El llibre de la senyoreta Buncle

Una història senzilla i lleugera, sense pretensions, molt adient per llegir en aquests llargs dies tancats a casa. Avui comento "El llibre de la senyoreta Buncle"  de D.E.Stevenson.

La senyoreta Buncle viu en un petit llogarret a Escòcia, és l'any 1934 i ella ja ronda la quarantena. No se li coneixen aventures amoroses, ni la tenen en massa consideració perquè tothom, fins i tot ella mateixa, els sembla poc espavilada, amb un més que discutible gust pel vestit, senzilla, humil... En una paraula, poca cosa.

Però ella té una afecció que la resta de veïns desconeixen i és que li agrada escriure i hi té força traça, tot i que el problema és que el seu coneixement del món és una mica escàs i es centra en el que coneix, que no és altre que les persones del poble a les que és capaç de disseccionar perfectament.

Escriu com un entreteniment, per passar l'estona, però arriba un dia en què la seva ja de per sí precària economia es veu més agreujada i ha de prendre la difícil decisió d'intentar publicar la seva novel·la o dedicar-se a criar gallines i opta per la primera opció. 

Així comença la seva recerca d'algun editor que li publiqui el seu llibre, el qual, recordem-ho parla de manera exclusiva de les persones del seu entorn, a les que tot i haver-les canviat els noms i la ubicació, se les pot identificar..

I en aquest punt, un editor, el senyor Abbott, li ha tornat resposta, i la senyoreta Buncle que s'ha presentat sota el pseudònim de John Smith, s'hi entrevisten per primer cop al despatx de l'editorial:

El senyor Abbott es mirava aquell pillet (...) La senyoreta Buncle... John Smith... Com és que no se li havia acudit que podia ser una dona?

(...)

Era evident que era una persona senzilla -pobrament vestida amb una jaqueta i una faldilla blava de franel·la. El barret era horrible, tenia la cara pàl·lida i bastant magra, amb un mentó punxegut i un nas inclassificable, però d’altra banda els ulls estaven bé. (...) La boca també estava bé, i les dents -si eren de debò- eren magnífiques.

I la senyoreta Buncle, entre titubeigs s'explica:

Em va ser difícil començar, i llavors es va posar a rodar sola com una bola de neu en una baixada. Em vaig començar a mirar la gent amb uns altres ulls, i tots em van semblar més interessants.

(...)

La senyoreta Buncle tenia llàgrimes als ulls quan va signar el rebut i va doblegar aquell bitllet extraordinari.

I comença l'aventura, l'èxit, els ingressos extraordinaris, i també un corrent d'atracció entre la senyoreta Buncle, que en la seva ficció es defineix com una dona elegant, desitjable i admirada, i el senyor Abbott, també solter, i naturalment, l'enrenou entre els veïns que se senten assenyalats i comencen a investigar especulant vers qui pot ser aquest senyor Smith que sembla conèixer-los, però que, segons ells, els fa un retrat insolent i insultant que no es mereixen i planegen venjar-se.

Es malfien de gairebé tothom excepte, és clar de la insignificant senyoreta Buncle.

Aquest és el nus principal del relat, força distret, quan de manera un tant insospitada algun dels indesitjats protagonistes acaben actuant segons les previsions de l'autora. 

Bé, ha estat una bona manera d'ocupar l'estona apartant-me de les cabòries que ocasiona aquest aïllament.