dilluns, 22 d’agost de 2016

Carrer Bolívia



Confesso que en les primeres pàgines vaig considerar que la Lina, la protagonista de la història, era una dona tova i submisa, cosa que em desagradava, i que només després d'endinsar-me de ple en la història vaig canviar de parer.
El que a raó d'alguns comentaris recollits en la història puc afirmar, és que el Néstor, el seu gran amor, era un maltractador, un home que només s'excita sexualment amb el dolor aliè i d'això l'autora ens deixa bones mostres:

Li havia clavat bufetada i després, en un silenci de sospirs, l’havia feta vessar de plaer. (A la Núria, la seva amant). 
 Amb un sol gest, l’havia fet pujar a la caseta del terrat, ( A la Lina, la seva dona) davant d’ell, les espardenyes barates escales amunt, després l’havia arraconada a la paret. Ell, espasa llavors, aquell dia, li havia vist els ulls atemorits.

A la Lina de ben petita ja la posen a servir a la casa del senyoràs del poble. Ella és una nena desperta i amb moltes ganes d'aprendre, cosa que a la senyora, que havia estat mestra abans de casar-se, la porta a interessar-se personalment durant un temps en la seva educació. 

Les coses, però es torcen, coneixerà en Néstor, un líder sindical molt ben plantat, que la encaterina  i ja embarassada, es casaran. Com molts altres, cercant un futur millor i seguint el seu marit, abandona el seu Linares natal per instal·lar-se a Barcelona, al Carrer Bolívia, on ella portarà una vida senzilla al barri mentre el marit es va comprometent cada cop més en la lluita obrera:

Havia sentit dir meravelles de Barcelona, pestes dels catalans i queixes de la terra estimada que no donava per viure i que havien de deixar. Per un temps. Fins que recollissin una mica per tornar-se’n.
(...)
El cas és que els primers temps al carrer Bolívia van ser de canvi. La nena, la casa, la Sierrita, [Una veïna amb qui congeniarà] els voltants...

I així les coses, la vida torna a torçar-se-li quan el seu marit fuig a França amb una altra dona i la deixa a ella i a la filla encara petita soles i sense recursos:

El món era un bloc de gel i jo era un tronc embarrancat en aquella quietud gelada i allí m’aniria podrint i desfent, mira tu, matèria.

M'estalvio totes les peripècies que ha de sortejar per tirar endavant, fins i tot amb la incomprensió de la filla que la culpa de covardia en no haver seguit el pare a França.
Enyorada de Linares, pensa que les seves arrels estan en el poble i torna, cercant un mon que ja està lluny de ser el que ella ha idealitzat en el seu record:

Linares era una delícia, es respirava una calma amistosa pels carrers. S’havien acabat els monstres de deu pisos al meu voltant, el fum, la pudor, l’espai sense suc del Besòs. ¿Com m’havia pogut enterrar tant temps en aquell barri?

Però els records són els records, la infantesa és la infantesa i la realitat acostuma a ser tota una altra. Personalment no m'he trobat mai en aquesta tessitura, però pel poc que sé dels meus avis, que van venir de Múrcia, s'hi sentien tan catalans com murcians, però no sé si això els ocasionava cap problema. El cert, però és que ells mai no van tornar a la seva terra, potser perquè els seus fills van néixer a Catalunya, va esclatar la guerra, es van alinear clarament en el bàndol republicà, i dissortadament ells i dos dels seus tres fills hi van perdre la vida.

La Lina va dubtar, però un cop de nou a Linares, no acaba de trobar el seu lloc i s'enyora de Barcelona: 

La Lína Vilches acabava de descobrir aquell espai entre dos mons, que et fa foraster de la terra on has nascut i propietari d’on vius, i viceversa. Mai més no tornaria a se d’un sol lloc. 

També us pot interessar aquest comentari a Fragments personals



diumenge, 14 d’agost de 2016

Les vides alienes



Emmanuel Carrère, en aquest cas ha volgut introduir-se en el món de les pèrdues humanes i ho fa en dos casos a quin més colpidor: La mort d'una filla a causa del tsunami i la mort prematura d'una mare com a conseqüència d'un càncer.

Tal com ell mateix ens exposa:

Cada mañana desde hace seis meses, voluntariamente, he pasado una horas delante del ordenador para escribir sobre lo que más miedo me da en este mundo: la muerte de un hijo para sus padres, la de una mujer joven para sus hijas y su marido.
(...)
He sido y sigo siendo guionista, uno de mis oficios consiste en construir situaciones dramáticas, y una de las reglas del oficio es no tener miedo de la desmesura ni del melodrama

Les descripcions que ens fa dels devastadors efectes del tsunami i de la llarga peregrinació envers el cadàver de la petita que les autoritats locals van traslladant d'un lloc a un altre, amb el conseqüent patiment dels pares, són tan metòdiques que gairebé ens trobem respirant de manera angoixant i accelerada seguint les passes de la recerca:

Entramos en una sala grande de la planta baja, que se parece menos al vestíbulo de un hospital que a una lonja de pescado. El suelo de cemento está húmedo, resbaladizo, lo inundan cada cierto tiempo para mantener una apariencia de frescura. Los cuerpos están colocados en hileras; cuento unos cuarenta. Están aquí desde ayer, muchos hinchados por el tiempo que han pasado en el agua. 

Constatem que hi ha una diferencia considerable en el tractament de les restes dels nadius i els forasters, tal com queda ben palès en el següent paràgraf:

Los cadáveres de los blancos, si pasan por el hospital, son rápidamente trasladados a Matara, donde hay más sitio y, al parecer, una cámara frigorífica. Los de la gente del pueblo aguardan a que sus familiares los reclamen, pero muchas de ellas, sobre todo entre los pescadores que tenían su casa muy cerca del agua, han perecido enteras y ya no hay nadie que venga a buscarlos, así que los mandan quemar. Todo esto se hace de un modo caótico, a la buena ventura. 

Però abandonem aquesta primera experiència, que segons l'autor va viure en primera persona, i ens endinsem en la no menys dramàtica mort per càncer de la jove mare, germana de la seva esposa:

Creo que hay personas cuyo núcleo central tiene una fisura prácticamente desde el principio, y que, a pesar de todos sus esfuerzos, su valentía, su buena voluntad, no pueden vivir realmente, y que una de las maneras en que la vida, que quiere vivir, se abre un camino en ellos es quizá la enfermedad, y no una cualquiera: el cáncer.

Dissortadament, conec el patiment de perdre un ésser estimat, en el meu cas també va ser la mare, en una edat massa primerenca, a ella, la mare, la vaig perdre quan jo tot just ho acabava de ser i ella encara era massa jove. D'això ja fa molts anys, però el record i el dolor encara hi són molt presents

Veure i viure el patiment estèril és quelcom inesborrable:

El horror de los tratamientos, de sufrir sin cesar y para nada, sin esperanza de curarse, sólo para tardar más tiempo en palmarla.
(...)
La célula cancerosa es la única cosa viva inmortal.

I més tard, només resta el buit, donar sepultura a una persona estimada, aguantar, també en el meu cas, els insòlits missatges d'un capellà i d'uns supòsits en els que no hi creus:

Étienne [la filla] me dijo más tarde que no le habían gustado las sonrisas benignas, católicas, con que acompañaba la noticia de que Juliette estaba ya cerca del Padre y que debíamos alegrarnos.

I així m'he sentit per una estona partícip del dolor aliè, que també d'alguna manera, fa uns anys, també va ser el meu i és que de vegades les vides alienes ens colpeixen de molt a prop:

Nos abrazamos en un silencio acompañado de una presión de la mano en el hombro, que era en nuestro ambiente la máxima expresión de pesar. 



diumenge, 7 d’agost de 2016

Hermafrodita


MIDDLESEX de Jeffrey Eugenides ens parla de la transició d'una nena/noia cap al que realment se sent, un noi, en una trama que més que explicar-nos les complexes gestions per aconseguir un canvi de sexe, ens mostra les reflexions d'algú, el o la protagonista, que ha nascut en la complexitat de l'hermafrodisme. 

Vaig néixer dues vegades: primer sent una nena, a Detroit, un dia de gener de 1960 en què, excepcionalment, no hi havia boira baixa; i després sent un noi adolescent, en una unitat d’urgències de prop de Petroskey, Michigan, l’agost de 1974.
(...)
Quan jo era un bebè, i fins i tot quan vaig ser una nena, posseïa una bellesa atípica i extravagant. No hi havia cap tret del meu cos que fos perfecte, però quan s’ajuntaven sorgia un no sé què captivador. 

Si ja de per sí em costa d'imaginar el que pot experimentar algú que ha nascut en un cos equivocat, per utilitzar l'expressió més actual, molt menys en el d'algú que fins i tot físicament neix amb els dos sexes:

Tots naixem amb parts potencials tant de nen com de nena. (...) Tot depèn de la influència hormonal i enzimàtica (...) El penis no és altra cosa que un clítoris molt gran. Neixen de la mateixa arrel.
(...)
Com si patís una malaltia terminal, tenia ganes de bandejar els símptomes immediats i esperava una cura d’última hora. (...) Però res no em desesperançava tant com mirar-me al mirall.

La o el protagonista viu un autèntic calvari ja des de ben aviat, però és a l'entrada a l'adolescència que la seva sexualitat, potser un tant ambigua, comença a aixecar l'alarma dels seus pares, els quals després de visitar diferents metges i especialistes sotmetent amb la millor intenció, a la seva filla a unes sessions que li resulten humiliants i doloroses, acaben descobrint la "anomalia" i d'acord amb un dels metges decideixen efectuar una operació per tal de resoldre el que consideren un problema, i permetre que segueixi sent la nena que ells desitgen, per la qual cosa, ella pren la decisió de fugir i acceptar el que la natura ha decidit que sigui:

Els meus avis havien fugit de casa seva per culpa d’una guerra. Ara, cinquanta-dos anys més tard, jo també fugia.
(...)
 El cos se m’havia tancat per superar el calvari. Però el viatge me l’havia despertat. (...) No pretenc sobrevalorar l’aspecte sexual, però per a mi va ser un impuls molt poderós, sobretot perquè tenia catorze anys i tenia els nervis vius i sorollosos, a punt per començar una simfonia a la mínima provocació.
(...)
Com la majoria dels hermafrodites, per bé que no tots, no puc tenir fills. És una de les raons per les quals no m’he casat mai. 

I acabo amb una reflexió del protagonista:

Sempre n’hi ha hagut d’hermafrodites. Sempre. Plató va dir que l’autèntic ésser humà era un hermafrodita. La persona genuïna tenia dues meitats, una de masculina i una de femenina. Llavors es van separar. Vet aquí perquè tothom sempre busca l’altra meitat. Menys nosaltres. Nosaltres ja les tenim, les dues meitats. 




dissabte, 6 d’agost de 2016

Un heroi oblidat


Curiós i interessant relat d'un almenys per mi, poc conegut Guillem Martí

Tota la història, segons el mateix autor ens indica, gira entorn a un parent llunyà en Miquel Serra i Pàmies, que va descobrir quan en Guillem confegia un treball pel batxillerat 

Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Ens trobem davant un relat sens dubte colpidor que ens situa a la Barcelona dels darrers moments de la Guerra Civil quan tot s'havia enfonsat i la desfeta era palesa en tots els sentits. Només un home compromès amb els seus principis es manté fidel a l'estimació per la seva pàtria i pels conciutadans, i per sobre de la seva pròpia seguretat i la de la seva esposa, embarassada, lluita per evitar el que podria ser una autèntica massacre ordenada des dels radicals comunistes que volien imposar la política de "terra cremada" sense voler prendre en compte el patiment i la pèrdua de vides humanes que això suposava.

Ell ha vist fanàtics de tots dos bàndols en aquella guerra, i sap que serien capaços d’obrir la seva pròpia mare en canal i llançar-la als gossos per tal d’aconseguir una victòria, encara que fos pírrica. 

Va inventar-se mil i una estratègies i martingales per tal de desobeir les injustes ordres i malgrat que se'n va sortir ho va fer amb un alt preu personal que van suposa l'exili i la separació durant molts anys de la seva estimada esposa i la filla que va néixer poc temps després, i amb les quals no es va poder retrobar fins passats molts anys:

Serà allà quan baixin de l’autobús. Esperant-les. Igual que les ha esperades tots aquests anys horribles
Vull detenir-me un moment en destacar un episodi calcat al que jo de petita vaig sentir parlar algun cop a casa i que sempre em commovia tot i no poder copsar la magnitud del que suposava.
Valgui aquest petit recull com a homenatge a totes les dones i ancians que van haver de lluitar per la supervivència de la seva família, alguna, com en el cas de la meva mare, amb nadons i sense res per alimentar-se no ja degudament sinó per sobreviure:

Els assaltants accedeixen com poden a l’edifici i en surten coberts de sang i de nafres de tota mena, però també duent un botí que s’ho val: sacs de cigrons, de mongetes, de sucre; pots de llet condensada i de carn soviètica en llauna. Qualsevol cosa que es pugui menjar o beure. Quan els sembla que ja no poden carregar res més, fan mitja volta amb el que han pogut arreplegar i corren a perdre’s en la foscor, no sigui cas que algun endarrerit els ho vulgui prendre i encara hagin de lluitar per segon cop per allò que ja s’han guanyat una vegada. 
(...)
23 de gener del 1939:
Allò ja no és una guerra, és una farsa. Però una farsa que cada dia es cobra un bon grapat de vides i que en continua demanant més i més.

Tot el relat està novel·lat i és potser aquest l'únic inconvenient que li puc trobar. Sincerament penso que la història crua té prou força per captar tota la nostra atenció sense la necessitat de cercar altres afegits que l'únic que aconsegueixen és distreu-rens del que realment és important. Aquesta, però només és la meva opinió.

No podem permetre que aquest i d'altres episodis caiguin en l'oblit, tenim el dret i el deure de mantenir vives les memòries d'aquells que ens van precedir i van lluitar i resistir fins al límit de les seves forces per defensar les nostres llibertats:

Les paraules, al revés que les bales o els soldats, no s’esgoten mai. 

Podeu consultar la història complerta aquí:

dimecres, 3 d’agost de 2016

Mandales



Antonio Tabucchi va escriure aquest llibre el 1996, però per raons que ens són desconegudes no el va voler publicar i un cop traspassat, tal com succeeix en altres casos d'escriptors d'èxit, és la editorial qui decideix publicar-la com a obra pòstuma.

A la protagonista, la Isabel, la coneixem a través de la memòria del narrador i de diferents persones que l'han coneguda en algun moment de la seva vida. És així com es va confegint el Mandala, tal com els entesos recomanen que es faci: és a dir, començant per la part exterior, resseguint i interpretant els diferents camins i trencalls que ens anem trobant, fins a arribar al punt central que en realitat és la fita que hem estat dibuixant.

En la meva darrera etapa de mestra, algun cop vaig utilitzar mandales per pintar; van ser unes experiències un tant curioses, en especial amb algun alumne conflictiu. Recordo un en especial i un dia que la imatge que vaig triar era tot un seguit de siluetes de nens i nenes donant-se les mans fins a arribar al centre on se suposava que es trobava l'autor. Doncs bé, tot i haver-li donat les instruccions per realitzar el treball de manera correcta, ell es va entossudir a començar per la imatge central (la representació d'ell) i anar pintant la resta una i una altra vegada fins que va deixar el dibuix irreconeixible. La interpretació de tot plegat em permetreu que me l'estalviï. 

Però reprenem la història de la Isabel i del destí de la qual, protagonista absent, en sabem ben poca cosa:

Van córrer veus que s’havia suïcidat, però d’aquelles veus no te’n podies fiar, procedien de persones que a la universitat en sabien tant com jo.

Malgrat les evidents dificultats i seguint amb l'esperit del mandala, el nostre narrador, continua incansablement la recerca, el centre, per viaranys sovint un tant tortuosos, i tot i això no defalleix:

Els mandales han de ser interpretats, va dir amb posat sapient, si no seria massa fàcil buscar el centre
(...)
Estic mirant d’arribar a un centre, vaig respondre, he recorregut molts centres concèntrics i necessito una indicació. (...) és una pràctica com una altra, potser també és una forma d’art integrant.(...) L’important és cercar, tant si trobes com si no trobes.

En definitiva, es tracta d'un relat original i curiós del que el que més m'ha copsat o interessat és la relació amb la misteriosa estructura d'un Mandala.

Estic fent un mandala (...) diguem que el meu és una mena de mandala peculiar, però els cercles s’estan estrenyent, els he dibuixat, o més ben dit, els he recorregut d’un en un, i el que en surt és una figura estranya, sap, però estic estrenyent cap al centre. 




dimarts, 2 d’agost de 2016

L'inquietant Lovecraft.



He llegit alguns altres relats d'aquest autor tant inquietant com conegut. H.P. Lovecraft, mai no ens deixa indiferents i això que jo no sóc gaire afeccionada a aquests tipus de relats, però val a dir que sempre he trobat algun motiu de reflexió.

En aquest relat es planteja la possibilitat fascinant que existeixin realitats paral·leles, una qüestió que haig de confessar que em va apassionar al llarg de la meva adolescència, suposo que com a un gran nombre de joves d'abans i d'ara.

Un record que servo de petita, és la idea que tenia que el món només existia en tant que el podia veure i tot el que quedava a la meva esquena anava desapareixent. Molts cops, amb molt disgust i enuig dels meus pares, em girava de forma ràpida i sobtada tot tractant d'enxampar el moment en què el paisatge i les persones desapareixien, Com podeu suposar, mai no ho vaig aconseguir.

El cert és que també científics reconeguts algun cop han especulat al voltant del tema, tot i que, almenys en el que a mi respecta, no conec que hagin arribat mai a cap acord concret.

I ho deixo aquí, de l'argument no en parlo perquè amb el títol del llibre ja em sembla que queda entès, però sí que recullo un parell de fragments que m'han semblat més significatius. I si sou prou valents, llegiu-lo i a poder ser just abans d'anar a dormir i amb la il·luminació més aviat escassa. Jo ho vaig intentar, però només un cop...


El temps devia ser inexistent a certs nivells de l’espai, i si algú entrava en un d’aquests nivells podria preservar indefinidament la pròpia vida i l’edat, sense patir els efectes del metabolisme orgànic, sense deteriorar-se, excepte en una mesura mínima en el curs de les visites al pla d’existència original o a d’altres plans similars. Si algú, per exemple, entrava en una dimensió intemporal, podia emergir en algun període remot de la història de la terra sense haver envellit gens ni mica.
(...)
Si algú ho havia mai aconseguit, no es podia negar amb cap mena de certesa. Les velles llegendes són boiroses i ambigües, i en els temps històrics els intents de creuar abismes prohibits es complicaven a causa d’unes terribles aliances amb éssers i missatgers procedents de l’exterior, com ara la figura immemorial de l’enviat o el missatger d’uns terribles poders ocults: l’Home Negre del culte de les bruixes, o el Nyarlathotep del Necromicon. Es plantejava, també, el desconcertant problema dels emissaris o intermediaris inferiors, els espantosos híbrids quasi-animals que la llegenda designa com els dimonis familiars de les bruixes.