La protagonista segons la seva presentació, sabem que és una dona d'edat avançada, tot i que no sabrem amb exactitud quina és:
Ara tinc cent anys i encara
soc viva. Potser només en tinc noranta, no ho sé ben bé, però possiblement ja
són cent.
Va tenir un amant de qui, segons intuïm, ella n'estava més que enamorada, tot i que no sabem fins a quin punt va ser corresposta. I és que un dia...:
Recordo molt bé el meu amant.
Sé quin aspecte tenia quan entrava a casa meva. (...) Un dia, era tardor, això
ho sé segur, se’n va anar i no va tornar més.
(...)
L’espera ha esdevingut una
cosa natural en mi, i la inutilitat de l’espera ja fa molt que no em dol. (...)
Jo ja no era jove quan vaig decidir continuar la meva vida com una història
d’amor ininterrompuda i sense fi.
(...)
Al llarg dels anys he aprés a
no recordar el que vull oblidar.
(...)
Des que he oblidat el seu nom,
al meu amant li dic Franz, perquè estic segura que a la vida no he conegut cap
altre Franz.
A partir d'aquest punt, ella seguirà relatant de manera confusa i desordenada la seva suposada història, mentre es repeteix sense aportar res de nou:
Després de trobar en Franz, el
meu marit devia desaparèixer inadvertidament de la meva vida. Si no, no
m’explico com en Franz em podia venir a visitar a qualsevol hora en aquest pis
on visc des de sempre.
(...)
És indiferent si tinc cent
anys o vuitanta, si és des dels quaranta, els trenta o els seixanta que penso
què passa quan anem a parar a aquest estat del qual diem: “Estimo”. Encara que
m’hi trenqués el cap cinquanta anys més no en trauria l’entrellat.
D'alguna manera, i només en determinats paràgrafs, m'ha fet pensar que la protagonista pateix d'Alzheimer i que el relat en sí és la constatació del procés degeneratiu de la memòria pròpia de la malaltia, però aviat he abandonat aquesta idea, perquè tot i la incoherència, sembla que el seu problema no hi té res a veure:
De vegades, poques, em ve al cap algun dia d’aquells vint anys. (...) Aquell dia d’abril en què algú, no sé qui, em va desconnectar l’electricitat del cervell. (...) Es veu que, després de despertar-me d’una pèrdua total de consciència d’uns tres minuts, encara vaig estar un quart d’hora en un estat de confusió terrible.
(...)
No sabem ni quin aspecte
tenim. Coneixem la nostra imatge al mirall, ens reconeixem de les fotos i les
pel·lícules, però això és tot. (...) No ens veiem en els nostres fills ni en
els nostres pares.
(...)
En realitat, continuo sense
saber per què a la vida d’en Franz tot es va poder quedar on era mentre que la
meva vida va ser arrossegada com una barraca de fang per un aiguat.
(...)
Només recordo la nit de tardor
que en Franz va marxar i no va tornar. No plovia. Avui me n’he de recordar
perquè avui deixaré d’esperar en Franz. M’he d’escarrassar.
En realitat no sabrem el perquè de la seva aparent confusió i desmemòria. Potser està causada per l'edat, per algun inici d'Alzheimer o demència senil, o potser, per un interès no confessat, que d'alguna manera es deixa intuir en aquest paràgraf final?
Cadascú ho haurà de decidir:
Em costa distingir les coses
possibles de les que van passar. Durant tots aquests anys he barrejat i
combinat les cosses possibles amb les que van passar, les pensades amb les
dites, les futures amb les que no he oblidat mai, les esperades amb les temudes,
i tanmateix la història no deixa de ser la mateixa. El final és clar i ho
decideix tot, el final no és rectificable. Per això l’he oblidat.
En general ha estat un relat repetitiu, i una mica carregós.
Segurament el millor de tot és el seu final un tant sorprenent.
Animal trist
Monika Maron
Traduït per Carlota
Gurt
109 pàgines
