No era pecat

Un recull a mode de memòries de la vida i treball de'n Leopoldo Pomés escrit per ell mateix.

En alguna dels episodis que relata, m'ha fet recordar vivències gairebé calcades de la meva infantesa. Tot i que ell va néixer el 1931 i va viure d'infant tot l'horror de la Guerra Civil i jo ho vaig fer ja en plena post guerra, és de destacar que hi van haver moltes coses que van persistir durant anys, i potser algunes encara les patim i tot.

El pare era un home d’esquerres, amb molt de criteri, poc tolerant amb el desordre, amant de les coses ben fetes, de no abusar de ningú, bon treballador, home de pocs discursos polítics i de mentalitat molt més oberta que la mitjana de l’època. Potser devia ser proper a l’Esquerra Republicana d’abans de la guerra. 

(...)

La mare anava a una mena d’agrupació no sindicalista de noies i era bastant més esquerrana que el pare.

La mare va emmalaltir greument, amb un càncer i complicat amb una embòlia que la va deixar molt malmesa i depenent, però com passa algun cop, el pare s'hi aferrava a tenir-la al costat al cost que fos. Entenc que l'estimació pugui jugar aquestes passades, però també que és una reacció que no sempre té en compte el propi malalt i el seu patiment:

El pare, temps després que la mare s’hagués mort, em va dir: “Si almenys s’hagués quedat amb nosaltres ni que fos d’aquella manera...”.

Però seguim amb la memòria de'n Leopoldo que ara ens presenta la seva tieta Rosita, sens dubte una gran dona que va patir, com molt després també passaria en els desplaçaments en Metro, assetjament i tocaments per part d'indesitjables:

Quan esclatà la Guerra Civil jo tenia cinc anys i vivíem en un principal del carrer de Nàpols amb els avis i la tieta Rosita, germana de la meva mare.

(...)

La tieta Rosita s’havia casat amb un noi que era de Múrcia, de Caravaca, un radiotècnic que se’n va anar a fer fortuna al Brasil.

(...)

Als anys quaranta, a les hores d’anar i tornar de la feina els tramvies anaven pleníssims: les plataformes de davant o de darrere eren plenes de gom a gom i, efectivament, no passava més d’una parada que ja teníem un personatge, generalment amb aire d’innocència, que aconseguia, no se sap com, posar-se al costat de la tieta, i així començava la peripècia.

I arribo a la part que més m'ha recordat la meva infantesa i és... La Setmana Santa, de manera especial el Divendres Sant en que només els bars i les esglésies romanien oberts. Recordo aquelles imatges tapades amb uns draps de color morat suposo que en senyal de dol perquè, no ho oblidem, es commemorava la mort de Crist. I el dissabte que en deien de glòria quan els nens fèiem sonar "carraques" per fer força soroll que deien que era per matar jueus i celebrar la resurrecció de Crist. I encara abans, el dimecres de cendra on, si anaves a l'ofici et pintaven al front una creu feta amb oli del que deien sagrat i la cendra de les palmes i palmons de l'any anterior que els fidels duien a les esglésies. Ell ho recorda una mica diferent, fent especial atenció a la sensualitat de la vestimenta  i l'aspecte general d'algunes dones:

Seguir monuments. Això en deien del pelegrinatge que feien les famílies burgeses durant la Setmana Santa a diferents esglésies de la ciutat per repartir les seves oracions o perquè els altres els veiessin resar.
(...)

Arribava la Setmana Santa i tot prohibit; però, en canvi, sí que es permetien les sabates de taló, les mitges negres amb costures, els escots amb els clavells, i el maquillatge...

I ja gairebé acabo amb les remembrances. El terrat. Jo també m'evadia al terrat i mirava la vida que passava al carrer mentre anava fantasiejant.
I què dir del cine ? Quan era petita feien dues pel·lícules, una d'elles sempre era el que amb menyspreu denominàvem "españolada" i la que es considerava bona (una americana) era la segona. Normalment amb la mare anàvem al Padró i com que era molta estona d'estar mínimament quieta, em cansava, fins i tot algun cop, ho recordo perfectament, tenia ganes de fer pipi i la mare, impertorbable, no es volia perdre res i em feia pixar allà mateix, ajupideta entre els seients de fusta per on passejaven un parell de gatots per espantar les rates que hi havia a grapats:

M’agradava molt, el terrat. Un altre àmbit tot meu. (...) De petits, en qualsevol cas, me n’hi anava sovint i m’hi entretenia abocat a la barana tot mirant els patis interiors o els darreres de les cases. 
(...)

El cine ho era tot. Era el paradís. Quan a casa deien “anirem al cine!”, s’apoderava de mi  un bellugueig intern.
(...)

En els grans moments del cinema hi ha quelcom de sublim que per la seva profunda i immensa  bellesa quasi ultrapassa la comprensió humana. 

I fins aquí, que em sembla que ja n'hi ha prou de confidències.