En un acte de campanya

Sóc curiosa de mena i potser és per això que sempre que puc m'agrada viure els esdeveniments en directe. És així que quan van arribar les primeres eleccions en "democràcia", vaig assistir a totes les xerrades que es feien a Sant Cugat, que era on vivia aleshores.

Eren actes força senzills, però molt emotius i va resultar interessant escoltar les diferents opcions de partits molt diversos.

Amb les revoltes i les ocupacions de les places, també m'hi vaig interessar i certament no en vaig treure massa aigua clara a excepció de constatar que la llengua vehicular solia ser la castellana i que alguns dels acampats aprofitaven per fer tabola. Era a Sabadell, però també m'hi vaig desplaçar a Terrassa on semblava que estaven més ben organitzats i tot plegat era més endreçat. A Barcelona, em vaig passejar només un cop per la Plaça Catalunya i la imatge que em vaig endur no era massa positiva.

Val a dir que ara feia molts anys que no m'hi acostava a cap acte possiblement perquè entre altres coses ja tenia molt clar el meu vot.

Avui es feia un acte de campanya a Sabadell i com que tant el lloc com l'horari m'eren adients m'hi he arribat. Bé, per tot això i també perquè es tractava d'un partit independentista, que sóc curiosa, però no masoca.

L'acte estava anunciat per les dotze i com no, ha començat amb mitja hora de retard cosa que d'entrada ja em sembla molt malament. El públic totalment entregat, amb el que em reafirmo en la meva idea que aquesta mena d'actes no serveixen pas per engrescar ningú que no vagi engrescat de casa i que els indecisos el més segur és que ni s'hi acostin, però entenc que també cal acontentar a la parròquia.

Tot ha estat perfectament planificat: els somriures, els eslògans abrandats, la música trepidant perquè el públic l'acompanyi amb els aplaudiments, les encaixades i algun que altre acudit fàcil que amb la complicitat de l'auditori més tard servirà per mostrar un resum a les televisions.

Jo em mantenia asseguda al meu lloc observant tant el que succeïa a l'improvisat (o no tant) escenari com entre el públic i per la meva sorpresa, un dels caps de llista se m'ha acostat i m'ha plantat un parell de petons sense que jo hagués fet el més mínim gest ni tan sols de saludar-lo. Per sort es tracta d'una persona molt mediàtica que m'és agradosa, però suposo que el mateix hauria estat encara que no ho fos. Algunes de les persones del meu voltant s'han sorprès, gairebé tant com jo i he notat que durant un petit moment m'han mirat amb estranyesa. Bé, suposo que o bé m'ha confós amb alguna altra persona o el guió així ho establia, ja sabeu, els nadons i les iaies sempre va bé afalagar-los.

Ho deixo aquí, només amb una darrera reflexió: Què n'he tret de tot plegat? Doncs una gran molèstia a les orelles perquè el so era eixordador i poca cosa més, això sí, el meu vot, que ja tenia decidit, potser serà per ells o per l'altra partit que confio que també treballin per la independència. No ha canviat res.