Emmanuel Carrère, en aquest cas ha volgut introduir-se en el món de les pèrdues humanes i ho fa en dos casos a quin més colpidor: La mort d'una filla a causa del tsunami i la mort prematura d'una mare com a conseqüència d'un càncer.
Tal com ell mateix ens exposa:
Cada mañana desde hace seis meses, voluntariamente, he pasado una horas delante del ordenador para escribir sobre lo que más miedo me da en este mundo: la muerte de un hijo para sus padres, la de una mujer joven para sus hijas y su marido.
(...)
He sido y sigo siendo guionista, uno de mis oficios consiste en construir situaciones dramáticas, y una de las reglas del oficio es no tener miedo de la desmesura ni del melodrama
Les descripcions que ens fa dels devastadors efectes del tsunami i de la llarga peregrinació envers el cadàver de la petita que les autoritats locals van traslladant d'un lloc a un altre, amb el conseqüent patiment dels pares, són tan metòdiques que gairebé ens trobem respirant de manera angoixant i accelerada seguint les passes de la recerca:
Entramos en una sala grande de la planta baja, que se parece menos al
vestíbulo de un hospital que a una lonja de pescado. El suelo de cemento está húmedo,
resbaladizo, lo inundan cada cierto tiempo para mantener una apariencia de
frescura. Los cuerpos están colocados en hileras; cuento unos cuarenta. Están
aquí desde ayer, muchos hinchados por el tiempo que han pasado en el agua.
Constatem que hi ha una diferencia considerable en el tractament de les restes dels nadius i els forasters, tal com queda ben palès en el següent paràgraf:
Los cadáveres de los blancos, si pasan por el hospital, son rápidamente
trasladados a Matara, donde hay más sitio y, al parecer, una cámara
frigorífica. Los de la gente del pueblo aguardan a que sus familiares los
reclamen, pero muchas de ellas, sobre todo entre los pescadores que tenían su
casa muy cerca del agua, han perecido enteras y ya no hay nadie que venga a
buscarlos, así que los mandan quemar. Todo esto se hace de un modo caótico, a
la buena ventura.
Però abandonem aquesta primera experiència, que segons l'autor va viure en primera persona, i ens endinsem en la no menys dramàtica mort per càncer de la jove mare, germana de la seva esposa:
Creo que hay personas cuyo núcleo central tiene una fisura prácticamente desde el principio, y que, a pesar de todos sus esfuerzos, su valentía, su buena voluntad, no pueden vivir realmente, y que una de las maneras en que la vida, que quiere vivir, se abre un camino en ellos es quizá la enfermedad, y no una cualquiera: el cáncer.
Dissortadament, conec el patiment de perdre un ésser estimat, en el meu cas també va ser la mare, en una edat massa primerenca, a ella, la mare, la vaig perdre quan jo tot just ho acabava de ser i ella encara era massa jove. D'això ja fa molts anys, però el record i el dolor encara hi són molt presents
Veure i viure el patiment estèril és quelcom inesborrable:
El horror de los tratamientos, de sufrir sin cesar y para nada, sin esperanza de curarse, sólo para tardar más tiempo en palmarla.
(...)
La célula cancerosa es la única cosa viva inmortal.
I més tard, només resta el buit, donar sepultura a una persona estimada, aguantar, també en el meu cas, els insòlits missatges d'un capellà i d'uns supòsits en els que no hi creus:
Étienne [la filla] me dijo más tarde que no le habían gustado las sonrisas benignas, católicas, con que acompañaba la noticia de que Juliette estaba ya cerca del Padre y que debíamos alegrarnos.
I així m'he sentit per una estona partícip del dolor aliè, que també d'alguna manera, fa uns anys, també va ser el meu i és que de vegades les vides alienes ens colpeixen de molt a prop:
Però abandonem aquesta primera experiència, que segons l'autor va viure en primera persona, i ens endinsem en la no menys dramàtica mort per càncer de la jove mare, germana de la seva esposa:
Creo que hay personas cuyo núcleo central tiene una fisura prácticamente desde el principio, y que, a pesar de todos sus esfuerzos, su valentía, su buena voluntad, no pueden vivir realmente, y que una de las maneras en que la vida, que quiere vivir, se abre un camino en ellos es quizá la enfermedad, y no una cualquiera: el cáncer.
Dissortadament, conec el patiment de perdre un ésser estimat, en el meu cas també va ser la mare, en una edat massa primerenca, a ella, la mare, la vaig perdre quan jo tot just ho acabava de ser i ella encara era massa jove. D'això ja fa molts anys, però el record i el dolor encara hi són molt presents
Veure i viure el patiment estèril és quelcom inesborrable:
El horror de los tratamientos, de sufrir sin cesar y para nada, sin esperanza de curarse, sólo para tardar más tiempo en palmarla.
(...)
La célula cancerosa es la única cosa viva inmortal.
I més tard, només resta el buit, donar sepultura a una persona estimada, aguantar, també en el meu cas, els insòlits missatges d'un capellà i d'uns supòsits en els que no hi creus:
Étienne [la filla] me dijo más tarde que no le habían gustado las sonrisas benignas, católicas, con que acompañaba la noticia de que Juliette estaba ya cerca del Padre y que debíamos alegrarnos.
I així m'he sentit per una estona partícip del dolor aliè, que també d'alguna manera, fa uns anys, també va ser el meu i és que de vegades les vides alienes ens colpeixen de molt a prop:
Nos abrazamos en un silencio acompañado de una presión de la mano en el
hombro, que era en nuestro ambiente la máxima expresión de pesar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada