures i tractant de refer la seva vida, però sembla que la felicitat li està negada, perquè en el que ell mateix afirma ser el millor moment de la seva curta  i convulsa existència, és colpejat de nou i aquest cop amb una greu malaltia, conseqüència d'un fort refredat mal curat que va agafar descarregant uns sacs sota una intens a nevada:

El refredat que havia enxampat en descarregar diversos quintars de patates sota la rufada de neu al camió situat davant el magatzem de la botiga de queviures de Podlaha, i que senzillament vaig ignorar durant molts mesos, ara no era altra cosa que una greu pleuritis humida. 

I un cop més torna a aparèixer l'ombra de la mort. Tot s'ha capgirat, la feina, els seus recentment iniciats estudis musicals, la malaltia del seu estimat avi..., però aquest cop sabrà bandejar les idees pessimistes i posarà tota la voluntat en sortir endavant. La joventut i la fortalesa l'ajudaran:

Amb prou feines, després de deixar l'institut i provar sort al negoci de Podhala, havia trobat una possible existència que em satisfeia, que, amb gosadia i coratge, m'havia permès, contra tots els obstacles, tenir la meva vida a les meves mans (i sobretot també al meu cap), i vaig tornar a ser arrencat d'aquest ideal.

(...)

Entre dos camins possibles, en l’instant decisiu, aquella nit [a l’hospital] em vaig decidir pel de la vida.

I així comença una llarga estada a l'hospital i donat que la família no es pot permetre pagar, l'instal·len en una sala curulla de malalts terminals, que ell anomena "la sala de morir", on mentre es debat entre la vida i la mort, va prenent consciència de l'inhòspit lloc i del tracte despersonalitzat i un tant descurat del personal (metges, monges i sacerdot) que hi treballen.

El pacient que paga, si està sol, només ha de patir les seves pròpies penes, de suportar els seus propis dolors, i les seves observacions es limiten a l’observació de la seva pròpia persona malalta, mentre que l’altre, el que no és un pacient dels que paguen, ha d’incloure en les seves pròpies penes i en els seus propis dolors i en les observacions de la seva pròpia persona malalta, les penes i els dolors i les observacions també de tots aquells que comparteixen la seva habitació amb ell. 

Del metges comenta:

Sempre van ser només el mur blanc que, cada dia i amb la mateixa manca de consideració, s’alçava de sobte davant el meu llit, en el qual no podia descobrir-se cap característica humana.

(...)

La realitat és que els malalts, que estan als hospitals en mans dels metges, mai no arriben a tenir contacte amb els metges i molt menys encara explicacions i aclariments. 

Tampoc no surten gaire més ben parades les monges:

Les monges sempre posaven en la extremunció, que s'havia d'administrar sota qualsevol circumstància, una atenció més gran que a qualsevol altre cosa.

I és clar, el capellà tampoc no se n'escapa de les seves punyents observacions:

L’aparició i encara molt més la veritable ocupació del capellà de l’hospital em va repugnar tant des del primer moment que amb prou feines podia suportar les seves aparicions, que eren com una perversa i llardosa representació catòlica. 

A partir d'aquí es succeeixen diversos episodis: el retrobament amb l'estimació de la mare, la inesperada mort de l'avi, els constants trasllats a la sala de cures on per mitjà d'un tub li han d'aspirar el líquid que es va formant al seu pit, la lenta millora, i entretant va observant i reflexionant més enllà del que l'envolta, especialment de la vida i la mort:

Vaig redescobrir, en cert moment ja molt avançat del meu procés de curació, el plaer de pensar i per tant de desmuntar i descompondre i desfer els objectes que contemplava. Ara tenia temps per fer-ho i em deixaven tranquil.
(...)
Morim a partir del moment que naixem, però no diem que morim fins que hem arribat al final d’aquest procés, i de vegades aquest final es delata encara un temps terriblement llarg. Definim com morir la fase final del nostre procés d’estar morint al llarg de tota la vida. 

Però malgrat la seva evident millora, no acabaran aquí els seus neguit ni la seva dissort. Amb un gest del que es podria creure de bona voluntat, els metges l'aconsellen una estada en un sanatori per acabar de recuperar-se. En aquest espai coincidirà amb una jove de la mateixa edat amb el qual encetarà una certa amistat i també tindrà molt temps per llegir un munt de llibres que ha heretat del seu avi. El seu inquiet esperit sembla asserenar-se:

Rarament abans, però també rarament després en la meva vida, he fet un ús tan intensiu i tan profitós de la possibilitat de reflexionar sobre el passat i el futur durant dies i setmanes senceres sense ser en absolut molestat i de poder fer una especulació realment intel·lectual amb aquestes reflexions.
(...)
Amb la lectura vaig poder travessar els abismes oberts també aquí a cada moment, salvar-me dels estats d’ànim que només apuntaven a la destrucció. 
(...)

Però donat que al sanatori hi conviuen diferents malalts de tuberculosi i malgrat que en Thomas no ha patit mai d'aquesta malaltia, el contagi serà inevitable::

El temor s’havia confirmat, a GroBgmain de cop i volta vaig ser tuberculós.