Adéu-Suau

Tinc un munt de reculls de lectures endarrerides per comentar: no sé perquè s'han acumulat, si ha estat per mandra d'escriure o per intensitat de lectura. Bé, també és cert que aquests dies de confinament he dedicat més temps a la lectura, però malgrat que són dies que conviden molt a la reflexió amb un punt de desil·lusió, o potser de desesperança, també és un bon moment per endreçar tasques endarrerides, és així que  avui li ha arribat el torn a "Adéu-Suau" de la Isabel-Clara Simó.

Comencem pel protagonista: Norberto (Nor) és forner, acaba de superar una delicada operació al cor i torna per fer la convalescència a casa on viu tot sol. Quan el coneixem, té 32 anys i està pujant amb força dificultats els pocs esglaons fins a la vivenda, tot carretejant una petita maleta que ha traginat des de l'hospital. Una de les primeres coses que fa, és seure's i reflexionar:

Els moments de pànic produeixen dos efectes contraris: aixequen els records com el ventall aixeca la brasa del braser, i, alhora, els submergeixen.

(...)

Reflexiona sobre la felicitat: no sentir dolor, una safata amb una truita acabada de fer, una roba còmoda, ningú que t’emprenyi. 

(...)

Sóc una persona fronterera. No sóc massa d’enlloc(em van engendrar en un poble, vaig néixer en un altre i em van inscriure a ciutat) (...) No sóc homosexual però tampoc sóc heterosexual del tot. Em fan por massa coses.

(...)

Potser ho som tots, d’homosexuals, i ho hem reprimit perquè el món està fet a mida dels heterosexuals i perquè ens han manat que ens reproduïm -és que tots els heterosexuals es reprodueixen?-.

Aquest és en Nor amb les seves contradiccions, ara parlarem i coneixerem una mica a la Txell, treballadora del forn:

És jove, bona gent. És obesa. No una mica: molt obesa, i té la veu massa aguda, i una tendència criminal a cridar, una cosa que fa tan vulgar en una botiga, encara que sigui una botiga de pa, però és complidora perquè no té xicot. 

(...)

La Txell no tenia pare, però aquest era un tema que no es podia tocar a casa -a totes les cases hi ha temes que no es poden tocar-, i això els infants ho noten, i per això ella no va saber fins que va ser gran que el pare els havia deixat.

(...)

La feina al forn, tot i estar mal pagada, va ser considerada una bona feina.

(...)

La Txell es va enamorar de Nor de seguida que el va conèixer. Però, aclareixo, no va ser corresposta en cap moment.

I ara és el torn de la Sol, va ser parella de'n Nor i fins no fa gaire, havien viscut plegats en aquest mateix pis on ara torna:

Abans hi era i ara ja no hi és. (...) De fet, si ho penses bé, ¿estem tan enamorats com ens pensem? Potser el que passa és que hi estem acostumats.

(...)

La Sol era -¿era?- bonica. No espectacular, però estava ben feta.

(...)

Treballava en una agència. Una feina avorrida, però segura, estable.

(...)

Viure en comú va ser agradable i va ser inquiet.

(...)

Amb ella la vida era fàcil. I alegre. Era vegetariana, però quan jo em feia macarrons, amb carn picada i salsa de tomàquet, venia a respirar sobre el meu plat i em feia cara de pena, com un gosset malcriat, fins que es menjava tot el plat i jo la renyava content.

Però si hi ha un personatge que només conèixer ens resultarà antipàtic, aquest és la tia Fani. Tafanera, manaire, hipòcrita, que a tot hi trobava pegues:

És molt menuda, molt prima, amb els ulls molt negres, té els ulls enormes, que la fan jove tot i que deu tenir desenes de milers d’anys amagats entre els replecs de les seves cèl·lules àvides de conca posseïdora, de conca arrabassadora.

Per descomptat, en Nor no l'ha informada de l'aventura del seu negoci; ella tot ho troba malament, tot li sembla menyspreable quan del nebot es tracta, però acaba descobrint-ho i es presenta sense que ningú l'hagi convidada:

A partir d’aquell dia va venir altres vegades. (...) Les persones com la tia Fani, que es dediquen a escodrinyar els seus súbdits, acaben sabent-ho tot; de moment, però, un a zero.

I ja només resta presentar en Joan Carles i la Remei, els pares:

El pare es deia  Joan Carles Palau i era de bona família. (...) El pare i la mare tenien dormitoris diferents, i jo mai, mai de la vida, els vaig veure fer-se una moixaina o gastar-se una broma o tenir alguna mena d’aproximació mútua.
(...)

Joan Carles a més de covard era un gandul -dues qualitats que solen anar juntes.
(...)

Remei, havia estat d’aquelles noies vergonyoses, empegueïdes, que arriben del poble enlluernades per la ciutat i alhora temoroses, com si procedissin dels antics sermons sobre la ciutat i la perdició.

(...)

Aleshores va començar a beure d’amagat.

De fet, la història és senzilla, pràcticament es basa en els records del Nor mentre amb penes i treballs es va acomodant de nou a casa seva, es calça les sabatilles, i es prepara una humil truiteta per sopar que acompanyarà amb un bocí del pa sobrant del dia, que anirà a cercar a baix, al seu forn ara tancat, que ha seguit funcionant gràcies als seus fidels treballadors tot i el menyspreu de la tieta Fani.

3001 odisea final

És més que probable que si no tothom, força gent hagi vist la pel·lícula "2001, una odissea a l'espai". De fet hi ha un acord generalitzat entre els experts en temes de ciència-ficció, en què va marcar tota una època i que moltes pel·lícules i novel·les posteriors han estat inspirades o influenciades per ella. Bé, confesso, que no he llegit mai el llibre en què es va inspirar la pel·lícula, però ara, en ple confinament, he tingut l'ocasió de llegir aquest "3001 odisea final" també, per suposat escrit per Arthur C. Clarke.

Vaig començar la lectura, esperant trobar resposta a les claus fosques que em va deixar 2001 i que, encara que pugui semblar exagerat, encara tinc molt presents malgrat els anys transcorreguts. En principi em va semblar molt distreta, deliciosament inversemblant, doncs el protagonista, Frank Poole, ha estat vagant per l'espai al llarg, ni més ni menys que mil anys (!), temps que s'ha mantingut en vida a causa d'una complicada hibernació. 

Evidentment també hi ha referències al monòlit, o  millor, els monòlits perquè resulta que hi ha més d'un, però només per afegir més confusió al tema:

El monolito parecía el gemelo exacto del descubierto en la Luna cinco siglos antes.

(...)

El Monolito, es una máquina poderosísima (…) Funciona como un autómata. Carece de conciencia. 

El seu aterratge a la nova vida en un món nou, té episodis entretinguts Com quan descobreix que cal rapar-se els cabells per incorporar un casc cranial com la resta de persones; El que en aquella era todo el mundo fuese calvo constituyó una sorpresa para Poole, que había tardado en descubrir el hecho., però a mesura que avança el relat es va fent insípid i repetitiu:

Aquel era el lugar; en el tiempo y en el espacio, donde la especie humana había nacido.

(...)

Ya no tenía ninguna meta en la vida. El peso de tantos recuerdos lo oprimía.

(...)

El comandante Frank Poole era la clase de hombre que detestaba dejar un trabajo a medias, y unas motas de polvo cósmico, aunque se movieran a una velocidad de mil kilómetros por segundo, no iban a disuadirlo. 

I arribo al final d'aquestes reflexions i ho faig amb un llarg paràgraf que com veureu si seguiu llegint, fa referència als virus i els suposats avenços tecnològics i mèdics al segle XXI. 
No he pogut evitar, no ja un somrís, sinó un gest escèptic. Potser sí que al final d'aquest segle hi hagi nous descobriments i que aquests serveixin per millorar el planeta i la qualitat de vida de la totalitat dels seus habitants en comptes d'anar-lo destruint, però el cert és que el que és ara...

La historia está sembrada de pesadillas, algunas naturales, otras, obra de hombre.  A finales del siglo XXI la mayor parte de las naturales (la viruela, la peste negra, el sida, los espantosos virus que asolaban la selva africana) habían sido eliminadas, o al menos puestas bajo control, gracias al avance de la medicina. Sin embargo, nunca era prudente subestimar el ingenio de la Madre Naturaleza, y nadie dudaba de que el futuro aún guardaba en reserva desagradables sorpresas biológicas para la humanidad. 

El rey recibe

Havia llegit alguna crítica positiva referida a aquesta publicació que sembla que està previst que formarà part d'una trilogia, que ja puc afirmar que no llegiré.

I és que no sé si és que no he aconseguit entrar en la història, però el fet és que no m'ha interessat gens i si l'he acabat de llegir és perquè em costa molt deixar qualsevol lectura a mitges.

Ambientada en la Barcelona de 1968, "El rey recibe" d'Eduardo Mendoza, ens situa en la redacció d'un diari on el jove periodista, Rufo Batalla que serà el protagonista, rep per part del mateix director, l'encàrrec, un tant extravagant, de fer el seguiment del casament d'un príncep que es troba a l'exili:

El director del periódico se llamaba Jaime Bassols y era un viejo republicano de derechas, depurado y restablecido en su cargo tras varios años de ostracismo y privaciones.

Aquest encàrrec i per un seguit de casualitats al meu entendre molt forçades, el durà a començar una estreta amistat amb el príncep i també amb la seva jove promesa, a la que, també per una complicada casualitat,  i ignorant de qui es tracta, coneixerà just abans de l'enllaç i amb la que manté una aventura amorosa (per dir-ho finament).

La història segueix durant diversos anys en els quals Rufo serà, d'alguna manera, testimoni dels canvis que es produeixen a l'España dels setanta:

Los turistas venían a Espàña a divertirse y se les debía tolerar lo que a un español se le habría prohibido a rajatabla. 

(...)

Digan lo que digan, el fascismo fue la primavera de este siglo. Luego vino el frío invierno de la democracia, de los partidos y las camarillas.

Des de Nova York rep una oferta de treball que accepta i se'n va a viure. Aquest fet l'ajudarà a veure la realitat espanyola del moment des d'una distància clarificadora:

Las cosas que en Barcelona uno leía en la prensa o veía en las películas y en las series de televisión, en Nueva York sucedían realmente. 

(...)

El ciudadano americano era aficionado a la exhibición de banderas, a los himnos, a las efemérides patrióticas. 

Hi ha força coincidències entre la història de Rufo i la del mateix autor. He llegit diferents comentaris on s'assegura que el protagonista és un reflex de la vida i pensament del mateix autor, però desconec si aquesta teoria és certa.

Al final de la història deixem en Rufo instal·lat a Nova York, lluny dels seus familiars, amb els quals tampoc tenia una relació massa estreta, i dels amics que poc a poc l'han anat oblidant:

La primavera en Nueva York dura poco.
(...)

En otoño el clima era más placentero. La temperatura se mantenía suave. 
(...)

Nuevamente cayó el invierno sobre Nueva York. Los día se acortaban. Los árboles perdieron las hojas. 

El llibre de la senyoreta Buncle

Una història senzilla i lleugera, sense pretensions, molt adient per llegir en aquests llargs dies tancats a casa. Avui comento "El llibre de la senyoreta Buncle"  de D.E.Stevenson.

La senyoreta Buncle viu en un petit llogarret a Escòcia, és l'any 1934 i ella ja ronda la quarantena. No se li coneixen aventures amoroses, ni la tenen en massa consideració perquè tothom, fins i tot ella mateixa, els sembla poc espavilada, amb un més que discutible gust pel vestit, senzilla, humil... En una paraula, poca cosa.

Però ella té una afecció que la resta de veïns desconeixen i és que li agrada escriure i hi té força traça, tot i que el problema és que el seu coneixement del món és una mica escàs i es centra en el que coneix, que no és altre que les persones del poble a les que és capaç de disseccionar perfectament.

Escriu com un entreteniment, per passar l'estona, però arriba un dia en què la seva ja de per sí precària economia es veu més agreujada i ha de prendre la difícil decisió d'intentar publicar la seva novel·la o dedicar-se a criar gallines i opta per la primera opció. 

Així comença la seva recerca d'algun editor que li publiqui el seu llibre, el qual, recordem-ho parla de manera exclusiva de les persones del seu entorn, a les que tot i haver-les canviat els noms i la ubicació, se les pot identificar..

I en aquest punt, un editor, el senyor Abbott, li ha tornat resposta, i la senyoreta Buncle que s'ha presentat sota el pseudònim de John Smith, s'hi entrevisten per primer cop al despatx de l'editorial:

El senyor Abbott es mirava aquell pillet (...) La senyoreta Buncle... John Smith... Com és que no se li havia acudit que podia ser una dona?

(...)

Era evident que era una persona senzilla -pobrament vestida amb una jaqueta i una faldilla blava de franel·la. El barret era horrible, tenia la cara pàl·lida i bastant magra, amb un mentó punxegut i un nas inclassificable, però d’altra banda els ulls estaven bé. (...) La boca també estava bé, i les dents -si eren de debò- eren magnífiques.

I la senyoreta Buncle, entre titubeigs s'explica:

Em va ser difícil començar, i llavors es va posar a rodar sola com una bola de neu en una baixada. Em vaig començar a mirar la gent amb uns altres ulls, i tots em van semblar més interessants.

(...)

La senyoreta Buncle tenia llàgrimes als ulls quan va signar el rebut i va doblegar aquell bitllet extraordinari.

I comença l'aventura, l'èxit, els ingressos extraordinaris, i també un corrent d'atracció entre la senyoreta Buncle, que en la seva ficció es defineix com una dona elegant, desitjable i admirada, i el senyor Abbott, també solter, i naturalment, l'enrenou entre els veïns que se senten assenyalats i comencen a investigar especulant vers qui pot ser aquest senyor Smith que sembla conèixer-los, però que, segons ells, els fa un retrat insolent i insultant que no es mereixen i planegen venjar-se.

Es malfien de gairebé tothom excepte, és clar de la insignificant senyoreta Buncle.

Aquest és el nus principal del relat, força distret, quan de manera un tant insospitada algun dels indesitjats protagonistes acaben actuant segons les previsions de l'autora. 

Bé, ha estat una bona manera d'ocupar l'estona apartant-me de les cabòries que ocasiona aquest aïllament.