divendres, 17 de juny de 2016

Ara que estem junts.





Sense història som com un arbre sense arrels. Sense memòria, només com sorra fràgil de la platja. 

De nou un deliciós relat de'n Roc Casagran, aquest cop amb l'afegitó de les penúries de la guerra i l'exili.

Curiosament m'ha costat força escriure aquesta ressenya i no ha estat pas perquè la lectura m'hagi resultat indiferent, més aviat tot el contrari. Possiblement m'ha commogut tant que no trobava ben bé les paraules per descriure la commoció que em produeix el dolor i la injustícia dels qui varen ser confinats a l'horror d'Argelès.

Els protagonistes, uns germans, en Tòfol i en Tian que tot i ser bessons tenen unes grans diferències físiques i en aparença intel·lectuals. La guerra els separarà i els conduirà per un destí incert i cruel.

El relat el fa en Tòful, el germà que va resultar ser el més fort i poc brillant intel·lectualment, però el cert és que ell també és un poeta, ell també és dolç, és tendre i sensible i també pot plorar, però hauran de passar molts anys perquè ho descobreixi, o potser només ho intueixi, al moment en què es retrobarà, després d'una vida plena de vicissituds que passaran per l'exili, a Argelès i una llarga etapa de superació i lluita, amb el seu bessó, i si més no espiritualment tornaran a estar junts:

Abans de néixer ja ens vam veure obligats a compartir espais. A la panxa de la mare, n’estic segur, a mi em degué tocar el racó més gran, et devia robar el menjar, devia rebre les carícies dels parents i amics que volien tocar el bony que duia a l’estómac la mare.

En Tòful admira profundament el seu germà, que abans de separar-se en el dia del seu aniversari, li fa ofrena a mode de regal d'un bell poema que ell conservarà enmig de totes les tribulacions. Tot i la distància, sempre el tindrà ben present i li dedicarà bona part dels seus pensaments:

Tu llegies als llibres; jo, al carrer.
(...)
I si coneixes les paraules, et pots explicar millor, pots entendre el que penses, el que sents, el que et passa.

Una bella història d'amor i lluita, de patiments, derrotes i alguna victòria, perquè l'amor, com no pot ser d'altra manera, surt victoriós de tota la podridura la mort i la desolació d'Argelès i el dolor de la separació:

De vegades ens toca lluitar fins i tot per allò que és lògic, per allò que és just, per allò que hauria de ser normal.

I abraça’m fort, abraça’m fort,
ara que estem junts, encara.

Podeu trobar més comentaris a Fragments Personals:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada