dimecres, 28 d’octubre de 2015

Som una nació...



Raül Romeva i Rueda publicava aquestes reflexions al setembre del 2014, és a dir, molt abans que comencés tot el procés de les eleccions quasi o semi plebiscitàries a Catalunya, i per tant, abans de formar part destacada de la candidatura de Junts pel Sí.

PERISKOPIA , "un no-lloc, un espai virtual, un punt de trobada de veritats múltiples i a mig fer, de dubtes que busquen resoldre certeses",  es presenta de la següent manera "De manera resumida podríem dir que sóc economista (llicenciat) i doctor en relacions internacionals. Fonamentalment em dedico a llegir, preguntar, observar, escoltar, reflexionar i dubtar. I després de fer tot això, escric o opino. Tanmateix, sóc moltes més coses, esclar."

Vaig tenir ocasió d'escoltar-lo quan va estar a Sabadell en la presentació del llibre i ja aleshores em va agradar el seu aplom i la claredat de les seves exposicions que podem trobar recollides al seu llibre:

És així com encaro aquesta etapa [2.014] que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes. 
(...)
Arribats a aquest punt és quan em faig en veu alta la següent pregunta: té sentit que Catalunya vulgui esdevenir un estat de la Unió Europea? I si és que sí (tal com jo defenso), de quina Unió Europea.
Per descomptat, no la dels homes de negre, la Troica.

Del seu pas pel Parlament Europueu, afirma que hi conserva un bon record i al mateix temps una decepció, tot i els seus esforços no va aconseguir que el català assolís l'estatus de llengua oficial per una única raó i és que Catalunya no és un estat:

L'única manera que tothom accepti que el català sigui una llengua oficial a les institucions europees, com ho són el lletó, el maltès, el txec o l'anglès, entre d'altres, és que Catalunya esdevingui un estat. Llavors ningú no podrà argumentar-hi res en contra. (...) Haver fet tot el que hem fet, i no haver-nos-en sortit, posa clarament en evidència la manca de voluntat de l'Estat espanyol de donar cabuda a una demanda tan emocional com lògica.

Podria concloure que en Romeva és sens dubte un idealista, però treballador i compromès. Les seves reflexions vers la política i els polítics, no ens poden deixar indiferents:

El problema no és “la política”, en genèric, sinó determinades “polítiques”. Els culpables no són “els polítics” en genèric, sinó aquells qui, en funció de les majories i del poder que la gent els ha atorgat en les respectives eleccions, han pres les decisions que han conduït a la situació actual. La política no és immaculada, com no ho és cap àmbit de la vida. La política és un instrument. El problema rau en qui fa servir aquest instrument, com i per a què. 

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Dissabte

Ian McEwan   Narra de manera meticulosa i a voltes gairebé exasperant, com és el cas del relat minuciós d'un partit de Pàdel, totes les rutines del dia, un dissabte que no serà com els altres.

Salvant les distàncies en molts moments m'ha recordat vagament l’Ulisses d’en Joyce.

L'acció transcorre uns divuit mesos després de l'atemptat a les torres bessones i aquest fet, que sens dubte va marcar la vida de moltes persones, també té un protagonisme en el relat:

Han passat ja gairebé divuit mesos d’ençà que mig planeta va veure, i va tornar a veure, uns captius invisibles conduïts a la mort a través del cel, el moment en què la silueta innocent d’un avió va quedar associada a una nova imatge. 

El nostre protagonista, és en Henry Perowne, un neurocirurgià amb un cert renom, casat amb la Rosalind, una advocada amb força èxit a la seva professió.

Ambdós porten una vida còmoda, comparteixen una relació satisfactòria en tots els aspectes i són pares d'un noi i una noia que també han començat a fer-se un nom en les seves respectives professions.

Tot sembla indicar que la seva vida és còmoda i sense excessius sobresalts, però aquest dissabte en Henry es despertarà molt d'hora, encara no s'ha aixecat el dia, i badant per la finestra veu com passa un avió que de forma sobtada s'incendia. Entre sorprès i amoïnat va seguint la trajectòria de l'aparell fins que desapareix del seu camp de visió.
És inevitable que li retornin els records no prou llunyans dels atemptats i així, tot sol sense gosar ni despertar la seva esposa que dorm plàcidament, comença a especular en les diverses possibilitats del que acaba de veure.

Malgrat els llums de la ciutat, els contorns de l'avió no són visibles a la foscor de l’alba. El foc deu ser a l'ala de l'avió on s'ajunta amb el fuselatge, o potser un dels motors de sota.

De manera gairebé obsessiva es va mirant i escoltant tots els butlletins de notícies, que, com sol ocórrer en circumstàncies semblants van variant els continguts en el sentit de fer-los cada cop una mica més sensacionalistes.
Tot i que finalment tot sembla indicar que ha estat un accident sense més incidència que la pèrdua de l'aparell comercial i que fins i tot els dos únics ocupants han sortit il·lesos, la llavor del dubte queda sembrat, si més no fins que una altra notícia vingui a ocupar el seu lloc:

Les poques possibilitats de vida d’una notícia decebedora –sense dolents, sense morts, sense resultat suspès- són reanimades per una dosi de controvèrsia fabricada: han trobat un expert d'aviació que està disposat a dir que era una imprudència que un avió incendiat sobrevolés una àrea densament poblada.
(...)
Però en general, els humans tenim disposició a creure. I quan es demostra que s'equivoquen, canviem d'idea. O tenim fe i continuem creient.

El seu dissabte continuarà amb les rutines acostumades, però un fet inesperat, un petit accident, o més aviat incident sense massa importància amb un altre conductor, precipitarà una sèrie d'actes violents insospitats i inesperats que li faran oblidar la visió de l'avió i les cabòries que l'han tingut ocupat al llarg de bona part del dia, i és que davant els problemes personals és fàcil deixar de banda els més generals sempre, és clar, que aquells no ens afectin de forma directa.

De cop i volta Perowne sent que la seva vida és fràgil i valuosa. Les seves cames li semblen vells amics negligits, absurdament llargues i fràgils.

Tot acaba resolent-se, però ara vull concloure amb un apartat al que sovint no li dono massa importància, però que m'ha semblat que aquest cop pagava la pena de destacar.
L'autor, com ja he dit al començament, fa un relat minuciós de totes les activitats del dia i n'hi ha una que mentre llegia em demanava si seria fonamentada, i és una delicada operació neurològica.
Heus aquí el que ens revela el mateix autor:

AGRAÏMENTS:

Estic molt agraït a Neil Kitchen, doctor en medicina, membre del Col·legi Reial de Cirurgians, especialista en neurocirurgia i director clínic adjunt de l'Hospital Nacional de Neurologia i Neurocirurgia de Queen Square, Londres. Va ser un privilegi veure treballar aquest excel·lent cirurgià al quiròfan durant un període de dos anys, i li agraeixo la seva amabilitat i paciència per haver dedicat un temps preciós del seu programa a explicar-me les complexitats de la seva professió i del cervell, amb les seves patologies incomptables. 

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Funcionaris civils



EL CAPOTE de'n Nikolái Gógol va ser escrita entre els anys 1839 i 1841 i publicada el 1842. Ambientada en el gèlid hivern de Sant Petersburg ens relata la història del dissortat copista, un gris i insignificant funcionari de l'administració civil i les seves tribulacions al voltant de l'adquisició d'un nou capot i la seva pèrdua a causa d'un robatori.

Com que l'autor no vol tenir problemes identificant el departament concret on treballa el nostre protagonista es limita a escriure:

En cierto departamento trabajaba un funcionario. Era un hombre bastante ordinario, bajo de estatura, algo picado de viruelas, con una tonalidad de pelo que tiraba a pelirroja, un tanto corto de vista, con pequeñas entradas en la frente, arrugas a lo largo de las mejillas y ese color de cara que recibe el nombre de hemorroidal… 

Akaki viu de manera gairebé miserable, de rellogat en una petita habitació i amb el just per menjar. Així que quan el seu antic i mil cops apedaçat abric ja ni tan sols l'abriga, ha de prendre la desesperada decisió de procurar-se'n un de nou si no vol morir-se de fred. Això, és clar, suposarà que haurà de subsistir amb el mínim aliment i encara més quedar-se més d'un dia en dejú.

Cada vez que gastaba un rublo, Akaki Akákievich tenía la costumbre de guardar medio kópek en un cofrecillo cerrado con llave, en cuya tapa había practicado una ranura para introducir las monedas.

Finalment aconsegueix reunir el necessari i el sastre li confecciona el nou capot que és l'admiració dels seus companys de feina que insisteixen a celebrar l'esdeveniment. 

Aquest fet serà l'inici de la seva completa desolació, ja que en tornar de la festa improvisada, un malfactor li roba el capot.

[Després del robatori del capot] Por primera vez en su vida, no acudió a la oficina. La jornada siguiente se presentó todo pálido, ataviado con el viejo capote, cuyo aspecto era más lastimoso que nunca. 

Castigat pel fred intens, la pena i la impotència que arrossega, finalment emmalalteix greument:

Desapareció para siempre ese ser a quien nadie defendió, por quien nadie profesó afecto ni mostró el menor interés.

Però la historia no acaba aquí, prendrà un to de misteri i aparicions que no desvetllaré, però que sens dubte us resultarà interessant si us decidiu a llegir aquest llibre.


================




BARTLEBY, L'ESCRIVENT de Herman Melville, va ser publicada de manera anònima el 1853 i al 1856 es va reimprimir, aquest cop ja amb el nom del seu autor.

S'ha interpretat que el protagonista d'aquest breu relat, va ser inspirat en el de Gógol ja que ambdós ens parlen d'un funcionari civil amb un comportament estrany i fins i tot auto-destructiu.

En aquest cas, la història transcorre en Wall Street i és narrada per l'advocat que és qui contracta el protagonista de la història com a copista i que malgrat l'estrany comportament d'aquest acaba agafant-li afecte.

En Bartleby, era el copista més estrany que mai hagi conegut o sentit a dir. 
(...)
Al començament, en Bartleby va fer una quantitat extraordinària de còpies. Com si arrossegués una vella fam de copiar el que fos. 
(...)
Però hi havia no sé què en aquell Bartleby que no tan sols em desarmava d’una forma estranya, sinó que em colpia i em desconcertava meravellosament. 

Però de cop i volta una frase comença a fer-se habitual en el nostre protagonista, i és que davant de qualsevol situació o requeriment raonat de feina, la seva resposta és indefectiblement "Preferiria no fer-ho" i dit això, resta impassible i apàtic, com perdut en una dimensió molt allunyada de la realitat que l'envolta.

Així les coses, ja ni tan sols abandona l'oficina i la situació agafa un aire de total insubordinació, sempre pacífica, però inamovible, fins l'extrem que és el mateix advocat el qui decideix traslladar-se.

Tot i això, el problema persisteix i ni els nous llogaters del local ni els requeriments del seu antic patró, no aconsegueixen fer-lo fora i calen prendre mesures més dràstiques.

Res no exaspera tant una persona seriosa com una resistència passiva. Si l'individu resistit no té un natural inhumà, i el resistent és del tot innocu en la seva passivitat, el primer, si està de bona jeia, s'esforçarà caritativament per endevinar amb la imaginació allò que per a l'enteniment ha estat impossible de resoldre.

A partir d'aquí els esdeveniments es van precipitant fins a un final que "preferiria més no desvetllar"


divendres, 9 d’octubre de 2015

Un primer orígen?

DEFECTO DE FORMA de Primo Levi és un curiós llibre de relats amb un to fantàstic i futurista.

Res a veure amb la Trilogia d'Auschwitz que ja vaig comentar aquí mateix.

En aquest cas en cada una de les breus històries ens va presentant un futur un tant inquietant i curiós alhora.

Del reguitzell de relats, he triat mostrar-vos un petit resum del que per motius diversos m'ha cridat més l'atenció. En part perquè parla de la determinació i el sacrifici d'una dona (una "Eva") i en altra perquè demà mateix s'estrena la pel·lícula, "Segon Orígen" basada en la novel·la de Pedrolo "Mecanoscrit del segon orígen" i m'ha semblat que pagava la pena destacar aquesta coincidència de l'inici d'una nova o primera humanitat:

EL FORJADOR DE SÍ MISMO

Es mejor ser claros desde el principio. Yo, el que os habla, hoy soy un hombre, uno de vosotros. No soy distinto de vosotros, los vivientes, más que en un punto: tengo una memoria mejor que la vuestra.
Yo lo recuerdo todo: quiero decir, todo cuanto me ha sucedido desde la infancia.
(...)
Pero si necesito separar el vientre de la madre tierra, si lo quiero separar y a lo largo de milenios se separa y yo ya no me he arrastrado nunca más y camino. Yo soy el forjador de mí mismo y este es mi diario.
(...)
  • A mi mujer se le ha metido en la cabeza conservar los huevos en su cuerpo.
  • Por ahora todavía camino arrastrándome sobre el vientre, pero cuento con hacerme algunas piernas.
  • Lo que sí que es un problema y gordo y complicado, es la cuestión de la reproducción. Para mi mujer es muy fácil decir: pocos hijos, embarazo y lactancia.
  • [Els fills] Deberán tener el cerebro un poco abundante y, por tanto, el cráneo grande, y entonces. (…) Acabarás pariendo con dolor.
  • Hacía ya mucho tiempo que mi mujer y yo  habíamos comprendido que caminar es una solución, pero caminar a cuatro patas es una solución solo a medias.
  • Caminando erguido las manos quedan libres y con alguna pequeña modificación podrán servirme para otros trabajitos en los que llevaba pensando hacía tiempo. A mí me gustan las comodidades y las novedades.
  • He observado que, al hacer las cosas, se te ocurren otras, en cadena.


Fins aquí tot sembla una progressió vers el que coneixem com a "ésser humà", lamentablement  hi mancava un petit detall, no podia acabar sense fer una al·lusió a la violència i a l'agressivitat:

Con las manos puedo hacer un hacha y puedo defender mi territorio, o incluso ampliarlo. Dicho de otra manera, abrirles la cabeza a otros “yo” que me molestan, o solo porque son más blancos o más negros o más peludos que yo o hablan con distinto acento.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Una pena en observació

De nou un llibre recomanat per en Eduard Márquez des del programa de Catalunya Ràdio "Llibres per ser feliços"  

Un relat breu de'n C.S. Lewis que ens endinsa en el difícil univers del dolor per la pèrdua d'un ésser estimat.

Deixant de banda totes les qüestions legals i pràctiques, qui no ha pensat mai en el què passarà quan ja no hi sigui. Com serà el buit que hi deixarà? 

I encara avançant un pas més: Voldríem que ens recordin amb desconsol?

En aquest cas, el protagonista de la història, certa, és el mateix autor que casat amb una dona força més jove que ell va viure la tragèdia de perdre-la insospitadament a causa d'un càncer. 

Tancat en la seva pena, va escriure en uns petits quaderns que va trobar per casa, tot el procés del seu dol, d'aquí el títol. Només en va trobar tres i no del tot sencers, però va decidir que no seguiria escrivint i per tant no ens donarà cap desenllaç, possiblement perquè arribat el moment caldrà que el trobin o el trobem cadascú de nosaltres.

La raó per la qual fa aquest exercici, no és pas perquè pensi en distreure's, sinó d'alguna manera vol entendre el seu dolor. S'interpel·la ell mateix i també, com persona creient que és, interpel·la Déu, sense trobar cap resposta satisfactòria.

Un llibre senzill, que es pot llegir en un no-res, però que deixa pòsit de tant emotiu com és. Pel meu gust molt recomanable.

¿Qué es la pena comparada con el dolor físico? Digan lo que digan los necios, el cuerpo puede llegar a sufrir veinte veces más que el alma. (…) La pena es comparable a un bombardero que nos sobrevuela dando vueltas y dispuesto a soltar una bomba cada vez que una de estas vueltas desde arriba coincide justamente con nuestra cabeza. El dolor físico es como el fuego constante en una trinchera durante la Primera Guerra Mundial, horas y horas sin cejar un minuto. 

Y la pena se sigue sintiendo como miedo. (…) Es como estar colgado a la espera de algo que va a pasar (…) Parece como si no valiera la pena empezar nada.

Me dicen que H. ahora es feliz, me dicen que descansa en paz. ¿Qué les hace estar tan seguros de esto? 

¿Puedo asegurar honestamente que H. ahora ya no es nada? (…) ¿Qué pienso en realidad? Siempre he sido capaz de rezar por los demás muertos, y todavía lo hago, con algo de fe. Pero cuando intento rezar por H., me sobresalto.

¿Puede un mortal hacerle a Dios preguntas que para Él no tengan respuesta? (…) Todas las preguntas disparatadas carecen de respuesta.

Unes breus paraules de l'autor per cloure aquestes reflexions:

Creí que podría describir una “comarca”, elaborar un mapa de la tristeza. Pero la tristeza no se ha revelado como una comarca sino como un proceso.

dijous, 1 d’octubre de 2015

A SALTO DE MATA



Ja he dit altres cops que m'agrada la manera d'escriure de'n Paul Auster: aquest cop, ens parla de les seves primeres passes com a escriptor.
Una vida, tal com el títol indica, viscuda a "salto de mata", fent mil i una feines sense quallar mai en cap, però sempre amb una idea fixa: Ser escriptor:

Desde siempre, mi única ambición había sido escribir. 
(...)
No sentía un interés particular por los bienes materiales, y la perspectiva de ser pobre no me asustaba. Lo único que quería era una oportunidad de realizar la obra que sentía en mi interior. 

Tot i pertànyer a una família de classe mitjana en què el més important havia estat enriquir-se, en Paul Auster mai no va aspirar a continuar amb la tradició familiar i amb només divuit anys i amb una barreja de timidesa i gosadia, va seguir amb els estudis, en part segons ell mateix reconeix, pel temor de no ser enviar al Vietnam, però decidit a emprendre la seva aventura particular guanyant-se la vida d'una manera un tant desordenada sempre amb el just per anar sobrevivint:

Al principio de la adolescencia ya había decidido que el mundo de los negocios tendría que pasarse sin mí. 
(...)
Si trataban de incorporarme, [Al servei militar] me negaría a hacer el servicio. (…) No iba a participar en la guerra, aunque significara arruinarme la vida.

Evidentment els diners són necessaris, però d'una manera, al meu entendre molt encertada, l'autor ens parla de la seva importància i alhora la seva fal·làcia: 

A fin de cuentas, el dinero es una ficción, papel sin importancia que sólo adquiere valor porque un gran número de personas deciden dárselo.
(...)
Aún en las mejores épocas, rara vez ganaba lo suficiente para vivir tranquilo, y a pesar de estar un par de veces al borde de la ruina total, me las arreglé para evitarla. 

I el relat pràcticament acaba en el moment que ens comenta el naixement del seu fill, Daniel, i de les seves impressions d'aquell moment que ja li senyala un punt i apart en la seva vida, tot i que encara hauran de passar uns quants anys i força vicissituds abans no veiés publicada la seva primera obra, una novel·la policíaca que fou traduïda amb el títol de "Jugada de presión" que obtingué un escàs ressò.

Presenciar la venida al mundo de Daniel fue un momento de suprema felicidad para mí. (…) La paternidad era la línea divisoria, el gran muro que separaba la juventud de la edad adulta. 

Sense ser un dels seus millors llibres, la lectura resulta grata i amena alhora que pels seguidors de la seva obra, ens ajuda a endinsar-nos una mica en la seva trajectòria personal.