diumenge, 5 de gener de 2014

La nit de Reis

Imatge de la Cavalcada Reis de Tarragona l'any 1956. Foto: Tarragona Antiga

Aquest vespre i demà són uns grans dies per molts nens, llàstima que no siguin veritablement "Reis Mags" de debò per tal que pugessin ser-ho per tots.

De petita em portaven a la cavalcada, però no era pas quelcom que m'agradés especialment. Els Reis, com podeu veure a aquesta foto, anaven a cavall i escortats per soldats. A mi els cavalls em feien molta por, els veia molt grans i amb les dents molt grosses, per no parlar dels soldats que m'intimidaven, però els meus pares s'entestaven a posar-me a primera fila perquè ho veiés bé, mentre jo m'anava esmunyint al seu darrera.
Mai no vaig donar la carta, no m'atrevia, i al vespre la deixava sobre la taula del menjador junt amb pa i aigua pels camells i una copa de conyac pels reis.

A casa sempre anaven molt curts de diners i és així que els meus pares havien d'esperar a l'últim moment per poder comprar les quatre joguines que em regalaven. Anaven a comprar-les la mateixa nit a les parades que encara s'hi instal·len a la Gran Via de Barcelona, mentre que em feien anar a dormir tot dient-me que no podia fer cap soroll ni llevar-me per res ni tractar de veure'ls o del contrari no rebria cap regal.

Com que em costava de dormir i el pis on vivia estava ple de sorolls, passava una nit molt agitada i més d'un cop anava a cercar refugi al costat del meu germà gran.

El pare no suportava que els Reis s'enduguessin tot el mèrit i sempre em deia que els Reis duien els regals, però que eren els pares qui els donaven els diners per poder-los comprar. Jo no entenia res perquè si eren màgics, quina falta els podien fer els diners, però suposo que també era una manera de conformar-me quan veia que no m'havien dut ben bé el què els havia demanat.

Pel matí em llevava ben d'hora i anava cap al menjador on comprovava que en efecte no hi havia ni l'aigua ni el pa i que s'havien regalat una bona copa. Algun cop fins i tot, deixava un cigar que també desapareixia i deixaven la burilla. Els regals? La conseqüent caixa de colors Alpino, el plumier de fusta amb dos departaments, un jersei, mitjons de llana, alguna nina i una petita bateria de cuina d'alumini. També alguna llaminadura de les que imiten les cebes, els alls o les monedes i els cigarrets de xocolata. Si fa no fa, cada any era el mateix. Ep! i jo satisfeta.

Algun cop, fins i tot em deixava una nota el Rei Gaspar, el ros que era el meu Rei preferit. És clar que la lletra era sospitosament semblant a la del pare, però jo la conservava com un petit tresor per ensenyar-la a les companyes d'escola.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada