Res no tornarà a ser igual

Penso fermament que quan passi aquest mal son, alguna cosa canviarà, i ho farà per millorar.

Potser només serà a títol individual, potser no seran canvis espectaculars, tot i que desitjaria que fora així, però si com espècie no som capaços de fer una reflexió profunda del què estem fent, de com estem degradant el planeta, que els nostres descendents mereixen viure en un mon millor, si més no, amb un mínim d'esperança de salubritat... Si tot això no ens fa reaccionar, serà que ens mereixerem tots els mals que ens esdevinguin.

Fa anys vaig fer el Camino de Santiago, vaig poder organitzar-me les vacances i al llarg de poc més d'un mes, vaig anar seguint les etapes que em durien des de Roncesvalles fins a Santiago, i sempre dormint en albergs. 

Hi va haver moments que vaig dubtar de poder arribar al final, moments de defalliment, de nervis, de desànim; gairebé tots al principi de la ruta, perquè a mesura que anava avançant en el camí, la rutina es va anar imposant i gairebé sense massa esforç.

Com he dit va ser poc més d'un mes, només amb una motxilla on des del primer dia vaig alleugerir de càrrega innecessària i només duia una muda, una mica de roba d'abric, impermeable, espardenyes i quatre coses bàsiques d'higiene. Aleshores ni càmera de fotos ni per descomptat mòbil, això sí un parell de llibres, un boli i un quadern on anotar, a mode de diari, les anècdotes del dia a dia. I no vaig necessitar res més.

Val a dir que aleshores, als albergs en general podies cuinar, una mica precàriament, però trobaves algun estri de cuina i algun cop, fins i tot, oli i sal. La resta, sense mirar gaire prim ho compràvem normalment als petits supermercats que anàvem trobant a cada poble i si calia ho traginàvem el temps que calgués.

I us demanareu, a què ve a tomb tot això? Doncs quan vaig tornar del viatge, jo, que sóc de poc acumular estris que considero inútils o superflus, vaig fer una neteja important de casa meva, en especial de la cuina, i és que, vulguis o no, sempre acabes acumulant coses poc necessàries.

I ara, anys després, potser caldrà fer neteja però d'un altre tipus. Jo no ho descarto, i aprofitant les llargues hores d'aquest confinament vaig repassant si hi ha alguna cosa del meu dia a dia que pugui considerar supèrflua per anar-me'n desfent. I no estic considerant només quelcom material, també de pensaments negatius, de discursos buits i sovint enganyosos, de discussions banals...

Segueixo rumiant. Encara ens queden molts dies pel davant abans de poder tornar a trepitjar els meus estimats camins i contemplar els fascinants paisatges que ens envolten i que ara estan tant a prop, però tant lluny.