diumenge, 26 de gener de 2014

Jo també vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i moolt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.   

 Raimon  



Avui fa setanta cinc anys de la caiguda de Barcelona. Això es pot llegir avui a la majoria dels diaris, i amb Barcelona acabava la mal anomenada Guerra Civil; els rebels havien aconseguit vèncer i feien públic el ban commemoratiu que al llarg de molts anys es podia trobar a les façanes de molts edificis oficials i, fins i tot a les d'algunes esglésies.

Les tropes entraven per la Diagonal, algú ha dit que la població els va anar a rebre entusiasmats. La meva mare amb el fill petit als braços, hi va anar sí, però ho va fer com molta altra gent, perquè es va escampar la notícia que repartirien menjar i tenia gana, molta gana. Molts anys més tard encara recordava amb molt dolor aquell dia i se li tornaven a humitejar els ulls.

El pare havia pogut fugir de la batalla de l'Ebre i restava amagat. Tenia por, molta por.

A partir d'aquell moment començaven els llargs i penosos anys de la post guerra, els camps de concentració, les execucions, les persecucions, la repressió, la revenja... La revenja dels rebels vers els qui van ser lleials a la República legalment constituïda!!!! 

Fam i por. 

Silenci, un gran silenci que va durar massa temps.

dimarts, 21 de gener de 2014

Res no s'oposa a la nit

De nou una lectura proposada pel Club de Lectura de Sabadell. Aquest cop d'una autora, almenys per mi, desconeguda: Delphine de Vigan

És un relat basat en la història personal de l'autora que a raó de la mort per suïcidi de la mare, s'endinsa en els records que de la mateixa,  la Lucile, té la família i ella mateixa.

No és una lectura feixuga, amb un començament força interessant que recorda vagament a una investigació policíaca, però que va decaient a mesura que avancem en el relat, amb referències a l'incest i diferents problemes psiquiàtrics que arrosseguen pràcticament tots els membres de la família, amb una crítica més o menys velada als serveis de psiquiatria en general i a Lacan en particular.


Al final de la seva vida, Lacan rebia pacients cada deu minuts a unes tarifes astronòmiques i, malalt d’un càncer que no es volia tractar, ja no els feia gaire cas. Tampoc a una dona, [Lucile] en plena crisi de deliri, que havia irromput a la seva consulta. 

A l’hospital Lariboisière, [a la  Lucile] la consideren massa agressiva per quedar-se-la. Llavors la transfereixen als serveis psiquiàtrics del districte 13è i finalment acaba a l’hospital de Maison Blanche, d’on surt dues setmanes més tard, encara en ple deliri. 

A raó d'una primera crisi de la mare, han d'acudir les forces d'ordre i els serveis mèdics per endur-se-la, tot això en presència de les seves dues filles, una d'elles menor:

La Manon tenia nou anys i mig. No va rebre cap assistència psicològica, es va quedar allà, en la solitud del que no es podia dir. Això li pertany; i això, segurament, és constitutiu de la seva persona. 

La Lucile era bipolar, pel què dedueix l'autora com a conseqüència de la violació, però aquest extrem no queda del tot aclarit: 

En el decurs de les converses que vaig tenir mentre preparava aquest llibre, vaig saber que algunes germanes de la meva àvia, amb tota probabilitat, havien sigut víctimes d’abusos sexuals per part del seu pare quan eren joves. (...) Ignoro com aquestes coses (l’incest, els fills morts, el suïcidi, la follia) es transmeten. 
(...)
La Lucile era bipolar i sembla que l’incest figura entre els factors desencadenants de la malaltia. 
(...)
Durant uns quants anys, la Lucile va viure sota els efectes d’una camisa de força química. 

En el transcurs d'una de les seves crisis, la Lucile, decideix escriure una carta a la família on exposa la violació/incest que, segons ella va patir de joveneta, El més insòlit és que no hi ha cap reacció per part de cap membre de la família i que la relació amb els pares, que encara són vius, segueix pràcticament inalterable.

A la nit no dormo, estic acorralada. En Forrest [un pretendent] dorm a dalt. Vaig a pixar, el meu pare estava a l’aguait, em dóna un somnífer i em porta al seu llit.
Em va violar mentre dormia, jo tenia setze anys, ja està dit. 
(...)
Com milers de famílies, la meva es va acomodar al dubte o se’n va desempallegar. A tot estirar, es podia admetre una certa ambivalència, un clima que es prestava a confusió, però d’allà a figurar-se el pitjor..

El darrer missatge de la Lucile, que aclareix el perquè de la seva decisió als seixanta-un anys:

“M’estimo més morir viva”. És el missatge postrer de la Lucile que envia en una nota a la seva filla per explicar-li que té un càncer terminal i que no vol passar pel turment de la quimio. Una disculpa, una explicació, un epitafi?....


diumenge, 19 de gener de 2014

Una vida articulada

Llegir aquest recull de les reflexions de'n Josep Mª Espinàs, ha estat tot un plaer, de fet acostumo a cercar els seus articles en el diari i m'agrada aquesta petita "punta" que és capaç de trobar-li als successos més trivials i el seu estil entre punyent i sorneguer que acostuma a utilitzar.

He llegit algun dels seus llibres de caminades, pausades, conversant amb les persones que va trobant pel camí, i sempre m'han semblat deliciosos.

Espinàs, gran coneixedor de la llengua i en la meva opinió, un erudit, ens aclareix al pròleg el concepte d'articular:

Articular és enllaçar dues o més parts d’un tot, no d’una manera fixa sinó que facilitin un joc determinat

Jo em dic Carme, però ai las! al meu DNI, que per cert caduca el desembre del 2014, hi diu María del Carmen. He tractat infructuosament de traduir-me el nom, però sempre he ensopegat amb un mur insalvable ja que a l'època que vaig néixer era perceptiu posar-ne tres noms i amb aquesta facècia s'hi aferren aquells que em neguen el meu dret a dir-me com vulgui. L'Espinàs ja va tractar el tema fa un munt d'anys:

1976
El dret al nom és fonamental. Fins ara aquest dret ha estat legalment ignorat –ja sabem que aconseguir l’harmonia dels drets i les lleis és la tasca difícil i responsable dels juristes- i provocava situacions que eren, a la vegada, irritants i grotesques: un pare compareixia per a declarar que li havia nascut un fill que es deia Josep –perquè efectivament se’n deia; i se’n diria tota la vida-, i resultava que algú decidia, contra la voluntat del pare i contra la realitat objectiva, que aquella criatura es deia José. 

Memòria històrica:

1985
Cada poble tenia el seu monument als caídos, mentre que els republicans morts o assassinats no van ser mai recordats –si no era per injuriar-los- i molt menys, és clar, honorats. (...) Penso que la inscripció més correcta és aquesta: “A tots els morts per culpa de la guerra”. El dia que serem capaços de fer servir, als monuments, aquest llenguatge tan senzill, tan poc gloriós i engrescador, haurem avançat mentalment cap a la pau. 
2000
Quan va morir Franco, aquest va ser el meu sentiment de protesta, de ràbia. D’injustícia. Per a mi ja era hora, per a d’altres va ser massa tard. Al cap dels anys, encara em dol. 

Independència i Nacionalismes:

1985
El dret a la independència no pot ser negat en cap àmbit: individual, familiar, sectorial, nacional. Només respectant el dret a la independència es pot construir –s’ha de construir- una convivència plenament positiva. 
2006
El nacionalisme català és un porro, el nacionalisme espanyol és una droga dura. “El que no senti l’himne que es mori”, van dir a l’emissora de la cadena [Cuatro]. Increïble. 
2008
A vegades convé recordar què es deia, i què s’escrivia sobre els catalans durant l’època franquista. Als joves d’avui en dia els pot ajudar a entendre alguna cosa. 

Al voltant de la llengua:

1978
De fonts ministerials madrilenyes arriba la notícia que s’està preparant un projecte de decret que ha de servir per a foment de les "lenguas territoriales".
Vet aquí un nou invent, "lenguas terrotoriales". ¿Quants en porten, ja, d’acudits d’aquesta mena?
Durant els primers anys de la postguerra ens limitàvem, oficialment, a tenir "dialectos". El castellà era una llengua –“habla la lengua del Imperio”, deien els cartells enganxats a les oficines públiques –i tota la resta de dialectes. Deien "dialecto" com qui diu infeliç, “parent pobre”, sense que els preocupés gens que un dialecte s’entén com una variant d’una altra llengua, i el català no era pas una variant del castellà. Però ja se sap, una dictadura s’imposa, fins i tot sobre la veritat científica, i els filòlegs van trigar a poder dir que el català no era un dialecte del castellà, sinó una llengua diferenciada. 
1986
Ara, el que ens tranquil·litza és saber que la imposició de parlar en castellà als qui no són castellans no implica "superioridad de una lengua sobre otra". Ho juren. 
1992
El general de l’exèrcit de l’aire que ha gosat escriure que la política de normalització lingüística –a Catalunya i a les Balears- és “terrorista” és bastant probable que no tingui cap idea d’aquestes dues coses: què és la normalització lingüística i què és el terrorisme. Costa d’admetre-ho en una persona que és catalana d’origen i militar de professió, però és possible ser un bon general i no tocar de peus a terra. Sobretot si s’és general d’aviació. 
2004
Des del famós “hable en cristiano”, alguns han cregut que el castellà era l’única llengua decent. (Si en aquests moments Crist tornés al món parlant arameu, que era, segons diuen, la seva llengua), els patriotes l’esbroncarien dient-li “Habla en cristiano” 

Una referència a les "noves" tecnologies:

2010
A més de tots els seus avantatges, els telèfons mòbils estan produint uns efectes que no eren previsibles. Almenys per a mi.
Potser un dels més xocants és el que acabo de descobrir. No ha estat un descobriment sobtat, sinó el resultat d’una atenta observació al llarg d’un parell de setmanes. El mòbil està substituint el cigarret. 
(...)
La meva modernització en el camp de les comunicacions s’ha acabat amb el telèfon mòbil. Reconec que és molt pràctic. Això sí, només el faig servir d’acord amb el seu nom: telèfon. 

Parlem dels anys....

1991
L’edat són els anys que hem viscut, dia darrere dia, no com els han viscut les nostres venes, el nostre psiquisme, el nostre cervell. L’edat no és el moment present, l’edat és una història. 
2008
No viu més qui més anys viu, sinó qui reparteix més la vida al seu voltant. Hi ha, afortunadament, gent així. Gent que té el d’alegrar i de pacificar. O potser no és un do, sinó una voluntat. Voluntat de tapar ganyotes amb somriures. 
2012
Que el temps passa és una evidència. Però, curiosament, ningú el veu passar. Només sabem que ha passat per indicis: el nen ja és un noi, el sol surt abans que fa unes setmanes, dels arbres broten fulles. Però ¿algú ha vist realment el temps mentre passava? ¿Algú li ha vist la cara? 

I no em vull deixar una mostra de la seva fina ironia, ni d'aquest savi consell adreçat als joves, temes tant d'actualitat:

2002 
Un barri sotmès  a la violència és una “zona sensible”. Les guerres de Kosovo o de l’Afganistan ja no són guerres, sinó “intervencions humanitàries armades”. Els bombardejos s’han transformat en “suport aeri”. No s’assassina ningú, se’l “neutralitza”. Les víctimes civils han passat a ser “danys col·laterals”. Tot es minimitza i així, dissimulant el drama, es vol disminuir la culpabilitat. 
2011
Si em sap greu no haver ocupat un lloc rellevant en el món de la política és perquè ara no puc ser assessor de res que valgui la pena. Jo recomano als joves d’avui en dia, desconcertats la majoria, que estudiïn per a ser assessors. 

Gràcies, senyor Espinàs, tot un plaer llegir-lo.

1991 Perquè escriure és pensar, i en la màxima soledat possible. 

dimarts, 14 de gener de 2014

L'HOLOCAUST ESPANYOL

Paul Preston és un autor prou conegut del què ja n'he comentat en una altra ocassió 

Aquest cop es tracta d'una obra voluminosa que segons ell mateix diu li ha costat anys d'esforços, i no és gens d'estranyar donada la quantitat de documents, bibliografia i entrevistes que han calgut consultar i la minuciositat de la recollida de dates, noms i testimonis.

Jo, per sort, no puc parlar de guerra, però sí de la llarga i dura post-guerra i hi ha un aspecte rellevant: la por. A casa meva vaig poder comprovar el què suposa la por. En especial el meu pare, que havia estat al costat de la República, en part per convenciment i en part perquè així li va tocar, tenia problemes per dormir i sempre ho feia amb un llum encès; el record del què va viure al front li era massa present i dolorós, però també hi posava molta cura en el què deia i on ho deia perquè, segons ell, no se sabia mai qui podia estar escoltant: és així que  cada vespre escoltava la "Pirinenca" ben amorrat a l'aparell per tal que no s'escapés cap so.

La mare, tot i que jove i embarassada, que va donar a llum enmig del desastre, va patir a Barcelona tota la duresa dels bombardeigs i l'escassedat del menjar mentre havia de criar el fill, tenia un altre esperit i es revoltava davant les adversitats.

Em sembla que ja he dit en altres ocasions que a casa parlàvem en castellà fins i tot en la intimitat, "las paredes tienen oídos" i només s'emprava el català en moments d'exaltació, en discussions.

Pel carrer el pare tampoc no anava mai del tot tranquil, pel que vaig poder saber molt més tard, havia tingut un desagradable episodi quan uns desconeguts el van agredir pel sol fet que els va semblar que duia una corbata amb uns colors que es podien assimilar als de la bandera republicana; va demanar l'auxili de la policia que es van posar del costat dels agressors i el van amenaçar. D'aleshores que sempre es malfiava de gairebé tothom, de vegades només pel sol fet que algú, un home, caminés massa estona al darrera, alentia el pas per tal que el poguessin avançar i comprovar si era algú ja conegut d'altres ocasions.

En aquell moment a mi em costava d'entendre aquesta actitud, que només amb el pas dels anys i a raó de les diverses informacions que he anat recollint he estat capaç de copsar el perquè de tot plegat.

Però tot tenia on orígen: en primer lloc, l'ambient de pre-guerra que van anar escampant ja molt abans de l'esclat, els enemics de la República amb el recolzament dels africanistes.

Al cap de poques hores de la proclamació de la República, els conspiradors monàrquics ja havien començat a recaptar fons per crear una publicació per difondre la legitimitat d’una sublevació contra la República, inocular en l’Exèrcit l’esperit de la revolta i fundar un partit aparentment legal com a tapadora per a les seves reunions, campanyes de recollida de fons i conxorxes contra la República. 
(...)
Les actituds dels oficials africanistes i dels guàrdies civils no eren sinó la cara més violenta de l’hostilitat de la dreta envers la Segona República i l’esquerra en general. El seu comportament trobava suport i justificació en l’hostilitat a mort envers l’esquerra que prodigaven una colla de diaris i revistes. 

Més endavant la divisió de les esquerres i l'actuació un tant dubtosa de les forces anarquistes tampoc no van ajudar. Jo sempre havia sentit dir a casa que el govern havia tingut moltes dificultats per mantenir un mínim d'ordre i que tant els seguidors de la FAI com de la CNT van ser un llast considerable per la governabilitat, a més d'un instrument que incitava a crear un clima de terror entre la població civil.

Els dirigents anarcosindicalistes estaven poc preparats, tant ideològicament com temperamentalment, per improvisar unes institucions estatals capaces d’organitzar, simultàniament, una revolució i una guerra.
(...)
En el període de domini anarquista, la Generalitat va fer tot el que va poder per salvar vides. Va lliurar salconduits a catòlics, empresaris, dretans, persones de classe mitjana i clergues. 
(...)
L’odi popular envers l’Església era conseqüència tant de la tradicional associació d’aquesta amb la dreta, com de l’oberta legitimació eclesiàstica de la rebel·llió militar. 
(...)
La violència anarquista era fàcil que es dirigís contra els comunistes, igual que contra els clergues, les classes mitjanes o els petits propietaris. 

A ningú tampoc no li resultarà estrany saber que en els dos bàndols hi van haver episodis lamentables, però el que sí és cert, que malgrat que totes les morts són recriminables les actituds de cada un dels bàndols va ser sensiblement distinta.

Si els assassins de la zona rebel d’Espanya sentien cap remordiment podien alliberar-se gràcies a les justificacions que els proporcionava la jerarquia eclesiàstica. 
(...)
Malgrat les queixes pels cadàvers que apareixien als carrers, la majoria dels morts s’identificaven amb relativa rapidesa, les autoritats republicanes els anotaven escrupolosament als registres i n’informaven als familiars. 
(...)
El govern republicà va reaccionar de manera absolutament contrària a l’encoratjament oficial de les atrocitats que estava tenint lloc a la zona rebel. 

Tot i que del període de la guerra en Paul Preston en parla a bastament, no recullo cap comentari; com ja he dit, la obra és extensa i documentada i em remeto a recomanar la seva lectura a tots aquells que hi estiguin interessats en els detalls més minuciosos. 

Ara bé, del temps de post guerra i de com he pogut reflexionar respecte l'origen de la por, no me'n puc estar de recollir alguns breus fragments com una petita mostra....

En general, la “justícia” franquista va atribuir totes les morts a una política deliberada del govern republicà i la Generalitat. Això, senzillament, no era cert, i no era res més que projectar sobre els republicans les pròpies intencions assassines dels rebels. 
(...)
La persecució sistemàtica es mantindria en pràcticament tots els aspectes de la vida quotidiana fins ben entrada la dècada de 1950. La massa de població republicana patiria la misèria més absoluta, amb famílies privades dels seus homes, dones obligades a exercir la prostitució, homes que treballaven obligats a acceptar feines per salaris miserables, mestres inhabilitats per a la seva professió i un sistema de racionament que intensificava les divisions socials. 
(...)
El règim utilitzava el terme “campo de concentración” de manera confusa i caòtica quan feia referència a centres de detenció o de classificació en instal·lacions improvisades sovint disperses en una zona àmplia. 
(...)
Acabada la guerra, el segrest de fills dels presos republicans, i no tan sols dels executats, va esdevenir sistemàtic. Uns 12.000 nens van ser portats amb els religiosos o a institucions on els rentaven el cervell. 
(...)
Els propagandistes de Franco van presentar les execucions, les presons desbordades, els camps de concentració, els batallons de treballs forçats i el destí dels exiliats com l’escrupolosa i, no obstant, "compassiva justícia" administrada per un Caudillo savi i benèvol. 

A tall de conclusió:

“Patria, Orden, Religión, Familia, Propiedad, Jerarquía”. Tots aquests elements eren els pilars intocables de la vida social i econòmica a Espanya abans del 1931. “Patria” vol dir que no es permetia que els nacionalismes i regionalismes discutissin el centralisme espanyol; “Orden” significava que no es toleraven les protestes públiques; “Religión” representava que el monopoli de l’educació i de la pràctica religiosa corresponia a l’Església catòlica; “Familia” implicava el sotmetiment de la dona i la prohibició del divorci; “Propiedad” volia dir que la propietat de la terra era indiscutible; “Jerarquía” significava que l’ordre social existent era sagrat.

dijous, 9 de gener de 2014

Espriu

El passat novembre vaig a assistir a una tertúlia literària que organitzava la Universitat Popular de Sabadell com a cloenda de "L'any Espriu" .

El conductor de l'acte va ser l'escriptor sabadellenc Toni Dalmases qui ens va oferir una aproximació a La pell de Brau tot fent l'anàlisi tant de l'obra com del seu significat en temps de postguerra.

No hi va haver temps de comentar tota l'extensa obra, però he recollit algunes pinzellades que m'han semblat significatives i que de ben segur seran massa escasses o potser no us suposin cap novetat, però que a mi em van semblar interessants. Vosaltres opinareu.

Unes qüestions prèvies:
  • La formació d'Espriu era cristiana-hebraica.
  • El poema és expressament fosc.
  • Lavínia és Barcelona
  • Sepharad és Hispania, no España 
  • Konilòsia, Terra de Conills, és España
  • Salom (penso que tothom ho sap) és el mateix Espriu.
  • Quan parla de cançó es refereix a la paraula.
  • Quan emprem el mot "Pàtria" hem de recordar que el seu significat és "Terra dels pares"
  • La plaça de toros no és símbol de llibertat, és un cercle del què el brau només surt un cop l'han mort.
I vaig pel petit anàlisi i en copio algun fragment:

Segons el conferenciant, el llarg poema es pot dividir en diverses parts, totes amb un significat. Així de la I a la VII, ens parla del resultat de la desgràcia de ser de Sepharad i s'adreça al poble.

I
El brau en l'arena de Sepharad,
envestia l'estesa pell
i en fa, enlairant-la bandera.
Contra el vent, aquesta pell
de toro, del brau cobert de sang,
és ja parrac espesseït per l'or
del sol, per sempre lliurat al martiri
del temps, oració nostra
i blasfèmia nostra.
Alhora víctima, botxí,
odi, amor, lament i rialla,
sota la closa eternitat del cel.
(...)
VII
Els nostres avis varen mirar,
fa molts anys,
aquest mateix cel
d'hivern, alt i trist,
i llegien en ell un estrany
signe d'emparança i de repòs.
I el més vell dels vianants
l'assenyalava amb el llarg
bastó de la seva autoritat,
mostrant-lo als altres,
i després va indicar aquests camps
i va dir:
-Certament aquí descansarem
de tota la vastitud dels camins
de la Golah.
Certament aquí m'enterrareu.
(...)

De la IX a la XII La degradació i el patiment durant la guerra.

IX
Sembren sequedat
a la terra xopa
solament de sang.
Desvetllar els solcs
per les mans cansades,
és el vol primer
dels ocells de l'alba.
Mulla Sepharad
en la gran set d'aigua
molta fam de pa.
(...)
XII
No saps que les aixetes s'han fet
perquè no hi ragi l'aigua,
i les cases perquè passis més saludable fred,
i els trens i els camins per al suport
del meritori nivell
de la general felicitat?
(...)

A la XIII a la XIV Explica a quin lloc vivim, que segons ell són les golfes, però hi introdueix un bri d'esperança.

XIII
Hem rebut en el rostre l'alè del vent nocturn,
com el d'una bèstia maligna a l'aguait,
i esperant-ne la urpada caminarem foscors
de cassigalls de boira, fins a arribar al carrer
d'extrem raval, on para botigueta la mort.
(...)
XIV
Sabem que hi ha guardat, en unes altes
i molt estranyes golfes que són regne
d'espesses teranyines i de fred,
un vell braser d'aram de tres peus,
(...)
I convidem a taula els joves que badallen
i els mostrem imperativament el magre menjar,
perquè calmin amb ells una mica la gana
i puguin encendre després, amb els dits balbs,
havent ja obert a l'aire i a la llum les oblidades golfes,
els primers i eterns carbons al braser dels tres peus.

Al XVIII fa una crítica important a la gent del país, sembla ser que centrant-se amb en Pla tot i que no l'anomena. 

XVIII
Que potser la llengua 
tan llarga i ben treta
en l'última mofa
voldria més vi?
Nosaltres encara en tenim.
Sota la branca del penjat
lletraferits, a Sepharad,
paràvem taula de sopar,
car ens escau de celebrar
com ens trobem -dringa l'or fals-
els uns i els altres genials.
(...)

Però a poc a poc arriba l'alba.

XXVI
En la foscor mantinc
la porta ben tancada
i gossos desvetllats
contra la por dels lladres.
Sentim el vent fressar,
amb boca que no para.
(...)
XXVII
Si el vent s'encalma, sentim el respir
del repòs de la terra dormint
aquest difícil somni. Ara sortim
del recer a camp ras, al perill,
i enceníem
focs de guaita en la nit.

I malgrat l'interès general, ja no hi havia temps per més, però abans de marxar...

XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot un poble: "Amén".






dimecres, 8 de gener de 2014

INQUIETUD

Aquest matí ens hem vist sorpresos per una boira espessa a Sabadell. No hi estem acostumats a no poder distingir poc més enllà d'una cantonada i a mi m'inquieta, mai no m'ha agradat la boira, gairebé em fa por sentir que els objectes i les persones s'esvaeixen al meu davant.

Si coneixeu la pel·lícula "La Niebla" us fareu una idea de la por i l'angoixa que vaig passar al cinema.

Fotograma de la pel·lícula "La Niebla"

Vaig viure una anys a Sant Cugat, des de la terrassa de casa tenia una vista esplèndida del Monestir i la zona que l'envolta amb les restes de les muralles i les torres. 
Els meus fills agafaven el camí per dins del recinte per anar a escola cada dia, eren petits, però el camí era segur, i jo els acomiadava des de la terrassa, però un matí el dia es va llevar emboirat, tot just com avui a Sabadell, i quan els estava saludant agitant la ma com de costum, la boira se'ls va empassar i no podia veure'ls. Vaig baixar esperitada fins a retrobar-los. Potser semblarà exagerat, però no m'hauria queda tranquil·la a casa.

Monestir de Sant Cugat del Vallès

Bé, d'això ja fa molts anys i avui era jo qui anava pel carrer mentre la boira m'envoltava i m'ha tornat a la memòria aquest episodi, gairebé còmic



Boira a Sabadell. Gener 2014
.

diumenge, 5 de gener de 2014

La nit de Reis

Imatge de la Cavalcada Reis de Tarragona l'any 1956. Foto: Tarragona Antiga

Aquest vespre i demà són uns grans dies per molts nens, llàstima que no siguin veritablement "Reis Mags" de debò per tal que pugessin ser-ho per tots.

De petita em portaven a la cavalcada, però no era pas quelcom que m'agradés especialment. Els Reis, com podeu veure a aquesta foto, anaven a cavall i escortats per soldats. A mi els cavalls em feien molta por, els veia molt grans i amb les dents molt grosses, per no parlar dels soldats que m'intimidaven, però els meus pares s'entestaven a posar-me a primera fila perquè ho veiés bé, mentre jo m'anava esmunyint al seu darrera.
Mai no vaig donar la carta, no m'atrevia, i al vespre la deixava sobre la taula del menjador junt amb pa i aigua pels camells i una copa de conyac pels reis.

A casa sempre anaven molt curts de diners i és així que els meus pares havien d'esperar a l'últim moment per poder comprar les quatre joguines que em regalaven. Anaven a comprar-les la mateixa nit a les parades que encara s'hi instal·len a la Gran Via de Barcelona, mentre que em feien anar a dormir tot dient-me que no podia fer cap soroll ni llevar-me per res ni tractar de veure'ls o del contrari no rebria cap regal.

Com que em costava de dormir i el pis on vivia estava ple de sorolls, passava una nit molt agitada i més d'un cop anava a cercar refugi al costat del meu germà gran.

El pare no suportava que els Reis s'enduguessin tot el mèrit i sempre em deia que els Reis duien els regals, però que eren els pares qui els donaven els diners per poder-los comprar. Jo no entenia res perquè si eren màgics, quina falta els podien fer els diners, però suposo que també era una manera de conformar-me quan veia que no m'havien dut ben bé el què els havia demanat.

Pel matí em llevava ben d'hora i anava cap al menjador on comprovava que en efecte no hi havia ni l'aigua ni el pa i que s'havien regalat una bona copa. Algun cop fins i tot, deixava un cigar que també desapareixia i deixaven la burilla. Els regals? La conseqüent caixa de colors Alpino, el plumier de fusta amb dos departaments, un jersei, mitjons de llana, alguna nina i una petita bateria de cuina d'alumini. També alguna llaminadura de les que imiten les cebes, els alls o les monedes i els cigarrets de xocolata. Si fa no fa, cada any era el mateix. Ep! i jo satisfeta.

Algun cop, fins i tot em deixava una nota el Rei Gaspar, el ros que era el meu Rei preferit. És clar que la lletra era sospitosament semblant a la del pare, però jo la conservava com un petit tresor per ensenyar-la a les companyes d'escola.






dimecres, 1 de gener de 2014

CORMAC McCARTHY


Seguint el meu costum començo la lectura proveïda de llapis i paper per tal d'anar prenent notes, però aquest cop aviat ho deixo per la inutilitat de trobar alguna frase o comentari que em cridi prou l'atenció per retenir-lo.
És un llibre estrany, fins i tot en el títol que li dóna nom no hi trobo cap referència al què ens relata, una història tortuosa, complicada i sense sentit. Només he trobat una referència just a les primeres pàgines i que al·ludeix al que serà el protagonista del relat:

En la puerta del establo hay un hombre que, por otra parte, se encarga de observar todo lo que acontece en la bucólica, enmudecida y singular mañana. Es menudo, va sucio y sin rasurar. Camina por la paja seca, entre el polvo y los rayos de luz, con una agresividad obligada. Sangre celta y sajona. Un hijo de Dios más o menos como tú.

El primer que vaig pensar en llegir aquesta afirmació, és la visió tan decebedora que sembla tenir l'autor de l'espècie humana si considera que un tipus com el que ens anirà desvetllant al llarg del llibre és representatiu de la resta de la humanitat.

Com és habitual, no hi manquen les escenes truculentes on si hem de jutjar per la minuciositat de les descripcions, sembla recrear-s'hi. N'he triat una, on explica la mort per suïcidi del pare del protagonista i on sembla lamentar-se més per l'espectacle que ofereix que per la mort en sí:

A aquel viejo se le salían los ojos de las cuencas como si de una langosta se tratara, tenía la lengua tan negra como la de un perro chow chow. Lo mejor es que si alguien quiere suicidarse que lo haga con veneno o algo parecido para que así no tengamos que ver un espectáculo semejante.

No és el primer llibre que llegeixo d'aquest autor, en La Carretera presenta una visió terrible i apocalíptica de l'esdevenir de la societat, però deixa una escletxa, tot i que un tant confusa, per l'esperança o No es país para viejos en què ens ofereix una  bona mostra d'un assassí fred i insensible que en certa mesura sembla estar per sobre del bé i el mal, o fins i tot ser un enviat dels àngels caiguts immune a la mort:  però d'alguna manera, en aquestes i en d'altres obres del mateix autor, hi podia trobar un fil argumental cosa que no ha estat en aquest cas.


D'alguna manera no sé si una visió tan fosca i decebedora de la humanitat correspon a l'autor o bé aquest s'ha creat un personatge i ha acabat sent "devorat" pel mateix.