dilluns, 2 de març del 2020

Daha! Més!



Possiblement el primer que cal fer és comentar que la traducció de la paraula "daha" , la primera que els refugiats solen aprendre en llengua turca, en català és "més". L'autor Hakan Günday, ha sintetitzat en una sola paraula, que dona títol al relat, el sentir de la immigració il·legal que arriba a Turquia:

Néixer a Síria, Somàlia o l’Afganistan pot ser l’inici d’una vida funesta, la reescriptura de la tragèdia clàssica, dels seus escenaris i dels arguments morals que la constitueixen.
(...)
En Gazâ és un personatge en construcció perseguit per la destrucció dels altres, del país que habita, per la família que l’acull.

La història, commovedora i dura, fa referència a la part més inhumana de la immigració, que no és altra que els especuladors amb les vides i desgràcies alienes. Els qui trafiquen amb les persones vulnerables als qui no consideren persones i tracten com a mercaderia, i ho fa sota el punt de vista de Gazâ, el fill del principal traficant:

Si avui som aquí és perquè un dels nostres avantpassats va dir: “O ell o jo”. Potser no hi ha cap mal, en això. Pensem que és lleig, però potser és ben natural... Potser no hi ha res lleig en la natura... I potser no hi ha res bonic tampoc.
(...)
Sí, em dic Gazâ...
El suïcidi se sent.
I és veritat que jo l’he sentit. Almenys una vegada. 

El pare del narrador té muntat un negoci al voltant dels immigrants. I ho ha fet com si d'un magatzem de qualsevol tipus de peces o potser electrodomèstics es tractés. Sap que alguns se li faran mal bé i no l'importa massa, donat que ja carregarà el preu en la resta per compensar les pèrdues:

El pare va dir: “Necessito una cisterna”
(...)
I així va néixer aquell pou infernal que podia allotjar fins a dues-centes persones.
(...)
Segons les circumstàncies, podien estar-se allà mig dia o una quinzena abans d’anar-se’n.
(...)
Només em van caldre cinc anys per convertir-me en un ésser terrorífic. (...) M’encarregava del manteniment d’una claveguera per la qual transitaven éssers humans.

En el relat de la ignomínia, va una mica més enllà:

El transport d’immigrants il·legals tenia dues modalitats. En la primera, la mercaderia, és a dir l’home, era lliurada al client i continuava, per mitjà d’un treball forçat, pagant el preu del viatge. En la segona, el mateix il·legal era el client; pagava en una sola vegada el preu exigit i a canvi el portaven allà on volia i el deixaven estar. Però el món canvia i la primera modalitat s’imposava cada cop més a la segona. 

Però el destí, n'hi ha qui dirien el karma, li té reservada una sorpresa.  Als 15 anys té un greu accident de cotxe i queda sepultat entremig dels cadàvers dels il·legals que transportava:

Tot el cos se m’havia endormiscat. Les cames, els braços, tots els músculs i fins i tot la llengua i els llavis. El rellotge tornava a marcar un quart de quatre i ja feia exactament dotze hores que era allà. 
(...)
No sabia si estava despert o no. (...) Continuava bevent l’aigua de pluja destil·lada en carn humana. Feia tot això sense saber si dormia o si estava despert, però almenys em mantenia viu. 213
(...)
Després de tretze dies i cinc hores, vaig tornar a veure la llum del sol.

I a partir d'aquí comença un llarg periple de judicis i hospitals que acaben transformant-lo, però no sempre d'una manera positiva:

Vaig marxar de l’hospital de Gölbasi en un microbús semblant al que m’havia portat. Havia entrat en aquell edifici com un boig i ara en sortia com un boig i un drogoaddicte

Tot i això, s'ha destapat el negoci i ja mai més no tornarà a ser el mateix. Si més no, no hi tornaran els mateixos, però qui sap el que faran la resta de personatges que veuen una manera fàcil de fer una fortuna?
Per poc que seguim les notícies i per menys que ens informin, molt em temo que el tràfic de persones segueix.




1 comentari:

  1. Com a humanitat ens escandalitzem molt amb l'holocaust i l'esclavitud, però el tràfic de persones actual que és una constant passa desapercebut. Molt indignant.

    ResponElimina