dilluns, 28 de juny del 2021

Soldados de Franco



Homenatge a Companys
Cementiri de Barcelona
Octubre 2017

Diu l'autor, i jo m'afanyo a seguir llegint:
En el presente libro se ha querido dar voz a los combatientes que no la tuvieron, buscando otras fuentes y trazando nuevas líneas interpretativas y metodológicas. 

Ja he comentat en diferents ocasions que a casa meva, com suposo passava en totes les dels perdedors, es parlava poc i amb veu baixa de qualsevol, qüestió relacionada amb la guerra. Tot i això, algun comentari respecte als soldats del bàndol franquista si que se'ls escapava igual que, en especial la mare, comentaven temes relacionats amb la fam i els bombardeigs.

En el que es refereix als soldats, algun cop s'havia dit que eren uns fanàtics seguidors de Franco, però també hi havia l'altra part que comentava que igual que va passar amb el bàndol republicà, alguns joves es van veure atrapats en un dels dos costats, sense que no forçosament estiguessin especialment identificats amb cap de les idees, sinó que es van veure forçats a sacrificar la joventut i en molts cops la mateixa vida:
El grueso del reclutamiento se realizó entre agosto de 1936 y septiembre de 1937, cuando se movilizó todo el reemplazo de 1939.
(...)
Al contrario que los fascismos alemán e italiano, el franquismo nació, se construyó y se legitimó a través de una guerra civil.
(...)
La cuestión religiosa fue uno de los principales motivos que movió a quienes apoyaron el golpe.

Tothom que va néixer en la postguerra i que vàrem haver de patir l'escolarització franquista se'ns va imbuir la idea que la guerra havia estat "Santa". Per sort, els qui com jo teníem uns pares ben informats podíem contrarestar aquestes fal·làcies:
Así pues, forjaron un enemigo de carácter supraindividual, construido sobre una imagen que reunía todos los peligros que amenazaban la existencia de España.
(...)
Denominaban a la contienda como “Guerra Santa y Cruzada”, apelativos ya empleados en la Segunda República, con la publicación mensual “Cruzada Católica”, órgano periodístico oficioso de la CEDA.
(...)
Tras el golpe de Estado cualquier vivencia o memoria transmitida sobre el servicio militar era insuficiente para ilustrar lo que toda una generación iba a sufrir en la guerra.

La religió, per sobre de moltes altres coses, va ser un element que va condicionar no només l'alçament i la guerra mateixa, sinó la llarga postguerra:
En el caso del bando sublevado, la religión cobró una vital importancia porque continuando lo realizado en la dictadura de Primo de Rivera, se realizaban ritos como “el toque de oración”
(...)
Desde el 18 de julio de 1936 existió una comunión entre la Iglesia y el Ejército insurgente.

La guerra va ser llarga, n'hi ha diversos estudis que confirmen que Franco es va entestar en allargar-la per tal d'aniquilar al màxim "l'enemic", sense importar-li massa la pèrdua de vides en tots dos bàndols:
En el verano de 1938, habían pasado dos años y muchos combatientes ni se acordaban de los motivos que los llevaron a estar en la trinchera.
(...)
Los desertores eran presentados como críos, cobardes, apocados y afeminados. (…) Eso también era una forma de control social, ya que en la mentalidad de la época ser tachado de homosexual suponía una afrenta y una deshonra.

Un cop finalitzada la guerra, es va tractar de donar sortida almenys a una part dels que van militar en el bàndol colpista. Així en les escoles sovint hi havia contractats suposats professors que no en tenien ni la més remota idea en pedagogia i que els seu únic "mèrit" era el de ser excombatents. Passats els anys, em resulta clar l'evidència que no sabien què fer amb ells i que a més d'aquesta manera els asseguraven un sou ni que fos precari:
Hasta finales de la década de los cincuenta, los protagonistas de la guerra quedaron vinculados al Ejército, aunque fuese una vez al año.
(...)
Tras la contienda, los trabajadores quedaron indefensos ante el Nuevo Estado al ser privados de los derechos laborales que habían ido conquistando hasta 1936.
(...)
En cualquier caso, el común de los mutilados de guerra vivió en la miseria, como el resto de la sociedad española, con el agravante de que la lesión que los inhabilitaba los acompañaría hasta el final de sus vidas.

I fins aquí el meu comentari. El llibre segueix, igual que la història que encara no està ben tancada ni remotament resolta:
No se puede obviar una cuestión; la guerra para la mayoría no es algo heroico, sino algo traumático.
Una guerra civil supone uno de los traumas más duros que puede sufrir un país “porque rompe una cohesión interna creada a lo largo de los años”. Esta generó una fractura que persistió a lo largo de toda la posguerra, que, junto con la represión, dificultó una convencida ideologización en esta generación, porque, a fin de cuentas, los represaliados no dejaban de ser vecinos, amigos, compañeros de trabajo o conocidos.

 

Soldados de Franco
Reclutamiento forzoso,
experiencia de guerra
y desmovilización militar
Francisco J. Leira Castiñeira
346 pàgines

divendres, 25 de juny del 2021

El acoso moral

Sabadell. La Salut 2021

Vagi per endavant que mai no m'he sentit assetjada i molt menys maltractada. El primer que em passa pel cap és que no ho hauria tolerat, però aquesta és una afirmació agosarada perquè dubto molt que les persones que pateixen aquestes situacions les acceptin de grat.

Si reculo molts anys, fins els temps escolars, sempre n'hi havia pica-baralles entre les nenes (i amb els nens també), malnoms, enveges, preferències... tot això és cert i en servo memòria, però el cert és que suposo que patíem altres problemes més greus, i que a aquesta mena de coses no els hi prestàvem massa atenció: ens emprenyàvem, discutíem, algun cop, fins i tot hi havia alguna batussa amb clatellots inclosos, però tot es quedava en res.
Tampoc les famílies estaven per gaires més històries que la supervivència diària i no prestaven cap atenció en el cas, poc probable, que com a criatures tractéssim d'involucrar-los.

 Altra cosa era la violència domèstica, que sí que vaig observar, i que es produïa sense subtileses, amb insults i amenaces i, si es descuidaven amb agressions físiques.

En aquesta ocasió l'accent el posa la Marie-France, que presenta tot un seguit de situacions i diferents casuístiques que per la seva duresa i actualitat, ens poden ajudar a reflexionar: 

Mediante un proceso de acoso moral, o de maltrato psicológico, un individuo puede conseguir hacer pedazos a otro. 

Per descomptat que sovint ens trobem ens les pàgines de qualsevol diari o en les noticies de la ràdio o televisió, d'episodis de violència que s'ha donat en anomenar com a "domèstica". Heus aquí alguns exemples:

La violencia privada:
El dominio: Lo establece un individuo narcisista que pretende paralizar a su pareja colocándola en una posición de confusión y de incertidumbre. Esto le libra de comprometerse en una relación que le da miedo.
(...)
La violencia: A veces, no se trata de un movimiento perverso transitorio, sino de la revelación de una perversidad que se había ocultado hasta ese momento.
(...)
La separación: Los procedimientos perversos aparecen con mucha frecuencia durante los divorcios y las separaciones. Se trata de procedimientos defensivos que, de entrada, no se pueden considerar como patológicos.
(...)
La violencia perversa en las familias: Una vez instaurada en la familia, la violencia perversa constituye un engranaje infernal difícil de frenar.
(...)
La violencia indirecta: En la mayoría de los casos, la violencia se ejerce sobre el cónyuge al que se intenta destruir.
(...)
La violencia directa: La violencia directa es la señal de una repulsa consciente o inconsciente del niño por parte de uno de sus padres. (…) Solo el niño puede percibirlo, pero la destrucción es real.

M'ha produït una especial aversió, el tema que exposo a continuació i que m'ha fet recordar algunes imatges des de la meva visió d'infant referida a la relació d'un pare amb la seva filla, que aleshores ja em produïren estranyesa i que a partir d'aquesta lectura, confirmo que eren poc adequades:

El incesto latente: Junto a la violencia perversa que consiste en destruir la individualidad de un niño encontramos familias en las que reina una atmósfera malsana que se ha construido  a partir de miradas equívocas, de tocamientos fortuitos y de alusiones sexuales. En estas familias, las barreras entre generaciones no se establecen claramente; no existe una frontera entre lo trivial y lo sexual.

I deixem ja la vessant privada per endinsant-nos en l'aspecte laboral:

En el ámbito empresarial, la violencia y el acoso nacen del encuentro entre el ansia de poder y la perversidad.
(...)
Un perverso actúa con más facilidad en una empresa desorganizada, mal estructurada o “deprimida”. Le basta con encontrar la brecha por la que penetrará para satisfacer su deseo de poder.
(...)
A los perversos les importa muy poco qué cosas son verdad y cuáles son mentira: lo único verdadero es lo que dicen en el instante presente.
(...)
La víctima es víctima porque ha sido designada por el perverso. Se convierte en un chivo expiatorio responsable de todos los males.
(...)
Es inútil esperar remordimientos o arrepentimiento de un agresor realmente perverso.

Aquesta entrada ha resultat més llarga del que acostumo a publicar. Malgrat que he tractat de resumir al màxim, ha estat gairebé impossible no recollir ni que només sigui una mínima part dels exemples que ens planteja l'autora i que he considerat d'interès per  fer visible el problema que planteja.
Queda molt per recollir, però ja ha de ser a partir de la lectura i reflexió de cadascú:

En el arsenal jurídico no existe ninguna ley que castigue el acoso moral. (…) En cualquier caso, esta diligencia es siempre larga y pesada.
(...)
Curarse significa volver a unir las partes dispersas y restablecer la circulación entre ellas. 

El acoso moral
Marie-France Hirigoyen
Traducció de Enrique Folch González
179 pàgines

 

dilluns, 14 de juny del 2021

L'instant precís

 


Una història entretinguda que comença com una conquesta amorosa d'aquelles explosives i inversemblants típiques de pelis d'estiu, però que deriva en una complicada trama delictiva pràcticament amb els mateixos elements de relat estiuenc o de tarda mandrosa de diumenge.

Ja m'he avançat qualificant-la d'entretinguda; no hi ha gaire més, no és que atrapi en la incertesa del relat que posa en perill els protagonistes que hem decidit que siguin els bons, els innocents, els enganyats. En aquest cas, en major o menor intensitat tots els personatges cerquen algun benefici personal.

Us presento els protagonistes:
L'Àlex: Té un passat com a reporter gràfic en conflictes armats i ha viscut un episodi fosc del qual queda el dubte de la seva responsabilitat, i en què va ser l'únic supervivent d'una emboscada guerrillera on també va morir la Jana, la dona de la que s'havia enamorat. 
Atractiu, amb molta acceptació entre les dones, que aprofita qualsevol ocasió que se li presenta per establir relacions íntimes sense cap compromís:
Saps que una decisió pot canviar-te la vida, de vegades en un instant i per sempre. L’atzar també, es clar, amb aquell component pervers que li proporciona l’arbitrarietat.
(...)
L’Àlex es va passar més de deu anys fent de testimoni de veritables barbaritats, fotografiant la desgràcia dels altres, l’horror de la guerra, la fam, les epidèmies, la mort, un patiment impossible de pair... Això canvia a qualsevol. Ningú és el mateix després de les coses que vam arribar a viure. 
(...)
Quan ja portàvem uns mesos anant i venint va conèixer la Jana, una intèrpret que acompanyava els periodistes pel territori, i se’n va enamorar. Des d’aquell moment, pràcticament no es va moure d’allà.

De manera casual coneixerà una dona que diu ser colombiana, excitant, enigmàtica, rica i controladora que el conquistarà i el durà per camins inesperats de sexe i narcotràfic:
No sé com explicar-t’ho; transmet una força acollonant, tinc la sensació que ha de ser molt dura, segur que arrossega un passat violent. (...) Però està envoltada de misteri, i fa olor d’aventura.

Ella té un nom, que no serà l'autèntic, però la coneixerem com a Mariana:
La Mariana ve un cop a mes, ja ho tens controlat, sempre al voltant del dia nou. 

Ja hem intuït que la Mariana és "la dolenta", però en la vida de l'Àlex hi ha una altra dona que s'interessa per ell, que fa anys que es coneixen, que en algun moment del passat no es va atrevir a establir una relació íntima amb ell i que ara, un cop casada i separada, voldria esmenar el que considera va ser un error. 
Ella és "la bona" i es diu Glòria:
Fa gairebé un mes que no el veu (l’Àlex).
(...)
Torna a pensar en l’Àlex. Es va enfadar amb ell quan va desaparèixer de la revetlla amb aquella noia. I després que el Marc li expliqués la història de la colombiana ho va donar tot per perdut. 

Però és clar, la Glòria no li ofereix el misteri i l'excitació que li proporciona la Mariana:
La teva vida nocturna s’ha convertit en prioritària, molt més que la teva vida amb la Glòria que, al marge que està resultant bastant decebedora, es redueix a un parell de trobades a la setmana. (...) Aquesta rutina té els dies comptats.

I aquesta és la història, molt resumida, és cert, però segur que es pot intuir el mal borràs que porta tot plegat i, fins i tot el final tèrbol que tindrà.
En resum, una lectura per ajudar a passar l'estona, sense més.




 

L’instant precís
Albert Gassull
302 pàgines

dijous, 10 de juny del 2021

SARA i ISMAEL


T’ho mereixes. Un bon massatge. Una bona companyia al teu costat. Perquè qualsevol edat és bona per a aquestes coses. Gabriel, 25 anys t’espera. Fes-te un regal. Dóna-li una alegria al teu cos de dona. 

Així comença gairebé aquesta història d'una dona que se sent fascinada o encuriosida per un d'aquests anuncis que es poden trobar a molts diaris i on s'ofereixen serveis de massatges amb el que s'ha conegut com a "final feliç".

Normalment sembla que acostumen a estar dirigits a homes (o això és el que creia jo), però en aquest cas l'enunciat és molt explícit i la Sara decideix, per què no, provar l'experiència que ara, cinc anys més tard, recorda:
Han passat cinc anys. No podies imaginar com aquell anunci canviaria la teua vida. (...) Encara conserves el retall de la premsa dins de la caixa vermella on has ficat el mocador blanc. Els teus records...
(...)
En el teu cas, volies un home que fera brollar la teua joventut.

Havia patit no feia gaire un trencament emocional i havia decidit prendre's una temporada "sabàtica"; s'ho podia permetre:
Viuries amb els diners estalviats, tan sols seria un parèntesi sense tenir ingressos cada mes. A més, tenies les rendes dels quatre pisos llogats, herència de la mare.
(...)
Als cinquanta anys havies decidit fer un tomb a la teua vida. (...) No sabies ben bé què volies fer. Llegir, viatjar..., potser escriure?

Fins aquí la història sembla interessant, promet complicacions quan la protagonista accedeix als serveis del que aparenta ser un jove, culte i educat que la conduirà amb una certa calidesa molt professional a un estat transitori d'èxtasi i que com ell mateix reconeix no deixa de ser una manera de guanyar-se bé la vida, un joc:
És un joc, Ismael, una feina i res més. Un treball, tan digne com el dels paletes o el dels advocats, com els teus germans o com tu mateix, d’ací a uns anys... T’has de convèncer i no deixar-te emportar pels sentiments. Un treball que aporta, és cert, plaer, per això no t’hi pots queixar. 

Fins aquí la història pren una vessant força previsible: La dona madura que se sent atreta i fins i tot enamorada del jove que la transporta amb unes pràctiques sexuals que ratllen la perversió; ell que ho sap i ràpidament conclou que se'n pot aprofitar: Totes les dones són com la teua mare, les odies...  La gelosia quan comprova (no era difícil) que ell té altres clientes a les que ofereix el mateix tracte..., la forçada reconciliació, els plans inversemblants de començar una vida junts, els maltractaments, les drogues, l'alcohol...

I és aquí on la història deriva cap a camins cada cop més inversemblants i es fa, al meu entendre, un xic avorrida, fins un final totalment absurd que sembla voler deixar-ho tot ben lligat i resolt a la manera de les històries "roses".

 




SARA
la dona sense atributs
Carles Cortés
240 pàgines

diumenge, 6 de juny del 2021

El que la terra m'ha donat

 Els qui com jo mateixa, hem nascut i viscut en una gran capital, com ara Barcelona, coneixem molt poc o gens de les sensacions que experimenta algú que s'ha criat en contacte amb la terra, que ha experimentat en la pròpia pell el canvi d'estacions.

Com a "urbanita" sempre he sentit parlar de la duresa de la vida al camp, de les collites perdudes, de les obligacions dels qui tenen bestiar que, com les vaques, s'han de munyir, ni que sigui mecànicament tant l'hivern com l'estiu, tant si és dilluns com diumenge o Nadal; o els conills, gallines... que cal péixer.

En una època ja una mica llunyana de la meva vida, anava sovint a un poble de l'Empordà i em quedava embadalida amb les explicacions que em donaven els pagesos referents a les evolucions dels núvols i el que pronosticaven del temps, als treballs de les formigues que també presagiaven canvis de temps quan ventilaven o cobrien els formiguers... de fet, un munt de coses que ignorava, començant per quelcom tant elemental per ells com era pouar. En aquest cas eren les dones les qui millor s'ho passaven veient els meus treballs per treure un culet d'aigua del pou "públic" que havia pel consum fonamentalment de la neteja.
Aleshores, els meus fills eren petits i també els encantava quan els convidaven a pujar als tractors.

Un cop expressada la meva admiració per la saviesa de la gent del camp, val a dir que mai no vaig valorar quedar-m'hi a viure de manera permanent.

En Foix, en aquest escrit, entenc que fa un merescut homenatge, no als agricultors, o pagesos, o ramaders, el seu reconeixement és per la terra, tal com ell mateix ho ha anomenat, al que la terra li ha donat, i ho fa resseguint les quatre estacions i ressaltant-ne els millors atributs.

Només recolliré algunes frases relatives a cada una, petites pinzellades que si us complauen podeu ampliar a bastament llegint el llibre, cosa que, modestament, us recomano.


PRIMAVERA:
La relació que un té i manté amb la terra que l’ha vist néixer, amb les seves arrels, és indestructible, l’acompanya fins al final dels dies.
(...)
El dia ha fet passos de gegant. (...) La vida es mou a una velocitat prodigiosa, es belluga, creix, verdeja pertot i els fruits que vindran queden perfectament dibuixats.

Primavera a Sabadell

ESTIU:
L’estiu és intens, rabiós, implacable.
(...)
L’enyorança de la terra la portem tots els que en venim, també els que fa generacions que viuen en ciutats llunyanes i densament poblades.
(...)
Cada arbre  centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i que escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual.
(...)
Els somnis de les nits d’estiu són intensos però efímers. 
 
Estiu de confinament

TARDOR:
La plenitud és total i tel·lúrica en el regne orgànic. És l’hora de recollir i replegar.
(...)
La sembra és un acte de fe en la força misteriosa de la terra. 
(...)
La cridòria dels urbanites que arriben a les onze del matí als boscos arran de les carreteres o camins encara força més el silenci dels boletaires de raça. Deixen passar el soroll dels nouvinguts i es concentren novament en la quietud absoluta.
(...)
De dia veiem el que volem veure i de nit volem veure el que no veiem. 
 
Estimulant paisatge de tardor

HIVERN:
Qualsevol que recordi l’ambient de la postguerra sap que hi havia pors, recels, ferides no cicatritzades, guanyadors i perdedors, els rics i els pobres, els que manaven i els que obeïen.
(...)
Diria que els hiverns d’avui són més productius, més humans i menys solitaris.
(...)
Si algú parla amb un arbre no és que sigui un ximple, sinó que projecta els seus anhels i esperances amb el fruit que vindrà. No cal que sigui una conversa ritual. Pot ser un diàleg íntim i silenciós.

I va nevar a Sabadell
Febrer del 2018
Poesia pura.

 

El que la terra m’ha donat
Lluís Foix
Pròleg de Josep Maria Esquirol
274 pàgines

dimecres, 2 de juny del 2021

Anima de Tramuntana

 

Octubre 2018
       Els Ibers a Segur        

Val a dir que coneixedora que li havien concedit el premi Prudenci Bertrana 2020, m'esperava molt més d'aquesta novel·la i haig de confessar que m'ha decebut.

Aquesta és una història que pretén enllaçar el passat Iber de la Ekinar, amb el present de la Mínia, una dona actual, culta i emprenedora, amb una feina en que és respectada.

La Mínia és arqueòloga, però el primer que sabem d'ella és que no està passant per un bon moment personal ja que acaba de trencar una relació d'anys amb la seva parella Armand:
Feia massa temps que la relació amb l’Armand girava entorn del fet de ser pares, se sostenia pel desig de maternitat d’ella, més que no pas per un projecte sòlid de vida en comú.
(...)
Li fa ràbia sentir-se feble quan, en realitat, se sap forta. A la feina és capaç d’aguantar sessions cada vegada que presenta un nou projecte.

En l'aspecte professional, les coses van de cara. Ara li han arribat noticies engrescadores de la troballa arqueològica en què està treballant:
La troballa de dues noves tombes a peu de la necròpoli ibèrica ha donat corda a tot un seguit d’especulacions.
(...)
Cada vegada que visita Empúries li passa el mateix, fa una regressió a un temps pretèrit. Només són sensacions.

I tornant a la part personal de la protagonista, com si fos una recerca arqueològica, anem descobrint la seva història. A l'Armand l'havia conegut en una conferència; com podeu suposar, ell era el conferenciant. Molt pagat de sí mateix, atractiu, bon comunicador.

L'espurna havia sorgit entre ells, i tot va anar bé, fins que quan després de decidir-se a fer el pas de viure junts, acorden (bé, la Mínia s'entossudeix) tenir un fill.

Però aquest fet resulta ser el principi de la fi, ja que el que havia de ser el seu fill tan desitjat, en Jan, neix sense vida i tota la relació de la parella es torça més que res per petites percepcions en la manera d'afrontar, superar o compartir el dol:
Havia fet un camí solitari fins a la tardor del 2008. Una tarda d’octubre va conèixer l’Armand en un congrés sobre arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
(...)
D’ençà de la mort d’en Jan, menja i dorm poc, ha perdut ànims i força física.

En aquest moment tan delicat de la seva vida, és quan li arriba la notícia que en una de les tombes descobertes ha aparegut la mòmia d'una dona. L'envolten atributs que fan pensar en una persona de poder, i aquest fet esperona la Mínia a investigar i a especular respecte el què va ser la vida d'aquella dona a la que li suposa un esperit lluitador, mogut per la Tramuntana com li succeeix a ella mateixa:
Ekinar era, sens dubte, una dona de família noble que va ser enterrada seguint un protocol desconegut. 

I és a partir d'aquest moment en què la història agafa un caire que s'allunya de la realitat per mostrar-nos la vida d'aquesta dona, que també havia estat mare i havia perdut el fill i lluita per defensar i reivindicar la seva memòria, tot i que en el seu cas la mort ha esdevingut a causa d'una traïció.
Un relat que, al meu entendre perd molt interès, i que la Mínia aprofita per establir un paral·lelisme amb la seva pròpia vida:  
Ekinar havia nascut en una casa noble d’Indika, enmig de tres germanes: Basped, Bilana i la petita Àmnia. Tots van créixer envoltats de petits luxes i servits per dues esclaves.
(...)
Jo havia estat iniciada per la meva àvia, sabia defensar-me prou bé amb el punyal, tot i no empunyar-lo amb la mateixa destresa amb què teixia i brodava.

Poca cosa més aporta la història en què ella se submergeix de manera obsessiva, possiblement per fugir de la seva pròpia realitat:
Fins a la mitjanit ha esta rastrejant dades històriques sobre els antics pobladors. 

 

Octubre 2018
Els Ibers a Segur


Ànima de tramuntana
Núria Esponellà
490 pàgines
Premi Prudenci Bertrana 2020


Octubre 2018
Els Ibers a Segur