L'esqueix de carn

"L’esqueix de carn" és un esgarrifós relat de'n Philippe Lançon, supervivent de l'atemptat del 6 de gener del 2015 a la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo.

Segons ell mateix confessa, va trigar tres anys a decidir-se a escriure la seva experiència, uns anys que va passar entre operacions, rehabilitacions, ingressos hospitalaris...

Però prenc una part de les seves paraules per situar el què va ser el dia de l'atemptat:

Feia fred i una mica d’humitat, el 6 de gener de 2015 al vespre.
(...)

Jo acabava de saber que al cap d’uns quants mesos aniria a Princeton i que la meva vida, si més no per una temporada, canviaria.
(...)

Érem una colla de col·legues més o menys pròxims en una revisteta que estava arruïnada, gairebé morta. Ho sabíem, però érem lliures. Érem allà per divertir-nos, per escridassar-nos, per no prendre’ns seriosament un món desesperant.
(...)

Aquell matí, com els altres, l’humor, les invectives i una forma teatral de la indignació eren els jutges i els exploradors, els bons i els mals genis, dins d’una tradició molt francesa que tenia el valor que tenia, però els esdeveniments posteriors aviat demostrarien que una part essencial del món li era estrangera.

Així és com ho va recordar ell, però també trobem el relat de com va viure aquelles primeres hores durant i després l'atemptat que li va causar greus ferides, de les quals les pitjors van ser a la cara on va perdre la mandíbula inferior:

Quan no te l’esperes, quant de temps cal per adonar-te que la mort arriba? No tan sols la imaginació es veu superada per l’esdeveniment, també les sensacions.

(...)

No me n’adonava, de la sang, que tanmateix em xopava, encara no havia vist la meva, però el silenci el sentia, és més, no sentia altra cosa. 

I tot plegat, a raó d'unes caricatures de Mahoma que van publicar. Almenys, entre la gent que conec, no estàvem en absolut interessats en aquesta revista, és més, personalment crec que ni tan sols n'havia sentit parlar. Tal com reconeix el mateix narrador:

El “Charlie” va tenir importància fins el moment de l’afer de les caricatures de Mahoma, l’any 2006.
(...)

La revista només tenia importància per a quatre fidels, per als islamistes i per a tota mena d’enemics més o menys civilitzats, que anaven des dels xavals del suburbi que no la llegien fins als amics perpetus dels paries de la terra, que sense pensar-s’ho gaire la qualificaven de racista.

Bé, i ja només quatre apunts del relat de'n Philippe, que narra, gairebé de manera meticulosa, totes les intervencions que van efectuant per tal de re-composar en la mesura del possible la seva cara i, si més no, fer que torni a ser funcional la mandíbula i la boca. Parla, com no podria ser d'altra manera, dels dies d'hospital, dels canvis d'ubicació, del patiment i el dolor seu i també dels seus, de l'angoixa pel fet de ser un supervivent de la matança i de la vigilància exhaustiva que li proporciona el govern:

Queixar-se’n era com si, havent saltat a sobre d’una mica, un amputat recent de cames es queixés de tenir una picada de tàvec al cap del nas.
(...)

D’ençà que havia entrat a l’habitació 106, havien passat dos anys i un segle.
(...)

L’atemptat s’infiltra en els cors que ha mossegat, però no es pot domesticar. Irradia al voltant de les víctimes en cercles concèntrics i, en unes atmosferes sovint patètiques, els multiplica. Contamina allò que ha destruït, subratllant amb un bolígraf net i sagnant les febleses secretes que ens uneixen i que no es veuen.
(...)

D’ençà del 7 de gener, la vida no m’ha tornat a pertànyer. M’he convertit en responsable de les persones que, d’una manera o d’una altra, m’estimaven. Les meves ferides eren també les seves. La meva prova era indivisa.

Mentre llegia la seva odissea, d'hospital en hospital, el patiment durant tot el procés de reconstrucció de la seva cara, em demanava si pagava la pena passar tot aquell calvari, però és clar, jo no puc posar-me ni remotament en la pell de'n Philippe i no puc saber com reaccionaria. Fredament he pensat que m'estimaria més morir, però celebro que hagi lluitat i que s'hagi atrevit a deixar la seva història per escrit, que d'alguna manera se n'hagi sortit, però què millor que acabar com he començat; amb les seves paraules:

Al vespre, en Hossein em va explicar, en un to seré, que havia de renunciar a la idea de retrobar la cara i les sensacions que havia tingut durant cinquanta anys. “En tindrà -em va dir-, però seran diferents, i li caldrà temps perquè li semblin naturals.” Tres anys després, en el moment que escric aquestes ratlles, encara no ho són.