Adéu-Suau

Tinc un munt de reculls de lectures endarrerides per comentar: no sé perquè s'han acumulat, si ha estat per mandra d'escriure o per intensitat de lectura. Bé, també és cert que aquests dies de confinament he dedicat més temps a la lectura, però malgrat que són dies que conviden molt a la reflexió amb un punt de desil·lusió, o potser de desesperança, també és un bon moment per endreçar tasques endarrerides, és així que  avui li ha arribat el torn a "Adéu-Suau" de la Isabel-Clara Simó.

Comencem pel protagonista: Norberto (Nor) és forner, acaba de superar una delicada operació al cor i torna per fer la convalescència a casa on viu tot sol. Quan el coneixem, té 32 anys i està pujant amb força dificultats els pocs esglaons fins a la vivenda, tot carretejant una petita maleta que ha traginat des de l'hospital. Una de les primeres coses que fa, és seure's i reflexionar:

Els moments de pànic produeixen dos efectes contraris: aixequen els records com el ventall aixeca la brasa del braser, i, alhora, els submergeixen.

(...)

Reflexiona sobre la felicitat: no sentir dolor, una safata amb una truita acabada de fer, una roba còmoda, ningú que t’emprenyi. 

(...)

Sóc una persona fronterera. No sóc massa d’enlloc(em van engendrar en un poble, vaig néixer en un altre i em van inscriure a ciutat) (...) No sóc homosexual però tampoc sóc heterosexual del tot. Em fan por massa coses.

(...)

Potser ho som tots, d’homosexuals, i ho hem reprimit perquè el món està fet a mida dels heterosexuals i perquè ens han manat que ens reproduïm -és que tots els heterosexuals es reprodueixen?-.

Aquest és en Nor amb les seves contradiccions, ara parlarem i coneixerem una mica a la Txell, treballadora del forn:

És jove, bona gent. És obesa. No una mica: molt obesa, i té la veu massa aguda, i una tendència criminal a cridar, una cosa que fa tan vulgar en una botiga, encara que sigui una botiga de pa, però és complidora perquè no té xicot. 

(...)

La Txell no tenia pare, però aquest era un tema que no es podia tocar a casa -a totes les cases hi ha temes que no es poden tocar-, i això els infants ho noten, i per això ella no va saber fins que va ser gran que el pare els havia deixat.

(...)

La feina al forn, tot i estar mal pagada, va ser considerada una bona feina.

(...)

La Txell es va enamorar de Nor de seguida que el va conèixer. Però, aclareixo, no va ser corresposta en cap moment.

I ara és el torn de la Sol, va ser parella de'n Nor i fins no fa gaire, havien viscut plegats en aquest mateix pis on ara torna:

Abans hi era i ara ja no hi és. (...) De fet, si ho penses bé, ¿estem tan enamorats com ens pensem? Potser el que passa és que hi estem acostumats.

(...)

La Sol era -¿era?- bonica. No espectacular, però estava ben feta.

(...)

Treballava en una agència. Una feina avorrida, però segura, estable.

(...)

Viure en comú va ser agradable i va ser inquiet.

(...)

Amb ella la vida era fàcil. I alegre. Era vegetariana, però quan jo em feia macarrons, amb carn picada i salsa de tomàquet, venia a respirar sobre el meu plat i em feia cara de pena, com un gosset malcriat, fins que es menjava tot el plat i jo la renyava content.

Però si hi ha un personatge que només conèixer ens resultarà antipàtic, aquest és la tia Fani. Tafanera, manaire, hipòcrita, que a tot hi trobava pegues:

És molt menuda, molt prima, amb els ulls molt negres, té els ulls enormes, que la fan jove tot i que deu tenir desenes de milers d’anys amagats entre els replecs de les seves cèl·lules àvides de conca posseïdora, de conca arrabassadora.

Per descomptat, en Nor no l'ha informada de l'aventura del seu negoci; ella tot ho troba malament, tot li sembla menyspreable quan del nebot es tracta, però acaba descobrint-ho i es presenta sense que ningú l'hagi convidada:

A partir d’aquell dia va venir altres vegades. (...) Les persones com la tia Fani, que es dediquen a escodrinyar els seus súbdits, acaben sabent-ho tot; de moment, però, un a zero.

I ja només resta presentar en Joan Carles i la Remei, els pares:

El pare es deia  Joan Carles Palau i era de bona família. (...) El pare i la mare tenien dormitoris diferents, i jo mai, mai de la vida, els vaig veure fer-se una moixaina o gastar-se una broma o tenir alguna mena d’aproximació mútua.
(...)

Joan Carles a més de covard era un gandul -dues qualitats que solen anar juntes.
(...)

Remei, havia estat d’aquelles noies vergonyoses, empegueïdes, que arriben del poble enlluernades per la ciutat i alhora temoroses, com si procedissin dels antics sermons sobre la ciutat i la perdició.

(...)

Aleshores va començar a beure d’amagat.

De fet, la història és senzilla, pràcticament es basa en els records del Nor mentre amb penes i treballs es va acomodant de nou a casa seva, es calça les sabatilles, i es prepara una humil truiteta per sopar que acompanyarà amb un bocí del pa sobrant del dia, que anirà a cercar a baix, al seu forn ara tancat, que ha seguit funcionant gràcies als seus fidels treballadors tot i el menyspreu de la tieta Fani.